Conversa amb... Joaquim Nadal
Joaquim Nadal: "Ara fa 17 anys que no soc alcalde i puc explicar-ho tot amb la consciència ben tranquil·la"

A més d’actual membre del Consell Assessor d’Alcaldes.eu, Joaquim Nadal ha estat alcalde de Girona (1979-2002), Diputat al Parlament en nombroses legislatures i conseller de la Generalitat. També acadèmic i autor. Acaba de publicar un llibre que no és ben bé de memòries, però sí d’històries d’alcalde.






Joaquim Nadal ens parla del seu llibre “Històries d’Alcalde (Girona 1979-2002)”.

Joaquim Nadal i Farreras
Joaquim Nadal, és un polític català i catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Girona. Del 1979 al 2002 va ser alcalde de Girona, diputat al Parlament de Catalunya de l’any 1984 al 2012,  i del 2003 al 2010 fou el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya a més de conseller de la presidència i portaveu del govern durant el 2006. És membre del consell assessor d’Alcaldes.eu.

Com vol que ens adrecem a vostè? Com a professor, com a alcalde, com a autor...?
Vaig fer de professor des de ben jove, vaig ser 23 anys alcalde, 7 anys conseller... La meva vida activa com a professor ja es va acabar, però, escolti, Quim Nadal ja em va bé. Sovint, quan m’aplicaven els títols d’“il·lustríssim”, o d’“honorable” jo els deia allò que es feia servir en temps de la República: “ciutadà alcalde”. La condició de ciutadà és molt important per a un alcalde. Ara soc més ciutadà que cap altra cosa.

“Quan m’aplicaven els títols d’'il·lustríssim', o d’'honorable' jo els deia allò que es feia servir en temps de la República: 'ciutadà alcalde'. La condició de ciutadà és molt important per a un alcalde. Ara soc més ciutadà que cap altra cosa"

L’any 1979, quan va accedir a l’alcaldia de Girona, vostè no tenia gaires referents als que preguntar: “com es fa d’alcalde?”. Com s’ho va fer?
El cert és que teníem molt clar tot allò que s’havia fet de malament. Sabíem tot allò que no s’havia de fer. Els nostres referents eren estrangers, especialment els municipis italians i regits per les esquerres. També hi havia algun municipi francès que semblava tenir capacitat d’entomar tota mena de fenòmens. Amb això vam bastir un programa electoral que podríem dir que era fàcil, perquè presentava coses molt elementals. Quan el municipi té el 50% de carrers sense asfaltar, és obvi que una part del programa ha de ser asfaltar-los tots en 8 anys.

I la Girona actual és la que vostès veien l’any 1979?
No s’hi assembla gens. Ha canviat moltíssim, ha crescut, s’ha transformat, ha millorat, s’ha embellit, s’ha massificat en alguns aspectes... Però si ara veiéssim en perspectiva com era la ciutat fa 40 anys ens en faríem creus de com era el mobiliari urbà, els carrers, les voreres i les zones verdes. També ens sorprendria veure com eren els cotxes de fa 40 anys. La societat ha evolucionat molt gràcies al procés democràtic. Ha aconseguit més equipaments i respostes als problemes. Noves polítiques, capacitat d’atendre les demandes elementals i les sofisticades. Mantenim, però, una estructura bàsica que ha hi havia.

Com ara?
Si mirem el Barri Vell tenia coses que encara queden ara, tot i que millorades. Els monuments eren de pedra i no els calia fer-hi gairebé res. Però el barri s’estava enfonsant. Vam començar pels carrers i les places i les cases. Perquè la catedral va aguantar 1.000 anys i segur que n’aguantarà 40 més. Calia prioritzar les coses.

El 1979, quan vam començar, teníem molt clar tot allò que s’havia fet de malament. Sabíem tot allò que no s’havia de fer. Els nostres referents eren estrangers, especialment els municipis italians i regits per les esquerres"


Un dels reptes de la gestió municipal del segle XXI és fer tot això però de manera àgil. Optimitzar-ho tot. Com ho veu?

