Alcaldessa de Torrefeta i Florejacs

Núria Magrans

Igualtat i visibilització

“La política no és paritària: un dia em van dir que m’havia portat ‘com un home’”


Núria Magrans reclama que els pobles econòmicament sanejats puguin disposar dels propis recursos per atendre les necessitats més urgents

Viernes, 16 de Noviembre de 2018
Ens acull avui l’alcaldessa de Torrefeta i Florejacs, una persona amable, que transmet sinceritat, alegria i proximitat. Així doncs, hem d’esforçar-nos per no tractar-la de tu, amb una familiaritat que no seria pròpia d’una entrevista com aquesta.

"Atendre les persones és una de les funcions que més importància té quan ets polític. I quan et trobes al Consell Comarcal tens una visió més global de les coses"
 
"Jo intento crear plataformes de treball i fer que hi vinguin persones provinents del govern i de l’oposició. Som poca gent i tots tenim l’objectiu de millorar el benestar de la gent del municipi"
 
"Soc la gran de tres germanes, amb la càrrega afegida que has d’anar obrint portes a les demés"
 
"És important per a mi poder parlar del valor de la família. No tinc lleure gaire sovint i per això li dono tant de valor. Desconnectar amb els fills i la parella és una cosa necessària quan estàs treballant set dies a la setmana, tot l’any"
 
"Hi havia la gent que ens deia ‘no defalliu, estem amb vosaltres’. Em fa recordar que el poder sempre el té el poble, i que estem al servei d’aquells que tenen la llum, que és la gent del poble"
 
"Una de les reclamacions que fem és: “ja que estem bé, si us plau, deixi’ns gastar-nos els diners en allò que ens fa falta”. Ho diem en totes les alcaldies de Catalunya que tenen els comptes sanejats"
A banda d’alcaldessa, vostè és consellera comarcal de serveis socials, igualtat i salut de la Segarra. Què li aporta aquest càrrec i quins són els seus reptes principals?
A la Segarra hi tenim poblacions bastant envellides. Per aquest motiu, les polítiques d’atenció a la gent gran són molt importants. D’altra banda, també tenim el tema de la infantesa. Un dels reptes més grans en tots aquests àmbits són els canvis: l’atenció a les persones no és un àrea estàtica, sinó que canvia molt ràpidament. Nosaltres fem polítiques que faciliten que aquestes persones puguin seguir vivint, si pot ser, en els seus llocs d’origen, amb la màxima autonomia possible. Atendre les persones és una de les funcions que més importància té quan ets polític. I quan et trobes al Consell Comarcal tens una visió més global de les coses.
 
Quins són els seus valors a l’hora de fer política, o de quina manera aspira vostè a fer-ne?
Un dels valors que destacaria és el de la participació, tant en el conjunt de govern, com amb l’oposició. Jo intento crear plataformes de treball i fer que hi vinguin persones provinents d’uns i altres. Som poca gent i tots tenim l’objectiu de millorar el benestar de la gent del municipi. De tot això se’n deriven els valors del diàleg, la comunicació, el no prometre sinó comprometre’s a fer-ho... I l’escoltar sense jutjar i la proximitat, també.
 
En municipis com Torrefeta i Florejacs, que tenen 13 nuclis, el que cal és estar a disposició. Això té, naturalment, una part bona i una de dolenta. Però quan estàs a l’alcaldia és fonamental estar al servei de les persones i escoltar-les com a mínim. 
 
Creu que cal tenir estudis superiors per exercir d’alcaldessa? Creu que la carrera de Polítiques és necessària, per exemple?
Jo crec que d’estudis se n’haurien de tenir. De Ciències Polítiques no ho sabria dir. Tant de bo hi hagués prou gent a tot arreu com per exigir unes estudis. Però és que en el món rural, per exemple, no sempre tens la sort de tenir gaire gent que vulgui encapçalar l’alcaldia. Cal tenir uns mínims, és clar, perquè sabent llegir i escriure pots plantejar-te les coses des d’una visió més àmplia. Ara bé, si han de ser estudis superiors o no, no seré jo qui ho digui.
 
Ens mostra unes fotografies. Què representen per a vostè?
La primera és de la meva infantesa. Soc la gran de tres germanes, amb la càrrega afegida que has d’anar obrint portes a les demés. Hi surto a la guarderia, amb un altre nen, la mare del qual era fotògrafa i li va proposar a la meva mare de participar en el món de la publicitat. No obstant, no vam progressar gaire més perquè era incompatible amb l’escola i els meus pares no es podien permetre anar amunt i avall amb les tres germanes. Les tres hem fet publicitat de petites, però va quedar en anècdota.

 
En la segona hi surten els meus fills. És important per a mi poder parlar del valor de la família. Es una foto d’un moment de lleure, que no en tinc gaire sovint, i per això li dono tant de valor. És d’aquest estiu. Desconnectar amb els fills i la parella és una cosa necessària quan estàs treballant set dies a la setmana, tot l’any.

