Marta Madrenas: “Millo no va venir a debatre el canvi de nom de la plaça. No va destacar per la seva valentia”
Marta Madrenas: “Millo no va venir a debatre el canvi de nom de la plaça. No va destacar per la seva valentia”
El passat dilluns, 28 de maig de 2018, es va celebrar una nova sessió del cicle de diàlegs “Alcaldes i Universitat”, promogut per Alcaldes.eu i la Universitat Pompeu Fabra.
Marta Madrenas analitza l’activitat de l’alcaldessa davant d’alumnes de Ciències Polítiques




Marta Madrenas: Nascuda a Girona l’1 de novembre de l’any 1967, és llicenciada en Dret per la UAB, és agent de la propietat immobiliària, advocada i docent. Gran part de la seva  trajectòria professional ha anat lligada a l’exercici de l’advocacia i al sector immobiliari. Des d’aquest any és diputada al Parlament de Catalunya. I també va ser presidenta del Col·legi d’API de Girona i vicepresidenta del Consell Català de COAPI, entre d’altres.

REPORTATGE FOTOGRÀFIC

L’acte va tenir lloc a la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, i va comptar amb la presència de:
- Il·Ima. Sra. Marta Madrenas, Alcaldessa de Girona i diputada al Parlament de Catalunya
- Sr. David Sancho, professor i responsable de la Unitat de Coordinació Acadèmica de Ciències Polítiques i socials de la UPF

- Sr. Eduard Berraondo, periodista i moderador de l'acte
Miquel Salvador va donar la benvinguda als presents i va recordar el plantejament de la sessió als assistents. A continuació, el moderador va donar inici al diàleg.

DIÀLEG
Quina formació i quin bagatge va rebre, abans de fer-se alcaldessa?
Jo volia ser professora d’esports i estudiar INEF. Però vaig patir una lesió molt greu i no vaig poder seguir aquells estudis i vaig acabar estudiant Dret. Més endavant vaig pensar que el món del Dret Immobiliari podia ser una bona oportunitat professional. Vaig treure’m l’oposició d’API mentre estudiava el darrer curs de Dret. També vaig gestionar una empresa immobiliària, a primers dels anys 90. He tingut sempre esperit de servei públic i vaig ser advocada voluntària a la Casa de la Dona Maltractada de Girona i treballat en la mediació familiar. Combinar el mercantil amb el social sempre em va agradar. Igualment vaig donar classe de Dret Immobiliari a la universitat durant 13 anys. És la feina que m’agradaria recuperar en acabar la política.
Girona ha estat sempre el seu referent personal? Sempre hi va voler viure?
Vaig néixer a la Clínica Girona de la Pça. Catalunya de Girona. Sempre hi he viscut. És un entorn imprescindible de la meva vida, com ho son els meus pares o la meva família. És una ciutat que desprèn uns valors que jo admiro: humilitat, esperit de sacrifici, projectes comuns, voler fer les coses ben fetes... És una ciutat i, a la vegada, és també un poble. 
Vaig conèixer ciclistes professionals que em van dir que preferien Girona a cap altra ciutat capital. Per quina raó creu que m’ho van dir? Pel paisatge?
La boira típica de Girona, que en Pla deia que posava la ciutat del color de la flegma, ja ha desaparegut. Ara, de la ciutat, en surten centenars de rutes cicló-turístques molt interessants cap a tota la demarcació. Amb unes carreteres segures i precioses, és normal que li ho diguessin.
Molts alcaldes i alcaldesses ens diuen que hi va haver algú en la seva vida que els va fer decidir a fer-se polítics. En el seu cas, qui va ser?
Va ser el President Carles Puigdemont. Quan ens vam conèixer vam parlar molt. Jo mai m’havia imaginat formar part de cap projecte polític. Abans m’ho havien demanat dos grups d’ideologies distintes, però no m’interessava. Aquesta era la tercera vegada que m’ho proposaven i vaig acceptar, perquè vam coincidir molt en la mena de projecte que havia de buscar Girona. En aquells moments la ciutat estava en una mena de crisi existencial, i hi havia esgotament del model anterior.