Crec que el repte segueix sent el de fer que la maquinària respongui eficaçment a la funció per la qual està creada i que la política municipal aporti valor afegit. Això va més enllà del carisma de les persones i dels equips. Abans tenies la sensació d’haver d’empènyer o estirar molt del carro, si el volies fer sortir del fangar. Semblava que el pensament del polític anava molt per davant de la maquinària municipal podia respondre-hi. Al final hi responia més per voluntarisme que per altra cosa, però quan aquest desapareixia, tornaves a la rutina, la inèrcia i la inactivitat. El difícil era aconseguir velocitat de creuer i que els carrers sempre estiguessin nets, que els jardins sempre estiguessin bé i que els serveis fossin sempre eficients. 
Tenia vostè persones de confiança? L’acompanyaren al llarg dels anys?
Quan em vaig presentar per primera vegada només comptava estar-m’hi quatre anys. Quan anava a pels vuit vaig pensar: “sempre pensaràs que quedarà alguna cosa per fer”. Un veu que construeix un discurs que ho va explicar. Aleshores era fàcil acudir al model dels alcaldes francesos que portaven 40 anys de treball al damunt. En tinc una anècdota.
Doncs, digui-la, que per això hem vingut.
Una vegada vaig anar participar a una roda de premsa a Bordeus, amb Jacques Chaban-Delmas, que va ser primer ministre francès sense deixar de fer d’alcalde. Li vaig preguntar: “quants anys fa que es vostè alcalde?”. Em va dir “40”. Li vaig dir: “jo ara en tinc 37. Vostè fa més anys que és alcalde que l’edat que tinc jo”. La continuïtat aleshores venia marcada per uns ritmes diferents. A Girona, en aquell temps, només hi havia dos o tres regidors amb dedicació exclusiva i teníem molts pocs càrrecs de confiança. La gent no deixava la seva feina i els equips s’havien de renovar sovint, perquè tothom tornés a fer d’aparellador, arquitecte, advocat... Va ser molt difícil, perquè jo havia d’agafar gent que ja portava 8 anys i els havia de dir: “a les properes hauries de mirar de no repetir i tornar a fer d’advocat”. Se’m quedaven mirant, i jo els deia: “no soc pas el més indicat per demanar-te que pleguis però t’ho he de demanar en benefici del projecte polític”. I tots em feien cas. 
Parlem del llibre que presenta. És cert que el va escriure en 10 dies?
No. En 10 dies vaig escriure les 60 històries. Estaven plenes de buits. Si jo deia que havíem signat un conveni amb en Narcís Serra, deixava un buit i més tard, quan ja estava tot estructurat, buscava els dietaris, la premsa i la base de dades, i buscava la documentació concreta. Per exemple: “Quin dia vaig signar el conveni amb en Serra per la cessió dels quarters a la ciutat de Girona?”
Moltes persones que s’han llegit el llibre, fins i tot els crítics literaris, diuen que no és ben bé un llibre d’anècdotes. Diguem que l’anècdota és el punt d’inici, però al darrere hi ha una filosofia, una literatura, una política, problemes de fons i una solució. Hi ha un recorregut que li dona sentit a cada episodi. Qui llegeixi sense ser de Girona trobarà històries que es repeteixen a Sabadell i a Terrassa, a Tarragona i a Reus... Cadascú ha d’aplicar-se les seves.
I d’aquestes anècdotes inicials, n’hi ha alguna de nova i inèdita fins ara?
És possible. Hi ha coses de converses privades amb altres dirigents polítics. També algunes negociacions que mai van sortir a la llum, o que vam triar de no explicar en el seu moment. Ara ja fa 17 anys que no soc alcalde i puc explicar-ho tot amb la consciència molt tranquil·la.
En les presentacions he explicat històries que ningú coneixia. Per exemple, una petició que em va fer Jordi Pujol, demanant que parés l’excavació del cementiri jueu. Em va cridar, vaig anar a veure’l a Palau i em va dir: “Nadal, hauries de parar l’excavació”. I jo li vaig dir: “President, perquè m’ho demanes?”. Em respon: “Perquè m’ho demana l’ambaixada americana”. És a dir, hi havia una ‘alta’ política, uns fils que es mouen des d’altres llocs, que de vegades tenen repercussions. Simplement era que s’havia ferit la sensibilitat d’un sector ultra-ortodox del judaisme, que considerava que estàvem tocant un territori sagrat. 
I què va fer vostè?
Vaig creure que s’havia de fer cas al President. Ho vaig parar tot. I vam pensar que quan s’hagués de tornar a fer, caldria fer-ho d’una altra manera.
Vostè era més de parlar o de manar?
Jo era bastant imperatiu a l’hora d’aconseguir les coses. Fins i tot cridaner, en algun moment. Admeto que mai és un bon argument, però hi ha moments en què el cos et demanava deixar anar un crit. 
Per exemple?
Tenia una actitud sovint de dir “vull que es faci això perquè la gent ho espera”.  Exercia l’autoritat d’alcalde, i se’m reconeixia. També és cert que sospesava els punts de vista de tots. Entre dos ciutadans que et demanen coses contràries, qui té raó? Difícil de dir. Cal trobar els arguments per donar-li la raó a un i treure-la-hi a l’altre.

