Montse Badia

Pedagogia agosarada

“En política cal l’estratègia. Però ara abunda la tàctica” 


L’alcaldessa de Castellbell i el Vilar mostra la seva preocupació per la situació de les urbanitzacions locals.

Lunes, 30 de Noviembre de 2020
Una de les seves frases de capçalera és el “pas a pas i anar encaixant”. Des de 2011, Montse Badia és alcaldessa de Castellbell i el Vilar, al Bages. Tot i que manté la seva professió d’advocada, la seva relació amb la política li ve de lluny. Avui hi parlem.

"Els controls i la transparència han d’existir per evitar la corrupció, però també la legislació no pot anar en contra del servei públic i de facilitar les solucions a la gent"

"Ara passen un o dos anys abans no tens les licitacions fetes. El ciutadà no ho entén i després et diuen que (els polítics) sempre fem les coses quan arriben les eleccions"

"Del 2020 he après a tenir calma. No decidir en calent. Cal compartir les decisions i parlar amb els experts"

"Potser els nostres antecedents com a colònia tèxtil ens hagin portat a ser un poble reivindicatiu, inconformista, resistent a les adversitats i lluitador"

"Els problemes que tenim els municipis que venim de ser colònies tèxtils és que depeníem d’un producte únic que, quan va entrar en crisi, va tenir una repercussió econòmica molt negativa"

"Si hi ha dos milions de turistes que van a Montserrat, nosaltres hi hem de tenir algun benefici. I no parlo directament de benefici econòmic, sinó d’aprofitar tota aquesta gent perquè ens vingui a veure o a estar-s’hi"

"A les urbanitzacions hi ha persones que viuen en situacions que no són apropiades en l’any que estem vivint: sense clavegueram, carrers sense asfaltar, dificultats d’accés per a vehicles d’emergència"

"En política mai pots dir “o caixa o faixa”. Has de tenir flexibilitat sense renunciar a les teves expectatives"
Vostè no només és alcaldessa de Castellbell i el Vilar, sinó que també ha estat filla d’alcalde. Com diria que és el seu estil de fer política? Gaire distint del que tenia el seu pare?
No ens podem comparar. El meu pare va estar 24 anys fent d’alcalde i va fer moltes coses, amb els seus encerts i desencerts, com tothom. Ara bé, la manera de fer política de tots dos sempre ha estat la proximitat. Un ajuntament com el que tenim, de les nostres dimensions, ens permet un coneixement directe de les necessitats del poble, de les preocupacions, de la situació real... I ens agrada tenir aquesta proximitat i resoldre els problemes, i veure com els projectes transformen el poble.
 
El problema d’avui en dia, penso, és que la vocació d’alcalde, alcaldessa es veu una mica limitada per la pròpia legislació. Els controls i la transparència han d’existir per evitar la corrupció, però també la legislació no pot anar en contra del servei públic i de facilitar les solucions a la gent. Ara mateix, per donar solucions, ho tenim bastant complicat.  
 
Va ser regidora per primera vegada el 1999 i fa d’alcaldessa des de 2011. Ha notat gaires canvis en tots aquests anys?
Sí. Abans les coses eren molt més àgils. Però des del 99 i fins el 2011, va començar a créixer la burocràcia, els terminis, la documentació... Els tècnics de l’ajuntament, i sobretot el secretari-interventor, es passen el dia fiscalitzant i fiscalitzant. Això ens porta a situacions molt contradictòries: tenir les coses fetes d’acord a la llei, abans suposava tres o quatre mesos. Ara passen un o dos anys abans no tens les licitacions fetes. El ciutadà no ho entén i després et diuen que (els polítics) sempre fem les coses quan arriben les eleccions. 
 
Ara mateix estem executant projectes de l’anterior mandat. No és normal. També tenim el problema del finançament: ara tots els ajuntaments estan reclamant poder utilitzar el nostre superàvit. No té sentit que un ajuntament com Castellbell, amb un superàvit de 1.800.000 euros i un endeutament de menys del 20% trenqui la regla de la despesa perquè ha fet una inversió que ha superat la de l’any anterior.
 
