Munell: “Després dels atemptats d’agost, hem seguit una estratègia laboriosa i que no ha transcendit”
Munell: “Després dels atemptats d’agost, hem seguit una estratègia laboriosa i que no ha transcendit”
El passat dilluns, 15 de gener de 2018 es va celebrar la primera de les sessions regulars del cicle de diàlegs “Alcaldes i Universitat”, promogut per Alcaldes.eu i la Universitat Pompeu Fabra.
Jordi Munell obre la primera sessió del cicle “Alcaldes i Universitat”





“Als anys 70, amb en Joan Puigcercós, ens subscrivíem a tota mena de revistes clandestines d’esquerres. Jo sempre posava l’adreça d’en Puigcercós quan em subscrivia, per si hi havia algun problema..."


"La meva teoria és que limitar els mandats a 8 anys estaria bé, però depenent dels llocs la realitat és que s’han d’admetre les excepcions"

"Quan vaig accedir a l’alcaldia, vaig fer un tarjetó innovador, amb els telèfons d’interès de Ripoll: policia, bombers, biblioteca i el meu propi. Tothom el portava a la cartera. Altres alcaldes em deien que estava ben boig. Me n’han acabat trucant 20: com més accessible potser menys et truquen"

"Admeto que he intentat fer alguna cosa que potser no estava prou ajustada, i cal que hi hagi un secretari que vagi advertint-te. Jo intento buscar solucions imaginatives sempre"

"Però a partir del 17 d’agost, quan es va conèixer que el comando terrorista provenia de Ripoll, vam patir un trasbals. Ningú tenia consciència que el fenomen de la immigració fos un focus de problemes"

"Hi va haver risc de crear una sensació de por i jo vaig entomar el repte de no permetre veure un problema més enllà del que hi havia hagut del propi atemptat. Vaig atendre unes 200 intervencions a mitjans amb el missatge: “aquí no hi ha cap problema d’immigració ni de convivència"
REPORTATGE FOTOGRÀFIC

La presentació va tenir lloc a la sala 4012, de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, i va comptar amb la presència de:
- Il·Im. Sr. Jordi Munell, alcalde de Ripoll
- Dr. Miquel Salvador, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF
- Sr. Laureà Fanega, professor de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF
- Sr. Eduard Berraondo, periodista i conductor de l’acte.
En el seu preàmbul, el degà de Polítiques, Miquel Salvador, destaca la importància del cicle de diàlegs com a ocasió per posar en contacte els membres de la comunitat universitària amb la política municipal catalana. N’explica la mecànica de funcionament i la seva vinculació a l’assignatura de “Gestió Pública” de la carrera de Polítiques. També es presenta el professor Laureà Fanegas, responsable de l’assignatura i participant a la taula.

Acte seguit dóna inici al diàleg.