Jo era bastant imperatiu a l’hora d’aconseguir les coses. Fins i tot cridaner, en algun moment. Admeto que mai és un bon argument, però hi ha moments en què el cos et demanava deixar anar un crit"


Li ha calgut imposar l’autoritat d’alcalde?
Moltes vegades. Hi ha hagut gent una mica irritant, que ha volgut imposar els seus criteris (per exemple, defensant interessos privats urbanístics o d’altres menes). Hi ha gent que pensa que la seva raó és la raó del comú. I, el cert és que la raó del comú passa pel damunt de la raó individual.
Creu que l’urbanisme és el gran problema que ha de controlar un alcalde?
L’urbanisme és l’element més complex que relliga el passat, el present i el futur. No és només el que es veu o el que s’està fent, sinó que hi ha un munt de documents legals que diuen què es pot fer.

Hi ha hagut gent irritant que ha volgut imposar els seus criteris. Hi ha qui pensa que la seva raó és la raó del comú. I, el cert és que la raó del comú passa pel damunt de la raó individual"

Vostè també ha estat molts anys professor a la Universitat...
Deu anys a l’Autònoma i bastants a la UdG. 
Com definiria la joventut universitària d’avui en dia? Alguns diuen que és una generació adoctrinada que ara comença a ensenyar la cara...
Clar, jo vaig ser professor a la UAB l’any de l’aprovat general polític. 
Aprovat general?
No vam fer classe en tot un any! En tot un any!! Sap de què vivíem? Dels últims cops de cua del maig del 68. I el maig del 68, en què ha quedat? Hi ha hagut canvis, però cap canvi revolucionari que hagi modificat les estructures de poder de la societat francesa. 
És cert.
Els estudiants tenen ara raons per queixar-se? Totes les que vulguis. Que es poden mobilitzar millor ara els joves que fa 40 anys? Sense cap dubte? Són millors o pitjors ara?

Això. Què en pensa?
Quan anava a integrar-me a la universitat m’ho van advertir. Em van dir. “t’adonaràs que els estudiants actuals són molt pitjors dels que hi havia quan tu la vas deixar”. El que jo vaig veure era que jo tenia 30 anys més i que ells eren igual de joves, i que no saben algunes coses que nosaltres sabíem i que sí saben algunes coses que nosaltres ni podíem imaginar. Tecnològicament parlant, per exemple.

El que em comença a fer patir és que, pensant en la gran decisió ens anem perdent en el camí, és a dir, perdem capacitat efectiva de governança del país"

Ha passat un any des que va començar a escriure el llibre. Amb tot el que ha passat al país, en canviaria algun capítol?
Canviar, no ho sé. Afegir, segur. A mi em semblava en aquell moment que encara hi havia un marge per anar a pitjor. Ara hauria d’escriure que aquell marge hi segueix sent i que no està clar que hàgim tocat fons. Malgrat que alguns diuen que hem tocat fons, jo crec que hi ha un doble i un tercer fons encara. El que em comença a fer patir és que, pensant en la gran decisió ens anem perdent en el camí, és a dir, perdem capacitat efectiva de governança del país.
D’aquí uns anys es dedicarà a escriure novel·les històriques?
No pas. Jo soc més aviat de memorialística, i de literatura del jo, i d’escrits personals. Com a molt, de recerca. Seguiré investigant i fent llibres d’història i continuaré donant un to de memòries a la meva vida.
Deixi’m dir que, malgrat les opinions de molts col·legues, la transformació que ha fet Catalunya i tota Espanya en els darrers 40 anys per la via municipal és també la revolució més important de la segona meitat del segle XX.
 












Podeu comprar el llibre a les principals llibreries del vostre territori o directament a l’Editorial Gavarres (Tel. 972 46 29 29)
També a:
Llibreria Laie

'Històries d'alcalde' (Girona, 1979-2002)
Autor: Joaquim Nadal i Farreras
Editat per: Editorial Gavarres
Núm. pàgines: 208
Lloc i data: Cassà de la Selva, abril 2019