Repensant la participació de la ciutadania al món local
Diputació de Barcelona

Repensant la participació de la ciutadania al món local


INTRODUCCIÓ
 
Ja fa gairebé dues dècades que la Diputació de Barcelona impulsa espais, processos i mecanismes de participació al món local. Durant tot aquest temps, són molts els ajuntaments que han desenvolupat el seu sistema de consells de participació, han aprovat el seu reglament de participació ciutadana, han fet un pla director de participació o han impulsat nombrosos processos participatius: agendes 21, pressupostos participatius, projectes urbanístics, projectes educatius d’entorn, etc.
 
Quan es varen començar a promoure totes aquestes pràctiques participatives, es par- tia de la base que ens començàvem a afrontar a unes problemàtiques cada vegada més complexes i a una societat cada cop més diversa i heterogènia (Subirats et al., 2001; Font, 2001). Hi havia el convenciment, aleshores, que unes noves formes de govern relacional, basades en la proximitat i la participació ciutadana, ajudarien els governs locals a oferir respostes millors, que s’ajustarien més a les necessitats de la ciutadania i que, a més, gaudirien d’un major grau de legitimitat (Font i Blanco, 2005).
 
Fent un cert balanç de totes aquestes experiències, veiem que, si bé han suposat un avenç signi catiu en molts àmbits (intensi cació de les relacions amb i entre la ciuta- dania, informació, deliberació, consens, etc.), hi ha la sensació que no s’han acabat d’assolir totes les expectatives que s’havien generat.
 
A aquesta situació, s’hi suma el fet que, des de l’inici de la crisi econòmica l’any 2008, els canvis econòmics, socials i polítics s’han intensi cat a un ritme vertiginós. La crisi econòmica ha vingut acompanyada d’una crisi politicoinstitucional que qüestiona, d’ar- rel, les institucions públiques, en general, i la seva qualitat democràtica, en particular.
 
A tot això, a més, s’hi afegeix que les administracions públiques, en general, i les ad- ministracions locals, en particular, estan veient molt minvades les seves capacitats per fer front als nous problemes.
 
Tot plegat ens porta a reflexionar sobre quin sentit tenen les velles arquitectures ins- titucionals de participació i, sobretot, com podem repensar la participació ciutadana per donar respostes a aquest nou escenari. En altres paraules, ens plantegem revisar el concepte de participació ciutadana en les administracions locals per tal de cercar noves formes de relació entre l’administració i la ciutadania que s’adaptin als nous temps.
 
Per aquests motius, des de la Diputació de Barcelona s’han constituït dos grups de treball formats per experts del món local (tècnics i electes) i del món acadèmic per tal de debatre i re exionar sobre els reptes que es dibuixen amb aquest nou escenari i, sobretot, fer propostes que ens ajudin a rede nir el rol de la participació als ajunta- ments. En aquest document es recullen les reflexions, les propostes i les conclusions a les quals s’ha arribat a partir d’aquests dos grups de treball.
 
Després d’haver treballat i debatut a fons sobre les relacions entre l’administració i la ciutadania al món local en el context actual, hem arribat a una primera conclusió de consens: repensar la participació ciutadana al món local no és una quimera que res- pongui al desig d’unes quantes persones interessades en aquest tema; és una neces- sitat real a la qual s’han d’afrontar els ajuntaments si volen donar respostes efectives a les noves demandes de la societat.
 
El document s’estructura en dos grans blocs. En el primer, es pretenen assentar les bases de la nova realitat de la participació al món local. Per aquest motiu, ens en- dinsem a identi car quins han estat els canvis que s’han produït a escala social, eco- nòmica, tecnològica i política, i que ens permeten a rmar que, efectivament, estem en una nova època. I és justament aquest canvi d’època el que justi ca la necessitat de revisar el model de participació ciutadana que, majoritàriament, s’ha estat impulsant  ns ara en el marc del govern local. Un model de participació ciutadana que ha anat evolucionant i que, actualment, ens permet parlar de dos models que, en alguns mu- nicipis, conviuen; en d’altres, malviuen, o senzillament no hi són presents alhora: la governança participativa i les noves pràctiques d’innovació social.
 
En el segon gran bloc, s’identi quen els que, a priori, són els cinc grans reptes que poden contribuir signi cativament a fer de la participació ciutadana un element cen- tral en la recerca de noves respostes per als nous problemes de la societat actual. Aquests cinc reptes són els següents: 1) la necessitat de rede nir el concepte de par- ticipació ciutadana; 2) el repte d’adoptar noves pràctiques de coproducció de políti- ques públiques; 3) el repte d’incorporar les tecnologies de la informació i la comuni- cació; 4) la necessitat de reformular les arquitectures institucionals de participació actuals, i 5) la necessitat i el repte de reorganitzar internament l’Administració local.
 
