Presidenta de la Diputació de Barcelona

Mercè Conesa

Empatía y sentido común

“Les diputacions són un instrument útil i indispensable”


"Moltes vegades em diuen que la feina de la Diputació no es gaire coneguda. Jo dic que si la coneixen els ajuntaments, ja n’hi ha prou"

Conesa reivindica la representació equitativa de la dona en la presa de decisions


Martes, 09 de Febrero de 2016

Mercè Conesa és la primera alcaldessa de Sant Cugat i, des de fa pocs mesos, la primera presidenta de la Diputació de Barcelona. Són dades doblement interessants: el fet de compaginar dos càrrecs i el fet de ser la primera dona en ambdós casos. Ens proporcionen l’excusa per a preguntar-li sobre les seves línies d’acció, sobre com compagina les feines i, també, sobre el paper que ella pot jugar en promoure que hi hagi, com cal, una major representació de les dones en els llocs de presa de decisió rellevants.

"Les xarxes socials fan que gairebé tinguis el do de la ubiqüitat a l’abast: pots estar a Sant Cugat, al despatx, gestionant temes de la Diputació, i a la inversa"
 
"El que més em preocupa de l’activitat política és que l’acció no deixa gaire temps per a la reflexió"
 
"A l’inici del mandat, que és quan vols preparar tota la ‘maquinària’ per a poder obtenir el màxim rendiment de totes les accions, acabes renunciant a parcel·les i espais personals"
 
"Amb independència de ser alcaldessa del meu municipi, mentre exerceixi com a presidenta de la Diputació mai deixaré de mirar pels interessos dels municipis més petits i de les ciutats més grans"
 
"La Diputació ha d’ajudar a fer possible que el territori tingui l’equitat garantida en tot el que fa referència a la digitalització"
 
"Moltes vegades em diuen que la feina de la Diputació no es gaire coneguda. Jo dic que si la coneixen els ajuntaments, ja n’hi ha prou"
 
"Hem de tenir avui, com en temps de Prat de la Riba, una sensibilitat pel sentiment expressat per una gran majoria de la població. I per tant, respectar el dret a decidir dels catalans i catalanes"
Què opina la presidenta de la Diputació de Barcelona, i alcaldessa de Sant Cugat, sobre la limitació dels mandats. Creu que cal posar límits en el nombre i en la durada?
Jo crec que sí. N’estic molt convençuda i ho he defensat sempre. Per a mi l’ideal són dos mandats. Tot i que és cert que com que els mandats de 4 anys són una mica justos, podríem plantejar-nos dos mandats de 5 anys, que suposarien un màxim de 5 anys al capdavant d’una alcaldia. 
 
Tenim una mica de curiositat per saber com és un dels seus dies de treball...
Doncs li explico. D’una banda li diré que les xarxes socials avui en dia fan que gairebé tinguis el do de la ubiqüitat a l’abast: pots estar a Sant Cugat, al despatx, gestionant temes de la Diputació, i a la inversa. Per tant, la tecnologia facilita la feina. Però també és cert que distribueixo el meu temps al 50% en cada àmbit: la meitat del temps el passo fent feina per a Sant Cugat i l’altra meitat treballant en temes de la Diputació o bé visitant el territori... L’agenda és atapeïda i deixa pocs marges de temps per a pensar i reflexionar. Potser això és el que més em preocupa. Però també cal dir que tant al municipi com a la Diputació tenim uns equips professionals molt preparats i que fan molt bé la seva feina. Ajuden a prendre bones decisions i a fer-ho amb eficàcia.
 
I aquesta ‘ubiqüitat’ que vostè esmenta, en què li afecta a la seva vida personal? Vull dir: entre una cosa i l’altra, vostè també ha de viure, estar amb la família, fer esport...
Doncs és veritat que és molt complicat. I també passa que a l’inici del mandat, que és quan vols preparar tota la ‘maquinària’ per a poder obtenir el màxim rendiment de totes les accions, el que fas és renunciar a les parcel·les personals i a espais que són necessaris. Però aquest és un equilibri que cal trobar. Professionalment em sento molt còmoda al món municipal, fent d’alcaldessa i presidint la Diputació. I, en la mesura del possible, cal cuidar l’entorn familiar... Em segueixo reservant una tarda cada setmana per a recollir la meva filla petita a l’escola... Els seus germans ja són grans, però a la petita sempre l’acompanyo.
 
