INFORME- Esmorzar alcaldes.eu ‘Habitatge: un dret universal o un factor d’exclusió?’
‘Habitatge: un dret universal o un factor d’exclusió?’

INFORME Esmorzars Alcaldes.eu

'Habitatge: un dret universal o un factor d’exclusió?'

Damià Calvet avança les línies d’un “imminent” decret llei de la Generalitat en Habitatge



“Abans no acabi el trimestre es publicarà un decret llei que proposarà tres actuacions: fer front al dèficit d’habitatge de lloguer, dotar de més recursos per fer front als desnonaments i propiciar una moderació en els preus del lloguer”

Damià Calvet, conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya


“L’administració pública sol ser lenta. Moltes vegades les institucions polítiques ens entretenim barallant-nos i no establim convenis, i això ho paguen els ciutadans i ciutadanes”
Núria Marín, alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat


“A l’AMB hi ha un gran gruix d’habitatges construïts els anys 60 i 70 amb baixa qualitat i que, sense estímuls de l’administració a rehabilitar, s’està posant en risc la cohesió de molts barris”
Ramon Torra, gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona


"L’article 47 de la Constitució promet el dret a la vivenda digna. Aquest principi està present en la majoria de les constitucions de la UE. Però Espanya, tot i que s’equipara amb Europa en quant a drets, falla a l’hora de crear polítiques"
Joan Ràfols, president de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona


"Una solució podria ser la limitació dels preus de lloguer. En els darrers anys, els ajuntaments han hagut de pagar les factures energètiques i compensar lloguers, cosa que ha fet que els diners públics hagin anat a enriquir propietaris d’immobles"

Pilar Díaz, alcaldessa d'Esplugues de Llobregat

- Extens reportatge fotogràfic -
amb fotografies ampliades

 

ESMORZARS ALCALDES.EU

Hospitalet de Llobregat, 17 de gener de 2019

INFORME – Esmorzar Alcaldes.eu -
'Habitatge: un dret universal o un factor d’exclusió?'

El passat 17 de gener de 2019, a l’Espai Cultural Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat, s’hi va celebrar un Diàleg sobre els reptes, oportunitats i problemàtiques de l’habitatge en els municipis. Va estar organitzat per Alcaldes.eu i va reunir uns 60 assistents entre els que s’hi comptaven representants municipals, acadèmics, empresaris i membres de la societat civil. L’acte va comptar amb el patrocini destacat d’Urbaser i Xut Consulting.


Ponents:

La taula de ponents estava integrada pels ponents:

Hble. Sr. Damià Calvet, conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya; Excma. Sra. Núria Marín, alcaldessa de L’Hospitalet de Llobregat; Sr. Ramon Torra, gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona; Sr. Joan Ràfols, president de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona; i l'Il·lma. Sra. Pilar Díaz, alcaldessa d’Esplugues de Llobregat.
Tots ells en un debat conduit pel periodista Eduard Berraondo, actuant com a moderador.

Prolegòmens: 

Eduard Berraondo dóna la benvinguda a tots els assistents i agraeix la presència dels participants a la sessió d’aquest matí. També agraeix l’acollida dispensada pel municipi de L’Hospitalet, pel seu ajuntament i per les instal·lacions del centre cultural Tecla Sala, que ens acull avui. També agraeix la participació dels patrocinadors que fan possible l’acte i ofereix una breu presentació d’Alcaldes.eu i de cada ponent. 

Seguidament dóna la paraula a l’alcaldessa amfitriona, Sra. Marín.

Núria Marín dóna la benvinguda a tots els presents a la seva ciutat i a l’espai Tecla Sala, del qual n’explica una breu història i en diu que avui en dia és una fàbrica de cultura. Per Marin, l’Habitatge és un repte de tots plegats, en què més se n’ha parlat, però on s’han obtingut uns resultats menys visibles. La solució passa per ajuntar esforços de totes les entitats socials, institucions, administració local, autonòmica i estat. Recorda que els ajuntaments potser són les institucions que menys competències tenen.

