Alcalde de Sant Adrià de Besòs

Joan Callau

“El nou campus universitari farà canviar la percepció social de Sant Adrià”



Callau és optimista amb la transformació adrianenca i espera l’arribada de 4.000 estudiants i 500 professors a partir de l’any vinent


Miércoles, 06 de Mayo de 2015
Sant Adrià del Besòs és una ciutat rica en tradicions i arrels culturals. I també rica en processos de recuperació d’entorns naturals i socials degradats. Des de la riba del Besòs, fins a les platges, i també nou plantejament com a ciutat de recerca i coneixement,allunyada de la imatge de barriades desassistides, l’alcalde Callauens explica els treballs que han estat fent els governs municipals en què ha participat. Creu que la proximitat amb Barcelona els suposa el risc de ser engolits, però també els ofereix moltes oportunitats i reclama un major diàleg per a un temps, opina, d’enfrontament avivat per les qüestions sobiranistes.

“Una de les grans contradiccions és que la normativa per a eixugar el dèficit s’adreça als ajuntaments, però ningú obliga a pagar les administracions d’àmbit superior.”

“Sant Adrià ha estat tradicionalment maltractada per la proximitat amb Barcelona. Ens hi construïen infraestructures i barris que no volien enlloc més.”


“El Fòrum de 2004 va ser un impuls per a la identitat adrianenca”

“Tenim la concentració de tecnologia medi-ambiental més gran d’Europa”

“La nostra xarxa d’entitats culturals populars és molt fluïda, siguin colles de castellers com ‘hermandadesrocieras’”

“El tema sobiranista no pot acabar bé: ‘o estàs amb mi o en contra meu’ és un missatge d’enfrontament que no tots comparteixen”


Com descriviu el Sant Adrià actual?
Veig una ciutat molt maltractada històricament pel fet d’estar al costat de Barcelona. Sotmesa als designis i necessitats de la capital, en què hi van fer créixer infraestructures i barris que no volien enlloc més. I aquesta ciutat, gràcies a l’esforç dels ciutadans i dels poders democràtics, s’ha anat redreçant. També és cert que Barcelona, amb el desenvolupament que va tenir des que va acabar els Jocs Olímpics, ha ajudat molt a arreglar el panorama d’aquesta riba del Besòs.

Sant Adrià se sent com un barri més de Barcelona o creu que hi ha una consciència pròpia?

La gent se sent com que pertanyen a un barri de Barcelona, però també hem anat construint una consciència adrianenca en els darrers anys. L’impuls principal, curiosament, va venir causat pel Fòrum Universal de les Cultures de 2004. Un esdeveniment internacional que vam saber aprofitar per a potenciar entitats, relacions entre barris, etcètera.

En alguna comunicació heu dit que Sant Adrià és ciutat de present i ciutat de futur. Què voleu dir amb això?

Ciutat de present perquè tenim moltes coses i molt bones. I per al futur tenim preparades coses encara millors, com ara el campus inter-universitari “Diagonal-Besòs”... La nostra serà una ciutat de coneixement i de recerca, amb la implantació de la UPC i de 4.000 alumnes i 500 professors, a partir de 2016. Les enginyeries de química, materials i energia s’estudiaran a la nostra ciutat, i també els màsters corresponents.

Déu n’hi do!
I vull destacar també, dins d’aquest present nostre, un edifici exemplar, al carrer Ramon Llull, que representa el paradigma del que volem per a la ciutat: a la planta baixa hi ha Càrites i al pis de dalt hi ha l’IDEC, que ja treballa a tota màquina. I entre el riu Besòs i la placa foto-voltaica hi tenim la concentració de tecnologia medi-ambiental més gran d’Europa, amb centrals de cicle combinat, una instal·lació de gestió integral d’escombraries, incineradora que subministra electricitat, depuradora d’aigües, etcètera...

