Eva Martínez

Tranquil·litat sobtada

“Quan van obrir la variant ens va canviar la vida” 


Convertir el carrer Major en el centre de la vida social i crear un parc d’habitatge públic assequible, les prioritats del mandat
 
 

Miércoles, 11 de Marzo de 2020
Eva Martínez, alcaldessa de Vallirana, afronta el seu tercer mandat consecutiu. Ara, amb la bona notícia d’un canvi important en la vida de les persones que viuen al centre, es proposa millorar la cohesió del poble.
 
 
“Vaig estudiar Ciències Polítiques, no tant per la política en si, sinó per dissenyar polítiques públiques. Volia transformar la societat, fer que hi hagués menys pobresa i ajudar la gent a viure millor”
 
“En els plens des del 2015 fins ara, el 85% dels punts s’han aprovat per unanimitat. Sempre hem volgut que els acords tinguessin un suport ampli de les forces del consistori”
 
“Els dies posteriors a l’1-O hi va haver manifestacions i concentracions a Vallirana. Hi va haver insults cap a la meva mare i adhesius al meu cotxe i a l’agrupació. Vaig preguntar-me si aquell era el país on volia que creixés la meva filla”
 
“Des que s’ha obert la variant, ha augmentat la tranquil·litat. La gent pot passejar pel carrer, parlar pel mòbil, entendre’s... Abans hi havia tant de soroll que era impossible mantenir una conversa pel carrer Major”
 
“Una de les nostres obsessions va ser trencar l’escletxa entre la gent del centre i la de les urbanitzacions”
 
“L’organisme de gestió tributària de la Diputació de Barcelona és el millor d’Espanya i delegar-hi els tributs ens va proporcionar temps i recursos per fer altres feines”
 
“El deute de l’Estat i les comunitats autònomes s’està centrifugant als municipis, que han demostrat que gestionen molt bé”
Abans de ser alcaldessa, vostè tenia una carrera professional en el món de l’empresa privada. Quan i com va entendre que calia passar a la política?
Jo treballava com a consultora en una empresa de software i, en paral·lel, era regidora de l’Ajuntament, a l’oposició. També vaig ser consellera comarcal de Joventut al Consell del Baix Llobregat. Tot plegat em va motivar a presentar-me com a candidata el 2011. Al PSC local havíem patit alguns problemes perquè el nostre candidat va canviar de bàndol i se’n va anar al partit governant del moment, que era CiU. Vam quedar-nos una mica trasbalsats. Vaig donar una passa endavant i em vaig presentar com a primera secretària i candidata. Aquelles mateixes eleccions vaig sortir escollida alcaldessa.

D’on li va sorgir la inquietud política?
A casa, els meus pares eren bastant apolítics. La meva primera relació amb aquest món va ser a la facultat. Jo vaig estudiar Ciències Polítiques, no tant per la política en si, sinó per dissenyar polítiques públiques. Volia transformar la societat, fer que hi hagués menys pobresa i ajudar la gent a viure millor. La gestió pública dels ajuntaments, el seu funcionament i els seus processos era el que més m’agradava. També la implementació i l’avaluació.

I ara, com definiria el seu estil de fer política?
Aplico molt de sentit comú. Intento no reinventar la roda, si no cal. Miro si hi ha altres municipis amb l’experiència necessària per ajudar-nos i, sobretot, parlo amb la ciutadania i tots els actors implicats per arribar a les millors solucions. Una forma de fer política molt sincera, transparent i propera.

El 2011 van formar un tripartit juntament amb ICV-EU i ERC. El 2015, però, ja va guanyar per majoria absoluta que encara manté. Ha canviat la seva manera de fer d’alcaldessa?
Valoro molt positivament aquella primera legislatura en tripartit. A més, en dèiem “tripartit autèntic”, perquè el concepte estava força desprestigiat en aquell moment. Entre nosaltres hi havia molt de respecte. També hi havíem de dedicar moltes hores. Les juntes de govern podien durar entre 4 i 5 hores. Calia prendre decisions molt complexes, perquè va ser l’època més dura de la crisi econòmica i el deute de l’Ajuntament era molt gran. Calien molts consensos.