Tenir un habitatge digne i a un preu assequible és l’objectiu. Ella ha estat molt crítica en els temps de crisi en què els ajuntaments s’han sentit molt sols a l’hora de donar solucions als problemes damunt de la taula. Moltes famílies han perdut l’habitatge i, malgrat tota la feina que s’ha fet -fins i tot amb les entitats bancàries- no sempre s’ha aconseguit tot el que es volia. A l’H s’han evitat 1.000 desnonaments, però el problema segueix allà. Cal treballar tots plegats de la mà: administracions, entitats financeres, per traçar un camí i donar solució a un problema complex. Ara estem en eleccions municipals i la gent mira als ajuntaments com a possibles respostes al problema, però que ningú s’enganyi: els ajuntaments sols no poden fer res.

La paraula passa al president de la Cambra de la Propietat de Barcelona.

Joan Ràfols agraeix la invitació i diu que l’article 47 de la Constitució espanyola promet el dret a la vivenda digna, i determina que les institucions públiques promouran els mitjans necessaris per fer-lo material. Aquest principi està present en la majoria de les constitucions de la UE. Es un mandat a una acció positiva dels poders públics. Però Espanya, tot i que és un país que s’equipara amb Europa en quant a drets, falla a l’hora de crear polítiques d’habitatge. Els països del nucli dur europeu han construït polítiques complexes, amb responsabilitats ben delimitades, i ben dotades econòmicament. I tot i així no sempre han pogut solucionar el problema, però les polítiques tenien definits uns actors clars, amb unes responsabilitats i uns recursos.

En els darrers anys, tot i no haver creixement demogràfic, la gent es concentra a viure en les ciutats, la qual cosa genera tensió en els preus i problemes d’accés a la vivenda. A casa nostra això ha estat encara més important i ha creat alarma social, a conseqüència de la manca de polítiques com les que sí tenen a Europa. Les polítiques europees han tingut com a eix bàsic el potenciar el lloguer per sobre de la propietat. Això ha propiciat que hi haguessin ajuts per a certs sectors socials i planificació de l’economia, adequant la construcció d’immobles al creixement demogràfic previst.

A França, diu Ràfols, el pressupost nacional d’habitatge es de 39.000 milions d’euros, dels quals 20.000 són ajuts directes a les famílies per tal que puguin accedir al mercat privat de lloguer. A Espanya, en canvi, enguany només seran 681 milions.

El moderador dóna la paraula al gerent de l’AMB.

Ramon Torra també agraeix la invitació i explica que la qüestió de les competències és molt rellevant, i que s’ha parlat molt del paper dels ajuntaments quan, des del punt de vista financer i regulador, aquests no tenen competències. 

L’administració local té assignats temes d’execució i urbanístics, però amb competències que concorren amb les d’altres administracions. Cal un acord en què cadascú assumeixi la seva responsabilitat i aporti la part que li correspon. En els darrers anys les polítiques d’habitatge han estat erràtiques: en el àmbit legislatiu (llei de l’arrendament i de l’habitatge), en el d’ajuts (no hi ha garanties de seguir donant ajuts quan canvien els marcs reguladors o quan venen crisis econòmiques i els sistemes d’ajut públic fallen estrepitosament).

També des del món local s’està d’acord en què ells sols no poden resoldre el problema. Durant molts anys ho han intentat, però ja no poden immobilitzar més recursos destinats a altres polítiques per a dedicar-los a l’habitatge.
Igualment assenyala la importància del tema de la rehabilitació. Diu que cal canviar de paradigma: actuar on més es necessita i no pas allà on la demanda és més alta. També creu que cal crear parc públic de lloguer assequible i fer rehabilitació allà on més necessiti.

Finalment reclama una col·laboració més gran entre les administracions i, també, amb la participació privada, com es fa en altres països. 

El moderador dóna la paraula a l’alcaldessa d’Esplugues.

Pilar Díaz agraeix la invitació i ofereix una diagnosi del problema. Creu que actualment hi ha massa famílies amb problemes causats per la manca d’habitatge, tot i que la macroeconomia diu que estem fora de la crisi, però la realitat es que hi ha problemes molt grans.