I a sobre, la despesa generada per la COVID. 
Hem hagut de trencar el pressupost del Capítol 2, el de serveis, perquè hem tingut uns augments increïbles. Ens han dit que ja es disposaran i que es suspèn regla de la despesa, però és que no té sentit trencar la regla de la despesa quant tens tant de superàvit. Estem portant l’administració a un carreró sense sortida. 
 
Què vol dir?
Que la gent (del poble) necessita que invertim sobretot en educació, en manteniment, en equipaments que cal tenir vius... No podem deixar una escola bressol sense personal i hem de cobrir les baixes. El sentit comú ens diu el contrari del que en realitat estem obligats a fer per no incomplir la llei.
 
D’aquest darrer any, 2020, què n’ha après?
Primer de tot, calma. No decidir en calent. Compartir les decisions i parlar amb els experts. Nosaltres, durant la COVID, vam crear un comitè d’emergències municipal, o CECOPAL, des del dia 11 de març. Va ser amb la participació de les autoritats sanitàries del municipi. Vam començar a treballar pensant que seria una situació complicada i ens vam avançar dos o tres dies. Aquell temps ens va permetre preparar-nos en molts sentits. Vam poder repartir mascaretes -vam tenir la sort que a Castellbell teníem un magatzem de material mèdic que es va instal·lar aquí- i també vam fer grups de voluntariat que es van posar a fer mascaretes i vam començar a repartir-les a totes les cues de les botigues. 
 
També vam patir els temporals Glòria, la Dana... tots.  Els costos de les situacions d’emergència són elevadíssims per a nosaltres i les lleis no les preveuen prou bé. Van ser uns problemes nous per a tothom, però amb dosis de pedagogia i serenitat ho vam poder gestionar.
 
Com diria que són en general els habitants de Castellbell i el Vilar?
No crec que es diferenciïn gaire d’altres poblacions. El nostre ha estat sempre un municipi amb una mobilitat elevada i tenim una població fixa, de tota la vida, però també en tenim una altra que s’ha establert en urbanitzacions, principalment. Són persones procedents majoritàriament de l’Àrea Metropolitana. També n’hi ha que no es consoliden aquí i que només estan de pas. 
 
Tal vegada la diferència la trobes entre la gent que s’ha consolidat, i que està més implicada en la vida associativa i comercial, i “fa poble”, i la que només està de pas. Els del poble són molt participatius, amb associacions actives i motivades en les necessitats locals. Potser els nostres antecedents com a colònia tèxtil ens hagin portat a ser un poble reivindicatiu, inconformista, resistent a les adversitats i lluitador.
 
Quines serien les principals vies de desenvolupament econòmic del municipi?
Els problemes que tenim els municipis que venim de ser colònies tèxtils és que depeníem d’un producte únic que, quan va entrar en crisi, va tenir una repercussió econòmica molt negativa. El nostre objectiu ara és tenir activitats multisectorials perquè és el que ens donarà més oportunitats.
 
En els darrers anys hem desenvolupat la via turística a fi de potenciar el comerç local i de proximitat. I hem anat mantenint la xarxa de camins locals... Els plans estratègics turístics són una gran eina per promoure econòmicament el municipi.  També hem acollit empreses de diferents sectors: metall, tèxtil, de construcció, i moltes vinculades al món de l’automòbil, perquè tenim la SEAT a Martorell, ben a prop, i molts dels nostres veïns hi treballen. Venim de passar èpoques dures econòmicament, amb un nivell elevat d’atur i ha costat desenvolupar noves sinèrgies econòmiques, sobretot per aquesta dependència de la colònia tèxtil.  
 
