Antoni Vilanova: Els alcaldes coneixen el vincle entre la identitat del municipi i el patrimoni arquitectònic

Vilanova: "Els alcaldes coneixen el vincle entre la identitat del municipi i el patrimoni arquitectònic"

El patrimoni arquitectònic és un dels elements que més ajuden a conformar la memòria identitària dels nostres municipis. Avui parlem del seu manteniment amb l’arquitecte Antoni Vilanova, president de l’AADIPA, l’agrupació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya que en promou la defensa i la intervenció.


Antoni Vilanova és arquitecte per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona i Màster en Diagnosi, Rehabilitació i Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic per la Universitat Politècnica de Catalunya. És president de l'Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Ha rebut el Premi Europa Nostra 2016 i el Premi ciutat de Barcelona d’Arquitectura i Urbanisme 2009. Amb la seva sòcia, Susana Moya, van fundar un despatx de molt de prestigi que avui dia comparteixen. Voldria que més arquitectes esdevinguin alcaldes i alcaldesses, pel fet que tenen una millor entesa en el tractament dels projectes. I, tot i que manifesta que no està implicat en cap militància política, diu que no li faria escarafalls a ser alcalde algun dia.

El president de l’AADIPA voldria que més arquitectes “s’atrevissin” a entrar en política i arribessin a les alcaldies.

Aquesta és la primera entrevista presencial que fem a Alcaldes.eu, després del confinament. A vostès els arquitectes els ha canviat gaire la manera de treballar?
La situació ens ha canviat a tots en general. El primer que hem notat és que ara molta de la feina la fem de manera telemàtica, a través de diversos sistemes. Hem guanyat versatilitat i temps. Ara bé, quan sortim a l’exterior, hem de tenir moltes precaucions i cures que mai no hauríem imaginat a aquestes alçades del segle XXI. Ha estat una situació molt dura, però penso que en totes les professions ens hi estem adaptant.
I estan preocupats per com serà el futur de l’activitat??
Al Col·legi d’Arquitectes ens ho estem preguntant. Pensem que en l’edificació i l’arquitectura tot allò que tingui a veure amb la rehabilitació i la restauració seran camps que no decreixeran tant com l’obra nova.
En tot cas caldrà reorientar l’activitat envers la sostenibilitat, el respecte al medi ambient i les actuacions en edificacions construïdes, ja siguin habitatges o edificis patrimonials.
Vostè i la seva sòcia de despatx, Susana Moya, tenen molta experiència treballant per ajuntaments. Creu que els alcaldes i alcaldesses tenen prou preocupació pel patrimoni?
Una primera cosa que he de destacar es el paper que tenen els alcaldes i les alcaldesses. Dins de l’Administració, la de l’alcaldia és la funció més propera al ciutadà. Nosaltres sempre hem trobat en els alcaldes, especialment en municipis de petita escala, unes persones accessibles, preocupades i implicades en els projectes, tot i que hi haguessin també regidors o arquitectes municipals.


"Nosaltres sempre hem trobat en els alcaldes, especialment en municipis de petita escala, unes persones accessibles, preocupades i implicades en els projectes"

Amb els alcaldes es pot arribar a un nivell de comunicació que facilita molt la il·lusió pels projectes. I no tant per la mena de feina, sinó pel contacte i pel seguiment personal. En altres administracions de nivell superior això no passa. Li diria que guardo molts records d’experiències entranyables amb alcaldes.


"Amb els alcaldes es pot arribar a un nivell de comunicació que facilita molt la il·lusió pels projectes"

I això és encara més important en municipis petits que en els grans?
Hi ha més proximitat amb alcaldes i amb consistoris. Com més petita és l’escala del municipi, més proximitat tenim amb els regidors. I això redunda en una major voluntat d’implicació de tots plegats. El nostre treball ja no és un exercici professional remunerat, sinó que també hi ha un factor emotiu que té molta importància. Un es vol imbuir de com és el municipi.


"Quan treballem per un ajuntament, intentem primer aprendre les particularitats del municipi, els entorns, els llocs, com es va conformar l’àmbit on intervenim"

Nosaltres, quan treballem per un ajuntament, intentem primer aprendre les particularitats del municipi, els entorns, els llocs, com es va conformar l’àmbit on intervenim. Ens agrada trepitjar el territori, parlar amb la gent del carrer i ser molt didàctics en el nostre treball.
Tornant a la pregunta anterior, doncs, els alcaldes i les alcaldesses donen gaire prioritat al patrimoni?
Doncs depèn molt del moment econòmic. Quan hi ha crisis econòmiques importants, les inversions de tipus social superen les culturals o les de restauració del patrimoni. I s’entén. Però cal dir que moltes vegades la voluntat de mantenir un esperit històric i identitari passa pel reconeixement del valor del patrimoni.