Hi ha també una lliçó no apresa: després de la crisi vam descobrir que calia basar l’economia en altres coses diferents al totxo (coneixement, serveis, etc.), però tot apunta a que anem cap a un nou problema immobiliari. A Esplugues, el preu del lloguer per metre quadrat és de 11,7 euros. Això fa que molts joves no puguin llogar pisos a la ciutat, perquè no se’n troben per sota de 800 euros al mes. I ja no es parla només de famílies vulnerables, sinó de gent jove amb ganes d’emancipar-se i de començar la seva trajectòria vital, i que no podran fer-ho perquè no guanyen aquests diners.

Cal buscar solucions. Suggereix que una d’elles podria ser la limitació dels preus de lloguer, perquè en els darrers anys, els ajuntaments han hagut de pagar les factures energètiques i compensar lloguers, cosa que ha fet que els diners públics hagin anat a pagar lloguers a empresaris i propietaris d’immobles. Defensa, en tot cas, límits raonables en el preu del metre quadrat, que suggereix que podria acabar duplicant-se.

Finalment es dóna la paraula al Conseller de Territori i Sostenibilitat.

Damià Calvet agraeix també la invitació i explica que el moment és sensible. Diu que la Generalitat pretén que les polítiques d’habitatge siguin més estructurals i menys conjunturals, ja que això ajudarà a reduir les fluctuacions que abans s’han criticat. Antigament, diu, als 80 i 90, es va fer molt perquè hi havia molt per fer. En remodelació de barris es va fer una enorme política de transformació radical d’alguns barris on hi havia patologies estructurals i infra-habitatge i mala convivència. Avui, en barris com ara els de Sant Cosme, Sant Roc, el Governador, el Polvorí, Via Trajana, etc. s’hi pot viure bé i això és mèrit de la Generalitat, amb l’ajut de l’estat i dels municipis. 

També explica que es va fer molta promoció d’habitatges públics en règim de compra-venda, i que avui això es qüestiona. Però afirma que en aquell moment tenia molt de sentit fer-ho, perquè servia per permetre que les persones comencessin projectes de vida i arrelessin les seves vides al territori. Igualment diu que la Generalitat s’ha trobat molt sola perquè tot i tenir la competència en exclusiva, els diners li provenen dels plans estatals de vivenda, que històricament han estat infra-dotats i mal conceptuats. 

També reivindica que, al llarg dels anys, es va construir un parc públic d’habitatges de lloguer, però que en temps de vaques grasses, es va reorientar mitjançant els plans directors d’àrees residencials estratègiques, fins que va arribar la crisi i va caldre concentrar-se en les polítiques d’emergències.

Diu que havent après del que s’ha fet històricament i de les crisis, cal portar les polítiques cap a un nou paradigma, especialment de regulació. Informa que s’està ultimant una nova llei del territori que conjugarà urbanisme i habitatge, que derogarà alguns articles de la llei de l’Habitatge i que augmentarà el període mínim del temps de lloguer de 3 a 5 anys.

El propòsit d’aquest nou decret llei, que es publicarà abans no acabi el trimestre, proposarà tres actuacions: fer front al dèficit d’habitatge de lloguer, dotar de més recursos per fer front als desnonaments i propiciar una moderació en els preus del lloguer.

Complementàriament, es vol incrementar el parc de promocions de vivenda de protecció pública, a més de promoure que la qualificació de pisos de protecció oficial passi a ser permanent.

El moderador pregunta sobre casos d’èxit que es puguin plantejar des de les distintes perspectives dels ponents.

Núria Marín explica que, durant els anys de la crisi, la feina feta ha estat la d’acompanyar els ciutadans, donant ajut al pagament dels consums energètics i socials i, puntualment, el pagament dels lloguers. Explica que a l’Hospitalet han seguit construint habitatges socials i que, de fet, la seva ciutat ha lliurat mes claus que Barcelona. No obstant, aclareix que les polítiques d’habitatge no funcionen per decret instantani, sinó per programació estricta que té una durada de mig i llarg termini.

Recentment s’ha acordat amb entitats financeres una cessió temporal de 50 habitatges per les demandes de 300 famílies en situació d’emergència. I s’han col·locat tots els recursos que han arribat de la Generalitat, que han estat pocs, tot i la bona relació. Marín explica que l’administració pública pot no actuar o actuar. I que si ho fa, acostuma a ser lenta. Però quan es marca un projecte clar, acaba aconseguint els objectius. Lamenta, però que les institucions polítiques s’entretenen a barallar-se entre elles, a no establir convenis, i que això ho paguen els ciutadans i ciutadanes. Quan aquestes institucions treballen juntes, s’escolten i parlen, acaba arribant l’èxit.