Ara, amb la majoria absoluta, la situació és diferent. Ja no patim una crisi econòmica ni una bancarrota a l’Ajuntament. És una altra manera de fer, però seguim buscant consensos molt amplis. En els plens des del 2015 fins ara, el 85% dels punts s’han aprovat per unanimitat. Sempre hem volgut que els acords tinguessin un suport ampli de les forces presents al consistori. Cal que la majoria de la gent s’hi senti còmoda i això significa parlar molt, encara que, tècnicament, no faci falta.

També va ser diputada al Parlament entre el 2015 i el 2017. Com valora aquesta etapa?
Va ser una època molt complicada, amb una legislatura molt intensa de la qual em venen certs flaixos al cap. Gairebé no recordo com era la meva filla en aquells anys perquè no tenia temps per a res. El que es vivia al Parlament era tan intens que, juntament amb la pressió que tenia com a alcaldessa del PSC, va fer que tot em passés molt ràpid. Algunes parts de l’experiència van ser molt positives. Per exemple, vaig participar en la comissió d’Infància i vaig aprendre molt de les entitats que treballaven en problemàtiques com ara l’assetjament sexual infantil. Vam fer moltes propostes per ajudar els supervivents, que moltes vegades ho pateixen en silenci. També portava temes de l’àmbit local i vaig participar en la creació de la vegueria del Penedès. Si tinguéssim vinyes, seríem part de la seva DO. 

Ha dit que va sentir pressió com a alcaldessa del PSC. Es refereix a la tardor del 2017?
Va ser complicat en l’àmbit personal. El setembre del 2017, a través de les xarxes socials, sobretot Twitter, hi va haver molta gent que s’adreçava a mi per demanar-me que obríssim els col·legis per poder votar. Sentia com una persecució a les xarxes socials i va ser aclaparador. En els dies posteriors a l’1-O, hi va haver manifestacions i concentracions a Vallirana. Hi va haver insults cap a la meva mare i adhesius al meu cotxe i a l’agrupació. Recordo entrar i sortir del Parlament en un autobús protegit pels Mossos. Va ser un moment de por. Vaig preguntar-me si aquell era el país on volia que creixés la meva filla... Per tenir idees diferents calia que ens fessin tot aquest assetjament i que ens diguessin tot això? Que em diguin a mi que no soc demòcrata... Per favor! Per a mi la democràcia és quelcom inherent. Tinc valors europeistes, soc socialdemòcrata... Tot això eren acusacions gratuïtes.

Ens ha triat unes fotografies personals. Quin record li generen?
En la primera surto de petita, amb 5 anys. És a l’antiga sala de plens de l’Ajuntament, durant una rua de Carnestoltes. En aquell temps passaves per l’Ajuntament i t’hi feien fotos. La meva mare en té d’altres i aquesta em fa gràcia, especialment.
 
La segona és d’un viatge que vaig fer com a col·laboradora de la Creu Roja, mentre estudiava a la universitat. Vaig portar temes d’immigració. Als anys 90, quan l’economia creixia, van venir moltes persones del Magrib i de l’Amèrica Llatina. Tenien problemes per legalitzar la seva situació. Des de l’entitat vam obrir un servei d’atenció i orientació a les persones migrades a Vallirana. Com a voluntària vaig participar en un viatge a Ginebra i a Estrasburg. Vam visitar el museu de Creu Roja Internacional i vam assistir a una sessió del Parlament Europeu. Recordo aquell moment com un dels claus en la meva vida. Vaig veure com els diputats i diputades estaven treballant pel futur d’Europa i del món, i per impulsar uns valors en què crec profundament.
 
I la tercera?
Doncs al Parlament, en una comissió. No hauria imaginat mai que arribaria a ser diputada. Com deia abans, va ser una època intensa i important de la meva vida.


Com ha canviat Vallirana des que es va obrir la famosa variant?
És fantàstic. Jo pensava que canviaria, però no tant. Va obrir fa uns tres mesos i, des d’aleshores, la reducció del trànsit ha estat dràstica. S’ha notat molt en termes de tranquil·litat per passejar pel carrer, parlar pel mòbil, entendre’s... Abans hi havia tant de soroll que era impossible mantenir una conversa pel carrer Major. També s’ha notat en la brutícia i la sensació de seguretat. 