"Quan hi ha crisis econòmiques importants, les inversions de tipus social superen les culturals o les de restauració del patrimoni. I s’entén"

Els alcaldes són conscients que cal preservar el llegat. Per tant, calen bones eines des del planejament urbanístic. Sabem que de vegades les inversions necessàries no són possibles, perquè hi ha d’altres prioritats. I sabem que la ciutadania també és molt més exigent en nombroses qüestions abans que en l’aspecte cultural, però els alcaldes i consistoris són conscients de la importància del patrimoni i del vincle entre identitat de municipi i patrimoni.
Un dels instruments que ens comenta són els famosos POUMs. Com s’organitzen els territoris?
La Llei d’Urbanisme de Catalunya és un marc excel·lent que regula de manera jeràrquica l’urbanisme del país, des dels plans directors d’abast territorial fins als plans municipals o, també, el planejament derivat. En aquest darrer cas les eines ens permeten fer una major concreció i ens donen instruments en l’àmbit dels plans de patrimoni, el catàleg de béns patrimonials o les actuacions sobre el paisatge.
En aquest marc, el POUM és un document bàsic que marca tota la disciplina que regeix l’urbanisme. Però sense planejaments derivats, el POUM pot perdre potència i concreció com a eina.
Vostè és president de l’AADIPA, l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció del Patrimoni. Per a vostès, aquestes eines legals deuen ser fonamentals?
Així és. Val a dir que tenim una associació germana dedicada a l’urbanisme, l’AAUC, i que totes dues entitats treballem juntes en àmbits que són perfectament compatibles. El planejament del territori i l’urbanisme el porten ells i el patrimoni el treballem nosaltres.
Parlant de col·laboracions, en el seu camp entenem que la interdisciplinarietat ha de ser fonamental per conservar el patrimoni
Certament. Durant el segle XX la figura de l’arquitecte era la que, en exclusiva, intervenia sobre un bé arquitectònic. Afortunadament, avui en dia hi ha consciència que per fer una intervenció sobre el patrimoni cal comptar amb un equip pluridisciplinari integrat per arqueòlegs, historiadors de l’art, tècnics especialistes en determinades matèries, etcètera.


"Per fer una intervenció sobre el patrimoni cal comptar amb un equip pluridisciplinari integrat per arqueòlegs, historiadors de l’art, tècnics especialistes en determinades matèries i el lideratge d’un arquitecte"

Totes aquestes persones entren dins d’un equip que ha de ser liderat per l’arquitecte. I no ho dic des d’una perspectiva gremial, sinó pel fet que tenim la formació tècnica i humanística necessàries com per poder coordinar tècnicament la intervenció i per entendre la historia i els valors del bé a conservar i del seu entorn.
Hi ha gaire diferència entre treballar per un ajuntament i fer-ho per un client privat?
Al nostre despatx fem més feina pels ajuntaments que per les empreses. Ho fem a través dels concursos als que ens presentem i guanyem. El treball amb els ajuntaments està molt regulat i tot està molt ben estipulat. Però també hi ha pros i contres.

Un dels avantatges, per exemple, és que els honoraris del concurs no són discutits per part del client i, per tant, no ens poden demanar una rebaixa, com sí que passa en altres sectors. Un dels contres, d’altra banda, és que la pressió política per acabar les feines en determinades dates fa que els projectes es regeixin per calendaris que no tenen de vegades prou coherència.
Quines són aquestes dates que comenta?
Els finals de les legislatures marquen unes fites importants. També les presses que hi ha sempre a finals d’any per poder aprofitar uns pressupostos que si no es gasten es perden. Moltes vegades es treballa condicionat pels calendaris.
Però el testimoni que puc donar, no obstant, és molt positiu. No sé si és que ens hem acostumat ja a treballar amb aquestes circumstàncies o què, però jo agraeixo molt la col·laboració i bona entesa que s’estableix entre l’Administració i l’adjudicatari de l’encàrrec.
En alguns projectes també hi ha entesa público-privada, pel que es veu.
Li’n puc explicar dues anècdotes. Una és un cas amb l’ajuntament de la Torre de Capdella, a la Vall Fosca. Allà vam rebre un encàrrec municipal per al Museu Hidroelèctric que feia molt avinent la implicació de FECSA i d’ENDESA. Però aquestes empreses, malgrat els guanys que obtenen del territori per explotar la central, només veien que el projecte cultural era d’iniciativa municipal i que no els reportaria gaire benefici publicitari.

Afortunadament, a mesura que vam anar avançant en les fases d’inversió i que anàvem fent la feina del Museu, van voler-s’hi afegir i van cedir-nos materials i facilitats, com ara l’ús del mateix edifici. 

I l’altra anècdota?
Doncs la restauració i la rehabilitació de la Torre de les Aigües, a Barcelona. Com a projecte no hauria estat viable si només l’Administració se n’hagués fet càrrec, malgrat ser-ne la titular. Si no hagués estat per AGBAR que va col·laborar amb l’ajuntament i va invertir recursos en les fases d’obra, el projecte no hauria avançat.