També dieu que sou una ciutat dinàmica i de comerç...
St. Adrià és un centre comercial en si mateix, però també ho és dels barris de fronterers de Badalona i de Santa Coloma. I a sobre ara estem acabant el nou mercat que suposarà un revulsiu.

I dieu que sou ciutat amb cultura popular i tradicions...
Ha costat molt, però la ciutadania s’ha anat organitzant. Fa dos anys vam encetar una colla castellera. Tenim cultura de diables i de bastoners. I tenim, també, una mostra de cultura popular andalusa molt important: germandats “rocieras”, grups de música, grups de teatre... Tot això ha anat creixent malgrat els inconvenients que pot tenir estar enganxats a Barcelona en el terreny cultural: competir amb l’oferta cultural de la capital no ajuda a esperonar la pròpia tradició. Però finalment tenim una xarxa fluïda d’entitats de cultura popular, sigui quina sigui la seva arrel.

Vostè i el seu antecessor, Jesús Canga, comparteixen una formació semblant i han estat docents. Ha influït això en els seus governs municipals?
Sí. Fa molts anys que venim construint escoles públiques noves, que no existien. I el pas final és el de la Universitat. També tenim una escola bressol que és referent en el seu àmbit i que venen a visitar els tècnics i experts de fora. Però també som una ciutat afeccionada a la salut i a l’esport. En temes esportius tenim les instal·lacions de l’Espanyol i el Bàsquet Sant Gabriel, que és un històric, i un reguitzell d’esports minoritaris: hoquei en línia, hoquei sub-aquàtic, korfball, lluita greco-romana...

La seva és una ciutat que està al mig de tot arreu...
En els darrers anys hem treballat molt en la connectivitat a través del transport públic. Darrerament hem aconseguit que els autobusos radials de Barcelona arribin al centre.I tenim el tramvia, el tren, el metro, les rondes i l’autopista. Sens dubte que això ajuda molt els nostres ciutadans.

I quin gran repte tenen en ment?

Ens faltaria tornar l’accés al mar. A partir del Fòrum vam recuperar les platges del marge dret, i un port esportiu que està molt bé. Ara hauríem de recuperar la platja i el passeig marítim que estan davant de les famoses tres xemeneies. A poc a poc ho estem aconseguint. Com també ho hem fet amb el riu Besòs... Ningú no es creia que el podríem tornar a fer viure. Fixi’s que fins i tot hi ha una sentència històrica d’un jutge que no va condemnar una empresa per abocar residus, perquè va considerar que el riu estava mort... Ara hi ha peixos, granotes i aus.

Com està l’economia de l’Ajuntament, i en quins grans temes inverteixen els recursos de què disposen?

Tenim un endeutament del 15%, cosa que ens fa ser una de les ciutats de fins a 50.000 habitants més sanejades. Però tenim un problema de liquiditat, ja que la Generalitat ens deu 4 milions d’euros d’obres i programes ja realitzats. Aquesta és una de les grans contradiccions amb les que ens trobem: tota la normativa per a eixugar el dèficit públic s’adreça als ajuntaments, però ningú obliga a pagar puntualment a les administracions d’àmbit superior. En les èpoques de creixement vam fer les transformacions més grosses, i a partir de 2008 van prendre mesures d’austeritat per a ajustar el pressupost i garantir diners per a serveis socials, promoció econòmica i educació. Vam preferir no ampliar el cos de Policia Municipal, i en canvi destinar 180.000 euros a urgències socials, quan anys enrere en dedicàvem només 50.000.

I els impostos, els heu apujat?
No. En tres anys no ho hem fet, perquè entenem que a una ciutat com aquesta no se li poden demanar grans sacrificis. L’únic que hem pujat ha estat l’IBI i perquè ens ho ha demanat l’Estat, tot i que després ho ajustem.

