Pere Vila: 'L’administració és com un elefant lent i pesat. De vegades has d’entendre que no tot és possible'
Pere Vila: “Tothom hauria de passar per la política municipal. Et canvia la perspectiva”
El passat dimarts, 27 de febrer de 2018, es va celebrar una nova sessió del cicle de diàlegs “Alcaldes i Universitat”, promogut per Alcaldes.eu i la Universitat Pompeu Fabra.
Pere Vila analitza l’activitat de l’alcalde i president de Diputació davant d’alumnes de Ciència Política





Pere Vila: President de la Diputació de Girona i a
lcalde de Llançà 
des del 2003 al 2015, i des del 2017. 
Director de l’Escola d’Hostaleria de l’Alt Empordà des de l’any 2000, i p
resident a les Comarques Gironines del PDeCat des del 2016.
De l'any 2007 fins el 2009 va ser president del Consell Comarcal de l'Alt Empordà, i va ser diputat al Parlament de Catalunya del 2012 al 2015
, entre d'altres càrrecs.
Actualment 
cursa el Grau de Dret a la UOC.
REPORTATGE FOTOGRÀFIC

L’acte va tenir lloc a la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, i va comptar amb la presència de:
- Il·Ima. Sr. Pere Vila, President de la Diputació de Girona i alcalde de Llançà
- Sra. Eulàlia Solé, professora de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF
- Dr. Miquel Salvador, Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF
- Sr. Eduard Berraondo, periodista i conductor de l’acte.

El moderador va donar inici al diàleg.

DIÀLEG
Com va arribar vostè al món de la política? Per formació o per vocació?
En primer lloc, vull aclarir que no em tornaré a presentar a les properes eleccions. Ja fa temps que ho he dit públicament, però això em permet parlar des de la posició d’aquell que ja està una mica de tornada de tot.
Jo vaig arribar a la política per la meva mare. A l’any 1991 ella era regidora per CiU a Llançà. A mi, la política no m’agradava gens, però la mare em convidava a actes als quals jo no volia anar. M’agradava més estudiar, sortir, jugar al futbol... Ella va dedicar-s’hi 8 anys i un dia em va dir que no volia continuar i em va proposar que jo ho provés. Tampoc ho volia, però l’any 1994 vaig començar a treballar a l’Escola d’Hosteleria de Figueres, i allà vaig conèixer persones de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, i m’hi vaig engrescar. Vaig començar a organitzar coses a Llançà. Vam trobar 46 militants en poc temps, gairebé tants com a Barcelona. L’any 1995 vaig anar a les meves primeres llistes. Vam sortir i em van donar les regidories que ningú volia: esport, cultura i turisme. Vaig començar als 22 anys amb molts dubtes. Tot em venia gran, però em vaig quedar “enganxat” a la política des de les primeres setmanes. Ara porto 24 anys fent política, i tot i que no em tornaré a presentar, segur que seguiré fent-ne tota la vida.

“Em vaig quedar “enganxat” a la política des de les primeres setmanes. Ara porto 24 anys fent política, i tot i que no em tornaré a presentar, segur que seguiré fent-ne tota la vida”

En aquesta legislatura hi va haver un moment de crisi de govern, en què CiU va desplaçar Esquerra de l’Ajuntament de Llançà. La política municipal és gaire diferent de la nacional?
Des de les primeres municipals democràtiques, Convergència sempre havia fet majoria absoluta a Llançà. Però el 2015 vam treure el 45% dels vots. Després de 30 anys manant, sabíem que tots els partits es posarien d’acord per fer-nos fora. I així va ser. Però la convivència els va ser difícil i al cap de 2 anys i mig, ERC va fer fora el PSC del govern i aquests ens van venir a buscar. Vam participar en una moció de confiança i en una de censura i vaig tornar a ser alcalde.
Ara em trobo en una situació poc normal: amb el PSC vam fer un pacte de govern que contemplava que ens repartíem els 30 mesos restants de mandat, 15 mesos cadascú. Però amb l’aplicació del 155, la relació amb el PSC no és fàcilment sostenible. Hi ha molta pressió per a trencar el pacte. El proper 20 de març farem una votació dels associats per veure si els tornem l’alcaldia. Les enquestes diuen que no serà així. I ERC ens ha dit que ens recolzaria si així ho fem. No és habitual que en una legislatura passin tantes coses.

