Plorant sobre les ruïnes de Numància
Per Antonio Revilla

Tot i que la situació encara es veu fluïda –ni tan sols el PP pot nedar contra el corrent dels seus càrrecs municipals, tan enfurismats com els d’altres partits-, tot sembla indicar que la futura Llei “Per a la racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local” suposarà un cop contra el municipalisme d’una magnitud encara desconeguda.

"Hem de reconèixer que les línies de defensa del municipalisme potser no han estat prou intel·ligents a l’hora d’evitar aquest tràgic daltabaix."

"Hi ha hagut, des del municipalisme, una proposta alternativa i respectuosa amb l’autonomia local? No cal que recordem les respostes airades que va rebre l’Informe Roca.”

"L’avantprojecte resol aquest problema, però en un sentit completament contrari al que defensàvem des del Municipalisme: Prohibeix l’exercici de funcions no expressament atribuïdes per la llei, i tan sols quan estiguin financerament garantits els serveis obligatoris"

"Cal un debat ràpid i intel·ligent en el si del Municipalisme, distingint clarament on son les “línies vermelles”, sense atrinxerar-se en defenses numantines d’allò que difícilment es podrà defensar..."
Poc importa, en la pràctica, que sigui una de tantes imposicions de la “Troika” –això que tothom personalitza en el seu mascaró de proa, Frau Merkel- o respongui a pulsions més profundes dins el tarannà de la Dreta espanyola, però, en qualsevol cas, els municipis que resultin de l’aplicació del que ara es coneix com a avantprojecte de llei mai més seran els que hem conegut. I també defensat?
Potser és el moment de fer una certa autocrítica des del terreny dels que ens considerem municipalistes: dos de les més –anava a dir, terribles- conseqüències d’aquest nou marc seran, sens dubte, el potencial desapoderament general dels municipis per sota els 20.000 habitants, i el pràctic confinament de la resta dins unes competències taxades –retallades-, tan sols amb la feble esperança en una “devolution” no menys taxada i retallada i, sobretot, voluntària per part de les administracions superiors. Doncs bé: hem de reconèixer que les línies de defensa del municipalisme potser no han estat prou intel·ligents a l’hora d’evitar aquest tràgic daltabaix.
Tots sabíem molt bé que l’atomització de la planta municipal era un dels més forts arguments per als que s’oposaven a potenciar el paper institucional dels municipis. Vuit mil municipis a Espanya, prop –molt a prop- de mil a Catalunya... Ens podem preguntar si s’han pres les mesures necessàries per a fomentar la fusió voluntària dels municipis, per a potenciar la prestació mancomunada de serveis, per a dotar els ens supramunicipals –les comarques, en el nostre cas- de capacitat tècnica i financera suficient per tal de poder ajudar els petits municipis a donar uns serveis de qualitat a costos raonables...  Hi ha hagut, des del municipalisme, una proposta alternativa i respectuosa amb l’autonomia local? No cal que recordem les respostes airades que va rebre l’Informe Roca. Ans al contrari, hem vist com es desfeien agrupacions municipals, i com, lentament, el nombre de municipis s’anava incrementant... No hem après de lliçons ben properes, dins l’àmbit europeu; fins i tot el veí Portugal va emprendre una radical reforma municipal; fins i tot els francesos, amb els seus més de 40.000 municipis, han avançat força en la prestació mancomunada de serveis... I ara ens trobem amb un futur possible, on, a moltes províncies, només hi haurà dos grans municipis: la capital, i la Diputació, com una mena d’Autoritat Nacional Palestina, exercint les seves noves competències sobre un  territori discontinu on resistiran, com a enclavaments, els pocs petits municipis que puguin, encara no es sap com, demostrar la seva viabilitat en la prestació de serveis a uns costos estàndards més o menys tecnocràticament determinats.
Un cas semblant ha estat la constant reivindicació municipalista d’un nou finançament dimensionat per fer front les anomenades competències “impròpies”, un adjectiu, la veritat, de mal averany... Tots sabem que els ajuntaments són sempre la primera línia de xoc de les administracions públiques davant les moltíssimes vegades legítimes i justificades demandes dels ciutadans. També sabem que, de vegades, hi ha, per part dels ciutadans, una certa inconsistència entre les anomenades demandes i la pressió fiscal que estan disposats a assumir i, sobre tot, que, des del punt de vista de l’”accountability”, aquest principi del funcionament de les administracions que podríem traduir a la dita castellana “Que cada palo aguante su vela”, aquesta pràctica de l’exercici, per part dels ajuntaments, de competències legalment atribuïdes –i fiscalment finançades- a d’altres nivells administratius no contribuïa precisament a clarificar, davant el ciutadà, qui feia què i amb càrrec a quins ingressos. 
L’avantprojecte resol aquest problema, però en un sentit completament contrari al que defensàvem des del Municipalisme: Prohibeix l’exercici de funcions no expressament atribuïdes per la llei, i tan sols quan estiguin financerament garantits els serveis obligatoris –als nivells estàndards que, ja ho podem avançar, seran el camp de batalla de l’aplicació pràctica de tota aquesta construcció legal- tan sols llavor podran els ajuntaments financerament equilibrats oferir serveis facultatius.
Encara queda camí abans que aquests avantprojectes es concretin en un nou marc legal, encara variaran coses, encara hi haurà matisos... però no cal ser gens optimistes, sobretot pel que té de símptoma sobre el que volen fer els que, de veritat, tenen capacitat per a configurar la nostra realitat present i futura, les forces econòmiques que, d’una manera o d’altre, volen recuperar els diners que ens han deixat, i a les quals haurem de recórrer moltes més vegades... per això cal un debat ràpid i intel·ligent en el si del Municipalisme, distingint clarament on son les “línies vermelles”, sense atrinxerar-se en defenses numantines d’allò que difícilment es podrà defensar... perquè només cal anar a les ruïnes de Numància per a veure com acaben les defenses numantines.
 
Plorant sobre les ruïnes de Numància