El moderador s’interessa ara per les polítiques que havien de lluitar contra els habitatges buits.

Marín diu que, segurament, hi ha menys habitatge buit del que es creu. L’habitatge és un bé molt preuat i ara, tot i la crisi, els preus són molt elevats. Això fa que els propietaris vulguin bellugar les propietats per rendibilitzar-les. Anticipa que aviat hi haurà un problema: moltes famílies van perdre la propietat de les seves llars durant la crisi i van acollir-se a lloguers socials. Però aquests lloguers s’acaben ara i moltes propietats abans en mans de bancs han acabat ara en fons voltor que busquen rendibilitat, però que no responen al telèfon. Això demandarà noves polítiques.

Finalment, insisteix en que la col·laboració entre institucions és crucial i que afortunadament existeixen taules que reuneixen actors i que proposen camins de resolució dels problemes.

Damià Calvet està d’acord amb el que diu Marin sobre els habitatges buits. No obstant, és un àmbit on s’ha actuat a través del gravamen als propietaris i això ha generat 18 milions d’euros. També anuncia que acaba de rebre un missatge de la Consellera de Presidència dient-li que el Tribunal Constitucional avala l’impost de la Generalitat a aquests habitatges desocupats, ja que s’ha tombat un recurs posat pel govern Rajoy. 

“Ara toca lloguer”, ha dit. Cal que tots els agents decisors i rellevants es centrin en promoure el lloguer, incrementant el parc de vivendes disponibles de lloguer, ja sigui en vivenda pública o en promoció privada. Calvet explica diverses virtuts del decret que es llençarà en unes setmanes i que van en aquest sentit. Explica que la darrera frontera de l’estat del benestar és el dret a l’habitatge i que cal defensar-la entre tots.

Marín explica que a L’Hospitalet hi ha 1.000 habitatges socials, que poden semblar molts, però que suposen només un 1% del parc local de vivendes. Si es compara amb el 20% de Paris, es mostra que són molt pocs.

Ràfols: recorda que el país te altres necessitats d’habitatge, a més de les d’emergències. Especialment el de l’accés de les noves generacions a la vivenda. El parc ha caigut i l’AMB té un dèficit d’habitatges per resoldre necessitats futures. Un estudi d’IDESCAT diu que a Catalunya hi fan falta 20.000 habitatges cada any, dels quals el 80% es creen a AMB. Però no hi ha sol suficient i els plans estan parats actualment. 

Quant al control de lloguers opina que és una mesura molt intrusiva i que la ciència econòmica determina que aconsegueix els objectius contraris als buscats.

Díaz també explica que, paradoxalment, la prestació especial d’urgència s’atorga a persones amb deutes de lloguer o hipotecaris, però que només es dóna aquells que no superin els 600 euros de lloguer. En la pràctica això vol dir que ni una sola família es pot acollir a la prestació, perquè els lloguers són molt més alts. Finalment, famílies que cobren 2.000 euros al mes n’han de pagar 1.000 de lloguer i els queda disponible una renda mínima.
Està d’acord en que el tema clau és el del lloguer i que cal concertar totes les administracions o no se’n trobarà la solució. 

També fa un apunt sobre els habitatges que suposadament no estan ocupats: diu que declarar buit un habitatge no és feina fàcil. La llei imposa que ha de passar un temps i una sèrie de processos abans no es pugui disposar del habitatge. De la llista que tenien a Esplugues d’habitatges suposadament en aquesta situació, només en queden 2 o 3.

Li qüestiona també al conseller si no és millor limitar els preus dels lloguers que el de procurar que no pugin.
Calvet respon, abans de res, dient que hi ha un estoc reduït d’habitatge social a Catalunya, en relació amb els països de referència, però també és cert que durant el segle XX en aquests països hi ha hagut agents socials públics i privats que han afavorit això, mentre que a Espanya hi havia dictadura i la LAU. El nou pla sectorial fixa un 5% d’habitatge social per al 2025, calendaris més curts efectius, qualificació de permanència i dotació pressupostària.