I va ser regidora del govern municipal amb Puigdemont com a alcalde.
Vaig ser tinent d’alcalde, adjunta d’alcaldia en matèria de Promoció Econòmica i Dinamització del Territori. M’ocupava també de les fires i les festes. L’alcalde es va quedar la cartera de Cultura per si mateix i jo li feia d’adjunta. Quan ell no podia fer-se càrrec d’algun acte, jo el substituïa.
Quan es va conèixer la decisió d’Artur Mas de fer President de la Generalitat a Puigdemont, se sabia que vostè seria la substituta a l’alcaldia?
En absolut. La noticia va ser de mitja alegria i mitja tristor, perquè ens marxava el líder i el projecte quedava partit. Ens sabia greu que marxés de la ciutat, però sabíem que Puigdemont seria un líder ideal per aquest trànsit cap a la república. Jo ni em plantejava fer d’alcaldessa, ni tan sols pensava en presentar-m’hi. Recordareu que va entrar Albert Ballesta, que havia de ser una persona de transició, perquè Puigdemont no volia nomenar a dit a ningú. Però van sorgir alguns problemes i la ciutadania no ho va encaixar bé. Ràpidament vam corregir. D’això no en dono culpes a ningú perquè, en el fons, jo vaig ser part del problema en no voler ser alcaldessa.
Molts alcaldes són militants polítics de joves. Vostè va ser militant de CIU o va ser una independent que va integrar-se en unes sigles més endavant?
Mai no havia militat en cap partit. Vaig entrar com a independent. Vaig decidir afiliar-me en el darrer any d’existència de CIU. De tradició i convenciment soc republicana i mentre que CIU no va mostrar-se com a tal, jo no vaig tenir gaire interès en formar-ne part. El 2013, el President Mas va dir que des de Convergència s’estaria en la causa de la república. L’endemà mateix m’hi vaig afiliar. Això també diu molt en favor del President Puigdemont: no calia que jo fos de cap partit per a poder comptar amb mi. 
A mi sempre m’ha costat molt definir-me en termes d’ideologies: dreta, esquerra, centre... Jo puc dir que soc feminista, que defenso els drets dels LGBT, que defenso l’avortament, la sanitat pública, l’educació pública i que no tinc al·lèrgia a les empreses, ni crec que s’hagi de municipalitzar tot. Dit això: soc de dretes o d’esquerres?
Per què creu que Girona agrada tant a la gent que hi arriba? Com explicaria la ciutat?
Ho resumiria en una frase: és una ciutat de progrés. Qui hi viu o hi ve pot enfrontar la seva experiència vital d’una manera còmoda. Allà tothom hi està molt protegit i potenciem el talent. És una ciutat que dona opcions de benestar a la seva gent.
Quins són els tres temes que li treuen més la son?
Un que fa molt temps que tinc i que em preocupa, tot i treure’n bones dades, és l’atur. Cal reduir-lo als límits de 2006, quan teníem plena ocupació. Ara estem per sota de la mitja de Catalunya, amb unes 5.000 persones, però cal fer molta feina encara.
També cal protegir la gent vulnerable. I no parlo sols de qui té dificultats de renta o salut, sinó de la gent gran, les famílies, els joves... Tenim un repte important, que és el de l’accés universal a l’habitatge. La recuperació econòmica ens està portant a dificultar l’accés de les persones com ara joves, gent gran...  
La tercera pota important que em preocupa és el medi ambient. Som la ciutat de més d 10 mil habitants que millor gestiona els residus. Hem duplicat els carrils-bici en relació al que havíem promès.  
“Joc de Trons” va venir a Girona perquè vostès van trucar a la productora o perquè la productora els va escollir? Quin llegat ha deixat?
Van venir perquè nosaltres anem als mercats a promocionar-nos. I se’n treu resultats. No sé si en número de visitants sinó, a l’igual que el Girona FC, en augment de l’orgull de pertinença. 
