Àngel Ros

ESPECIAL | Innovació municipal

Lleida aplica el concepte de Smart City a les persones, especialment si són vulnerables


Àngel Ros destaca la teleassistència com una de les innovacions més importants de la tecnologia aplicada al ciutadà

Viernes, 09 de Marzo de 2018
En aquest cicle d’entrevistes ens interessem per preguntar als nostres alcaldes i alcaldesses com es conjuga al seu municipi la “quàdruple hèlix”, integrada per administració pública, empreses, ciutadania i acadèmia. Avui entrevistem Àngel Ros, alcalde de Lleida.

“En aquesta ciutat, quan compleixes 65 anys, tens teleassistència gratuïta i aquest és un servei bàsic que atén les persones”
 
“Obtenir un “100” en transparència actualment és més difícil que l’any passat i que fa dos anys, i l’any vinent serà encara més difícil. Crec que la transparència no és un objectiu, sinó un camí”
 
“Davant d’un incendi, amb la teleassistència sabem si en aquella casa hi ha alguna persona gran que, quan s’ha donat ordre d’evacuar, potser no ha sortit. Avui és una peça més dels serveis d’emergències a Lleida i no crec que ho trobem a gaires llocs més, però en un futur serà a tot arreu”
 
“En general, crec poc en els projectes europeus. En molts d’ells, és més cara la paperassa que has de fer que el retorn que n’obtens”
 
“Veurem cada vegada més aplicacions associades al concepte de participació ciutadana. A la nostra fira Municipàlia, abans s’hi exhibien béns físics vinculats a l’obra pública, a les places, a jocs infantils... I ara cada vegada més, el component aplicacions al servei dels ciutadans és més important”
Quines formes de relació hi ha a la seva ciutat entre l’administració i l’empresa, per beneficiar a les persones?
Tradicionalment, això és, fa uns 50 anys, l’administració i les empreses feien servir la tecnologia per a processos massius i repetitius, per mitjà dels quals s’abaratia costos. Fa uns 20 o 25 anys va començar una segona fase, en la que les empreses de serveis tecnològics van ajudar a millorar els serveis de l’administració. Ja no era per abaratir, era per a fer millor la feina. 
En els darrers 8-10 anys aquesta pregunta que em fa té tot el sentit. L’administració aprofita la tecnologia per a beneficiar les persones. És aleshores quan l’objecte de la tecnologia deixa de ser l’administració i passa a ser la persona. En ella posem el focus.
 
I com definiria la relació entre l’administració i l’acadèmia, a Lleida?
La relació té mateix sentit conceptual que entre l’acadèmia i l’empresa, és a dir, el paper de la Universitat és el de formar professionals i fer recerca. La recerca s’aplica i suporta la innovació. Per tant els ajuntaments, l’administració, fa convenis amb el món universitari per a poder innovar en diferents àmbits, que no forçosament són tecnològics. A l’Ajuntament de Lleida, per exemple, tenim la Càtedra d’Innovació Social, que vam crear amb la Universitat de Lleida, i que no és específicament tecnològica. Però també tenim experiències tecnològiques. A Lleida hi tenim l’exemple clar del Parc Científic, que també va ser creat per la Paeria i per la Universitat de Lleida que avui en dia dona feina a 1.800 persones en àmbits com la innovació i la creació de béns i serveis, sempre amb un ús intensiu de tecnologia. En resum, la relació entre la administració-universitat és clara en el món de la innovació, i m’agrada posar l’èmfasi en la innovació social, i en l’àmbit de la creació de llocs de treball. 
 