 
La tercera foto és súper-especial. És de l’any 2014 quan ens van citar a tots els alcaldes i alcaldesses a la Generalitat, per lliurar-nos personalment els acords de Ple de suport al 9-N. La foto la va fer la Marta Huguet, que en aquell moment era l’alcaldessa de Montornès de Segarra. I aquí hi sortim l’alcaldessa d’Estaràs, que en aquell moment era la  Montse Majà, i jo mateixa. És especial perquè em recorda que segueixo tenint un grup d‘amigues que la política m’ha donat. N’estic molt agraïda. I d’altra banda, nosaltres hi sortim enfosquides, perquè el punt de llum està a la plaça, que és on hi havia la gent que ens deia ‘no defalliu, estem amb vosaltres’. Em fa recordar que el poder sempre el té el poble, i que estem al servei d’aquells que tenen la llum, que és la gent del poble.

 

Quines coses destacaria de viure en un municipi com Torrefeta i Florejacs?
El fet de viure al camp, de poder respirar aire pur, poder sortir, tenir tranquil·litat, saber que la canalla pot sortir a jugar al carrer sense problemes i conviure d’una altra manera... Per a mi tot això és molt important. El ritme és un altre, té coses bones i dolentes. És cert que per moure’t et cal el cotxe, perquè els transports públics encara són un tema a resoldre. Però la gent d’aquí agafa el cotxe per fer qualsevol cosa. Les distàncies són curtes i podem gaudir de tots els serveis. Tenim un patrimoni riquíssim, molta història i ens trobem entre la platja i l’alta muntanya.
 
Al poble reben l’ajut de les institucions supramunicipals?
Del Consell comarcal. As ajuntaments petits com el nostre (que bàsicament el tirem endavant tres persones: secretaria, administració i jo mateixa), tots aquests serveis ens venen donats pel Consell Comarcal amb les tècniques i els tècnics compartits, que són el que ens permeten tenir unes borses de treball, uns programes de treball que es tiren endavant. Això sí, tot sovint ens ve gent del municipi dient que necessiten feina. Ho tenim molt en compte i si ens assabentem d’alguna cosa els informem de seguida. Per a nosaltres és una manera més d’estar-hi a la vora.
 
Quina és la principal activitat econòmica del municipi?
La ramaderia. Aquí vivim del camp, majoritàriament. Tot i així hi ha molt de professional autònom. També hi tenim professorat que es dedica a l’educació... Però eminentment aquest és un món agrícola i la gent viu del camp.
 
Com és l’estat financer de l’ajuntament?
Perfecte. De fet, una de les reclamacions que fem és: “ja que estem bé, si us plau, deixi’ns gastar-nos els diners en allò que ens fa falta”. Ho diem en totes les alcaldies de Catalunya que tenen els comptes sanejats. Ens haurien de permetre poder gastar els diners de l’ajuntament en temes prioritaris; no dic “alegrement”, però com a mínim en coses necessàries. Seria bo que tinguéssim un sac i nosaltres, cada municipi, decidís com destinar aquells diners a les necessitats del municipi. Justifiquem-ho el que calgui, però amb una mica de llibertat!
 
Altres alcaldes i alcaldesses ens ho estan dient també.
Ho subscrivim totalment... Hi ha determinades coses que no podem fer, tot i que en tenim urgència i els diners necessaris. Per exemple, quan hi ha un mur que està a punt de caure... I amb el que ens arriba no n’hi ha prou. Al nostre municipi hi tenim gairebé 500km de camins i claveguerams, i carrers... Ja fem moltes coses, però amb el que tenim en podríem fer moltes més. És molt difícil explicar perquè, tenint diners, no podem fer coses.
 
Al seu ajuntament s’hi ha desplegat algun sistema d’administració electrònica que ajudi els ciutadans en els seus tràmits i necessitats?
Com li deia abans, a l’ajuntament només hi treballem tres persones. Ens ocupem de l’administració diària, la gestió, la promoció i del dia a dia. Tant de bo ens hi poguéssim dedicar més. Fem el que podem, amb els recursos que tenim. Sabem que ho aconseguirem, però que anem a un ritme molt diferent del d’una altra administració que pugui tenir més personal capacitat per operar aquestes eines. Com a anècdota li diré que aquí encara fem servir la màquina d’escriure electrònica... (riu)
 
Un dels temes dels que es parla ara en gestió municipal és el de la participació. Vostès li destinen espai?
És complicat en un municipi de 600 persones disperses en 13 nuclis. Fem servir les xarxes socials per informar de tot i demanar que se’ns informi de tot. Quan fem activitats, recordo per exemple la commemoració de l’1 d’octubre, sempre hi ve gent, perquè la convoquem a través dels WhatsApp, però, en el que fa referència a la participació en les decisions és complicat per la dispersió de la gent. 
 