Estalviem hores de la nostra vida, tant per sortir com per tornar. Abans, si ho feies en hora punta podies fer cua durant mitja hora o una hora. En caps de setmana, fins i tot dues. Ara ja no cal. Abans hi havia gent que arribava a casa a les 19h-20h i ara arriba tres quarts d’hora abans i té temps d’anar a comprar o al gimnàs. Els comerciants diuen que estan igual o millor que abans.

Com definiria els habitants de Vallirana?
Són familiars, esportistes i molt implicats en entitats i associacions. Els agrada estar a casa. La majoria viuen en torres o en cases unifamiliars, i els agrada gaudir-ne. També són persones que s’estimen la natura i que els agrada l’entorn natural on viuen.

Quin és el teixit associatiu del municipi?
Jo he participat a la Creu Roja; de fet, encara soc voluntària i membre del comitè local. I també he fet molt d’esport. Les entitats esportives, culturals, mediambientals i socials tenen molta força. Són unes 80 entitats que funcionen i que col·laboren molt amb l’Ajuntament a l’hora d’organitzar la festa major o qualsevol activitat.

Des del temps d’escola vaig jugar a handbol, futbol sala i futbol. Quan vaig començar com a alcaldessa encara hi jugava. Però quan va néixer la meva filla vaig començar a córrer. Ara soc una apassionada del running. És molt habitual veure’m córrer per les muntanyes, faig molt de trail i entreno amb el club local, el CEM Vallirana, els dilluns i els dimecres.

El 70% de la seva població viu en urbanitzacions. Com és la relació entre aquest nucli i el centre de la vila?
Una de les nostres obsessions va ser trencar l’escletxa entre la gent del centre i la de les urbanitzacions. Pensem en totes elles en termes de barris i hem treballat a fi que totes fossin iguals en drets i que no hi haguessin greuges comparatius o diferències a l’hora de viure en un lloc o altre. Hem distribuït les inversions en tot el municipi. A l’hora de fer parcs, n’hem fet un en cadascun dels barris. També hem apostat molt per la il·luminació LED i l’hem aplicat als 110km de vies del municipi. Va ser una gran millora.

Abans de la política, dèiem abans, va ser consultora especialitzada en administració local i tributs municipals. Quins defectes va detectar en l’Ajuntament de Vallirana quan hi va entrar?
Quan vaig arribar la situació era una mica particular. Vam incorporar un interventor i vam centrar-nos en la situació econòmica i financera, que era un desastre. A partir d’aquí vam fer una delegació a la Diputació de Barcelona dels nostres tributs municipals. L’organisme de gestió tributària de la Diputació és el millor d’Espanya i això ens va proporcionar temps i recursos per fer altres feines. 

A l’Ajuntament em vaig trobar els defectes típics: canviar costa molt. El que més em sap greu és que, en 9 anys que porto com a alcaldessa, encara no hem pogut implantar l’administració electrònica... Just quan començàvem, el 2014, vam posar en marxa una licitació. Aleshores, una de les empreses va posar un plet i el jutge va acceptar les mesures cautelars de paralització del projecte. Hem estat fins fa poc aturats, però ara el procés ja s’està implantant. “En casa del Herrero, cuchillo de palo”, que diuen. 

Però han fet avenços importants en altres àmbits.
Especialment en comptabilitat pública. Ens vam inserir en el sistema de la Diputació i el canvi va ser brutal. Ara tenim la certesa que els comptes públics de l’Ajuntament estan ben gestionats, amb transparència i control.

També és la presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat des del juliol del 2019. Amb la seva experiència i coneixements, hi ha hagut alguna cosa que hagi volgut canviar?
Crec que la feina que s’ha fet anteriorment és molt bona. El meu predecessor va fer un bon treball amb la creació de diferents consells i s’ha avançat molt en participació d’entitats i ajuntaments. La meva feina és de continuïtat i, en tot cas, els canvis es veuran properament. Mai s’havia fet un pla d’actuació comarcal i ara estem donant els passos per establir-lo aquest mandat, amb actuacions concretes.