Són dos exemples de diferent magnitud, però en què la pedagogia ha tingut un paper important per fer veure els beneficis d’una col·laboració entre el públic i el privat.
En l’arquitectura urbana, es pensa en espais cada vegada més humans?
Sí. De fet hi ha dos requeriments que han evolucionat molt ràpid en els darrers anys. Un és el de la preocupació mediambiental i l’altre és el de la participació. En l’anterior Llei del Patrimoni Cultural de Catalunya, de 1993, hi havia llacunes. Però ara els ajuntaments s’han vist obligats a obrir processos participatius en allò que fa referència a planejament i a patrimoni, així com també en entrar en dinàmiques ambientals. Això vol dir valoritzar els espais lliures i protegir els paisatges també en els àmbits periurbans, entre d’altres coses.
Creu que la participació pot ajudar a fer que la ciutadania s’impliqui més en la conservació del patrimoni?
Aquí hi ha dues visions que val la pena esmentar. Una és la de la ciutadania, que cada cop li exigeix més a l’Administració que tingui cura del patrimoni, ja sigui públic o privat. L’altra és la del propietari privat, que es veu condicionat en les actuacions que pot fer amb la seva propietat. El problema és que la normativa de protecció obliga els propietaris a conservar elements patrimonials i a fer-ne manteniments i això resulta costós. Sovint no disposa d’ajuts.

Un edifici protegit és quelcom que la ciutadania veu com una propietat favorable, però des del punt de vista del propietari privat, l’edifici es veu com una limitació. La situació és contradictòria. I quan hi ha una bona conjuntura econòmica, els ajuntaments tenen accés a diners i poden donar ajuts i subvencions. Però quan les coses van malament, la situació és problemàtica. Les administracions poden posar ordenances i normatives, però també cal entendre les limitacions dels propietaris per poder-les satisfer.


"Les administracions poden posar ordenances i normatives, però també cal entendre les limitacions dels propietaris d’edificis protegits per poder-les satisfer"

Si li demano que ens digui algun municipi exemplar quant a gestió del patrimoni, quin ens esmentaria?
Doncs fa de molt mal dir. Tots els municipis que compten amb un pla de patrimoni han mostrat una gran voluntat per implementar-lo. El cas de Manresa, que conec molt bé, seria el d’una ciutat que ha creat un pla especial de patrimoni, modern, amb totes les eines avançades, amb bases de dades i amb georeferenciació i, també, amb un instrument molt important: una comissió de patrimoni que vetlla per la correcta gestió del pla. És un cas de ciutat d’escala gran que és exemplar per la manera com tracta el patrimoni i per la implicació mostrada. Però no voldria menystenir altres municipis.

També puc parlar de viles amb conjunts històrics, que encara són més estrictes en la protecció. Per exemple, Cadaqués. Va ser un cas interessant, però on, a diferència de Manresa, no s’ha pogut implementar una comissió de patrimoni.
Ara que parlava de Manresa, recordo que en Marc Aloy, recentment envestit alcalde, és també arquitecte.
Així és. I a més també ha treballat en plans de patrimoni. Nosaltres demanem que hi hagi més companys i companyes arquitectes que s’atreveixin a entrar en l’administració i que arribin a alcaldes i alcaldesses, perquè la relació que s’estableix dins dels projectes és encara millor. A Manresa, en David Aarón, que és regidor d’Urbanisme i Territori, també és arquitecte. Quan l’alcalde és arquitecte la interlocució és propera perquè tots som més conscients dels marcs legislatius, que no són fàcils, i sabem explicar les coses a la ciutadania.
Que també és cosa important.
Sempre dic que els encàrrecs no només s’han de fer i lliurar, sinó que també cal explicar-los. Això és un aspecte que ens correspon a nosaltres, però que és necessari. Cada procés ha de ser compartit i participat amb tècnics municipals, amb les entitats culturals del territori i amb la ciutadania. Si falla una d’aquestes tres escales, el projecte pot enfonsar-se, ja sigui perquè no compta amb la cobertura administrativa, o perquè rep crítiques per no connectar amb el teixit associatiu o perquè la ciutadania percep que ets de fora i que no en saps prou.


"Sempre dic que els encàrrecs no només s’han de fer i lliurar, sinó que també cal explicar-los"

Part de la nostra feina és estar amb tots ells, atendre les seves preguntes, els comentaris i les crítiques, i tenir-hi molta paciència, perquè poden tenir molts arguments importants a donar-nos. Recordo que en el procés que vam seguir a Cadaqués, cada dissabte anàvem al casino a presentar el pla en públic i se’ns omplia l’auditori. Teníem un gran nombre de respostes a donar. Un arquitecte ha de ser conscient d’aquesta part de la feina, tot i que la llei ho fixi. Però no tots els companys ho saben fer, ja sigui per manca d’empatia o perquè pensen que no forma part de l’encàrrec.