També recorda que, històricament, la gran partida estatal en política d’habitatge ha estat la desgravació per vivenda, però que amb això no n’hi ha prou i que cal destinar partides pròpies a la promoció del lloguer.

En quant a la limitació dels preus de lloguers, diu que li formularia la pregunta de Díaz a l’Estat. Explica que en el Reial Decret que l’Estat ha firmat fa poc, no s’hi diu res sobre el tema. La Generalitat no està tant a favor de la limitació de preus com per la moderació de preus de lloguer, perquè creuen que en una economia de mercat i amb voluntat social, limitar el preu màxim porta a situacions de desconnexió del mercat. 

Recorda que temps enrere es va posar en marxa un índex de preus de referència, que ha aportat transparència del mercat (major informació) i que cal promoure a través de desgravacions als empresaris que el facin servir, i de fixar quins particulars poden beneficiar-se d’ajuts a partir d’aquest índex.

Torra està també d’acord en què el tema central de la política d’habitatge ha de ser el lloguer, però no vol deixar de dir que la venda és molt important en alguns barris ja que ajuda a fixar població.

També reivindica la rehabilitació. Diu que a l’AMB hi ha un gran gruix d’habitatges construïts els anys 60 i 70 amb baixa qualitat i que, sense estímuls de l’administració a rehabilitar, s’està posant en risc la cohesió de molts barris.

El moderador obre el torn d’intervencions del públic.

Miquel Saumell, de Sarrià, explica que l’alcaldessa de Barcelona ha anunciat que vol que el 30% dels pisos nous tinguin una limitació en el preu del lloguer. Si això s’acompleix, pot passar que el restant 70% pugi de preu. Que en pensen?

Ràfols: diu que la mesura de Colau pot tenir un problema de legalitat en relació al corpus de la doctrina urbanística. D’altra banda creu que tindrà poc efecte pràctic i poca incidència en la resolució del problema de l’habitatge, perquè el mateix ajuntament ja diu que hi ha pocs solars disponibles a la ciutat i que només poden donar 2.000 o 3.000 vivendes noves al llarg d’una sèrie d’anys. Intueix que és una mesura política i demagògica, perquè l’ajuntament és titular de sol per a 7.000 habitatges de protecció social i en canvi és el que menys ha construït en els darrers 20 anys. 

Calvet: Explica que la mesura a la que fa referència el Sr. Saumell ja està vigent, aprovada i presentada públicament. Diu que va passar per un filtre jurídic i tècnic de la Generalitat i que el que pretén és una actuació que ja estava recollida en la Llei del Dret a l’Habitatge. Diu que no es una mesura revolucionaria i que tindrà un efecte molt puntual, fent que hi hagi habitatges de protecció publica en compra venda en nous immobles. 

Torra Coincideix en què es una mesura que, per ser eficaç, ha d’anar de la mà d’altres mesures. Creu que per la majoria d’ajuntaments metropolitans aquesta mesura no aporta res de nou. 

Irene Escorihuela, directora de l’Observatori de Drets Econòmics i Socials precisa que la iniciativa no va provenir de l’Ajuntament de Barcelona sinó d’entitats socials. Creu que no solucionarà tot el problema, però que aportarà uns 300-400 nous habitatges, que ja és un canvi significatiu.

Sobre la regulació dels preus de lloguer, creu que és important dir que a nivell internacional funciona més o menys bé però que és una mesura que ha aturat l’augment de la pujada de preus.

Marín posa un nou tema damunt la taula: diu que aquest és un país en què, culturalment, sempre s’ha preferit comprar habitatge, més que llogar-lo. I això porta que es generin necessitats noves de gestió, perquè, diu, que la gestió pública dels habitatges de lloguer social no és exemplar. Cal treballar molt més per gestionar-lo.

Díaz, recorda que els equilibris polítics inestables no ajuda gaire, i que és un escull que cal salvar per poder buscar consensos. 

Les darreres intervencions provenen del Conseller de Territori i de l’Alcaldessa de L’Hospitalet. Coincideixen en dir que és moment de treballar junts i de buscar aliances, més que de posar-se medalles.
 







Fotos: Jordi Estruch/Alcaldes.eu

- Extens reportatge fotogràfic -
amb fotografies ampliades