Alcaldessa de Montcada i Reixac

Laura Campos

Cicatriu municipal

"Per sort, l’època del bipartidisme s’ha acabat" 


El futur de Montcada i Reixac passa pel soterrament de la línia R2, el foment de l’habitatge social, oportunitats econòmiques i orgull de pertinença 

Viernes, 14 de Febrero de 2020
Laura Campos és, des del 2015, l’alcaldessa de Montcada i Reixac. En aquesta entrevista ens explica els seus reptes actuals i la seva història, marcada per una infantesa molt propera a la política.

"La meva infantesa van ser assemblees, reunions, manifestacions... Jo crec que això em va condicionar molt"

"Nosaltres governem amb una força política independentista i hi ha hagut alguns problemes en aquests últims anys, però sols en temes relacionats amb la independència. En la resta anem tots a una"

"Crec que no hauríem de tornar mai als ajuntaments de compartiments estands, regnes de taifes i majories absolutes"

"Els montcadencs i montcadenques tenim poc sentit de pertinença al municipi. Més aviat el tenim al nostre barri. Som de Can Sant Joan, o de la Ribera, o del centre, o de Mas Rampinyo"

"Durant molts anys hem estat el pati del darrere de Barcelona. I ha arribat el moment de reivindicar-nos com a municipi, guanyar en autoestima i en sentiment de pertinença a Montcada"

"A la Generalitat, li diem que no serveix de res que l’Ajuntament de Barcelona faci actuacions valentes per lluitar contra la contaminació si permet que les vies d’accés no estiguin regulades" 
 
Ens pot dibuixar quin va ser el seu recorregut abans d’arribar a l’alcaldia?
No sabria dir-vos quan vaig implicar-me en política per primera vegada, perquè a casa sempre es va viure la política de molt a prop. El meu pare va ser el primer alcalde de la democràcia a Montcada i Reixac i s’hi va estar 20 anys. Hem conviscut amb la política tota la vida. 
 
A partir del 2000 vaig començar a implicar-me activament amb l’agrupació local de ICV, tot i que hi vaig entrar per Joves amb Esquerra Verda. El 2008 vaig entrar com a regidora a l’oposició i m’hi vaig estar fins al 2015, quan vaig decidir-me a donar un pas endavant i encapçalar la llista d’ICV-EU. Vaig sortir escollida gràcies a una moneda.
 
Un cas ben curiós.
El 2015, el PSC va guanyar les eleccions per 120 vots de diferència. Els casos de corrupció, especialment el Mercuri, els va passar factura, perquè l’alcaldessa del moment hi estava implicada. Vam quedar en segon lloc, empatats amb Ciutadans, amb el mateix percentatge i nombre de vots. Vam repassar les actes dos dies per verificar que no hi hagués hagut cap error o descompte. Finalment, la Junta Electoral va determinar que l’empat era legítim i que calia desempatar. La LOREG, Llei Orgànica Electoral, contempla que quan hi ha un empat, cal llançar una moneda a l’aire, que és la cosa menys democràtica del món. Finalment, però, no va ser una moneda. 
 
No?
Quan vam arribar allà li vam preguntar al jutge, qui escull cara, qui escull creu... El jutge va posar una urna amb tres paperetes de cada agrupació: Cs i ICV-EUiA, i una mà innocent en va treure una. Això ens va fer guanyar una regidora més i ens va legitimar per intentar un pacte de canvi de govern al municipi.
 
És gaire diferent l’estil de fer política d’avui amb el de l’època del seu pare?
Sí. Completament diferent. Quan ells van entrar tot estava per fer, fins als asfaltats dels carrers... No hi havia absolutament res i, molt menys, els recursos que tenim ara. Ara ens queixem de la manca de finançament, i no ens falta raó, però ells es van trobar pobles i ciutats per començar des de zero i amb totes les polítiques per pensar i implementar. En l’àmbit normatiu i de lleis, t’has d’anar adaptant a les actuacions municipals... No té res a veure la forma de fer política d’aquell moment amb la d’ara. Tampoc la de la ciutadania. Jo era petita i recordo que hi havia barris que eren molt reivindicatius, que a la mínima et tallaven l’autopista i que tothom es posava d’acord per sortir a reivindicar els drets per dignificar els barris. Això ara costa. Jo insisteixo a la gent que s’impliqui i que les institucions han d’anar de la mà amb la ciutadania.