Finalment, presentem unes conclusions i l’explicació metodològica de com s’ha dut a terme aquest procés.
 
LA NOVA REALITAT DE LA PARTICIPACIÓ AL MÓN LOCAL

En aquest apartat no pretenem fer una revisió exhaustiva de tots els elements de can- vi que justi carien la necessitat de revisar el model de participació ciutadana que, en termes generals, s’ha impulsat als ajuntaments de la província de Barcelona al llarg de les dues darreres dècades. Tanmateix, sí que volem apuntar aquelles qüestions que, al nostre entendre, són més rellevants. No només per evidenciar que cal repensar les relacions entre l’administració i la ciutadania, en tots els àmbits, però molt especial- ment al món local, sinó també per poder identi car aquells punts clau a partir dels quals poder proposar tot un seguit de canvis institucionals, línies estratègiques i ac- cions de millora per tal de fer front als nous reptes que s’obren per als ajuntaments.
 
1. Una nova època
 
Resulta evident que ens trobem davant d’una societat ben diferent de la de fa uns anys. L’inici de la crisi economico nancera marca un punt d’in exió en molts aspec- tes, no només a escala econòmica, sinó també a escala social i política. Existeix un ampli consens a l’hora de valorar, primer, que la crisi no és únicament econòmica, sinó que té una dimensió social important i que ha esdevingut, també, una crisi política, a partir d’un distanciament creixent entre la ciutadania i les institucions públiques. I, se- gon, el procés de canvi que estem vivint no és una situació conjuntural, transitòria, sinó que és una qüestió estructural que requereix canvis profunds en les maneres de fer de les institucions públiques (Subirats, 2011). Així s’hi referien els quatre experts de l’àmbit acadèmic que han participat en el projecte:
 
«Hem d’assumir que ja res no tornarà a ser com abans. Els canvis que s’estan produint en la societat no són una cosa passatgera, han vingut per quedar-s’hi. Estem entrant en una nova època on mol- tes coses seran diferents i, per tant, les administracions públiques hauran d’adaptar-se o de repen- sar-se per fer front a aquest nou escenari.»
Joan Subirats, UAB
 
«L’impacte de la crisi havia de ser una cosa conjuntural i no ho està sent. Està clar que deixarà em- premta. Tots els canvis que estem vivint ens han de fer buscar noves solucions, tant des de les ins- titucions públiques com pel que fa a les formes de participació.»
Miquel Salvador, UPF
 
«La situació de crisi, tanmateix, pot donar lloc a una nova oportunitat, a noves i genuïnes formes d’organització de la ciutadania.»
Albert Padró-Solanet, UOC

«Per fer front a aquest nou escenari, però, no podem perdre de vista el nostre passat polític i insti- tucional, on el règim dictatorial queda encara molt a prop. Hem d’interpretar el cas català des de la seva peculiaritat, gens comparable al que pot estar passant en altres països de major tradició de- mocràtica.»
Albert Serra, ESADE

Tot i que la con guració d’aquesta nova realitat fa més d’una dècada que s’està ges- tant (Bauman, 1999; Beck, 1998; Giddens, 1999), amb la crisi econòmica aquest pro- cés s’accelera, les diferències i les desigualtats s’accentuen, i s’intensi quen enorme- ment múltiples situacions d’exclusió social (Blanco i León, 2013). Com a mínim, i resumint, podem parlar de quatre grans elements de canvi: el canvi social, el canvi econòmic, el canvi tecnològic i el canvi polític. A continuació, exposarem aquests qua- tre canvis amb una mica més de detall.

  1.1. Canvi social
 
Durant les darreres dècades del segle XX, ja es va començar a constatar un fort pro- cés d’individualització i de reestructuració dels espais de socialització (Giddens, 2000; Beck, 2002). Les diferents formes d’articulació social del moment, més pròpies d’una societat del benestar (famílies, llocs de treball, organitzacions polítiques i sindicals, barris i comunitats...), es varen anar debilitant i van anar perdent capacitat de canalit- zació i gestió dels con ictes socials. Va anar emergint, així, una nova societat més in- dividualitzada i més heterogènia, on les trajectòries vitals cada cop són més comple- xes i més diverses i demanen, per tant, respostes més especí ques.
 