D’altra banda, com ja deia, la tecnologia ajuda a augmentar l’eficiència en els processos administratius.
Així és, però, si m’ho permet, això és parlar de la prehistòria. És la primera fase que us deia abans: quan la tecnologia servia per millorar i augmentar l’eficiència. Avui en dia no es concep el gran volum d’informació que fem anar les administracions, i ja no estic parlant del “big data”, sinó dels padrons d’habitants, dels diferents objectes tributaris, el coneixement del territori, de la població i dels objectes fiscals, que tindrien més a veure amb els sistemes d’informació geogràfica. Tot això, sense un ús eficient de tecnologia, avui seria ingovernable. Aquest és l’àmbit en el que clàssicament les TIC han entrat en l’administració. Nosaltres, ara, estem ajudant l’eficiència a partir d’oferir una administració els 365 dies a l’any, 24 hores al dia, que és el que donen els sistemes tecnològics, versus l’horari estricte d’un funcionari en aquest cas municipal. 
 
També tenim que la ciutadania i l’administració s’uneixen a través de la tecnologia. Com ho fan, a Lleida?
Doncs mireu, fonamentalment a través d’una eina que tots portem a la butxaca i que és aquest “bitxo” horrible i horrorós (el mòbil) que ha estat capaç de canviar vides, comportaments socials, etc. Aquest és un element que tenim en comú gairebé tots, i que és impersonal, i que introdueix tot el dolent que es pot ser des del punt de vista deshumanitzador, però que, d’altra banda, és un instrument que porta el contacte, que connecta bé amb els sistemes informàtics de les administracions, amb les empreses, entre uns ciutadans i els altres... Jo crec que és una unió absolutament deshumanitzada. I se’m pot dir: “No és així: la humanització és la relació entre les persones i el mòbil és només un suport”, però jo crec que aquest és un suport que incideix en el missatge. I quan en un col·lectiu el missatge només pot ser de 140 caràcters, o una resposta estricta de 7 o 8 caràcters, és evident que estem deshumanitzant la societat. 
 
Així doncs, vostè hi veu un mal panorama.
No del tot: Amb aquest horrorós “bitxo” tenim una eina que ajuntaments, i ciutadans podem fer servir per col·laborar. És l’eina amb la qual desenvolupem aplicacions per entrar dins de l’administració i tenir-la funcionant tots els dies de l’any. O també per buscar tot allò que no sigui gaire complex, o si hem de moure’ns entre diferents despatxos, taulells, etc. O, també, en el cas de la teleassistència, que, per a mi, és l’únic brillant d’aquests artefactes. Quan atenem persones vulnerables, siguin dones maltractades o siguin padrins que tenen problemes, o persones que en un moment determinat tenen una dificultat... A Lleida intentem desenvolupar-ho especialment... Miri, estem intentant portar endavant el concepte de “Smart City”, no tant aplicat a la via pública, sinó més aviat a les persones i, especialment, a les vulnerables. En aquesta ciutat, quan compleixes 65 anys, tens teleassistència gratuïta i aquest és un servei bàsic que atén les persones. Aquestes màquines ens estan fent que entre administració i el ciutadà puguem crear nous serveis. I ja depèn de l’ètica i de cadascú que creem bons serveis, o deshumanitzem la societat. 
 
Alguns alcaldes, sobretot de municipis petits, ens diuen que se’ls fa complicat poder complir amb les noves condicions de les lleis de transparència. Com ho resolen vostès? Quins consells els podria donar?
Fent camí en caminar i anant fixant-se objectius parcials. Jo crec que, en aquest cas, les lleis van més avançades, però la manera d’avaluar el compliment de les lleis, amb eines com l‘Infoparticipa’ o com el ‘International transparency’, etc, jurats, persones que avaluen el compliment, són cada vegada més exigents. Crec que aquests jurats posen el seny per anar avaluant any rere any i de manera progressiva les administracions. Per entendre’ns, obtenir un “100” en transparència actualment és més difícil que l’any passat i que fa dos anys, i l’any vinent serà encara més difícil. Crec que la transparència no és un objectiu, sinó un camí. És un: “anar sent més transparents”. 
 