S’imaginava així la feina d’alcaldessa?
No. Jo ja m’imaginava que seria dur perquè, com li he dit, ja ho vaig viure de menuda, però no m’imaginava que fos tan dur. He tingut el meu pare en un pedestal, és el meu referent polític i sempre l’he valorat moltíssim, i ara entenc què ha de ser estar-se 20 anys al capdavant d’un municipi en aquella època, amb la manca de recursos i quan estava tot per fer. Sempre l’havia admirat, i ara encara més, perquè soc conscient del que significa gestionar un municipi amb les singularitats de Montcada i Reixac.
 
Volia el seu pare que vostè es presentés com a alcaldessa?
En absolut. Va estar fins a l’últim moment intentant que no em presentés a les primàries. Em va dir que era molt maco i molt gratificant, però que era molt dur i que m’ho pensés dues vegades. Va ser una de les persones que va estar més en contra que encapçalés la llista. Era una pura preocupació paterna. Ara està content i orgullós. A més, a Montcada i Reixac malauradament arrosseguem una sèrie de problemes urbanístics que fa molts anys que s’han enquistat. Ell té tot l’historial de com es van originar aquests conflictes i està encantat d’ajudar-me quan li demano. I també molt orgullós com a pare.
 
Com definiria el seu estil de fer política?
Intento que sigui una forma de fer política molt propera. Escolto la ciutadania i soc molt activa a les xarxes. Jo mateixa les porto, contesto els veïns i veïnes que m’envien missatges – aquesta és una altra de les diferències actuals amb els primers ajuntaments democràtics. També trepitjo molt el carrer, visito els barris, i faig que la gent no senti que l’equip de govern o l’alcaldessa són persones inaccessibles o allunyades de la realitat. Aquí tenim la porta oberta per a qualsevol veí o veïna amb un problema.
 
En aquesta legislatura governen amb ERC. Creu que els pactes municipals són una bona pràctica?
Crec que l’època del bipartidisme, per sort, s’ha acabat, i el que ara vol la ciutadania és que siguem capaços de posar-nos d’acord, que tampoc és tan complicat. Des del 2015, amb la irrupció de noves forces polítiques, els ajuntaments som més plurals i estem abocats a pactar i a treballar pel municipi. En el nostre cas, ha estat molt fàcil, perquè no hi ha cap mena de diferència, anem tots a una en el model de ciutat i com volem el present i el futur de Montcada. Sí que és veritat que el 2017, amb l’1O..., nosaltres governem amb una força política independentista i hi ha hagut alguns problemes en aquests últims anys, però sols en temes relacionats amb la independència. En la resta anem tots a una i hem fet un equip de govern molt fort. Crec que també es quelcom que es trasllada a la ciutadania.
 
Ens ha escollit unes fotografies. Què ens en pot explicar?
La primera és una a la qual tinc molta estima. Hi surto de petitona, amb el meu pare, en una Festa del Treball, i duc una gorra de “Vota PSUC”. La meva infantesa va ser això: assemblees, reunions, manifestacions. Jo crec que això em va condicionar molt. Avui en dia em fan molta gràcia les enganxines, la gorra... Com aquesta, en tinc moltíssimes.

 
També tinc molta estima a aquesta altra fotografia, de l’adolescència. És del meu primer viatge al BUP, a Anglaterra, amb un grup de companys i companyes. Una experiència que també em va marcar: vaig decidir que tornaria a Anglaterra per viure-hi i treballar-hi. Anys després vaig aconseguir treballar per a una multinacional i viure-hi dos anys. El viatge em va fer saber la meva vocació: els idiomes, l’anglès... Tot i que després no m’hi he dedicat gaire.