Quan va prendre possessió del càrrec a la Diputació va dir el següent: “Encapçalo la Diputació des de la meva condició d’alcaldessa de Sant Cugat i amb esperit de servei als 311 municipis de Barcelona”... què volia dir?
El que volia dir és que, amb independència de ser alcaldessa del meu municipi, mentre exerceixi com a presidenta de la Diputació mai deixaré de mirar pels interessos dels municipis més petits i que no tenen tants recursos com els més grans. I que com a presidenta m’he de posar, també, en el lloc dels municipis grans, com és ara Barcelona, la capital.
Això vol dir que he de tenir una mirada més ampla que la de l’alcaldessa i pensar que la Diputació treballa per a una xarxa d’interessos molt més grans que no pas els del meu municipi únicament. 
 
Seguint amb el seu discurs de presa de possessió. Va dir vostè que volia impulsar polítiques socials orientades a la cohesió i a la lluita contra la desigualtat... Què hi ha d’això en el seu programa i com ho desenvolupa?
La Diputació de Barcelona està elaborant en aquest moment el seu Pla de Mandat, tot i que ja hi ha definides quatre línies estratègiques fonamentals que inspiren aquesta acció. La primera és la cooperació en la inversió municipal. Nosaltres seguim sent un dels socis importants dels 311 ajuntaments a l’hora d’ajudar-los a desenvolupar inversió en equipaments i en donar més i millors serveis als ciutadans. 
Un segon eix és la de la prestació de serveis. Els municipis necessiten la Diputació per a prestar alguns serveis, i la Diputació els ajuda, per exemple, mitjançant el Fons de Prestació de Serveis socials. Anualment fem un contracte programa en el qual fem dotació a tots municipis de recursos per a desenvolupar millor els seus serveis d’atenció domiciliària, la seva teleassistència...
 
I els altres dos eixos?
El tercer és el de la tecnologia. Els municipis ens demanen estar més ben connectats i donar serveis de connexió als ciutadans, ja sigui dins de la ciutat o en masies aïllades. La Diputació ha d’ajudar a fer possible que el territori tingui l’equitat garantida en tot el que fa referència a la digitalització. 
I el quart eix és el de l’acció ambiental. Hem dut a terme polítiques molt actives en aquesta matèria, pensant en què és un eix fonamental per a la millora de la qualitat de vida. Això fa possible, per exemple, que tinguem un entorn i una Xarxa de Parcs Naturals preservats, un aire més net, i una vida més saludable. 
Però vostè em preguntava específicament sobre la lluita en contra de la desigualtat social...
 
Això mateix.
Doncs miri, volem estar molt atents a les necessitats que el tercer sector ens comunica, i en aquest sentit volem tenir un conveni estratègic amb les entitats socials. Així és com, per exemple, participem en el programa d’habitatges per la inclusió, junt amb la Generalitat de Catalunya i Càrites. La Diputació posa gairebé 1 milió d’euros a l’any en la xarxa d’habitatges d’inclusió. I posem a disposició de Càrites tots els habitatges que hem anat acumulant al llarg dels anys, ja sigui per donacions, per herències de titularitat pròpia, etc.
 
Igualment tenim una convocatòria de finançament anual per a totes les entitats del tercer sector que vulguin presentar-nos projectes per a atendre necessitats concretes. 
 
I tot això es pot fer enmig d’una crisi econòmica com l’actual?
Això es pot fer. Potser no podem arribar a tothom, però es pot fer. Es poden implementar mesures, que són necessàries i que intentem que siguin suficients. La Diputació té una capacitat pressupostària important. La setmana vinent presentarem el Pressupost pel 2016, que és de 800 milions d’euros. Ha de servir per a fer funcionar “la casa”, però sobretot ha de alliberar el màxim de recursos per tal que arribin als ciutadans a través dels ajuntaments. Moltes vegades em diuen que la feina de la Diputació no es gaire coneguda. Jo dic que si la coneixen els ajuntaments, ja n’hi ha prou. 
 