DIÀLEG
La primera pregunta a formular-li és qui és Jordi Munell i què el va portar a ser polític municipalista
La motivació per la política em va arribar mentre estudiava Físiques a la universitat. El candidat d’aleshores a l’alcaldia de Ripoll, Eudald Casadesús, em va venir a buscar. En aquell moment jo era una persona que participava en diverses associacions, escolanies, clubs, etc. A banda, des que feia el batxillerat, col·laborava amb Joan Puigcercós i vam muntar un partit mig clandestí, que es deia “Joventuts d’Alliberació de Catalunya”. Eren els anys 70 i ens subscrivíem a tota mena de revistes clandestines d’esquerres de tot arreu. Jo sempre posava l’adreça d’en Puigcercós quan em subscrivia, per si hi havia algun problema... Érem molt amics i teníem inquietuds pseudo-polítiques i d’activisme des de molt joves. En temps d’universitat, jo tornava al poble el cap de setmana a fer activitats, altres companys es tancaven a estudiar. Avui en dia, tinc la sensació que aquest bagatge em va estimular molt a ser polític. El 1991 vaig entrar en política i ja no n’he sortit.
Creu que hi ha polítics que passen per la política de manera puntual i d’altres que són professionals de llarga durada?
Quan un comença sempre diu que hi estarà pocs anys i prou. Però al cap d’uns anys veus que t’agrada. Jo porto 26 anys actualment en política municipal i segur que els joves pensen que jo sóc un d’aquells que no pleguen mai. No m’agradaria que fos així, tot i que admeto que jo ho pensava d’altres a l’any 1996.
El que passa és que quan veus que vas guanyant les eleccions vas esperonant-te a seguir. La meva teoria es que limitar els mandats a 8 anys estaria bé, però depenent dels llocs la realitat és que s’han d’admetre les excepcions. Per a mi aquest servei vital a la societat és una gran experiència.
Què fa guanyar un candidat any rere any i campanya rere campanya? Quina és la clau del seu èxit electoral?
He estat al govern i també a l’oposició, alternant. He viscut tots els papers polítics i això aplica tant al municipi com al Consell Comarcal. Crec que les conviccions i les ganes de treballar pel poble, van pel davant, més encara que el propi partit. Si el que recolzes és positiu per la població, la gent ho entén. Jo no he rebut consignes de partit, tot i estar vinculat. A mi mai m’ha vingut la sectorial o el consell nacional a dir-me què he de fer.
El que fa guanyar les eleccions és una barreja de coses: el cap de llista, el programa, la proximitat al poble, la implicació, tenir la porta oberta a totes hores, o accions com “l’alcalde a Plaça”, que em fan estar a l’exposició pública per tal que la gent em pugui trobar sense haver ni d’entrar a l’ajuntament. Pregunten coses grans i petites que per als veïns són molt importants.
Allà al 2011, quan vaig accedir a l’alcaldia, vaig fer un tarjetó innovador, amb els telèfons d’interès de Ripoll: policia, bombers, biblioteca i el meu propi telèfon. En vam fer 5.000 i tothom portava el meu telèfon a la cartera. Altres alcaldes em deien que estava ben boig. Me n’han acabat trucant 20: com més accessible potser menys et truquen. Té molt a veure amb la il·lusió que transmets.
Ara ja coneixem a Jordi Munell, anem a conèixer Ripoll. Com és el seu municipi?
Ripoll és un poble a una hora i mitja de Barcelona, pensant que n’esmerces 40 minuts a l’entrada de Barcelona. La sensació és de llunyania, però estem a prop en temps. És veritat que havíem patit molt fins a 2011, perquè havies de passar pel mig de tots els pobles per arribar-hi.  També transmetem una sensació idíl·lica. Sento les vaques, la natura i el vent cada nit. Tenim uns 10.600 habitants i creixent i això és important per als nostres serveis de comerç, cultura i educació.
Com a singularitat, tenim una indústria molt potent en un lloc de muntanya, cosa que és com una anomalia. Hi tenim la Comforsa, que fabrica forja pesant per a tots els vehicles pesants del món i cadenes per a “caterpillars” i altres peces per a fàbriques de vehicles. El 95% de la producció se’n va a l’estranger. També hi tenim la Soler i Palau, que és una multinacional amb 70 centres de producció a tot el món, i Casals ventilació, i Soreca... Són empreses líders en el seu sector i tallers al voltant.
A Ripoll la gent viu molt del sector secundari. Hi ha diversos centres educatius, ferrocarrils, una C-17 desdoblada, i unes bones comunicacions dins de la comarca pirinenca. El nostre dia a dia és industrial. I, per descomptat, el monestir, que és patrimoni UNESCO i que ens porta turistes cada dia (uns 60.000 visitants l’any). Estem a la vora de les estacions de Vallter, la Molina i Ribes de Freser, i oferim rutes cicló-turístiques.
(Laureà Fanega) Un alcalde en un municipi de 10.000 habitants és un alcalde les 24 hores del dia. Com es gestiona això des del punt de vista emocional?
Sóc una persona molt propera. Tots ens coneixem força a Ripoll i a mi no em fa res que m’aturin pel carrer o em truquin. Jo veig que com més pròxim ets, menys et demanen. Tinc una anècdota: una nit, una senyora va trucar-me a la nit a casa, plorant perquè el seu fill no tenia feina i em demanava que el fes entrar a l’ajuntament. Va ser molt dur perquè em demanava de fer trampes i li vaig dir que no. L’alcalde mai pot participar dels processos de selecció de personal. Em va deixar de parlar. Va ser molt dur.
Una altra anècdota. Un dia es va derruir una casa del poble a les quatre del matí. Va caure. Els veïns cridaven i ploraven i calia atendre’ls, buscar-los allotjament, etcètera. També va ser dur. La policia local té ordres meves d’informar-me a qualsevol hora del dia i la nit si passa quelcom. Em preocupen molt les vessants humanes dels problemes. L’alcalde està en els casaments tant com en els enterraments. I això és el bo i el dolent de ser alcalde en un entorn petit. Aquesta no és una feina de 8 hores, sinó una vocació de tot el dia. I si no t’agrada, millor que no t’hi posis.
(Laureà Fanega) Com es gestiona quan fas unes propostes polítiques programàtiques i no es poden dur a terme per problemes tècnics o legals?
Tres anècdotes. La primera és que quan jo era regidor jove, amb 22 anys, vaig dir que volia fer moltes coses. El funcionari em va dir: “tu vols fer moltes coses, però només hi seràs quatre anys i jo hi seré més temps que tu”. Ara, després de 26 anys, ja no m’ho diuen.