 
Li porto, en darrer lloc, una composició fotogràfica que em van fer. Hi apareixen imatges del ple d’investidura del 2015, i del primer ple d’investidura del meu pare. No estava planificat però, curiosament, compartim el mateix gest: puny a l’aire i cap una mica baix. 

 
Com definiria els montcadencs i montcadenques?
El nostre és un municipi que, per la singularitat geogràfica i la dispersió, està molt trinxat per les infraestructures, som una gent que tenim poc sentit de pertinença al municipi. Més aviat el tenim al nostre barri. Som de Can Sant Joan, o de la Ribera, o del centre, o de Mas Rampinyo. Però, ben bé, la pertinença a Montcada i Reixac costa. Ho estem treballant, perquè és un tema intangible, però cal que guanyem autoestima.
 
D’altra banda, són persones reivindicatives. Hi ha moltes entitats i mostres d’associacionisme. Als barris, la gent s’hi mou molt. També crec que ens falta creure en el potencial que tenim com a municipi. Durant molts anys hem estat el pati del darrere de Barcelona, semblava que tot allò de dolent i que no es volia a l’Àrea Metropolitana, fins i tot les infraestructures, acabaven aquí. I ha arribat el moment de reivindicar-nos com a municipi, guanyar en autoestima i en sentiment de pertinença al municipi de Montcada i Reixac més enllà del barri.
 
Què és el millor de Montcada i Reixac?
La seva gent. Està molt implicada, és reivindicativa, hi ha moltes entitats culturals, esportives... és un municipi molt viu. I el seu entorn natural és desconegut. Hi ha qui pensa en Moncada i pensa en gris: cimentera, infraestructures, trens, vies, passos a nivell... Però no és així. Tenim un entorn natural privilegiat, amb la serralada de la Marina, Collserola, el Pla de Reixac. És la darrera zona de l’àrea metropolitana. Té molt de potencial i hem de saber explotar-lo.
 
Quins són els esdeveniments més destacables de l’any a Montcada?
El carnaval. Ens estem posant a l’alçada de Rio de Janeiro. Hi ha moltes entitats molt participatives, i al carnaval Montcada es desborda. Ve tanta gent de fora que hem hagut d’adequar el pavelló.
 
El passat desembre un incendi en una planta de tractament de residus a Montornès del Vallès va provocar que es declarés l’emergència en el riu Besòs. Què es pot fer per cuidar la salut d’aquest riu?
Estem en una comissió de seguiment organitzada pel Consorci Besòs-Tordera i fem seguiments continus de l’estat de l’aigua. Aquest accident va ser una llàstima i un desastre ecològic, perquè havíem aconseguit recuperar el riu, i va deixar de ser aquella claveguera a cel obert que va ser durant molts anys. Ara l’aigua baixa neta. Sabíem que es recuperaria ràpid, perquè l’aigua prové de de depuradores i quan estiguessin funcionant al 100%, tornaríem a tenir aigua bona. 
 
El problema, el tenim amb la fauna. Encara no trobem invertebrats. Ni anguiles. Només hem trobat 7 llopets de riu en tot el tram afectat. Fem un seguiment amb el Consorci, l’ACA i les entitats mediambientals, per veure com recuperem la fauna.
 
Els abusos sempre s’han de vigilar.
Un dels reptes que tenim és el de donar forma i arrencar una regidoria de Transició Ecològica, on integrarem totes les actuacions destinades a lluitar contra la contaminació. 
 
Darrerament hem sabut pels mitjans de comunicació que el TSJC ha declarat nul·les de ple dret les autoritzacions de la cimentera Lafarge. Com a ajuntament estem defensant la qualitat de l’aire, no només de Can Sant Joan, sinó de tots els municipis de l’entorn i de la regió metropolitana.