Vostè practicava el bàsquet, de jove?
Jo no hi vaig jugar. Feia atletisme: velocitat i tanques. Però tenim un gran equip de bàsquet femení. Al masculí no li donem ajuts. Al femení, en canvi, tot el que podem. El masculí ja té sponsors, i el nostre govern vol potenciar l’esport de base i l’esport femení.
Enric Millo és gironí?
De fet, no. No va néixer a Girona capital. Ens vam conèixer de joves, però no hi havia relació. No vam discutir sobre el canvi de nom de la Plaça de l’1 d’Octubre. No van venir a debatre res perquè no destaquen, precisament, per la seva valentia. A Girona, la gent que no és independentista, no té problemes, només faltaria. Potser hi ha gent significada, com jo mateixa, que sí. Altra cosa és la gent del carrer. Ningú pateix: tothom és ben lliure de fer i pensar el que vulgui. La meva obligació és permetre que tothom pugui exercir els seus drets democràtics de manera pacífica.
El professor David Sancho pregunta: Què creu que necessita més l’administració local per a poder endegar polítiques publiques? Finançament, competències...?
Crec que no seria tant una cosa de finançament, ni de competències. Jo, que vinc del món privat, crec que la principal dificultat és la lentitud. Quan jo estava a l’empresa, establia uns objectius finals, fixava uns indicadors i veia si m’hi atansava o no. La cosa era molt ràpida. Ara això no va així: la burocràcia és extraordinàriament pesant i dificulta extraordinàriament tirar endavant els projectes. És molt frustrant. A més, tot allò que significa aportar més criteris per assegurar la transparència i bona governança ha fet que es dupliquin els tràmits que cal fer. La contractació és un procés terrible. Quan plantejo fer una vorera, puc trigar 18 mesos de tramitacions. A més, genera expectatives en els ciutadans, que es frustren. Tot això només és salvable gràcies a que els professionals tenen un esperit molt ampli de servei públic. Si no, te’n rendiries
Un element clau és la professionalització de la gent que treballa a l’administració. Com va viure vostè el canvi entre el món polític i el professional?
Amb dificultat. Potser perquè he estat sempre una persona lliberal i emprenedora. La lentitud es fa molt complexa de gestionar. Però vull trencar una llança en favor de la funció pública. Cada cop entren més bons professionals, persones més preparades, que fan que tot es faci més fàcilment. Jo m’apropo més als professionals millor preparats perquè són els que tiren endavant els projectes que tu vols. La frase “es que sempre ho hem fet igual” s’hauria d’eliminar, perquè si no, mai no hi haurien canvis. Quan vaig entrar, allò semblava la sèrie “Sí, Ministre”.
A l’hora de gestionar interessos dels sectors socials, què funciona millor: els espais participatius? El dirigisme? Fer equilibris?
Segurament és la part que suposa més dificultat de la governança. El paradigma de “governar és manar” ha desaparegut. Ara governar és trobar la millor fórmula per tirar endavant una proposta. Si creus que deixaràs content tothom, el millor que pots fer és deixar la política. Mai ho aconseguiràs. Sempre hi ha formes alternatives d’arribar a fer les coses. El millor es promoure la participació, escoltant els afectats per igual. I només queda una única opció: actuar amb honestedat, perquè sempre ho podràs defensar, si ho creus sincerament, davant de tots. Soc de les “males polítiques” que quan veig que una cosa no podrà ser ho dic. Em diuen que això no es diu, però jo crec que els meus veïns són persones prou madures i entenedores de les coses, si se’ls ho diu de manera honesta.
A l’administració pública se l’ha qualificat de ‘capsa fosca’, que no explica prou bé el que fa. Creu que fa prou esforç de comunicació?
Costa moltíssim. Ara cal tenir equips de professionals de comunicació que entenguin la política i que ajudin a explicar-ho millor. De vegades ens titllen de gastar molts diners en comunicació. Però és que es molt important! No per lloar les glòries sinó per explicar el que es fa. De vegades els veïns i veïnes ens diuen que no entenen les coses que fem, tot i l’esforç que fem per explicar-los-ho.