Un altre punt del discurs era el compromís, des del municipalisme, de donar sortida a la voluntat de decidir dels catalans i catalanes...
En aquest debat estem immersos de fa ja gairebé 5 anys. Jo crec que la Diputació, com a institució rellevant en totes les etapes de la història (va liderar la Mancomunitat fa 100 anys, per exemple), no pot estar allunyada del debat polític actual. Hem de tenir avui, com en temps de Prat de la Riba, una sensibilitat pel sentiment expressat per una gran majoria de la població. I per tant, respectar el dret a decidir dels catalans i catalanes.
 
Quin serà el paper de les diputacions en la Catalunya Lliure?
Haig de dir-li la resposta més sincera: no ho sé. No tinc la capacitat, ni la virtut, de veure el futur. Però en qualsevol cas jo crec que les diputacions són un instrument útil i indispensable i així ha estat en els pitjors anys de la crisi. Per tant, si aquest instrument, es digui Diputació o es digui d’una altra manera (Vegueria o com es vulgui), segueix fent aquesta tasca que avui els ajuntaments valoren indispensable, jo crec que ho hem dit tot. El nom no fa la cosa.
 
N’hi ha que demanen que les diputacions han de desaparèixer...
Si la feina que fan les diputacions la fa algú altre, d’acord. Però sóc molt pragmàtica i crec que en el futur caldrà emprar el coneixement i el personal i els recursos de les diputacions, i seguir-los posant al servei dels ajuntaments tal com ho fem fins ara. 
 
Tota la pressió de l’Estat pel control de les finances municipals, en quina mesura afecta la Diputació que vostè presideix?
En aquest sentit crec que la Diputació té una situació molt estable. És a dir, la nostra té el mateix règim que la resta de diputacions de l’Estat espanyol. Però a diferència de les altres la de Barcelona compta amb un organisme de gestió tributària propi, definit per una delegació dels ajuntaments. Dit d’una altra manera, en el moment en què els ajuntaments no tinguessin confiança en l’acció de la Diputació, anul·laren aquesta delegació. 
 
Mentrestant, nosaltres seguim fent la nostra feina: les nostres oficines de gestió tributària estan plenament integrades dins de ela legislació vigent i tenen absoluta estabilitat.
 
Altra cosa és si parlem del sistema de finançament del Govern de Madrid cap a les administracions de les anomenades autonomies i, en concret, envers la Generalitat. I aquest sí que és un tema que ens preocupa, no sols com a Diputació, sinó com a alcaldes i alcaldesses. Perquè com a alcaldes i alcaldesses tenim una sèrie de compromisos pactats amb la Generalitat per a la prestació de serveis. Si Catalunya té dificultats de tresoreria, això repercuteix als ajuntaments, lògicament. Cal reivindicar a l’Estat la seva lleialtat i el compliment dels seus deures en relació al fiançament de la Generalitat de Catalunya.
 
Li faig una pregunta: perquè les Lleis no es fan començant des de baix? des dels ajuntaments, parlo del Règim Local...
És una pregunta que crec que molts alcaldes o alcaldesses ens hem fet. I moltes vegades ens comparem amb Estats veïns com ara França, on molts dels que arriben a la Cambra legislativa han passat sempre prèviament pel món local. Crec que això seria molt interessant, perquè el món local et dóna una dimensió molt real de les coses. 
 
Vostè té una altra frase d’aquelles que em va copsar. Diu: Jo sóc una vàlvula més en la cadena cap a la igualtat...
És que és així. La veritat és que a les dones ens ha costat molt d’arribar a llocs rellevants de presa de decisions. Però les que hi hem arribat, només som una peça més en aquesta cadena. Nosaltres no estaríem aquí sinó hi hagués hagut dones, abans de nosaltres, que haguessin lluitat per una igualtat de drets davant la llei i davant la la realitat. Jo confio que mitjançant el meu treball pugui contribuir a fer que moltes més dones arribin a llocs de presa de decisions i anar possibilitant la igualtat.
 
És molt important, això que diu...
Només un exemple. Ahir inauguràvem l’any acadèmic de l’Institut del Teatre, fundat en època de Prat de la Riba per Adrià Gual. Per primera vegada en 100 anys l’inauguràvem dues dones: la presidenta de la Diputació i la directora general de l’Institut del Teatre. I això no vol dir que no hi hagi hagut dones brillants en el camp artístic, les arts escèniques, la dansa o el teatre... però cal anar picant a la porta...