Lunes, 28 de Febrero de 2011

Fiscalia-Medi Ambient-Alcaldes: història d'una emboscada.

Ens remuntem a l'any 2002.

La Generalitat de Catalunya, a través de l'Agència Catalana de l'Aigua , planifica l’anomenat Programa de Sanejament d'Aigües Residuals Urbanes (PSARU 2002, des d'ara).

Centenars d'Ajuntaments catalans s'acullen al marc creat per l’ACA que programa i es compromet a sufragar l'elevat cost d’infrastructures de sanejament “en alta” ( és a dir, aquelles que recullen els efluents a la sortida de la població i els condueixen des del col·lector fins a les Estacions Depuradores de les aigües residuals urbanes),  la finalització de les quals es preveia  abans del 2005, i que resoldria el problema dels abocaments.

Però l’esmentat PSARU 2002 no es compleix, (per canvi del Govern i el pretext de falta de recursos econòmics per finançar-lo) és aleshores quan es replanteja un nou Programa de Sanejament d'Aigües Residuals Urbanes (PSARU 2005),  preveient finalitzacions d'obres al  2008 i al 2015. A aquest Programa s’hi afegeixen a més de la gran majoria dels Ajuntaments anteriors, les obres dels quals no han estat executades segons PSARU 2002, varis milers de noves infrastructures d'altres centenars –insisteixo, centenars- d'Ajuntaments, amb dèficits en infrastructures de sanejament “en alta”, especialment en urbanitzacions que han esdevingut primeres residències.

A hores d’ara, el PSARU 2005, en la seva major part, tampoc ha reeixit. Ho va dir al febrer de 2010 l-ex Conseller de Medi Ambient en l'etapa de govern de CIU,  ”Ramon Espadaler” , en el PSARU 2002 es recollien més de 3.000 actuacions i sap que una part considerable encara no està executada a dia d'avui...pel que, evidentment, es continuen realitzant abocaments.”
Comença el drama.

En efecte, la falta d'execució dels PSARU 2002 i 2005, que es finança exclusivament amb recursos de la Generalitat, deixa fora de joc a centenars d'Ajuntaments catalans que van confiar legítimament en l'execució de les obres d’infrastructura programades per la ACA, i deixa als seus màxims representants –digui's Alcaldes- literalment “als peus dels cavalls” com constitueix l'entrada en vigor del Codi Penal de 2005 i amb ell l'aparició –per vegada primera- de noves figures que recullen delictes contra el medi ambient (articles 325 i següents).

D’aleshores ençà és quan comença a intervenir-hi la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

De forma molt selectiva. Això si. Perquè a pesar de que nombrosos –centenars- d'Ajuntaments es poden trobar en les conductes delictives descrites pel nou Codi, la Fiscalia  només s’esmerça en un petit grapat.

I és així quan comencen a sorgir les primeres querelles criminals i a desfilar alguns Alcaldes i Regidors per Comissaries i Jutjats.

L'incompliment del compromís assumit per la Generalitat, a través de l’ACA, no sembla servir a la Fiscalia com causa de justificació, i així es carrega en contra dels electes locals.

Però l'avís a navegants que suposen les primeres querelles, fan moure fitxa a la Generalitat. El Parlament de Catalunya aprova la Llei 16/2008, de 23 de desembre, de mesures fiscals i financeres la Disposició Transitòria del qual 4ª recull el que seguidament es transcriu:

“Els abocaments d'aigües residuals urbanes quina depuració ha estat assumida per l'Agència Catalana de l' Aigua mitjançant l'inclusiu en el programa de sanejament d'aigües residuals urbanes (PSARU), aprovat per acord del Govern de la Generalitat de 20 de juny de 2006 en el marc del Pla de Sanejament de Catalunya, que desenvolupa el Pla hidrològic dels conques internis de Catalunya, quedin autoritzats en els condicions actuals fins que entrin en servei els actuacions previstes. 

La Generalitat i la ACA, conscients del seu paper en aquesta problemàtica, i que ha fet perdre els estreps a multitud d'Ajuntaments –digui's Alcaldes- pretén  frenar legalment el temporal que ja teníem al damunt.

Però això ens condueix a altra qüestió no menys conflictiva: el medi ambient és competència estatal? competència autonòmica?. La qüestió no resulta trivial, perquè segons la normativa autonòmica o estatal que s'apliqui –recordem que els delictes contra el medi ambient són lleis penals en blanc, que remeten a la legislació legal o reglamentària administrativa sobre la matèria- les conseqüències poden ser ben diferents. 

Per descomptat la L.O. 9/92, de 23 de desembre va transferir a Catalunya el desenvolupament legislatiu i l'execució en normes addicionals de protecció del medi ambient.

Però per a acabar d'enredar la troca, la protecció penal del medi ambient xoca amb el caòtic i tecnificat maremàgnum administratiu, en l'anàlisi del qual no anem a entrar ara.

Veurem l'evolució d'aquestes querelles, el resultat dels judicis per celebrar, la jurisprudència que es generi referent a això donada la gran quantitat d'Ajuntaments implicats que poden veure's esquitxats per mancar d’infrastructures que evitin actualment l’emissió d'abocaments al medi, i la inflexible postura que manté la Fiscalia amb alguns, que curiosament, - i per altra banda -, sembla oblidar el vell principi jurídic que “on existeix la mateixa raó n’ ha de sorgir la mateixa  conseqüència”.

És un escàndol. 

Pablo Meseguer Alabart 
SMS ADVOCATS