Diem a la Generalitat que no serveix de res que l’Ajuntament de Barcelona faci actuacions valentes per lluitar contra la contaminació si permet que les vies d’accés no estiguin regulades. Al nostre municipi, hi tenim la C-58, la C-17, la N-150, moltes vies d’accés a Barcelona que no estan regulades... Estem exigint al departament de Qualitat Ambiental que regulin per millorar la qualitat de l’aire de Montcada, atesa la nostra situació estratègica, d’entrada nord a Barcelona. Tenim molts problemes derivats de la contaminació, dels accessos amb vehicles, del tren... Amb això l’ajuntament està fent una aposta mol forta que es concretarà amb el Pla d’Actuació Municipal, quan el presentem.
 
Quina és la situació econòmica de l’ajuntament?
El mandat 2015-2019 va ser molt dur. Jo venia de 8 anys d’oposició i ja aleshores érem conscients d’una situació econòmica crítica. Però no teníem idea de la magnitud de la tragèdia fins que no vam entrar a governar. Van deixar els comptes molt malmesos, els pressupostos hipotecats i l’equip de govern lligat de mans. Ara comencem a tenir certa recuperació. Ha calgut fer molts ajustos econòmics, en contra dels nostres interessos. No hem tocat el servei d’atenció a les persones, però sí que ha calgut tocar els impostos. Hi havia un desequilibri molt gran entre la despesa i els ingressos i no arribàvem a tot. 
 
Ara, amb la liquidació del pressupost que tindrem el març vinent, es comprovarà una certa millora en els comptes. Creiem que en el proper any encara serà més evident la millora econòmica. Ha estat complicat, perquè hem hagut de fer front a 24M€ en expropiacions, que es diu aviat, però en un municipi com Montcada, amb 40M€ de pressupost, és complicat i afecta directament la ciutadania.
 
Quines són les principals vies de promoció econòmica?
Montcada, per allò bo i dolent, té una determinada situació geogràfica. En aquest cas ens ajuda. Tenim 10 polígons industrials gairebé al màxim d’ocupació. Pretenem generar recursos i ingressos sense haver de tocar la butxaca de la ciutadania. Per aquest motiu apostem molt fort pel servei de promoció econòmica i emprenedoria i un pla estratègic de desenvolupament econòmic que es presentarà el dia 20 al públic, amb la presència del conseller Chakir El Homrani. Estem fent tot el possible per situar Montcada en el mapa, però també ens trobem amb circumstàncies que ens van en contra: EROs i tancaments en empreses, com ara TE Connectivity o General Cable, o Nissan, que està en la corda fluixa. 
 
Anem de la mà amb el Consell Comarcal i el Departament de Treball, en el marc de les taules de reindustrialització. La situació pot ser complicada, però crec que davant del fantasma de la recessió, hi ha moltes empreses que estan relocalitzant la seva producció i això afecta els nostres llocs de treball, perquè pot portar-nos a una pèrdua de teixit industrial i a un drama social.
 
Quin és el nivell d’atur que pateixen?
Estem dos punts per sobre de la mitjana catalana i la nostra és una de les taxes més altes del Vallès. Però també tenim un municipi privilegiat pel que fa a polígons industrials i la possibilitat d’activar econòmicament altres ubicacions i llocs del municipi... Així que tenim molt de recorregut i molta feina a fer en aquest sentit.
 
Un dels problemes més greus és la manca d’habitatge social.
És un drama. Aquest és un dels problemes més greus que tenim a Montcada, tot i que no és exclusiu del municipi, perquè molts altres dels de la primera corona, malauradament, es troben amb el mateix problema. El problema de la gentrificació de Barcelona està fent que moltes persones que no poden pagar-se un pis marxin cap a municipis de la primera corona. Això fa que en els nostres municipis s’incrementin els preus. 
 