La segona és que fa anys, jo encara com a regidor, vam muntar una escola de música i volíem comprar un piano. Però el funcionari tècnic no el volia comprar. Anava passant el temps i el piano no venia. Vaig trucar l’alcalde i de seguida va arribar el piano. Ara ja sabia como havia d’actuar. I és el que li dic a la meva gent: si hi ha algun problema, que parlin amb mi. De vegades, sense fer res mal fet, hi ha qui posa traves innecessàries a les coses. I cal evitar-les. En aquest darrer mandat ha entrat algun regidor provinent del món privat i es desespera quan veu com funciona l’administració pública. Això passa a Ripoll i a tot arreu.
La tercera és que a Ripoll hi tenim dos rius i que l’Agencia Catalana de l’Aigua ens demana sempre que posem mesures per a evitar inundacions. Cada cop que volem fer quelcom d’urbanisme, l’ACA ens demana una sèrie de mesures. En canvi, a llocs com el País Basc veus que tot està als marges dels rius, com si no hi hagués res que es pogués inundar. Trobem moltes traves en coses que, en altres llocs, no en tenen tantes. I això ens fa perdre competitivitat. Portem 22 modificacions del Pla General, cadascuna de molts mesos, però si no és així, és impossible fer coses. 
(Miquel Salvador) Quan vostè presenta la ciutat, també presenta l’administració que té al darrere. Què ens en pot dir de les persones que té al darrere per a materialitzar les seves polítiques?
A l’ajuntament hi tenim unes 110 persones, comptant-hi brigades d’obres, neteja, policia, administratius, esport, turisme, museus, etc. A part, tenim 50 persones més en una institució geriàtrica assistencial que és una fundació de l’Ajuntament. I un consorci de benestar social que fan seguiment d’infants, gent gran, violència domèstica, etc. que són 50 persones més. Per damunt hi tenim el Consell Comarcal, el transport escolar, la gestió dels municipis, la dels residus, etc. que presten ajut als pobles veïns.
Sobre les figures dels “habilitats nacionals”, com ara interventors i secretaris, ens en costa de trobar. Per exemple, ara tenim la plaça d’interventor buida. Se’ns va jubilar l’interventor habilitat i no trobem cap funcionari que vulgui venir a cobrir. Li haurem d’acabar prenent un a un ajuntament del costat. També de Secretari, des dels anys 80 no en tenim. Sempre han estat persones habilitades expressament.
Admeto que he intentat fer alguna cosa que potser no estava prou ajustada, i cal que hi hagi un secretari que vagi advertint-te. Jo intento buscar solucions imaginatives sempre. Un cop van venir els Mossos a casa amb un requeriment judicial manant de fer quelcom. Vaig fer un ple extraordinari i vam exposar la situació. El ple va votar de no seguir el manament, tot i saber que podia tenir conseqüències. Jo acompleixo el meu mandat que és el de ser fidel al ple. I, evidentment, en aquest cas, el secretari em va advertir. És clau tenir una persona que tingui l’obligació de fer complir la llei però, a la vegada, que busqui maneres creatives d’acomplir els compromisos polítics sense fer res mal fet.
Un altre cas d’això ha estat el de la llei LRSAL. Quan vam entrar el 2011 teníem un endeutament del 126% i hem acomplert tot el necessari, fins estar ara al 55%. En tot això hi ha tingut molt a veure la feina de l’interventor, que ha estat en funcions fins ara. És clau que siguin persones estrictes, però, a l’hora, proactives per ajudar a desenvolupar els temes polítics.
Com va canviar la visió de Ripoll després dels atemptats del 17 d’agost?
El nostre és un municipi amb un nivell baix de població immigrant. Estem al voltant del 9%, en total, un miler de persones. D’elles, unes 600 són del nord d’Àfrica. A priori, això no feia pressentir cap problema d’integració. A més, aquestes persones no es concentren en determinats barris o nuclis, sinó que es distribueixen en diverses zones. Fins aquí cap problemàtica.
Però a partir del 17 d’agost, quan es va conèixer que el comando terrorista provenia de Ripoll, vam patir un trasbals. Ningú tenia cap consciència que el fenomen de la immigració fos un focus de problemes. Hi va haver risc de crear una sensació de por i jo vaig entomar això com un repte, a partir de la comunicació. No havíem de permetre veure un problema més enllà del que hi havia hagut del propi atemptat. La premsa va omplir moltes pàgines. Vaig atendre unes 200 intervencions a mitjans i vam intentar unificar el missatge: “aquí no hi ha cap problema d’immigració ni de convivència”.
Ara bé, això ens va fer plantejar si la feina feta estava ben feta fins aleshores. Hem arribat a la conclusió de no haver fet res de mal fet. El recent reportatge de “30 Minuts” en va ser un fidel reflex: no hi havia hagut mai una sensació de mala convivència prèvia. Vam haver de combatre la temptació d’estigmatitzar el col·lectiu d’immigrants però vam ser prou adults d’entendre que això és justament el que volia l’Estat Islàmic i no hi vam caure.
Aquí hi ha hagut un tema de captació sectària, capitalitzada per un guru que era l’imam, i que li va menjar el cervell a uns joves. Com a qualsevol secta en qualsevol altre lloc del món. Per molta estratègia de vigilància i captació d’e-mails, no és fàcil de parar-ho. Ja no posa en qüestió el model d’integració social sinó el model de vigilància de tot això.
Actualment estem fent un pla de reforç de coses, més que de canvis. Estem convençuts que la integració estava ben feta, i ara encara la fem millor, mirant que cap infant, de cap ètnia, quedi fora de l’esport i de la integració, encara que hi hagi problemes econòmics a casa seva. És una feina potser poc vistosa, però profunda, que es fa a nivell escolar, esportiu, de les AMPAs, a les gralles i als geganters.
D’aquí a 48 hores es configurarà el Parlament de Catalunya. Què creu que passarà?
Hi ha coses que no sé gaire bé. Però com a representant de JxC, crec que hem d’exercir el pes dels 70 diputats obtinguts en les eleccions. Haurem d’actuar responent a la democràcia i complir el que han demanat els ciutadans, complint el Reglament i com calgui, però si féssim una cosa diferent, estaríem desobeint la màxima de la democràcia.