Quines experiències recents d’èxit ens pot explicar sobre aquesta relació d’innovació, municipis i persones?
El més important per nosaltres, que és la nineta dels nostres ulls, és la teleassistència. Amb ella realment estem donant servei en aquests moments a 5.000 usuaris de la ciutat de Lleida. I anem posant cada vegada més tecnologia, més coneixement, que no sempre van lligats, de manera que quan veiem que una persona ho pot necessitar, li posem solucions. Estem posant hardware i eines físiques en cases, per a poder oferir major protecció a la gent gran, detectant, per exemple, si a casa han tingut una caiguda o ha patit qualsevol mal.
 
Un exemple molt clar: la teleassistència ha impregnat el municipi. Si ara hi ha un incendi a la nit, també la portem. Per entendre’ns, tradicionalment, en un cas d’incendi hi anaven els bombers, els mossos d’esquadra i la policia local, i serveis d’emergències mèdics. Aquest era el “kit municipal de guàrdia”... Ara al “kit” se li afegeix el cotxet de la teleassistència. I això és perquè ara sabem si en aquella casa hi ha alguna persona gran que quan s’ha donat ordre d’evacuar, potser no ha sortit. Avui és una peça més dels serveis d’emergències a Lleida, el vehicle de la teleassistència amb el seu personal. Això no crec que ho trobem a gaires llocs, però evidentment en un futur serà a tot arreu. 
 
Algun exemple més?
Molts! A casa nostra, al parc de Gardeny, hi treballen 1.800 nois i noies, un 50% directament amb temes tecnològics i els altres amb temes d’innovació utilitzant tecnologia. Abans comentàvem l’ús de la tecnologia a través dels mòbils o de panels, en el transport públic o en el servei a la demanda. Avui hi ha una inversió tecnològica en les ciutats, i depenent de la sensibilitat i les prioritats polítiques de cada municipi, s’hi dedicarà més recursos a temes més vinculats a la vialitat, o al servei públic. 
 
Com ja sap, la UE destina fons estructurals per promoure aquesta unió entre administració, empreses, acadèmia i ciutadania a través d’ajuts i programes. Però aquestes ajudes generen processos administratius complexos. Els resulta difícil obtenir recursos europeus, a vostès?
Depèn de per a què. Efectivament, jo m’he trobat amb molts programes europeus en els quals els números no surten, és a dir, és més cara la salsa que no els cargols. És a dir, és més cara la paperassa que has de fer que el que realment t’aporta. És un dels problemes no resolts dels ajuts europeus. Fa poca estona estava signant uns contractes de projectes europeus que, curiosament, no es podien fer electrònicament i anava revisant-los full a full... Vaig per la meitat, i quan acabi l’entrevista seguiré. 
 
El tema dels ajuts europeus i els projectes tecnològics, francament, no ens aporta gaire. Quan els projectes tenen un component d’indústria més tradicional és possible que sí. Nosaltres estem ara amb un projecte europeu juntament amb la Universitat, que es diu ‘Inno4agro’, que és d’innovació en el món agrari, i que com que hi ha una part més física que tecnològica, doncs potser també té una contribució més neta. Però, en general, crec poc en els projectes europeus.
 
Vol afegir quelcom més?
S’està parlant molt de les Smart Cities, que, en definitiva, és parlar d’introduir tecnologia en la relació entre l’administració i el ciutadà. Aquest és un camí, però fonamentalment crec que hem de ser capaços d’evolucionar cap a la creació de nous serveis al ciutadà, que forçosament usaran tecnologia. Avui en dia ens costaria molt buscar un nou servei que no sigui una nova aplicació per dir-ho d’alguna manera.  Si mirem en la banca, o en les assegurances, o en el sector de l’automòbil, veiem que avui en dia, els nous productes són de fet noves aplicacions. A l’administració, també hem de ser capaços de crear nous serveis ciutadans, que en la pràctica seran noves “apps”. Aquí tenim un gran camí per recórrer per atendre millor al ciutadà, per escoltar-lo més... En aquest sentit, veurem cada vegada més aplicacions associades al concepte de participació ciutadana. A la nostra fira Municipàlia, abans s’hi exhibien béns físics vinculats a l’obra pública, a les places, a jocs infantils... I ara cada vegada més, el component aplicacions al servei dels ciutadans és més important.