Lunes, 21 de Febrero de 2011

L'economia

Veiem amb creixent preocupació, com des de tots els nivells, en fan contínues referéncies a la crisi que estem vivint, i a com s'ho fa la societat en el seu conjunt per sobreviure, en els moments de dificultats econòmiques com l'actual, i ha de ser interessant fer una petita anàlisi o reflexió sobre el tema, pel que pot tenir de bo o de dolent, segons qui en faci la valoració del que en surti. Existeixen en les persones que conformem la societat, uns sentits d'ordre físic, la vista, les orelles, el tacte, etc. Però n'hi ha un d'especial que no es pot situar en cap lIoc del nostre cos, i aquest és el sentit comú, que algú ha dit que és el més comú dels sentits. Crec que és certa I'afirmació de I'anterior punt, per quan és el sentit que ens ha de guiar en el camí de la gestió del tema de la present anállsi o reflexió, o sigui de la nostra economia, i dic nostra en el sentlt de la màxima amplitud, la personal, la familiar, la de la ciutat i la dels quin ens han de governar en el moment i lIoc que toqui .

Com que la present reflexió o anàlisi és personal, és aquest el sentit que ha de tenir aquest escrit.

He tingut des del moment que vaig tenir algun diner a la meva disposició, la convicció que era aquell diner el que em podia gastar, i no un altre, i que si la despesa que en feia, era de béns de consum, pero no imprescindibles, que la despesa feta era un malbaratament absurd, sense sentit, al marge que s'ha d'admetre que certs malbarataments, poden ajudar a fer la vida més agradable, cas en el qual ja tindria sentit fer la despesa, si bé amb les degudes precaucions com més endavant s'apuntará.

En la facultat de dret, on vaig cursar els meus estudis, es van fer dos cursos sobre economia, que ens ensenyaven com es podia generar riquesa, com es podia distribuir en la societat, i els moviments que es creaven partint dels tres sectors que conformen I'economia, el primari agricultura, el secundari indústria i el terciari serveis, com relacionaven les economies d'aquests tres sectors, tan a nivell nacional com més enllà de les fronteres, i també les influencies que cada un d'ells aportava als altres en el curs dels temps. No és el cas d'entrar a teoritzar sobre el tema , per quan no és aquest el fi d'aquesta reflexió, pero sí que hi havia de fer esment.

Si però que vull deixar per escrit, el que he manifestat tantes vegades com he hagut de parlar sobre el tema, i en especial en moments com I'actual, de profunda crisi econòmica a nivell mundial.

Un exemple pot ajudar a entendre la meva tesi sobre la economia, en general com he dit abans, no solament la particular i familiar, que també pot servir-se'n. S'ha d'admetre que existeixen diferencies econòmiques, en qualsevol dels nivells de que es vulgui parlar, i aquestes diferències, les hem de posar, per entendre I'exemple, en un esglaonat econòmic, de tal forma que qui té el màxim poder económic es podrà situar en el nivell superior, i de un a un fins al nivell últim, per a qui té el nivell económic mínim.  En aquest aspecte, cada persona, cada família, cada poble o cada estat podrà viure sense problemes de naturalesa econòmica, sempre que estigui situat en el que Ii pertoqui dels diferents nivells en que està dividida l'escala econòmica.

Òbviarnent aquest estar en un lIoc de l'escala no és estàtic, sinó dinàmic, per quan cada persona, cada poble i cada estat, si sap administrar els seus diners, i en fa estalvis podrà pujar, o haurà de baixar si malbarata els diners que Ii han estat confiats.

En aquest punt ve a compte el que he manifestat al principi, que no es poden gastar els diners que no es tenen, o que no està degudament garantit que es podran tenir en el futur més o menys pròxim, en que s'hagi de fer front al seu pagament. En aquest supòsit, cal veure bé si no estem fent un favor a quins especulen amb les nostres necessitats, i veure si aquestes necessitats són reals, o induïdes.

Ens trobem en un moment greu a nivell mundial, i veiem que els estats del que es diu primer món, s'han quedat sense diners, i han d'acudir a particulars o entitats financeres que especulen amb la seva penúria, i també a altres estats, que han estat amatents en els moments de bonança econòmica, han fet estalvis, i han pogut pujar de nivell en aquella escala a la que fèiem esment. Al que era I'estat del benestar, I'hi ha passat que ha gastat més del que tenia i podia tenir o pagar, no s'ha dedicat a fer estalvis, sinó que s'ha dedicat a gastar més i més en temes de consum prescindible, a donar a la ciutadania la sensació que ja s'havia arribat al punt de màxim nivell de benestar, que al poble se I'hi podia donar tot el que demanava, i que aquest poble, imitant als quins ens governaven, gastava més i més sense mesura, sense pensar que tot té un preu, i que aquest preu s'ha de pagar un dia o un altre. En pura realitat hem estat situats en un lIoc de l'escala que no ens pertocava. Haviem pujat massa, i ara perilla de caure de molt alt! Ara comencem a pagar-ho, i ho pagarem tots, els quins han malbaratat i quins no, que també n'hi ha. Era molt bonic parlar de globalització, de la lIibertat dels mercats, i s'ha fet molt en aquest sentit, que pot ser bo si s'administra bé, però com que tota obra humana té les seves mancances, amb la globalització i la lIibertat deis mercats, no tot actor ha estat noble, n'hi ha hagut que s'han aprofitat del moment d'eufòria dels que predicaven sobre I'estat del benestar, i han oblidat les seves obligacions més primàries amb la conseqüència de I'empobriment de la població, i la manca de treball per la mateixa causa de manca de diners, que s'han gastat en temes que no eren imprescindibles.

Podriem entrar més a fons sobre aquest tema, pero crec que n'hi ha prou, veient les empreses que han anat a països deixant els seus treballadors a I'atur en el nostre país, i les que havent-se postulat per quedar-se, ara es troben sense diners per poder treballar, han estat gastats per aquelles despeses prescindibles a les que abans hem al·ludit. Ens hem de preguntar, on són les declaracions de politics sobre la solidesa de la riquesa del pais , i on són els acords sobre la contenció de I'endeutament, i com han administrat els diners que no eren seus sinó del conjunt els ciutadans.

Poden els estats actuals garantir a les societats que governen I'estat del benestar que han estat predicant?
Què n'han fet dels diners que han estat administrant durant décades, on són ara aquells diners?
Com és possible que hagin gastat més del que tenien o podien tenir?
Són aquests tipus de governants que el món i el pais necessita?


Deia un filòsof alemany, Jürgen Habermas, de I'escola de Heidegger i Hegel, ja fa cinc anys que:
"He mencionado el diagnóstico sobre el cual el equilibrio conseguido en la modemidad entre los tres grandes medios de integración social (el dinero, el poder y la solidaridad), corre el riesgo de desmoronarse, porque los mercados y el poder administrativo expulsan cada vez más la solidaridad"

Cada un dels qui lIegeixin, en tregui les conclusions.


Joan Sucarrats
Advocat