Si a això, li sumem que hi ha hagut anys d’estancament en la construcció d’habitatge públic, el resultat és que a Montcada tenim 660 persones apuntades a la llista d’espera per poder accedir a un habitatge. Les administracions implicades, com ara l’AMB i la Generalitat, haurien de posar fil a l’agulla ara mateix. Tenim una emergència habitacional.
 
Ens parlava abans del gran teixit associatiu de Montcada. Què el caracteritza?
La ciutadania, com li deia, és molt implicada. Tenim moltes associacions culturals, de ball, esportives, solidàries. Aquí l’esport sempre s’hi ha practicat molt. Als anys 80 érem un dels municipis amb més federats, molts més que Sabadell, per exemple. La gent participa en actes i esdeveniments com el carnaval o el dia de la dansa, i tothom té disposició a donar un cop de mà.
 
Quins tres llocs emblemàtics del municipi ens podria indicar?
El primer és el pas a nivell de Bogatell. Nosaltres tenim una reivindicació des de fa 30 anys per aconseguir que les vies de la línia R2 se soterrin. És com una mena de cicatriu a cel obert, que ens parteix el centre del municipi. En el mandat anterior, per pressió institucional i, sobretot, per la feina de la plataforma del soterrament, es va aconseguir un compromís del govern de l’Estat en aquest sentit. És un lloc emblemàtic que, esperem, d’aquí a uns anys només estarà en el record. Ara és un projecte cabdal per aturar el degoteig macabre de víctimes i per cosir la trama urbana i els barris.
 
Un lloc, en definitiva, emblemàtic pel significat, però no per la bellesa. Quins més ens recomana?
El riu Besòs. Durant molts anys hi hem viscut d’esquena i crec que ha arribat el moment de viure-hi de cara, incorporar-lo al dia a dia i valorar-lo. Hem d’entendre que el riu s’està recuperant, que ja no és ni una claveguera ni un abocador i que som uns privilegiats. Ens hem de sentir orgullosos de l’entorn fluvial del municipi.
 
D’altra banda, tenim la Casa de les Aigües, una de les joies arquitectòniques del Modernisme industrial d’aquest país. La visita val la pena.
 
Ens pot fer una valoració del mandat anterior?
Va ser complicat, per la situació econòmica amb què ens vam trobar. El context polític no hi va ajudar. Vam estar molt temps amb la Generalitat aturada per causa del 155... I els ajuntaments vam estar molt encallats, amb paràlisi institucional. A això, cal sumar-li la situació econòmica, que no era fàcil, els ajustos que s’havien de fer... La gestió política d’aquests 4 anys va quedar molt condicionada.
 
Quins són els seus reptes principals, ara per ara?
Esperem en aquest mandat poder aixecar el cap i respirar. És complicat. Sempre diem que gestionar la misèria és molt complicat, que tant de bo que ens hagués tocat gestionar en èpoques de vaques grasses, perquè les prioritats que van tenir en aquell moment l’anterior equip de govern no eren les que tenim ara i que tindríem una Montcada més justa i millor. No hauríem fet segons quines actuacions. 
 
Pot recordar el millor moment que hagi viscut al capdavant de l’ajuntament?
N’he tingut molts. Cada dia té un moment boníssim. Si me n’hagués de quedar amb un, seria el dia que va venir el ministre Íñigo de la Serna a transmetre el seu compromís amb el projecte del soterrament. Va ser el punt d’inflexió. El futur del nostre municipi passa per aquí. És un projecte que farà que Montcada no sigui mai més la mateixa, i que ens obre tota una finestra d’oportunitats.
 
Creu que hi ha d’haver una limitació de mandats?
Crec que sí. Quina? No ho sabria dir. Però també és cert que 4 anys de mandat es fan molt curts. Quan portes la inèrcia i estàs a govern, pots seguir el treball dels 4 anys anteriors. Però quan entres per primera vegada, entre que arribes, et fas una composició de la situació, t’organitzes, reestructures la casa, etcètera, perds un any tranquil·lament. Limitació, sí. Però els mandats una mica més llargs.
 