Ens en pot donar algun exemple?
Un dels temes que estem impulsant és la Formació Professional. A la comarca hi ha municipis que en tenen oferta, però també hi ha zones que no tenen cap centre de formació. A més, potser les branques que s’estan fent no són adequades als llocs de feina disponibles, de manera que volem fer un disseny estratègic d’on volem anar i quina formació volem que tinguin els professionals del futur. La nostra és una societat cada vegada més digital, parlem cada cop més d’una economia circular, hi ha una emergència climàtica... 

Tot això s’ha de concretar en una FP que doni eines als graduats i graduades per treballar en empreses i promoure la innovació. Tampoc s’ha de perdre el factor industrial de la comarca. Cal fomentar talents i vocacions tècniques i científiques. Les dades que tenim ens diuen que els professionals més demandats per les empreses són els que han fet FP. Pateixen 4 vegades menys d’atur que els que no l’han estudiat. Tenim la clau. I en formació dual les dades encara són millors. 

Les persones joves també tenen el repte de l’accés a l’habitatge.
S’està produint una expulsió dels habitants de Barcelona cap a l’AMB i la segona corona, que és on ens trobem nosaltres. Patim uns increments dels preus del lloguer molt forts. Al Baix Llobregat tenim molt bones experiències de municipis que han fet una aposta molt clara de construir habitatge públic. És la línia a seguir. I també la de la regulació del mercat. Si de debò ens ho creiem, hem d’apostar clarament per la regulació dels preus de lloguer i la construcció d’un parc públic d’habitatge.

Han promogut alguna política en aquest sentit?
En l’actual legislatura volem crear un parc públic d’habitatge. Hi va haver promocions públiques abans a la crisi, concretament 3 blocs de pisos de compra. Nosaltres volem que els nous siguin de lloguer i assequibles.

Quina és la situació econòmica de l’Ajuntament?
Està sanejat. El deute no arriba al 60% i la situació econòmica és bona. Ara tenim el problema amb la normativa de la despesa i la llei d’estabilitat pressupostària, d’abast estatal. Tot i tenir superàvits de 3 a 6 milions d’euros, no podem reinvertir-los. El superàvit del 2019 ens farà trencar la regla de la despesa i haurem de fer un pla econòmic. Abans, al 2012, potser sí que tenia sentit, però ara no. El deute de l’Estat i de les comunitats autònomes s’està centrifugant cap als municipis, que han demostrat que gestionen molt bé.

Pel que fa a polítiques de serveis socials i promoció econòmica, què ens en pot dir? Com les han treballat en el seus mandats?
En la primera legislatura vam dedicar molts recursos als serveis socials. Si comparem el pressupost del 2010 amb l’actual, els ajuts directes i el nombre de professionals dedicats s’han triplicat. El principal és que cap família es quedi enrere. També hem fet promoció econòmica, plans d’ocupació, ajuts a la creació de cooperatives i foment d’emprenedors. Aquí, per exemple, hem viscut un projecte pioner anomenat “Vallirana Cooperatives”, en què hem fet promoció d’aquest tipus d’activitat per generar riquesa.

En la segona legislatura, un dels plans més importants ha estat el de la lluita contra el fracàs escolar. Ens vam denominar “municipi contra el fracàs escolar”. El projecte ha reunit tots els sectors de la comunitat educativa, les entitats del tercer sector i les administracions, i ens hem posat a lluitar contra la pobresa que genera aquest problema.

Quin ha estat el seu millor moment al capdavant de l’alcaldia?
L’obertura de la variant. Quan vam poder passar pel túnel... Havien estat 30 anys de reivindicacions i 15 d’obres. Si sortia en mitjans de comunicació, era per parlar de la variant. Quan va obrir, ens va canviar la vida.
 
