Dolors Sabater: 'Si el PSC no vol aprovar els pressupostos no és pel meu posicionament sobre el dret a decidir'
Sabater: "Si el PSC no vol aprovar els pressupostos no és pel meu posicionament sobre el dret a decidir"
El passat dilluns, 07 de maig de 2018, es va celebrar una nova sessió del cicle de diàlegs “Alcaldes i Universitat”, promogut per Alcaldes.eu i la Universitat Pompeu Fabra.
Dolors Sabater analitza l’activitat de l’alcaldessa davant d’alumnes de Ciència Política





Dolors Sabater: Nascuda l’any 1960 a Badalona. Llicenciada en Ciències de l’Educació (pedagoga) especialitzada en terapèutica (educació especial) ha exercit fins al dia del seu nomenament com a professora i cap de Departament de Ciències Socials a l’institut Júlia Minguell de Llefià. Alcaldessa des de l’any 2015.
REPORTATGE FOTOGRÀFIC

L’acte va tenir lloc a la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, i va comptar amb la presència de:
- Il·Ima. Sra. Dolors Sabater, Alcaldessa de Badalona
- Dr. Miquel Salvador, Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF
- Sr. Enric Herranz, professor de la Facultat de Ciències Polítiques
L’acte va ser conduït i moderat pel periodista Eduard Berraondo.
Miquel Salvador va donar la benvinguda als presents i va recordar el plantejament de la sessió als assistents. A continuació, el moderador va donar inici al diàleg.

DIÀLEG
Vostè no militava en cap partit. Com va acabar en la política municipal?
Abans de res, moltes gràcies per la invitació. És un gran plaer estar aquí. Certament, mai no he militat en cap organització, tot i que sempre he fet política. Per a mi és molt important dir que no cal estar en cap partit per a poder fer política. Senzillament cal voler pensar en els problemes de la gent i en com arreglar-los. Des de molt jove vaig estar implicada en moviments socials com el pacifisme, els drets de les persones amb discapacitats, els moviments veïnals, etc. I això va ser clau, quan es va plantejar una confluència ciutadana per a donar un salt polític i fer un canvi, es va pensar en mi com a possible aglutinadora. Sempre he pensat que el fet de no pertànyer a cap partit era un valor afegit, perquè ningú sent que es dona més protagonisme a una sigla que a un altre. Quan es cau en excés de partidisme, es pot caure en el sectarisme.

"No cal estar en cap partit per poder fer política"

"Quan es cau en un excés de partidisme es pot caure en el sectarisme"

Quina formació acadèmica i professional té la Dolors Sabater?
Soc pedagoga, especialitzada en terapèutica. Em vaig dedicar a les Ciències Educatives. Un dels meus eixos vitals era el d’ajudar la gent en els seus problemes i “barallar-me” contra les injustícies. Visc el tema de les discapacitats com a proper, perquè un germà meu és una persona amb capacitats diverses. També vaig treballar en l’acollida i formació de persones nouvingudes als anys 90 i 2000. Vaig treballar al Departament d’Ensenyament i, quan em va arribar la proposta per fer d’alcaldessa, era professora de Ciències Socials al barri de Llefià.  

"Un dels meus eixos vitals era el d’ajudar la gent en els seus problemes i “barallar-me” contra les injustícies"

Com és la seva vinculació amb Badalona. Alguns alcaldes anteriors van ser criticats per no viure-hi.
Jo hi tinc molta vinculació. L’alcalde anterior no viu a la ciutat actualment i se sap que va ser-ne regidor des de ben jove, però no se li coneix cap vinculació al teixit associatiu local. En el meu cas vaig viure la Transició a la ciutat, vaig ser testimoni dels moviments veïnals i de la lluita per millorar els barris i els carrers. Badalona havia crescut molt de cop en els anys del franquisme i de manera molt caòtica. Als anys 80 hi havia barris molt densos que no tenien serveis, només barraques. Les lluites veïnals per aconseguir serveis, ambulatoris, asfalt i escoles van ser fortes. Tot això, més la participació en moviments d’esplai, etc. em va marcar molt. I ser alcaldessa és una continuació de tot això, però des d’un paper molt diferent. Per a mi seria estrany que un alcalde visqués en una ciutat diferent.