Va esdevenir alcaldessa el 2012. Quin balanç fa de la seva gestió?
Jo penso que ens podem donar per satisfets al consistori. Hi ha certs temes que veníem arrossegant des de feia alguns mandats, com ara l’arranjament dels accessos de Gra, Sant Martí de la Morana o el de Palou, però ho hem resolt i n’estem molt contents. A Torrefeta i a Bellveí encara ens manquen accessos. També hem fet moltes activitats en l’àmbit de la dona i hem mirat de fer una activitat cada any en cada poble, per arribar a tot arreu amb les eines que tenim. Tot i que sembli una tonteria, és molt important fer-ho a causa de la dispersió del municipi. També tenia un tema que era una mena d’obsessió personal per a mi, i és que se’ns donés visibilitat com a municipi. En el seu moment vaig agafar la comunicació municipal i vaig començar a establir relació amb la premsa local i comarcal. També editem una revista municipal trimestral, on difonem tot el que fem, per petit que sembli: si s’arregla un carrer, si es fa alguna cosa a la Generalitat... El fet de veure’s als diaris, a Instagram, Twitter o Facebook també fa que el nivell d’autoestima pugi.
 
Alguna cosa més, en el seu balanç?
Aquest ajuntament se’ns queda petit, perquè hi tenim tres despatxos i una sala de plens en el primer pis. Històricament preteníem comprar l’espai del darrere de l’edifici i ampliar l’ajuntament a fi que hi puguem tenir un àrea de serveis socials, o que les regidories puguin atendre les visites, o una sala de plens adaptada o, fins i tot, un magatzem del municipi, perquè ara mateix tenim les coses repartides en les cases i coberts dels veïns que ens els deixen. No hi havia altra manera de fer-ho. Hem comprat l’espai, i ara cal trobar finançament per fer les obres.
 
Aquest és un dels projectes pendents per a la propera legislatura?
Sempre treballem pel benestar de les persones. Ara estem plantejant una portada d’aigües, que pensàvem tenir enllestida fa un parell d’anys i que encara estem pendents de la burocràcia. Totes les altres coses les farem en la mesura que puguem fins l’últim moment que estiguem a l’alcaldia.
 
Creu que cal limitar els mandats dels alcaldes i alcaldesses? A quants anys per mandat?
Jo soc molt partidària de les dues legislatures, potser les faria de cinc anys cadascuna. A deu anys vista pots preveure les coses d’una altra manera, però més no. Penso que perds la perspectiva. En un ajuntament s’hauria d’estar de pas, si no, arriba un moment que t’ho fas massa teu; és allò del “meu” ajuntament, el “meu” o la “meva” secretària... Són aquests possessius que mostren que vas perdent la perspectiva.  
 
Quina lectura en pot fer de la situació política actual entre Catalunya i Espanya?
Complicadíssima. Hi ha molt bona voluntat per una de les bandes, mentre que per parat de l’altra hi ha la negació rotunda i absoluta. Tot això s’haurà de desencallar. No voldria estar en cap dels llocs de decisió perquè ho deuen d’estar passant fatal. Cada dia pensem en aquells que estan fora, en aquells que estan a les presons de forma absolutament injusta, i després hi ha un altre tema que s’hauria de plantejar. I és que viure contínuament sota la base de mentides ha d’arribar un moment en el qual caigui pel seu propi pes.  
 
Creu que aquesta relació millorarà amb el nou govern socialista?
Jo penso que en alguna cosa s’ha anat a millor. Digueu-me optimista, però confio en que hi hagi algun canvi, sí. 
 
Què li diria a hores d’ara si tingués al president Torra al davant?
Que no perdi de vista la voluntat de la gent.
 
Com a consellera comarcal d’igualtat, creu que hi ha paritat o igualtat a la política o a l’administració pública?
Jo puc parlar des de la meva experiència. Una de les primeres coses que em van dir quan vaig arribar a l’alcaldia, i debatíem una modificació de norma subsidiària sobre granges, era que ho havia fet molt bé i que m’havia portat “com un home”. Clar, jo em vaig quedar en xoc en aquell moment (riu), perquè sé que m’ho deia una persona que m’aprecia molt i no acabava d’entendre, però és que això ha estat un continu. Ja no parlem del típic “nena...” que et diuen les persones que t’estimen. Però quan parlem d’igualtat cal prendre consciència que les coses no són paritàries. Si s’ha obligat a posar quotes és perquè, precisament, la nostra manera de fer com a dones és molt diferent a la forma de fer dels homes: no entrarem a barallar-nos, no marquem paquet (permeteu-me l’expressió que és bastant barroera), tenim una altra manera de funcionar. Probablement alguna dona no se senti identificada amb el que estic dient i és molt respectable, però sí que és cert que en determinats espais no se’t veu, o sigui estàs absolutament invisibilitzada. Si no actues com els homes, no se’t veu. Si no hi ha més dones en política és perquè encara hi ha molta feina a fer. Puc parlar per l’àmbit rural. Li dic una anècdota.
 
Digui...
Com a consellera d’igualtat del Consell Comarcal, en el darrer ple, va ser demanar als companys i companyes que comencéssim a donar passes petites des dels ajuntaments i les regidories: imatges que siguin inclusives, i llenguatge que sigui absolutament inclusiu.
 
Última pregunta. Quan ja no hi sigui a l’ajuntament com li agradaria que la recordessin els seus conciutadans?
Com, precisament, algú que sap escoltar i que ha fet tot el que ha pogut.