Ens pot recomanar tres llocs a visitar de Vallirana?
El primer és la Casa Mestres, un espai modernista on allotgem el departament de Promoció Econòmica i Ocupació, i també la formació. Ha estat el primer espai que hem pogut rehabilitar. Estava molt malmès i ara és el centre de la promoció econòmica del municipi.

També tenim la piscina olímpica. En queden molt poques. Es va fer amb l’esforç dels ciutadans als anys 50, quan van decidir que volien una piscina i van posar diners amb contribucions especials. Molts veïns i veïnes d’altres municipis venen a banyar-s’hi.
 
Finalment, recomano el Parc Central amb les Penyes, que és una de les fotos més boniques del municipi. Som una vall propera a Barcelona, amb les muntanyes característiques del Baix Llobregat.

Quins reptes té per a aquest mandat?
Un dels principals és el carrer Major. Ara que per fi tenim la variant, volem transformar el que ha estat una carretera en un centre per a la vida comercial i associativa. Tenim un projecte encara per licitar per guanyar espais d’aparcament i més voreres per a les persones. També volem resoldre problemes de clavegueram, subministrament...
 
En segon lloc, volem crear un parc d’habitatge públic. Estem mirant diferents fórmules i esperem concretar properament un conveni amb la Generalitat per començar a fer alguna promoció.
 
A més, estem duent a terme millores per als barris. Volem que la gent visqui amb dignitat i qualitat. També tenim el poliesportiu en obres. Un cop s’acabin, recuperarem la fàbrica de cotó, un espai històric en què volem integrar una biblioteca i espais municipals. Volem que formi part de l’explicació de com era Vallirana, la seva relació amb l’aigua i el seu creixement industrial, i que torni a ser un espai emblemàtic.

Què opina de la limitació de mandats?
Mentre la ciutadania vulgui que un alcalde o alcaldessa segueixi, crec que no hi hauria d’haver limitació de mandats. Quan vaig començar no em plantejava una tercera legislatura, però també vaig veure que amb una legislatura només no n’hi havia prou... 
 
En el meu cas, vam dedicar la primera legislatura a la contenció econòmica, i la segona ja vam començar a fer coses. Tots els projectes costen molt de fer: reunir recursos, fer que tots els actors hi estigui d’acord... Cal temps per fer un projecte amb garanties. A més, la nova llei de contractes ha allargat els terminis fins a l’extrem. Ara tot costa molt més. Un projecte que abans trigava 2-3 anys, ara en necessites de 4 a 6.

Com va viure l’anunci de la convocatòria d’eleccions? 
Amb tranquil·litat. Fins que no es convoquin eleccions, hi ha calma. Ara mateix tinc una mica d’escepticisme. El govern actual de la Generalitat ja va néixer mort i ho està demostrant amb les polítiques i el poc suport als ajuntaments. El vaig viure com un anunci més. Suposo que s’aprovaran els pressupostos i que després escolliran estratègicament el moment electoral que creuen que els pot anar millor. Tenim la batalla entre els dos socis de govern. A veure què passa.

Té més confiança en la mesa de diàleg?
Crec que, si més no, intenta posar una eina per arreglar la situació i anar més enllà de la disputa judicial. Crec que és positiu.

Si un municipi li demanés assessorament en gestió pública, què li diria?
He après que no tots els ajuntaments són iguals, que un consell que pot anar bé a un municipi potser no anirà bé a un altre. Els diria que analitzessin i veiessin què cal fer, que actuessin complint la normativa i que intentessin tenir els millors professionals.

Això també ajudaria a agilitzar l’administració?
Crec que és complicat agilitzar-la amb la normativa garantista que tenim. D’una banda, està molt bé, perquè la ciutadania pot estar molt tranquil·la. Aquí no es mou un paper sense que hi hagi 300 signatures. Això dona tranquil·litat, però no rapidesa. 
 
Sí que és cert que, si hi ha una situació d’emergència, actuem ràpid, però en el dia a dia, en haver de seguir aquesta normativa, és més complicat. Ara mateix en un Ajuntament les persones que condicionen més aquesta agilitat són treballadors estatals: secretaris i interventors, encarregats de garantir la seguretat jurídica. Si no canvia la llei, difícilment es podran agilitzar els tràmits.