"L’alcalde anterior no viu a la ciutat actualment i se sap que va ser-ne regidor des de ben jove, però no se li coneix cap vinculació al teixit associatiu local"

Badalona tenia fama de ser la tercera ciutat en importància de Catalunya. Ara la passa Terrassa.
La dada té una importància relativa en quant a autoestima de la ciutat. Però és un factor que s’explica per fluxos demogràfics. Terrassa té terreny per créixer i Badalona no. Terrassa ha guanyat més població. Nosaltres no n’hem perdut gaire. I és possible que en tornem a recuperar.
Es pot dir que hi ha diverses Badalones, segons si estem a mar o a muntanya?
Com li deia, Badalona va créixer molt desordenadament. El pas del tren va marcar molt que les industries es situessin al llarg de la via del tren, i, al voltant d’això, totes les cases. Però quan va venir la primera onada d’immigració es va ocupar la muntanya, sense planificació. Eren temps del franquisme, en què l’especulació urbanística no estava controlada. L’actual barri del Districte 4, per exemple, conté 63.000 veïns i veïnes en un quilòmetre quadrat; igual de gent que tot Granollers. Són blocs de pisos molt atapeïts, sense espai comunitari, amb concentracions de persones en condicions socioeconòmiques precàries. Això configura barris molt diferents dels del barri pescador antic, per exemple, que pateix problemes concrets, com ara el de l’envelliment.
Badalona, a més, té una ferida oberta encara del temps del franquisme, que és l’autopista. Parteix la ciutat en dos. Un dels reptes que tenim és el de la cohesió social, fent que la gent se senti de la ciutat, amb independència del barri en què visqui.
Igualment, i a diferència de Terrassa o de Sabadell, a Badalona la industrialització no va aportar una burgesia potent. Els propietaris vivien a la capital, que és molt  propera, i això va marcar que les reivindicacions fossin constants. Badalona ha estat tradicionalment una ciutat de gent molt senzilla, que sempre havia donat governs d’esquerres a la ciutat. Curiosament, hi va haver un dia en què se li va donar el poder municipal a un partit polític neoliberal que anava en contra de la immigració. Això ens va fer sentir estranys: com hem arribat aquí? 

"Badalona ha estat tradicionalment una ciutat de gent molt senzilla, que sempre havia donat governs d’esquerres a la ciutat. Curiosament, hi va haver un dia en què se li va donar el poder municipal a un partit polític neoliberal"

Va crear-se un front “anti-Albiol” per a fer-la alcaldessa, podria dir-se. Però aquest front no es manté constant.
Els pressupostos del 2018 han fet que es desequilibrés. Avui mateix ens sotmetrem a una qüestió de confiança perquè, diguem, tenim uns molt bons pressupostos i jo els defenso fins al final. Però el PSC ha retirat el seu suport i, sense ells, no els podem aprovar. Davant d’això tenim 2 opcions: o prorroguem els antics i escatimem diners a la ciutadania en serveis socials, o els defensem fins al final. I aquesta és la decisió presa, de manera que aquesta tarda em sotmeto a la qüestió de confiança.