Ara que parlava de turisme, com els influeix la proximitat de Montserrat?
Aquesta és la nostra oportunitat, ens n’hem adonat, tot i que una mica tard.  Pensàvem que Montserrat era només Montserrat, però no havíem vist que podíem crear el nostre propi producte. Dit d’una altra manera, els nostres “productes” principals són Montserrat i la Barcelona d’interior i de l’entorn natural de la ciutat.
 
Ens hi ajuda molt la xarxa de vies de comunicació tan important que tenim: la C55, la C58, la C16... les dues estacions (FGC i Renfe). Estem molt ben comunicats amb Barcelona. El problema és d’accessos en hores punta. Esperem ara que la situació de la COVID ens permeti engegar altra vegada i posar en marxa tots els programes que tenim. Si hi ha dos milions de turistes que van a Montserrat, nosaltres hi hem de tenir algun benefici. I no parlo directament de benefici econòmic, sinó d’aprofitar tota aquesta gent perquè ens vingui a veure o a estar-s’hi. Cada cop tenim més cases de turisme rural i activitats relacionades amb el propi Montserrat.
 
Ens ha triat unes fotografies personals. Ens les vol explicar, si us plau?
M’agraden les fotografies on hi apareixen les mirades. Una de les que he triat em mostra a mi, de petita, mirant-me els meus pares. Per a mi són els meus pilars. Fa un parell de mesos que el meu pare va morir i ara justament estic en un moment sensible. Sempre el tinc present i a prop, no només pel que m’ha donat, sinó per tot l’ajut que encara em dona. És com si em pogués ajudar. De vegades, en moments de solitud, al despatx, busco en ell la serenitat i el reconfort. La fotografia és d’una diada de Rams, al poble, amb un vestit que la meva iaia m’havia cosit fins el darrer moment.
 
En tinc una altra d’adolescent, que és l’etapa dels canvis i dels descobriments; de la rebel·lia i la reivindicació. A la foto hi surto amb un gos, ja que a casa sempre hem tingut i acollit molts animals. Ara hi ha protectores, però abans havia arribat a comptar sis o set gossos a casa, tots acollits. En la foto estic abraçada a un cadellet que em feia riure molt. Però quan va marxar també em va fer sortir llàgrimes. Un record de per vida.
 
I hi ha una tercera foto, d’adulta, que és conjunta perquè hi apareixem tots: els meus pares, la meva parella, el meu fill, els meus sogres. Recordo aquell dia per la passejada pel poble amb els gossos. Omple molt poder respirar l’olor de romaní que fan els nostres camins i enamorar-se cada dia del color de la muntanya de Montserrat.
  
 
Ara que parlem de coses boniques, quins indrets emblemàtics tenen al poble?
En tenim molts, i és difícil triar-ne algun. Segurament tots els alcaldes us diuen que els agrada molt el seu poble, perquè portem impregnada una estimació al propi municipi. A Castellbell hi pots trobar allò que tu vulguis buscar: tenim racons meravellosos. Moltes empreses de publicitat venen a gravar anuncis aquí, o a fer proves per a sèries. És com un renaixement del poble.
 
No obstant, ja que hem parlat de l’aspecte econòmic abans, destacaria la Bauma, el Borràs i el Burés, que són espais de les colònies tèxtils i industrials que teníem aquí. Sobretot a la primera hi ha un llegat artístic preciós, perquè cada amo de cada fàbrica volia demostrar tot el poder i estatus que li fos possible. Hi havia com una mena de rivalitat entre els barris en la construcció dels edificis i dels equipaments de cada colònia. Curiosament, una mica d’aquella rivalitat encara persisteix. Aquests llocs que us dic encara transmeten aquell impuls i efervescència que en el seu moment va tenir el Modernisme i la burgesia en la vida industrial i econòmica del país. 
 