«Vivim amb un grau de molta més individualització i heterogeneïtat. Les trajectòries vitals de la gent ja no són tan previsibles com abans, no estan gens clares des del punt de vista de la seva continu- ïtat. I els agregats socials tampoc: la classe, l’estructura familiar, etc. Hi ha un procés de desinsti- tucionalització de la societat, les seves formes d’articulació i agregació són molt més disperses. En aquest sentit, les categories que fan servir les administracions per classi car la gent (ciutadania, joventut, gent gran...) ja no funcionen perquè dins de cadascuna d’aquestes categories la diversitat és enorme.»
Joan Subirats, UAB

Aquesta qüestió és signi cativa des del punt de vista de la participació ciutadana. Ens hem de qüestionar com podem, amb pràctiques participatives, donar millors respos- tes a una societat molt més diversa i, al mateix temps, ens hem de preguntar a qui volem adreçar la participació, ja que això en determinarà els formats.
 
  1.2. Canvi econòmic

Resulta evident que l’àmbit econòmic és el que ha patit una sotragada més important i, de fet, és en gran manera la causa de molts dels altres canvis. Tot i que la crisi eco- nomico nancera és d’origen global, els seus efectes són clarament locals i, com veu- rem, obliguen també a repensar la  nalitat de la participació al món local, que haurà d’orientar-se a les noves problemàtiques que emergeixen com a conseqüència de la crisi (Blanco i Subirats, 2012). Així ho evidenciava un regidor d’un municipi amb una tradició industrial important:
 
«Al nostre municipi, la pèrdua de llocs de treball i el tancament d’empreses s’està produint de ma- nera molt accentuada. Això ha fet que els serveis socials de l’ajuntament es vegin molt «apurats» i ens fa falta la col·laboració de la gent per poder donar resposta a les demandes que ens arriben.»
Càrrec electe, capital de comarca
 
Els efectes de la crisi són múltiples i devastadors: afecta el deute dels poders públics, de les famílies i de les empreses; provoca el tancament de l’aixeta del crèdit; dispara l’atur (especialment el juvenil) a uns índexs sense precedents; origina nous processos migratoris; incrementa les desigualtats socials; generalitza els desnonaments hipote- caris; ensorra petites i mitjanes empreses; crea noves situacions de pobresa alimen- tària i energètica; desprotegeix moltes persones d’unes garanties socials que  ns ara eren inqüestionables, i converteix una part molt majoritària de la població en vulnera- ble davant de tots aquests efectes.
 
Sense dubte, però, un dels elements de canvi més importants dels darrers anys és que les administracions locals han vist com es reduïen dràsticament els seus recursos i la seva capacitat per fer front als problemes de la comunitat.
 
  1.3. Canvi tecnològic
 
Internet és un factor revolucionari per entendre el canvi en la nostra societat. Fa que moltes de les estructures tradicionals d’intermediació puguin ser prescindibles: des de les agències de viatges  ns als mitjans de comunicació de masses o els partits po- lítics.
 
D’altra banda, ha permès que es produeixi una multiplicació i una diversi cació dels actors polítics. I, al mateix temps, ha aconseguit reduir de manera molt signi cativa els costos de l’acció col·lectiva (Subirats i Parés, 2014). La ciutadania té avui menys costos d’organització i mobilització (capacitat d’identi car interessos comuns i de di- fondre missatges; capacitat de comunicació, decisió i lideratge mitjançant processos d’intel·ligència col·lectiva i coordinació...), així com una menor necessitat o dependèn- cia de recursos monetaris, d’accés als mitjans de comunicació de masses i de grans inversions de capital per organitzar-se.
 
Amb Internet, el recurs principal passa a ser la connectivitat i la capacitat de relacio- nar-se amb altres a través de la Xarxa, mentre que altres recursos que tradicionalment eren molt rellevants (com ara la disponibilitat de temps o de diners) avui passen a un segon terme (Bennett i Segerberg, 2012).
 
«Les noves tecnologies han permès que molts ciutadans que abans no estaven ni mobilitzats ni po- lititzats ara puguin connectar-se molt fàcilment els uns amb els altres. Les noves tecnologies, sens dubte, faciliten noves formes d’organització social.»
Albert Padró-Solanet, UOC

  1.4. Canvi polític
 
La crisi econòmica i social ha vingut acompanyada d’una crisi politicoinstitucional:
 
«El desenvolupament institucional al nostre país després de la recuperació de la democràcia no ha anat bé i ara tot està qüestionat: els partits, els polítics, els sindicats, els tribunals... S’ha produït un clar augment de la descon ança de la ciutadania envers les institucions públiques, en general, i envers els partits polítics, en particular.»
Albert Serra, ESADE
 
No és que la ciutadania no tingui interès per la política, com podia passar fa uns anys quan es parlava del problema de la desafecció. Estem davant d’un nou escenari en què la ciutadania ha recuperat l’interès per la cosa pública, però, al mateix temps, ha perdut la seva con ança en les institucions públiques i els partits polítics.
 