“Amb l’aplicació del 155, la relació amb el PSC no és fàcilment sostenible. Hi ha molta pressió per a trencar el pacte. El proper 20 de març farem una votació dels associats per veure si els tornem l’alcaldia. Les enquestes diuen que no serà així”

Si en comptes d’haver començat manant vostès, haguessin començat manant el PSC en aquest pacte municipal, què creu que hauria passat?
No se’m va passar pel cap. El nostre pacte amb el PSC es va tancar el gener de 2017. L’entrada en vigor del 155 va ser el novembre passat. En aquests casos, l’interès polític, habitualment, és el de voler acabar el mandats. Així que el normal hauria sigut que jo hagués volgut els darrers 15 mesos d’alcaldia, perquè és una forma de visualitzar la finalització del mandat. Però aleshores creia seria més fàcil començar que acabar, perquè si jo entrava com a alcalde després d’una moció de censura, ja no és possible que en aquella legislatura te’n facin una altra. Vaig creure convenient, en aquesta situació, començar jo com a alcalde. El temps em va donar la raó.
Si li puc preguntar, quin era el problema que va originar tants canvis?
Al principi d’aquesta legislatura, l’anterior regidor d’Hisenda, que era del PSC, no es va sentir partícip de l’elaboració del pressupost. I el dia de la presentació es va abstenir. Amb el nostre vot, que era contrari, la moció es va perdre i vam entrar en la figura de la moció de confiança. Hi va haver una crisi forta i ERC va expulsar el PSC del govern. Seguidament vam convocar una moció de censura i vam negociar amb el PSC. El 11 de gener de 2017 la vam presentar i la vam guanyar.
Respongui’m irònicament: la Tramuntana hi té a veure quelcom, amb tant de canvi?
Segur. Estem tocats per la Tramuntana. Es un segell d’identitat de la nostra terra. Si us hi exposeu més de 150 dies a l’any veureu que a banda de despentinats, quedareu una mica boigs.
En aquest cicle hem convidat a alcaldes i alcaldesses de localitats semblants a Llançà. Creu que les dimensions del municipi defineixen la manera de fer política?
Segur que sí. Tenim 5.000 habitants. Som una població turística i, a l’estiu, en som 50.000. Superem a Figueres durant dos mesos de l’any. Comptem amb unes 12.000 vivendes, així que el municipi és gran. Però ara, en aquests mesos, és com “l’Oest”: només hi som els veïns de tota la vida i les urbanitzacions estan deshabitades. Tenim un avantatge i és que la majoria de la gent paga l’IBI puntualment i no hi viu tot l’any, de manera que tenim un pressupost semblant al de Ripoll (de 10 milions d’euros) i en gaudim una població de només 5.000. Durant la major part de l’any no generen escombraries ni problemes de seguretat. I aquesta és la “trampa”: no generen despesa addicional. Això sí, durant 2 mesos de l’estiu tenim molts més incidències i problemes, i així ho diu la fulla de servei de la Policia Municipal.

"Tenim un avantatge i és que la majoria de la gent paga l’IBI puntualment i no hi viu tot l’any, de manera que tenim un pressupost semblant a ciutats capitals de comarca com Ripoll (de 10 milions d’euros) i en gaudim una població de només 5.000"

