Quan la immediatesa és més important que la veracitat
És una obvietat afirmar que en aquests últims temps i gràcies al que ja amb certa obsolència anomenem “noves tecnologies”, el món s’ha tornat de repent més petit. Més petit, però també més confús. I si els historiadors del futur, amb la deguda perspectiva temporal, afirmaran que el segle XXI va començar l’11 de setembre de 2001 amb la caiguda de les torres bessones i un nou concepte de terrorisme i ordre mundial, quasi es podria dir que els recents esdeveniments internacionals (règims dictatorials que han estat immòbils durant dècades i que han caigut per l’efecte dòmino en qüestió de pocs mesos, i altres estats democràtics els pilars dels quals han començat a trontollar pel moviment dels “indignats”) han apuntalat una nova manera d’entendre la política, les relacions socials, i per què negar-ho, també la vida.
 
Tampoc és necessari que ens anem a Egipte o a Líbia. Els recents disturbis esdevinguts a Barcelona, han demostrat, un cop més, el poder de convocatòria de les xarxes socials, siguin facebook o twitter.
 
Suposo que poc podia imaginar-se Marshall McLuhan quan va encunyar el terme de “aldea global”, en 1967, que la televisió, el mitjà que ell pensava, només seria un engranatge –y cada cop, menor-, en aquesta complexa cadena d’esdeveniments internacionals, als que assistim sense tenir temps d’assimilar, i no diguem ja, de reflexionar, amb certa perspectiva crítica.
 
Però no importa. Tot intent serè i reflexiu d’anàl·lisi queda arraconat per la contundència de les imatges penjades a YouTube, per les filmacions gravades pels mòbils dels que són protagonistes dels fets; dels comentaris que, en el mateix moment que es produeixen els fets, ja es poden consultar des de qualsevol punt del globus terraqüi. Que es digui que algú dels indignats de Plaça Catalunya ha mort a conseqüència de la brutalitat policial que li va rebentar el fetge i el pulmó, o que un dels símbols de la oposició síria, la bloguera lesbiana Amina Abdallah Araf el Omari, autora de A gay girl in Damascus sigui una farsa, sembla no ser rellevant.
 
Així doncs, paradoxalment, una societat que es creu la més informada és la que està exposada a una major manipulació. No només per part del poder, ni tampoc pels mitjans de comunicació, sinó pels propis ciutadans que aprofiten el gran ressò de les xarxes socials per a exposar una realitat allunyada de la veritat.
 
I aquesta situació, que amb els anys ens ha anat convertint en més escèptics, ens acabarà tornant més cínics. És necessari?
 
 
Albert Beorlegui