Històries d'Alcalde - (4)

HISTÒRIES D'ALCALDE

Des d’Alcaldes.eu us volem recomanar un llibre que recull perfectament la nostra essència així com l’objectiu de la nostra plataforma: l’intercanvi d’idees, d’experiències, i, sobretot, històries d’alcaldes i alcaldesses, per contribuir a millorar el servei de les persones protagonistes de la vida política municipal. Un llibre que arriba 40 anys després de les primeres eleccions democràtiques que farien alcalde de Girona Joaquim Nadal (3 d’abril de 1979).

“Històries d’alcalde”, de Joaquim Nadal i Farreras, recull una seixantena d’històries i anècdotes d’un alcalde “històric”, no només pels anys que va estar al capdavant de l’Ajuntament de Girona, concretament vint-i-tres, sinó també per tot el que va fer per una ciutat que va transformar en una capital dinàmica i moderna projectada al món. No estan totes les històries que Nadal va viure durant aquells anys però sí una bona tria extreta dels seus dietaris i escrites ‘a raig’ en 10 dies, en jornades de 10 i 12 hores a l’Alta Cerdanya.

Nadal deixa clar en el mateix llibre que “no són unes memòries” i diu que “un dia escriuré unes memòries d’aquests anys. Però de moment hi dono llargues i deixo passar el temps comptant, potser intensament, que la vida em proporcionarà una colla d’anys més i que això em permetrà acabar complint el meu reiterat compromís”. Nosaltres també esperem que el pugui complir, però mentre aquest moment arriba ens agradaria compartir amb vosaltres, setmana a setmana,  algunes d’aquestes històries, per cortesia d’Editorial Gavarres.




Joaquim Nadal i Farreras
Joaquim Nadal, és un polític català i catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Girona. Del 1979 al 2002 va ser alcalde de Girona, diputat al Parlament de Catalunya de l’any 1984 al 2012,  i del 2003 al 2010 fou el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya a més de conseller de la presidència i portaveu del govern durant el 2006. És membre del consell assessor d’Alcaldes.eu.

CAP 4 | A GIRONA NO CORRERÀ LA SANG 

Quan el tinent coronel Tejero va entrar pistola en mà al Congrés dels Diputats, jo era a l’antic Seminari, en aquell moment Facultat de Lletres, que sortia de classe. Al rebedor en Modest Prats esverat explicava els fets tal com els estava retransmetent la ràdio. De seguida vam saber que hi teníem un company professor atrapat, en Lluís Maria de Puig. La situació feia mala pinta i semblava greu.
El meu dietari del 23 de febrer de 1981 anota:
«Matí tranquil. A la tarda passo pel CUG i a les 18.22 m’enduc un ensurt de campionat –els qui em van veure diuen que vaig quedar blanc–. Vaig a l’Ajuntament. Trucades a tothom i de tothom. Ens hi quedem fins les quatre de la matinada.»
Me’n vaig anar cap a l’Ajuntament i al despatx de l’alcaldia vam establir una mena de comitè d’emergències pel qual van anar passant tots els regidors de l’Ajuntament, del govern i de l’oposició.
Quan vam saber que els tancs patrullaven per València i que el general Milans del Bosch havia dissolt els ajuntaments ens va passar pel cap el pitjor dels escenaris. Vaig veure la pel·lícula de l’exili i d’una manera fulgurant van desfilar les imatges de 1939. Em preguntava on aniria a parar, com em guanyaria la vida, què passaria amb la meva família, si aconseguiria marxar...
Però no ens vam moure de l’Alcaldia. Vam decidir justament quedar-nos en el pont de comandament i esperar a veure quina evolució feien els esdeveniments. La música de les emissores oficials era lúgubre i militar i la sensació de desconnexió amb el món exterior era angoixant.
Mentre esperàvem i s’anava fent tard, vam decidir de quedar-nos a sopar al despatx de l’alcaldia que ens portaria, amatent, l’Aureli del Capritxo, el nostre refugi habitual dels sopars de després dels plens. I a cop de telèfon, vaig començar una ronda de trucades: a en Josep Coderch, que en aquells moments era governador civil de Barcelona, a l’alcalde de Barcelona Narcís Serra, i en primer lloc al general governador militar de Girona, el general Ricardo Oltra. Es va mostrar molt sec i no em va donar cap orientació ni del seu posicionament ni de les perspectives que s’albiraven. Quan li vaig dir que m’arribava que a la sala de banderes de les Casernes es brindava amb cava, em va respondre amb total indiferència.
De totes les trucades en vull destacar tres. 
En primer lloc, la que vaig fer a un antic company de curs de batxillerat i dirigent d’un grup ultradretà anomenat Inmortal Gerona, en Jaime Serrano de Quintana, advocat.
—Hola, Jaime. Soy Quim Nadal.
—Hola, alcalde. ¿Qué se te ofrece?
—¿Cómo ves la situación, Jaime?
—No te preocupes, en Girona no correrá la sangre.
Ens va deixar glaçats! 
Després vaig rebre una trucada d’en Xavier Lao, dirigent sindical i treballador de Correus.
—Hola, Alcalde. Te llamo para ponerme a tu disposición para armar al pueblo.
—¿Y cómo quieres armar al pueblo, Xavier? No tenemos acceso a los cuarteles.
—Da igual, asaltaremos las armerías!
—Gracias por tu ofrecimiento, pero de momento déjalo, creo que las cosas podrían evolucionar favorablemente.
La darrera trucada va ser a en Narcís Serra, alcalde de Barcelona. Ell tenia tan poca informació com nosaltres.
—Hola, Narcís. Com ho veus?
—Noi, no sé què dir-te.
—Però com tens el carrer i què passa a les Casernes?
—Hi ha tranquil·litat.
—Has parlat amb el capità general?
—Sí.
—I què t’ha dit?
—Que m’estigui quiet i que no em preocupi i que si les coses pinten malament ja em posarà un cotxe que em porti a la frontera amb garanties.
—Home, doncs, si et passen a buscar, atura’t a Girona i passa a recollir-me! 
Quan ja avançada la nit va sortir el Rei i va dir que tot tornava a la normalitat i a l’ordre constitucional, ens en vam anar tots cap a casa més tranquils, després d’aixecar el nostre campament improvisat.
A Girona i a tot arreu es van convocar manifestacions multitudinàries de rebuig al cop d’estat militar. La manifestació de Girona del dia 27 de febrer de 1981 va acabar a l’Ajuntament i vaig adreçar-me als manifestants des del balcó per proclamar els valors de la llibertat. Al balcó hi havia regidors i diputats. Quan estava acabant, des de darrere meu, vaig sentir la veu de l’Ernest Lluch que em deia: «Digues ‘visca Espanya!’». Em va crear confusió i dubte, i sense gaire convenciment vaig deixar anar un «Visca l’estat espanyol!» que ens va deixar parats a tots. A en Lluch i a mi també. En Joan Esculies a la seva recent biografia sobre l’Ernest recull aquesta anècdota que li va semblar, quan li vaig explicar, significativa. Atrapats en el llenguatge expressàvem amb dubtes la confusió de la política.
 








Podeu comprar el llibre a les principals llibreries del vostre territori o directament a l’Editorial Gavarres (Tel. 972 46 29 29)
També a:
Llibreria Laie

'Històries d'alcalde' (Girona, 1979-2002)
Autor: Joaquim Nadal i Farreras
Editat per: Editorial Gavarres
Núm. pàgines: 208
Lloc i data: Cassà de la Selva, abril 2019