"El PSC ha retirat el seu suport al pressupost municipal i, sense ells, no el podem aprovar. Davant d’això tenim 2 opcions: o prorroguem els antics i escatimem diners a la ciutadania en serveis socials, o els defensem fins al final. I aquesta és la decisió presa, de manera que aquesta tarda em sotmeto a la qüestió de confiança"

El que és cert és que en la campanya electoral del 2015 tothom duia al programa que faria el possible per que el Sr. Albiol no revalidés com a alcalde. No ens representava gaire a una ciutat treballadora tenir una política municipal basada en privar els drets de les persones i en la xenofòbia institucional. Per exemple es vulnerava la llei de llibertat de culte, o el tancament autoritari de comerços d’immigrants sense seguir els protocols garantistes. 
Guanyem Badalona en Comú és hereva del 15-M, de la idea que els polítics no ens representen i que el poble és sobirà (“el poble és el motor”). Si els polítics no fan les coses que han de fer, nosaltres ens posem d’acord en fer-les. Tots els moviments que pensaven en això van confluir i a Badalona es van acabar sumant dues sensibilitats aparentment oposades en relació al procés sobiranista. Però, finalment, tant les persones que volen el sobiranisme federalista com el sobiranisme independentista es van posar d’acord. 
L’actitud del PSC a l’Ajuntament de Badalona és semblant a la de l’Ajuntament de Barcelona. A ella també li va passar factura l’“ambigüitat” davant del sobiranisme.
Una cosa és el relat de partit, que el fan per a ells mateixos i pels seus votants, i una altra és la veritat, que no sempre equival al relat. Si fos veritat que el PSC vulgues castigar la ciutat no aprovant el pressupost pel fet del meu posicionament sobre el dret a decidir, aleshores no haurien castigat l’Ada Colau, que va prendre un posicionament diferent al meu. Jo sé que el motiu ha de ser un altre. 

"Una cosa és el relat de partit i una altra és la veritat. Si fos cert que el PSC vulgues castigar la ciutat no aprovant el pressupost pel fet del meu posicionament sobre el dret a decidir, aleshores no haurien castigat l’Ada Colau, que va prendre un posicionament diferent al meu. Jo sé que el motiu ha de ser un altre"