Quina taxa d’atur tenen a Llançà?
No és la més favorable, ni és escandalosament alta. Estem en la mitja de la comarca. La gent amb formació no té altra sortida que anar-se’n a fora. I si no treballes per a la Generalitat (als bombers, a l’institut, a l’hospital, etc.) o no tens un negoci propi, poca cosa més pots fer. Nosaltres tenim assumit d’anar a treballar a Figueres, Roses, Girona, la Jonquera o fins i tot França. Hi ha gent que hi va a treballar i tenen l’avantatge de poder cobrar pensions de dos països diferents. També tenim una població de 800 persones franceses residint a Llançà, gaudint de tots els serveis més barats que al seu país i amb pensions de 3.000 euros al mes.
Pregunta el prof. Miquel Salvador: Què significa la Diputació per a la seva demarcació i com ajuda al món local a ser més viable?
Parteixo de la base que les Diputacions són els organismes més incompresos de tots. Si haguéssim de fer una llista dels que sobren, tothom diria que les Diputacions, el Senat i els Consells Comarcals. Ja ho sé i no en vull fer bandera. Són estructures nacionals espanyoles, gairebé centenàries, que van tenir un paper protagonista fins al punt que els presidents de Diputació eren els equivalents als actuals governadors civils o delegats de govern. El 1960, un president de Diputació tenia un poder increïble. Ara no és així, però la realitat és que tenim recursos econòmics. La nostra feina es ajudar altres entitats i, entre elles, el nostre client principal són els ajuntaments. El nostre pressupost es de 136 milions d’euros, el 95% dels quals és transferència directa de l’Estat. 
Arriben des dels impostos de begudes, tabac, loteria, un tram de l’IRPF. I són diners de joc i espectacles, però creiem que aquests diners han de retornar-se a les administracions més petites i que més ho necessiten, que són els ajuntaments. Tenim independència gairebé absoluta per fer el que creiem en cada moment.
Pregunta la professora Eulàlia Solé: Com és la vida d’un alcalde d’un municipi petit? I, d’altra banda, quin és l’estat de la digitalització en l’Ajuntament de Llançà?
Jo dic que, per fer qualsevol cosa a la vida, cal tenir il·lusió. És bàsic per a aguantar la complexitat de les feines. Ho dic perquè després de 24 anys treballant en política, les coses es refreden. La meva relació amb el ciutadà és diària. I, o tens il·lusió o no ho aguantes. La gent tendeix a interpel·lar-te pels seus propis problemes, i és normal, i cal posar-se en la pell de qui té els problemes. El servei públic té coses fantàstiques: poder transformar el poble, transformar la vida de la gent, fer front a crisis, celebrar coses amb la gent... és una cosa que fa créixer. Però també hi ha una dura, que és la de conviure amb el dia a dia de la crítica constant i, sovint, perversa. Això ho dic ara en final d’etapa, però en el seu dia ho vaig viure com una de les coses que més m’havien omplert mai. Si algú del públic acaba sent alcalde o polític, ha de tenir present que es troba vivint en una era digital, i que ara s’està exposat les 24 hores del dia, i que la gent sap cada segon què penseu, què feu i què dieu.
Això em porta a la segona pregunta. L’any 1995, a Llançà, encara es prenien acords amb paper i bolígraf. Després, es van implantar els ordinadors i la gent va tribar anys a entendre-s’hi. Ara, la mainada neix amb una preparació absoluta, i els ajuntaments ens hem hagut de modernitzar. El primer que cal per a això són els recursos econòmics: calen instal·lacions, programes, línies d’alta velocitat, espais de treball... Tot això que és tan bàsic d’entendre ara, al 95 no existia. Hem treballat molt però encara estem molt per sota del nivell que hauríem de tenir, perquè hi ha una certa comoditat, i molts alcaldes encara tenen la percepció de demanar subvencions per a fer obra pública, però no per instal·lar el món digital. A mi m’agradaria instaurar una obligatorietat de instal·lar digitalització com a condició per a accedir a certes subvencions municipals.

“A mi m’agradaria instaurar una obligatorietat de instal·lar digitalització com a condició per a accedir a certes subvencions municipals”