Creu que cal tenir la carrera de Ciències Polítiques o estudis superiors per ser alcaldessa?
No. Jo no he estudiat Ciències Polítiques. I al llarg de la història hi ha hagut grans alcaldes provinents del sindicalisme i les fàbriques... Simplement el que cal és tenir una trajectòria de militància, perquè militar en un partit polític et forja moltíssim i et dona l’experiència... Certs coneixements sí que cal tenir-los, però també hi ha personatges dedicats a la política que poden tenir molts màsters, però no saben ni gestionar ni fer política de qualitat. No és imprescindible.
 
Quin és el perfil del seu equip de govern?
Són gent jove... Vam ser majoritàriament dones, però una companya va morir. És un equip molt il·lusionat i amb moltes ganes de fer coses pel municipi. S’estimen molt Montcada, i això és el més important.
 
El temporal Gloria els va afectar gaire?
Hem tingut sort: no hi ha hagut danys personals ni gaire destrosses: arbres caiguts i algun problema amb el clavegueram. La sort és que els arbres van caure en via pública i no han fet mal a ningú. Hem valorat les destrosses en 120.000 euros. Veient com van quedar altres municipis, ens podem sentir privilegiats i contents.
 
Com valora la situació política actual?
Miri, la setmana passada vam conèixer una molt bona notícia, i és que, per fi, s’anaven a tramitar els pressupostos de la Generalitat. Feia molt de temps que els municipis dèiem que no podíem més, que estàvem ofegats i que necessitàvem aquesta injecció econòmica per part de la Generalitat. Calen inversions a les escoles, beques menjador, que ens ajudin amb el pagament de les escoles bressol... Tot això ho hem assumit les administracions locals des de fa molt de temps, perquè som l’administració més propera a la ciutadania i som la porta a la qual primer truca la gent. 
 
Crec que això ens dona esperances. El compromís dels pressupostos i la notícia de convocatòria d’eleccions eren les bones notícies que esperàvem. Això no va de partits, sinó de món local i d’atenció a les persones. Calia sortir d’aquesta paràlisi. Ara hem d’intentar que a Catalunya hi hagi un govern progressista i d’esquerres que reverteixi la paràlisi i els deu anys de retallades.

Tenen bona relació amb la Diputació en matèria d’ajudes?
La veritat és que sort en tenim. La Diputació ajuda molt amb les subvencions i amb els serveis de formació dels funcionaris, redacció de projectes...  
 
Molts alcaldes i alcaldesses ens diuen que la fragmentació política és una de les seves principals preocupacions.
No hi estic gens d’acord. Jo ho veig com un factor molt positiu, perquè reforça la qualitat democràtica d’un ajuntament. Crec que és molt bo que s’acabin els regnes de taifes en molts municipis. Aquí, a l’ajuntament de Montcada, hi va haver 5 majories absolutes que van desoir la ciutadania i l’oposició. Crec que no hauríem de tornar mai als ajuntaments de compartiments estands, regnes de taifes i majories absolutes. Crec que és un factor imprescindible per a la qualitat democràtica d’un ajuntament.
 
Com poden contribuir els ajuntaments a la regeneració democràtica?
Crec que fent el que ja estem fent: demostrar que és fàcil posar-se d’acord amb un projecte de ciutat. No és just que hàgim hagut de concórrer a tantes eleccions per ser incapaços de pactar. Als ajuntaments, ens obliguen a posar-nos d’acord en 15 dies per arribar al ple d’investidura. Si nosaltres som capaços de fer-ho, posant els interessos del municipi pel davant dels del partit, la resta d’administracions també ho haurien de ser. Els ajuntaments som exemple de regeneració democràtica, de noves formes de fer política i, sobretot, de crear governs plurals en benefici del municipi i de projectes concrets.
 
 
Laura Campos
Laura Campos
Alcaldessa de Montcada i Reixac