Es diu que l’atur està disminuint. Ho noteu vosaltres?
No en la dimensió que voldríem. És cert que els plans d’ocupació que posem en marxa tenen cada vegada menys inscrits; concretament s’han reduït d’un 30% en el darrer any, però segueixen sent moltes persones les que demanden aquests ajuts.En aquests darrers dies hem fet un pla d’ocupació per a 28 llocs de treball. Això suposa sis mesos de feina per als beneficiaris, a raó de 800 euros per persona. S’hi ha apuntat 900 persones. Això vol dir que encara hi ha molt per a fer.

El barri de la Mina sempre ha estat envoltat de controvèrsies. En quina situació es troba ara?
En els seus orígens el barri estava integrat per persones que vivien al 100% en vivendes de protecció oficial i el pla de transformació de la Mina tenia l’objectiu de crear una barreja social. Ho volíem fer promovent que un 30% de la població adquirís vivendes construïdes que no fossin de protecció. Però tots els plans i eixos, com ara l’ocupacional, han quedat estroncats per la crisi. Aratenim moltes persones que van a buscar els serveis socials. Abans, quan fèiem un pla d’ocupació ens costava omplir-lo perquè, qui més qui menys, tenia alguna activitat en la construcció o l’hostaleria i no tenien necessitat d’apuntar-s’hi. Ara, ja ho veu: és al revés.

L’existència d’una universitat en un barri com la Mina, serà un bon dinamitzador, presumiblement...

És el que busquem. Si mireu fotos d’anys enrere, veureu que era un barri envoltat de descampats. I el que hem fet amb el nostre pla és recuperar-lo, urbanitzar-lo, posar-hi habitatges i justament posar-hi la universitat al capdamunt. Ara no en som conscients, però Sant Adrià serà diferent a partir de l’arribada dels estudiants. La ciutat canviarà profundament.

Quines mesures teniu en marxa per a pal·liar els efectes de la crisi?
Tenim els plans d’ocupació directa, i un programa de subvencions a la contractació que té molt d’èxit. Així, si una empresa d’aquí o de fora contracta algú de Sant Adrià, l’ajuntament li paga la meitat. Això fa que hi hagi empreses que tinguin interès en mantenir un empleat el doble de temps. També oferim formació i acompanyament i treballem amb empreses de nova implantació.

Què en penseu del procés sobiranista?
Home, jo crec que no pot acabar bé. La independència busca l’enfrontament: “o estàs amb mi, o estàs en contra meu”. Al llarg de la història els processos independentistes han acabat de dues maneres: o hi ha hagut un acord entre estats, o hi ha hagut una insurrecció i un enfrontament. Veig Txèquia i Eslovàquia, on hi va haver acord, i sobretot un reconeixement internacional. Perquè si ningú no et reconeix, et quedes sol. També és veritat que hi ha gent il·lusionada, perquè necessita tenir esperança i creure que hi ha una manera de viure millor, davant de la crisi tan terrible, i els partits que pugen són els que estan oferint esperança, amb fonament o no. Però les il·lusions i esperances no estan sempre sostingudes amb dades objectives. Què passa si després de les eleccions del 27 de setembre guanya l’opció independentista? Com se declara la independència? I si no et reconeix ningú, ni els Estats Units, ni Europa? Què fem? Crec que s’està jugant molt amb les esperances de la gent i que anem cap a una societat de l’enfrontament. Quan dos es barallen el primer que desapareixen són els ponts.

Què li diríeu al President Mas?
Ben poques coses. No sóc ningú per a fer-ho. L’únic que puc és donar la meva opinió i aquesta és que en els darrers cinc anys no hem fet altra cosa que parlar del mateix, de forma monogràfica, i intueixo que hem perdut oportunitats com a país. La realitat que percebo com a alcalde és distinta a la de la necessitat de parlar d’independència. La gent està més preocupada per la manca de feina i de benestar que pel procés sobiranista.

Creu que deixarem un món millor als nostres fills i néts?

Miri, em va agradar molt quan Àngel Gabilondo va citar a Kant fent-se aquesta mateixa pregunta no fa pas gaire. El filòsof responia dient que “depèn del que fem”. Però altres, com Voltaire, deien que el deixaríem pitjor.