Abans ha dit que es pot fer un servei social des de moltes perspectives: externalitzar, municipalitzar... Quin és el seu preferit?
M’agrada pensar que no soc sectària i que no tinc apriorismes ideològics. En cada cas estudio què és el més convenient. De vegades ho es contractar amb empreses públiques, altres vegades son preferibles les empreses privades, i, en altres ocasions, el que cal són empreses mixtes. Segons les experteses de cada qual. Jo no tinc al·lèrgia a res, ni seré com els que tenen al·lèrgia a l’empresa, ni com els que tenen al·lèrgia a la municipalització. En cada cas, farem el que convingui.  
Com s’avalua la política? Estan prou ben formulats els indicadors?
No, perquè sempre van tard. La lentitud es el mal de les administracions. Quan podem fer anàlisi, ja no és útil. L’autèntica i gran avaluació dels equips de govern són les eleccions. La millor forma de transparència és promoure la participació en les eleccions. Tot és un peix que es mossega la cua.  .
També ha dit que era feminista. Com veu les polítiques de gènere dins de l’àmbit local? Hi ha marge per créixer?
I tant. D’entrada, en la representativitat. En el món local encara cal treballar moltíssim. Hi ha molt a fer en termes de caps de llista. A les comarques gironines som 3 alcaldesses de 27 alcaldes. Cal molta feina dels partits i de la societat. La meva obsessió en la paritat es deu a una qüestió de justícia social, però també a una lluita contra el masclisme i les actituds de maltractament i contra la discriminació salarial. Si no es veuen dones potents, hi ha l’estereotip de que no poden ser potents. I les dones gestionem diferent, perquè entomem els reptes d’una manera menys jeràrquica i més consensuada. Alerta, no dic que sigui millor. Consultores com EY diuen que els consells d’administració mixtos generen una rendibilitat més gran. Demano equips mixtos, no femenins.
Eduard Berraondo diu que Carles Puigdemont és molt actiu a Twitter. Vostè també?
Jo tinc bloc personal i com a alcaldessa de Girona. Soc activa. Com a Marta Madrenas em puc deixar anar una mica més que com a alcaldessa.
A Girona hi ha hagut algun incident pels símbols?
En tenim. L’ANC va posar uns tòtems molt bonics per a les places amb les fotos de tots els presos i exiliats polítics. Hi va anar un grup de persones candidates al Senat de Ciutadans (els vam reconèixer) i ho van anar a arrencar i destrossar.
Algú li va proposar ser consellera de la Generalitat, ara què en busquen?
Ningú m’ho ha proposat. I puc dir que no hi ha millor ni més gran honor que ser alcaldessa de Girona. La figura de Consellera la veig molt allunyada de la gent. A mi m’agrada més la proximitat.

COMENTARIS I PREGUNTES DELS PRESENTS

Queralt, una estudiant, pregunta si manté el sou d’alcaldessa i de diputada. També pregunta si no creu que la comunicació generada des del govern és partidista i, per tant, poc creïble.
A la primera pregunta responc que vaig renunciar al sou d’alcaldessa i al del Consell Comarcal del Gironès, tot i que era pocs diners. He deixat també el Consell Comarcal. 
Sobre la informació generada per part del govern, és cert que un s’ho planteja. Podria ser vist com dius. Però t’adones que quan el que tu fas no és conegut i que això perjudica la ciutadania, se’m passen els complexos. Un exemple amb el problema de l’habitatge: ara hi ha un moviment que culpabilitza el turisme com a única causa de l’augment del preu de l’habitatge. I diu “fora turistes”. Però jo no hi estic d’acord. I demostro amb xifres que al Barri Vell de Girona augmenten els empadronaments. Finalment vam crear un registre de gent nova al Barri Vell per verificar si hi havia mobbing immobiliari. Ningú sap que el registre existeix, així que ho expliquem nosaltres mateixos. I si ho expliquem ens diuen que fem demagògia. Cal triar entre una cosa i l’altra.
