Parlament de l'alcalde de Vila-seca, Josep Poblet (Trobada '19)

Josep poblet
Alcalde de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona

Molt bona tarda i bon profit a totes i a tots. Creieu-me que és un autèntic plaer compartir aquest acte amb vosaltres, sobretot pel que té de gratitud personal cap els que avui donem un pas endarrere. Vull agrair especialment la presència del nostre conseller, el Miquel Buch que ens acompanya i també a altres membres del govern o que ho han sigut, com el Lluís Recoder, i els representants actuals del govern que sou aquí, les dues entitats municipalistes i les entitats que doneu suport a aquest acte. 
 
Quan mires endarrere, en aquestes jornades, jo aquest matí he estat fent gestions per Barcelona, com tantes vegades a la vida, com encara moltes que em queden fins a finals de juny, però tens una sensació estranya, tens la sensació d’un cert vertigen, de no saber què passarà a partir de primers de juliol. I jo que sóc dels que no m’he programat mai la meva vida personal he deixat que els esdeveniments anessin fluint i em considero afortunat d’haver pogut triar a la vida el que he triat en cada moment, no puc evitar tenir aquesta sensació, per això és bonic que en moments així una colla d’amics i amigues t’acompanyin, perquè t’ajuden a passar aquestes hores una mica estranyes i diferents, i fins i tot una mica emotives i difícils. 
 
No em vull estendre, abans em preguntava la Xarxa quin missatge voldria donar. Quan has estat 32 anys fent aquesta feina a primera línia de foc, et podries estendre moltíssim en moltes coses que no són només records sinó que són com ho has viscut, ho faré en dues senzilles: costa més sortir que entrar. Entrar t’hi trobes, una empenteta i ja hi ets, sortir costa molt, però no costa perquè tinguis un sentiment patrimonialista d’aquella feina sinó perquè t’apassiona tant, t’hi engresques tant, t’hi entregues tant, que penses: “quantes coses hauré de desfer per sortir?” I fa fins i tot una mica de mandra, però al final hi ha un moment, i parlo per mi en aquest cas, en que se t’engega un petit rellotge interior, aquell que moltes vegades a la vida t’ha fet dimitir quan arribes a casa i dius: “demà plegaré, perquè no es pot aguantar això que ha passat avui”, les rabiades habituals, i l’endemà al dematí ni te’n recordes. I això amb els anys ha passat moltes vegades, i totes les has superat, però hi ha un moment en que s’engega aquest rellotget i tic tac, tic tac, tic tac, li vas preguntant avui, al cap de quinze dies, al cap d’un mes...i et va contestant si fa no fa el mateix i penses: “potser és que m’està dient que és el moment de donar pas”. I he seguit aquest rellotge que me l’ha marcat la meva vida. 
 
I el segon missatge que us dono, aquest que us deia que costa molt més sortir que entrar, això ja ho he aconseguit, però he aconseguit una cosa més important, que és que he sigut feliç fent el que he fet i he pogut fer sempre el que la meva consciència m’ha dictat. Desitjo que tots els que continueu endavant, us desitjo les sorts i el millor dels encerts, pel bé dels vostres ciutadans i pel bé del vostre país, que és el que tots els que estem aquí dalt hem fet durant una pila d’anys, que pugueu dir quan acabeu i pugeu aquí i us facin aquest homenatge, aquest reconeixement, que heu sigut feliços fent la feina que heu estat triats per fer. No us puc fer un millor desig ni un millor propòsit i, sobretot, moltíssimes gràcies per haver estat junts en aquest final d’etapa. Gràcies.