 

COMENTARIS I PREGUNTES DELS PRESENTS

Una alumna (Ariadna): ha parlat dels fets de Ripoll. Hi va haver una acció municipal molt consistent i això mostra com el municipalisme té molt més pes del que pensàvem. Es diu que els municipis seran els nuclis polítics del s. XXI. Creu que accions com la lluita contra el terrorisme i altres s’haurien d’impulsar més des del món municipal?
Munell: Tenim proximitat. Però no tenim tota la informació. Jo m’he queixat a les autoritats dient-los que si sóc responsable de l’economia social i la convivència, no puc lluitar sense tenir la informació. Em va saber molt greu conèixer dos mesos després de l’atemptat que l’imam havia estat un confident del CNI i que les autoritats havien vingut a fer el dol allà, però no van dir res.
Un imam és una figura a la que no se li demanen coses com sí se li demanen als mestres i monitors d’escoles: és a dir, antecedents penals i altres requisits. Crec que l’estat ha de ser adult i posar les coses al seu lloc. Si som alcaldes corresponsables ho hem de ser amb la màxima informació.
El municipalisme pot empoderar la participació social però només si té totes les eines: informació, finançament i demés.
Un altre alumne: la feina d’alcalde és constant. Com es compatibilitza amb la feina de diputat al Parlament?
Munell: Has de buscar fórmules. Uns dies has d’estar al Parlament, anant amunt i avall amb el cotxe, i cal demanar als companys regidors que em supleixin en alguns moments en la feina municipal. Jo no hi sóc durant dos dies a la setmana, però la implicació dels companys i el telèfon supleixen moltes coses. A banda, porto dos anys al Parlament i si hagués vist que no podia ser alcalde, ho hauria deixat. Primer que res, sóc alcalde.
Ripoll, com a ciutat petita, encara té una mica de personalisme. Quan algú té un problema vol anar-li a dir a l’alcalde, i no a cap regidor. Això ho hem de gestionar una mica, donant més valor a les regidories.
Una altra alumna: em pot explicar com és la gestió actual de les famílies directes dels terroristes, que són víctimes emocionals també de l’atemptat?
Munell: Vam oferir-los d’entrada un servei d’atenció psico-social. Alguns mitjans van titular que “l’alcalde independentista ofrece ayuda a las familias de los terroristas”. Però els vam donar suport psicològic per superar el trauma. I, de totes les famílies, només n’hi havia una que necessitava ajut de serveis socials. Les altres no tenien necessitats econòmiques. I aquests ajuts segueixen igual.
Hem donat ajut a nivell veïnal, a tots els veïns de l’escala de les famílies afectades, a les escoles on hi ha alumnes germans dels terroristes... Hem fet una estratègia molt laboriosa i que no ha transcendit. Crec que com a societat hem estat capaços de seguir anar a comprar, a l’escola o al futbol sense victimisme, estigmatització o senyalament. 
Com a anècdota, vam fer un partit de futbol solidari amb el Girona, per recaptar per les víctimes. L’esport és una eina d’integració humana. Després del partit, em va trucar una mare per queixar-se de que els donàvem els diners als “de fora”. Vaig tenir feina a convèncer-la de que no eren persones “de fora”, sinó “de casa”. L’endemà em va trucar i es va retratar. El seu fill, que jugava al futbol, va portar un amiguet a casa, que es deia “Moustafà” i que jugava al futbol amb ell. Això no es treballa amb un titular de premsa, sinó fent feina de base.
 Reportatge fotogràfic. Nacho Roca per Alcaldes.eu