Un periodista d’EFE, Santi Sànchez, pregunta: El PDeCAT ha de donar suport a la moció de censura del PSOE?
De vegades l’estomac et surt dir una cosa, i cal pensar millor. Evitar que es pugui fer fora el gran responsable de la repressió del dia 1 d’octubre, o de la no separació dels poders, o de la judicialització dels temes polítics és quelcom que l’estómac et diu que no ho has de fer. Però l’estómac em diu que tampoc Pedro Sànchez serà una bona alternativa. Ara bé, si hi ha alguna possibilitat de consensuar alguna cosa que ajudi a fer menys cruel el que vivim a Catalunya, caldrà parlar-ne.
Santi Sànchez, en segona pregunta. Creu que en la propera assemblea del PDECAT s’han de renovar els òrgans de direcció?
El que ahir vam tractar en el Consell Nacional van ser molts reptes de base, però aquest no hi era. Ens plantegem grans canvis i possibilitats de canvi, però el que menys importa és si la direcció seguirà o no. No et puc dir que sí ni que no de cap de les maneres, perquè hi ha altres reptes més principals.  
Josep, un estudiant, pregunta com es pot fer compatible diverses decisions preses per PDeCAT i l’interès sobiranista. Per exemple: la llei de contractes públics signada amb Ciutadans i PP, o la pertinença a la Unió Europea i a la OTAN de Catalunya, o perquè es persegueix la turismofòbia, o perquè es va privatitzar tant la sanitat pública en els governs de convergència.
Hi ha molts temes de difícil compatibilització. Es poden crear contradiccions importants. D’una banda, en relació a la derivació de serveis públics cap a la empresa privada, diré que crec que Convergència era pragmàtica i que defensava coses pràctiques. A mi m’agradaria pensar que els governants van actuar sense apriorismes i que no sempre es millor la gestió pública de les coses. El que indica tot el que m’has dit és que Convergència no anava amb apriorismes ideològics i que feia el que més convenia. Altra cosa és que alguns membres d’aquest partit haguessin caigut en corrupteles. Si es el cas, que pleguin i paguin el que toca.
En relació a les retallades he de dir que sortíem d’un tripartit que, a tot arreu, ho van perdre tot. Va ser nefast. Quan es fa un govern en què s’esgoten tots els recursos, en quatre anys, calia arreglar moltes coses. I què més es podia fer si no retallar?.
Sobre el sobiranisme: és cert que hi ha coses votades que son contradictòries amb ell. Jo ja ho he criticat. Però l’objectiu de la llei de contractació pública és el de millorar la transparència. I quant a Europa i Catalunya és un tema complicat. Set mesos enrere ningú podia comprendre què estàvem vivint a Catalunya. Pensaven que només érem uns que volíem complicar la vida d’Europa. Però va venir l’1 d’octubre i vam guanyar l’opinió pública, no d’Europa sinó del mon. Als estats no els hem guanyat i són els estats els que decideixen. La Unió Europea s’ha tornat l’Europa dels Estats i no la dels ciutadans, i això és terrible.  
Sobre el tema de l’habitatge, no compro depèn de quines coses. M’hi he dedicat molts anys. L’augment de preu de l’habitatge turístic no es deu a l’augment de la pressió turística. Tot i que sí n’és una de les causes. Puc parlar de la ciutat de Girona. Hi ha més demanda que oferta d’habitatges. Uns diuen que només és per culpa del turisme, però altres diem que hi ha hagut una crisi furibunda en què no s’ha construït gens i que hi ha dèficit d’habitatges. Som ciutat universitària i hi ha 5.000 habitatges per a universitaris i només 700 habitatges turístics. I per això no podem perseguir la universitat. No puc culpar la universitat perquè aporta un gran valor afegit a la ciutat.
Eduard Berraondo dóna la sessió per finalitzada.






 Reportatge fotogràfic. Nacho Roca per Alcaldes.eu