Miquel Salvador: Com és la relació de la Diputació amb els Consells Comarcals?
És un debat etern. Hi ha massa administracions? Sí. I sóc president d’una d’elles. Els Consells Comarcals actuals tenen pocs recursos, la majoria són finalistes, i pateixen molt. Així que han de refiar-se que les diputacions els donem recursos, com així fem.  Nosaltres tenim una xarxa, la XALOC, que és molt eficient a l’hora de fer recaptació d’impostos.
La Diputació té també competències en matèria de parcs naturals i medi ambient?
Nosaltres participem en parcs naturals, però la majoria d’aportacions són econòmiques. La raó és que la Generalitat passa per dificultats i se’ns ha demanat que ajudem. Com sap, la Generalitat disposa de recursos propis, uns 22.000 milions d’euros, que ara estan tutelats per l’Estat. En canvi, nosaltres tenim 136 milions anuals que ens arriben de l’Estat sense que ningú ens digui en què ens els hem de gastar. Evidentment existeix un control d’intervenció, però ningú ens posa en qüestió res. I és una sensació agredolça, perquè a nosaltres ens va molt bé, però al govern del meu país no li deixen.

"La Generalitat disposa de recursos propis, uns 22.000 milions d’euros, que ara estan tutelats per l’Estat. En canvi, nosaltres tenim 136 milions anuals que ens arriben de l’Estat sense que ningú ens digui en què ens els hem de gastar. És una sensació agredolça"

El seu municipi és gairebé fronterer amb França. Això deu generar anècdotes de totes menes...
El primer que li dic és que tots naixem sabent francès. Els turistes que venen a Llançà són de parla francesa i a casa nostra hem pogut modernitzar-nos gràcies al públic francès. I això és contundent i no gratuït. Quan hem passat èpoques de baixada pronunciada de turisme, els francesos han seguit sent fidels. I els criticàvem quan venien i demanaven només un sol plat als restaurants, perquè anava contra la nostra cultura. Però ara aquest costum s’ha entès aquí. I mantenim l’interès per a ells: ara venen fins i tot els caps de setmana, perquè allà tot és molt més car. Aquest públic fidel ens ha ajudat molt a modernitzar la indústria.

“A Llançà hem pogut modernitzar el turisme gràcies al públic francès. En èpoques de crisi, han seguit sent fidels”

Eulàlia Solé: Darrerament, hem conegut que en virtut del 155 s’ha suspès la segregació de Medinyà del municipi de Sant Julià de Ramis. Quan s’està treballant per mancomunar serveis, quin sentit creu que té crear nous municipis?
Des del meu punt de vista, la resposta és senzilla. Medinyà és un municipi que en temps de la dictadura va ser agregat a Sant Julià de Ramis. El 2014 es va presentar una proposició de llei de segregació del municipi. Jo en vaig ser responsable al Parlament. Vam contactar tots els grups polítics i vam aconseguir el vistiplau de tots ells (fins i tot PP i C’s). No recordo cap altra llei, en els meus anys al Parlament, amb tant de consens. Però la llei estatal fixa uns preceptes de distància física i de població mínims per a segregar un municipi. Cap d’ells s’acomplia, però igualment tothom hi estava d’acord. Així que la Diputació va pagar el mobiliari del nou ajuntament i els representants dels dos municipis es van repartir el pressupost i, a partir de 2015, van començar a treballar cadascun pel seu poble. La feina estava feta, però el Tribunal Constitucional no ha reconegut aquest procés. És una cosa més a sumar.
Tot això ho explico perquè la pregunta inicial, que és encertada, no contempla els sentiments i l’estima de pertinença al propi municipi. Fa uns anys, per exemple, es va publicar “l’informe Roca”, que presentava un model d’agrupació de municipis. I n’hi havia alguns que perdrien la identitat en ser absorbits per altres més grans. Avui en dia això és impossible que passi, perquè la gent del poble ho ha de desitjar. Crec que tenim posicions diverses i molt contradictòries, i que aquest debat durarà molts anys.
La seva marxa de la política equival a dir que se’n va al món privat?
Ja he dit que no deixaré la política del tot. Hi he estat 24 anys i crec que no és habitual aguantar-hi tant de temps. El problema és que vaig començar de molt jove. I reconec que en la política municipal la meva etapa toca la seva fi. Crec que la política municipal hauria de ser el planter de la política nacional, i que tothom hauria de passar un temps per un ajuntament, encara que fos com a regidor en l’oposició, perquè les coses es veuen distintes... Per exemple, descobreixes que l’administració és un elefant, lent i pesat, que no té recursos, de manera que has de relativitzar l’esperit crític i entendre que no tot el que vols és possible sempre.