Com descriuria el perfil de les persones que formen part del seu equip?
Són persones molt diferents, però amb moltes qualitats complementàries. Per exemple, a l’hora de formar llistes, vaig pensar en una persona que tingués experiència i capacitat de relacions públiques en l’àmbit econòmic perquè calia potenciar aquesta qüestió. També volia una persona que s’estimés treballar a peu de carrer, embrutar-se les mans i passar-se hores picant pedra, com se sol dir. També una persona amb “xispa”, que fes de formigueta treballadora sense fer soroll i que estigués a tot arreu... En fi, vaig anar buscant perfils, tot i que de vegades costaven de trobar. Tots ells són unes personalitats potents i que generen sinèrgies i bons projectes.
 
Quins serien aquests projectes? Quins reptes tenen per la legislatura?
Sobretot volem ordenar. Vull dir, no volem fer coses noves en quant a inversions i equipaments, sinó que volem fer manteniment i re-adequació d’espais. A l’ajuntament, com podreu veure, ens va caure la teulada fa cinc anys i aprofitem per fer una reforma integral de l’edifici per adaptar-lo a les noves normatives. Sé que arreglar ajuntaments no és gaire popular, i per això ho explico. És que és la casa de la vila, i on neixen els serveis. Per tant ha d’estar ben equipat.
 
Així doncs, no creem edificis nous, sinó que adaptem i millorem els que ja tenim i els donem un nou ús, i intensiu, que ofereixi el màxim retorn a la població. Per exemple, el Casino Borràs el volem tornar un espai cultural que contingui la biblioteca i tota la vida associativa. També volem una sala de teatre per a les escoles, per a fer les seves activitats. I volem ordenar els equipaments esportius, que han quedat una mica obsolets. Aquests serien els reptes en aquest sentit. Però també tenim la qüestió de les urbanitzacions, que ens suposa una lluita que patim molts pobles i de la que no es parla gaire.
 
Doncs ara pot fer-ho.
Nosaltres tenim la sensació que les persones que viuen en algunes de les urbanitzacions pateixen una situació injusta. En molts casos, la majoria, són fills de persones que en els anys seixanta van comprar-se una casa i que esperaven que els poguessin anar urbanitzant els carrers. No són pas cases de nova construcció, però han d’assumir unes càrregues econòmiques enormes per poder arreglar els seus carrers. I això és injust. Crec que una solució seria dotar d’eines per urbanitzar aquestes zones sense implicar tots aquests costos. Les mateixes administracions van ser les que van permetre el problema, no ho oblidem. Així doncs caldria una mica més de sensibilitat urbanística.
 
I ens deia que a Castellbell hi ha moltes urbanitzacions amb aquest problema?
És un tema que em preocupa molt, perquè hi ha persones que viuen en situacions que no són les apropiades en l’any que estem vivint: sense clavegueram, carrers sense asfaltar, dificultats d’accés per a vehicles d’emergència. Cada vegada que hi ha un aiguat (per exemple, l’agost passat) els carrers queden destrossats i vam haver de pagar 45.000 euros. I d’aquí a quatre dies tornarà a passar. Així que és una despesa constant que patim i, tot i així, la gent no acaba de viure bé. Per tant, és un compromís i una lluita personals la de revertir aquestes injustícies a les urbanitzacions.
 
Parlant de diners, en quina situació econòmica es troba l’ajuntament?
És bona. No patim. Tenim, com li deia, un superàvit molt elevat, de 1,8 milions d’euros, i un endeutament que no arriba al 20%. Així que tenim marge d’endeutament. En canvi, trenquem la regla de la despesa i per això hem de fer un pla econòmic i financer. I ara estem a l’expectativa de si el govern acaba d’aprovar aquesta suspensió de les regles fiscals que ens afecten i que ens estalviaria d’haver de fer el pla. Mentrestant, anem fent.
 
Ja poden utilitzar lliurement els romanents?
No. Els podem utilitzar, però no de la forma que seria necessària. Encara estem en la mateixa regulació anterior, que és la mínima. Només podem destinar-lo a amortitzar deute. Però nosaltres a dures penes tenim deute. Així que no té gaire sentit. En temes socials hem hagut de destinar quantitats molt més petites.  
 