La mobilització ciutadana del 15-M així com altres mobilitzacions que hem viscut en els darrers anys, sumades a les múltiples pràctiques d’innovació social que des de la societat civil busquen implementar solucions creatives als problemes col·lectius, po- sen en relleu el fet que el que estem vivint no és un moment de desafecció política, sinó un moment de deslegitimació de la política de les institucions. És a dir, el proble- ma no és que la ciutadania no tingui interès per la política o no es preocupi pels afers col·lectius; el problema és que tant les institucions públiques com els agents de re- presentació principals (partits polítics, sindicats, etc.) han perdut legitimitat.
 
«Crec que hi ha un distanciament entre la ciutadania i les institucions públiques, una gran descon-  ança i una manca d’expectatives. Al mateix temps, però, l’Administració local està agafant molt de protagonisme, perquè és la més propera als ciutadans i és la primera a la qual s’adrecen. A més, malgrat aquesta descon ança generalitzada amb les institucions públiques, de tots els nivells d’ad- ministració, la local és la que continua generant més con ança.»
Tècnic municipal, ciutat mitjana d’àmbit metropolità
 
Al mateix temps, però, sembla que la ciutadania s’ha tornat més exigent envers les institucions públiques, reclama uns serveis públics de qualitat i entén que els ajunta- ments, com a administració de proximitat, han de resoldre els seus problemes més quotidians.
 
«La relació que tenim els ajuntaments avui en dia amb la ciutadania és una relació d’una gran exi- gència. Volen que els serveis públics funcionin bé i reclamen que l’Administració local resolgui els seus problemes concrets.»
Tècnic municipal, ciutat mitjana d’àmbit metropolità

«Constatem que hi ha moltes resistències de la ciutadania envers l’ajuntament, moltes vegades des de la queixa individual i sovint vinculades a necessitats molt bàsiques.»
Càrrec electe, petit municipi

2. L’evolució de la participació al món local
 
Des de la restauració de la democràcia  fins als nostres dies hem viscut una evolució a través de la qual el paper de la ciutadania en les polítiques locals ha estat cada cop més significatiu, passant de les tradicionals formes de govern representatives a les noves formes de governança participativa, per arribar,  finalment, a les noves pràcti- ques d’innovació social (Subirats i Parés, 2014; Bonet-Martí, 2014). Tot i que és cert que aquestes tres lògiques de govern (representativa-participativa-autogestionada) responen a diferents etapes històriques al llarg d’aquests trenta-cinc anys, la realitat és que s’han anat entremesclant i relacionant i, actualment, totes elles conviuen en el temps i en l’espai.
 
Podem identificar dos grans eixos analítics a través dels quals interpretar les diferents formes d’intervenció de l’Administració local. En primer lloc, distingim entre les pràctiques més intervencionistes, on el paper de les institucions públiques ha estat fort i de gran rellevància, i altres pràctiques en les quals el seu paper ha estat més limitat, la qual cosa ha donat peu a la intervenció d’altres agents (del mercat o de la comuni- tat) en la provisió de serveis de naturalesa pública.
 
En segon lloc, podem distingir també entre experiències en les quals s’ha buscat una participació activa de la ciutadania en el disseny i/o l’execució de les polítiques locals, i altres experiències on la societat civil no ha estat convidada a ser-hi, i ha restat oblidada o menystinguda.
 
Com a resultat de l’encreuament d’aquests dos eixos analítics (més o menys inter- venció de les institucions públiques i més o menys participació de la societat civil), podem classificar les formes de relació entre la ciutadania i les institucions públiques en quatre grans categories ( figura 1):
 
a) Pràctiques de govern tradicional: governs forts basats en la representació.
b) Pràctiques de govern relacional: governs forts que incorporen la participació.
c) Pràctiques dominades pel sector privat: governs que cedeixen espai al mercat.
d) Pràctiques d’innovació social: governs que cedeixen espai a la societat civil.

[La propera setmana més...]


 



ÍNDEX

 
Introducció

La nova realitat de la participació al món local 
 
1. Una nova època 
 
1.1. Canvi social 
1.2. Canvi econòmic
1.3. Canvi tecnològic 
1.4. Canvi polític 
 
2. L’evolució de la participació al món local
 
[La propera setmana més...]