"L’administració és com un elefant lent i pesat. De vegades has d’entendre que no tot és possible"

A banda, jo tinc una feina com a director de l’Escola Turística i també tinc ganes de tornar-hi, per posar-me una mica al dia.

“Tothom hauria de passar per la política municipal. Et canvia la perspectiva” 

Miquel Salvador: Doncs parlant de l’elefant, els nostres alumnes, aquí presents, potser acaben treballant al sector públic. Sent alcalde i president de Diputació, vostè treballa amb equips de persones. Quina opinió en té de la seva relació amb l’aparell tècnic professional?
El que puc dir és que és una feina apassionant, per la seva constant evolució i modernització. No permet entrar mai en estat d’avorriment. Quan atens el públic, i aquest ve crispat, cal que estiguis amb la ment desperta i amb coneixements importants del que és l’administració. La gent paga impostos i coneix el detall de les lleis, moltes vegades millor que els funcionaris, i cal estar preparat. A Llançà hi tenim 100 persones treballant tot l’any. A la Diputació potser en som unes 700, en els diferents organismes. Però ens falta personal arreu. Si volem canviar el dia a dia de les coses, ens cal gent. Ara bé, la LRSAL no permet l’increment de contractacions i això penalitza molt l’àmbit administratiu i de gestió. Només pots cobrir les baixes llargues. I no hem crescut. 
Apart, avui en dia qui té més poder en un ajuntament és el secretari o l’interventor. Ells tenen la darrera paraula i hi ha certa por del control de l’administració, i s’hi miren molt més. Així que moltes de les decisions polítiques no es poden arribar a fer operatives finalment.
Vostè ha passat per les JNC, i és independentista des de jove. Però creu que la gent se’n comença a cansar?
És una pregunta molt ampla. És obvi que sóc militant de Partit Demòcrata, i abans ho vaig ser de CiU, i que en els darrers anys ens hem presentat amb sigles com JxSí... Entenc que hi hagi gent perplexa davant de tants canvis estratègics. Però no és menys cert que les situacions que ens han tocat viure aquests cinc anys han afectat tots els partits. Si això ha generat estancament i cansament, jo que sóc independentista, ho dic que ens ho hem guanyat a pols. Nosaltres hem caminat al darrere de la ciutadania. Ja no ha estat com en altres èpoques històriques on els partits anaven per davant de la gent o al seu costat. Aquest cop anàvem al darrera. I la gent ha demanat acció i nosaltres l’hem fet amb complexitat. De vegades, fins i tot, amb un punt de demagògia. Però el cert és que hem transformat sociològicament aquest país. Em vaig integrar en un partit que no creia en la independència. Ara estem en una fase en què això es parla sense tabús.
El pont aeri BCN-Brussel·les, quantes vegades l’ha agafat darrerament?
El President Puigdemont és de Girona i tots aquí poden entendre que hi tinc una amistat des de fa molts anys. Com a alcalde de Girona, ell va coincidir amb el meu primer any de President de la Diputació. Hem compartit molts moments en política i he vist amb satisfacció com la gent del carrer anava coneixent la seva estima irrenunciable pel país. Quan no hi crèiem, ell ens sermonejava amb el tema de la independència. Estic vivint amb molta tristesa el que està passant amb ell i amb altres companys, però quan veus el seu convenciment i les ganes de sortir-ne, t’insufles de moral.