Moltes persones conegudes se senten orgulloses de dir que són de Badalona.
Li diré que ara estem de festes a la ciutat. La pregonera, que es una arqueòloga que ha fet molt per descobrir la part romana, va recordar que la ciutat de Baetulo va ser anterior a Barcino. Els romans van escollir primer Badalona i després van explorar Barcelona. Això és per assenyalar que el fet d’estar tan a prop de Barcelona fa que hàgim quedat molt a l’ombra. I a la vegada hem estat una mica la porta del darrere: quan Barcelona ha tingut expansions urbanístiques ha expulsat els seus “problemes” cap a les poblacions properes. La nostra ciutat dona molt de valor als elements identitaris que tenim. 
Professor Enric Herranz: I com veu a mig termini el debat de la internalització de serveis?
Des de fa alguns anys, l’administració local està subjecta a lleis restrictives i la política que es pot fer des del municipalisme, que és molt potent (perquè és de proximitat) s’ha limitat. Durant el mandat del PP s’han aprovat lleis molt restrictives (LRSAL), per temes econòmics i per temes polítics. Els romanents generats en els ajuntaments s’han emprat per cobrir deute, i l’Estat i l’IBEX 35 han aprofitat per recuperar el control de coses que generen molts beneficis.
El nostre és un sistema garantista, però totes aquestes prohibicions fan molt feixuga la feina de fer coses per la gent. Tenim els solars i els diners, però no hem pogut ni comprar pisos per a fer vivenda social. Ho acabarem fent perquè tenim la voluntat ferma, però tinc la sensació que la burocràcia està pensada per a fer impossibles els canvis.
Quina és la seva impressió en relació a les funcions principals i rol d’un electe?
Quan vam arribar a l’Ajuntament vam veure que la llei ens impedia, per exemple, substituir la gent que es jubilava. L’administració local perdia gent que no podia substituir-se. D’aquesta manera, la màquina municipal es paralitzava i serveis tan bàsics com el suport a les dones en risc de violència masclista es desmantellaven. Ens va tocar empènyer les coses i veure on s’havien encallat. 
Per a mi, el fet d’estar al carrer i de parlar amb la gent es fantàstic. Al principi, vaig tenir el dilema de trobar la meva forma de fer d’alcaldessa. Jo vinc del mon de l’associacionisme i la meva manera de fer és sempre la proximitat. Però l’alcalde és una institució que és un personatge, que lidera, amb el que la gent vol fer-se fotos. Jo dic: soc l’alcaldessa però soc una més. Igualment, un cop al carrer, s’ha de diferenciar molt del ser clientelars. Hi ha gent que demana feina a l’alcaldessa i jo no puc donar-li feina, només puc fer polítiques per a tots.  Convé estar molt al carrer i escoltar i parlar, però no semblar que el problema de la persona passi pel davant dels altres. 
Els funcionaris veuen passar moltes persones per l’alcaldia al llarg dels anys. Quan vostè va arribar va transcendir alguna fricció amb la policia municipal de Badalona. Com es va gestionar?
Amb valentia, tenint les coses molt clares i dedicant-hi temps. Els canvis importants necessiten decisió i voluntat, però també molt de consens i l’opinió de tothom. Vaig decidir ser la regidora de Seguretat i va cridar l’atenció pública que la primera setmana de govern decidís eliminar la unitat antiavalots “Omega”, la imatge de la qual s’havia associat amb maneres de fer molt autoritàries. Això va anar acompanyat de la transformació del model de seguretat, amb molta participació ciutadana i un pressupost de 14 milions, que normalment no es fa en els municipis. 
El projecte del Port, és el projecte que Dolors Sabater hauria volgut o l’ha hagut d’acceptar com estava?
No és el que jo hauria volgut, però hem fet que fos un projecte més obert i democràtic. Ara hi participen equips de rem i hi ha la seu d’entitats socials com Proactiva Open Arms, i que hi hagi molts estudiants. Combinem l’activitat de port esportiu i l’activitat de pesca, amb la vessant social. Quan vam arribar ens vam trobar amb projectes com el del canal, que ja estaven molt avançats. Podríem haver-lo aturat, però potser hauríem hipotecat la ciutat molts anys.
L’alcaldessa de Badalona segueix el bàsquet?
Vaig a veure’l. La Penya és important per la ciutat i està arreladíssima. És tot un segell. Tenim la dita “Badalona, bressol del basquetbol”. Es veritat que en el cas de la Penya té un valor especial, pel nivell professional que ha assolit. Ha estat complex trobar un equilibri entre el que pot fer una ciutat amb els diners públics per ajudar la pràctica esportiva i la necessitat de l’entitat.
Però és un tema legal. Hi ha unes lleis que diuen que no es pot ajudar municipalment l’esport d’alta competició. Com a molt, l’esport base. La ciutadania, sobretot els més seguidors, pensen que l’ajuntament ha de posar diners públics. Amb el tema de la Penya s’ha produït un debat molt interessant, i s’ha posat en valor que qui ha de decidir es la gent del carrer, no l’alcaldessa.

 