A nivell general, quin diria que és el principal repte que preocupa més els alcaldes i alcaldesses?
En aquest moment, la situació econòmica. 
 
I la pandèmia?
La pandèmia és una preocupació perquè és una incertesa. Com gestiones les coses, des de la incertesa? En aquest moment el dubte afecta tothom: professionals, famílies... I si tens fills, també preocupa molt, perquè tinguin l’edat que tinguin acabes pensant que les limitacions els afectaran la seva formació. Tan se val si són nens d’escola bressol o joves a la universitat. Una de les coses que m’està preocupant més és com afecta la pandèmia a l’educació. Històricament aquest és un país que no li ha donat gaire importància al tema, però si volem ser una societat forta, creativa i amb empenta, hem de basar-nos en l’educació i la cultura.
 
Que l’any 2020 encara trobem situacions d’analfabetisme i d’abandonament escolar fa pensar que estem fent coses malament i no pot ser. I des del municipi em preocupa molt la quantitat de joves que no acaben els estudis. Sempre dic que no cal estudiar una carrera, però sí has de poder accedir a les eines que et fan ser autònom, per no haver de dependre mai dels ajuts socials. Tot neix de l’educació i hi hem d’invertir més.
 
Què en pensa de la inhabilitació del President Torra?
Que fa molts anys que estem fent les coses malament. Dit sempre des del respecte, penso que n’hauríem d’aprendre molt dels nostres avis, que van viure moments molt difícils, però que van saber buscar les eines per arribar a acords. A mi no m’agrada posar etiquetes en política, però aquí ha faltat molt de diàleg. Tothom va voler quedar-se en el seu àmbit i no sortir-ne. En política mai pots dir “o caixa o faixa”. Has de tenir flexibilitat sense renunciar a les teves expectatives. 
 
Crec que hi ha hagut falta evident d’empatia i que hem arribat a unes situacions no volgudes. Que s’inhabilitin polítics dona una molt mala imatge. Això només s’ha de fer quan han comès delictes que han afectat la societat o l’economia. Però fer-ho per les seves idees, no té gaire sentit. És com ho veig jo, tot i que soc d’un partit polític que de vegades ha estat titllat de botifler i traïdor. A molts companys no ens agrada la situació, perquè la veiem injusta i incòmoda.
 
I té alguna solució?
Hauríem de fer una mena de reset, perquè tothom ha fet malament moltes coses. Vam voler agafar una trajectòria i una velocitat sense saber on anàvem; s’anava improvisant. I no vam saber parar la improvisació.  
 
Crec que ningú ha de renunciar a res i que en política cadascú ha de tenir les seves idees. Però hem d’aprendre a asseure’ns en una mateixa taula i intentar arribar a acords. Els primers acords seran difícils de prendre, potser. I tampoc seran els que valguin, però hi arribarem pas a pas. Un dels meus lemes és el “pas a pas i anar encaixant”. No es pot aconseguir tot o res d’entrada. Funciona en la vida i en l’àmbit polític. Si tens un objectiu agosarat, pots estar de sort, però l’experiència et diu que cal estratègia. I ara hi ha més tàctica que estratègia. I les xarxes socials no hi ajuden
 
En quin sentit ho diu?
Fan prendre decisions de forma molt improvisada. De vegades et porten a males decisions. Cal tenir el cap molt fred i saber gestionar la pressió mediàtica. Això només ho aconseguirem comunicant bé i fent molta pedagogia. El meu màxim referent és en Pasqual Maragall. Sempre se’l va tractar com una persona fins i tot una mica boja. Per a mi és una persona extremadament intel·ligent que sempre va saber fer pedagogia. Vaig veure’l en moltes xerrades i debats polítics. No s’ha fet pedagogia ni a Catalunya ni a Espanya. Si n’haguéssim fet més, no estaríem aquí.