“El President Puigdemont es de Girona i tots aquí poden entendre que hi tinc una amistat des de fa molts anys. Estic vivint amb molta tristesa el que està passant amb ell i amb altres companys, però quan veus el seu convenciment i les ganes de sortir-ne, t’insufles de moral”

He estat a Brussel·les alguns cops darrerament i en totes l’he vist ferm. La primera, quan hi portava 5 dies i les altres dues l’he vist híper-motivat amb una gran capacitat de treball i creació d’idees. Jo dic que això acabarà bé. Potser no en les condicions que un vol, però acabarà bé. S’està treballant amb bon criteri. Tothom haurà de renunciar una mica, però estem a poques hores d’arribar a acord de govern. Sé que ell està convençut del que està fent i que sap que el país aconseguirà la plena independència.
Vella o nova política?. La nova política la fan els polítics nous, o també la fa gent que porta anys i panys en política?
Crec que la discussió entre vella i nova política és un gran fracàs. Els darrers anys hi ha hagut la tendència a creure que arribaven partits de nova política. Això ha estat una quimera i una desil·lusió. Perquè quan els de la nova política entren en política es queden atrapats en una xarxa que els impedeix moure’s. Quan estàs fora de la política pots tenir un pensament crític, que és molt necessari, però aquestes persones en política no fan res de nou, perquè estan atrapats en la teranyina política. La xarxa és tan resistent que atrapa els més viscerals, que ens han omplert el cap d’idees i que després queden reduïdes a una mera pregunta parlamentària, o a una piulada.

“Quan els de la “nova política” entren en política es queden en una xarxa que els impedeix moure’s. I és tan resistent que atrapa els més viscerals, que ens han omplert el cap d’idees i que després queden reduïdes a una mera pregunta parlamentària, o a una piulada”

 

COMENTARIS I PREGUNTES DELS PRESENTS

Una alumna fa tres preguntes. En primer lloc, si se sent còmode sent independentista i governant a Llançà amb l’ajut del PSC. En segon, en quin àmbit polític es queda (municipal o diputació). I, en tercer, quina nota posa a la funció pública.
En relació al primer, cal remuntar-se al principi, perquè als pobles hi ha moltes coses que s’expliquen per raons històriques. A mi, personalment, se’m fa complicat mantenir un pacte amb el PSC. Fa mesos que estem treballant la manera de continuar, però el més segur és que l’acabem trencant, per el recolzament del PSC al 155. Jo intentaré que ERC entri en aquest govern nou, ja que ells diuen que ens ofereixen estabilitat, però també ens diuen que no hi volen entrar.  
En relació al segon, jo he gaudit molt com a alcalde, però la Diputació està molt bé, et permet veure el país, conèixer gent interessant, etc. M’hauria de quedar amb l’ajuntament, per a poder seguir formant part de la Diputació.
Finalment, sobre la nota a la funció pública, he de dir que, com a tot arreu, hi ha funcionaris excel·lents i persones de la vella escola que no entenen el nou món i que no hi col·laboren. Hi ha funcionaris del segle XXI i persones que ja venien del segle passat. I hi ha moltes persones que se’ls permet jubilar-se molt abans dels 65 anys i ho accepten i altres persones que estan transformant el país amb la seva bona feina. Posaria un notable alt a la feina de tots, en termes generals.
Un altre alumne pregunta sobre el creixement del municipi a l’estiu: genera dificultats extres en la gestió dels serveis públics? Quines són a Llançà i com ha afectat la LRSAL a tot això?
La LRSAL deixa sense capacitat de fer contractacions i limita la despesa. Es perd l’autonomia i no pots créixer més. Un municipi que passa de 5 a 50 mil habitants té nombrosos problemes de convivència, seguretat, circulació i saturació. 
Un altre alumne pregunta sobre la poca comprensió dels ciutadans en relació a la feina que fa la Diputació. “No creu més aviat que es deu a la falta de transparència, o la falta de control del que fa la institució?”
Un dels reptes que tenim com a administració és aquest: la falta de coneixement de la població sobre el que fem és total i feridora. Jo presideixo una administració que té el 12% del seu pressupost destinat a sous de treballadors. En algunes altres diputacions aquesta xifra és del 60%. 
Nosaltres no tenim al ciutadà com a destinatari del que fem, sinó a l’alcalde, al conseller comarcal, al regidor... Nosaltres no tenim acceptació per part de la societat i si no ens canvien les competències no podrem fer-ho mai. Si algun dia es desenvolupa la nova llei de situació política de Catalunya, el paper de les diputacions s’ha d’estructurar de manera distinta.






 Reportatge fotogràfic. Nacho Roca per Alcaldes.eu