COMENTARIS I PREGUNTES DELS PRESENTS

Un assistent pregunta sobre la qüestió de confiança d’aquesta tarda: el PSC ha avisat que no donaà suport. Creu que Ciutadans, el PSC i el PP poden arribar a un acord per formar un nou govern municipal?
Per poder-ho fer, ho han pogut fer des del 13 de juny de 2015 i cada dia des d’aleshores. PP, PSC i Ciutadans sumen suficients regidors. Una altra cosa és si fins ara no ho han fet, potser no els convingui tampoc fer-ho ara. Es evident que això tindria uns costos grans, ja que, a un any de les eleccions municipals, seria molt estrany que el PSC fes quelcom per reintegrar un govern que va fer fora durant la campanya passada.
El mateix alumne pregunta: el “no” del PSC als pressupostos té a veure amb l’aspecte ideològic i amb el seu posicionament en favor de la independència?. Se’n penedeix d’haver llegit el manifest a la Generalitat en nom dels municipis?
Li diré que explicar-ho així és un relat fàcil: “l’alcaldessa va permetre el referèndum i va estar d’acord en fer-lo a la ciutat, i va posar la pancarta dels presos polítics i porta el llaç groc”. Tot això està en el relat, i en la meva intervenció com a alcaldessa metropolitana vaig posar en valor el relat de segregació d’unes ciutats i unes altres. Però com deia abans, crec que el motiu pel qual es vota en contra dels pressupostos obeeix a una altra dinàmica diferent. 
Un estudiant: vinc de Palma de Mallorca i sempre hi ha una critica de les dretes que diu que ajuntaments d’esquerres fan política, però no gestió. Què hi diu?
Que hem de fer les dues coses. Hem de gestionar i fer política. La vella política fa servir el “mantres” o estereotips per desprestigiar la feina que fem. Podem demostrar amb dades que estem gestionant i que fem una millor gestió. Als veïns i veïnes els dic que som bons gestors i que hem augmentat la quantitat de diners que tenim a al vegada que hem reduït deute. Hem fet una auditoria del contracte de neteges amb Fomento. Vam descobrir que els podíem reclamar 13 milions d’euros. D’ells, 4,5 són segurs, segons el propi secretari municipal. Però en el ple per discutir-ho es van unir PSC, ciutadans, PP i PdeCAT i es va posar en contra de reclamar-los. I això es perquè qüestionar les grans empreses es veu com una excentricitat i un radicalisme.  
Un altre alumne: què li diria al partits que li recriminen que no fa les polítiques que interessen als ciutadans reals?
Jo els contesto que ells ho diuen pensant que em castiguen a mi, a la figura de l’alcaldessa, però que, en realitat, a qui castiguen és a tota la població. Els dic que l’argument es desmunta aviat perquè amb dades com les de les escoles bressol, la menor fiscalitat, els programes d’ajuts a persones grans, etc. es demostra que hi ha beneficis a veïns i venies, i ningú els pregunta res a ells. Fer veure que la política municipal esta marcada per la política ideològica a nivell nacional es mentida: fem polítiques per a tots els veïns. Potser hem de fer nosaltres un millor relat per trencar mentides continues que fan servir quan diuen això.
Un alumne: una de les seves prioritats és fer un parc d’habitatge municipal. Ens en pot dir més?
Aprofito per apuntar que una característica de aquest govern municipal és que hem buscat el treball en xarxa. Sempre hi ha hagut la Federació de Municipis, però l’energia actual per col·laborar es una mica més gran. Això ens porta no sols a voler fer més habitatge social sinó a pensar com fer que el mercat de l’habitatge eviti aquests lloguers tan forts. Recordem que la llei del 2014-15 estava força bé i ajudava els municipis, però el Constitucional se la va carregar. Les competències son de l’Estat i en tot cas es traspassen a la Generalitat. Calen polítiques valentes per frenar l’especulació del lloguer i que hi hagi cultura de lloguer molt més gran 
Moderador: Si va costar convèncer-la per entrar en política municipal, costarà convèncer-la per sortir-ne? 
La limitació de mandats està molt bé. Jo soc mestra i vaig decidir dedicar-me a això durant un temps. Crec que cal acabar amb el fenomen de les persones que viuen de la política i que s’hi perpetuen. Va ser molt bo que ens limitéssim el mandat. Però es cert que 4 anys son pocs i que millor en serien 8 per a fer polítiques més a llarg termini. La meva opció seria limitar-los a 8. Si poguéssim continuar en el mandat següent deixaríem consolidat el canvi que hem iniciat i que es profund. Si no podem continuar-lo, des de l’oposició o des del carrer seguiré fent el mateix.






 Reportatge fotogràfic. Nacho Roca per Alcaldes.eu