Lunes, 30 de Mayo de 2011

Es podrà aguantar sempre?

Ve a compte la pregunta, sobre un pensament meu relatiu a la crisi de l’estat del benestar, que ens havien venut com el remei a tots els mals de la humanitat, i la pregunta específica és sobre la solidesa del sistema de pensions, creat ja fa molts d’anys.
 
Com que vull evitar interpretacions distorsionades, haig de declarar que per a mi totes les persones, siguin de la raça o color que siguin, pensin com vulguin, són igual de dignes i mereixedores de la màxima consideració.
 
Recordo que la meva mare va anar a treballar a una  filatura, quan  tenia onze anys, de les cinc del mati fins a la una del migdia, sis dies a la setmana, i el meu pare va haver de seguir al seu, en la feina de pagès a la mateixa edat, i als setze anys, va intentar emigrar a Amèrica, davant la precària situació econòmica de la família. Avui  ens escandalitzem, i jo també,  davant de situacions com les que van viure els nostres pares, però no ens adonem, que van ser ells qui amb els esforços del seu temps van posar els fonaments de la nostra, mal anomenada societat del benestar.
 
No estic segur de poder contestar  la pregunta del títol, però sí que ho puc intentar, o almenys fer-hi una senzilla reflexió, amb les meves escasses armes de coneixement de l’economia.
 
Estem en un país amb una taxa d’atur més que considerable, en part, fruit dels trasbalsaments econòmics mundials, i en  part, perquè ens ho hem guanyat a pols. És un mal que no neix avui, ja fa temps que, d’una manera imperceptible , l’atur  ha crescut fins als nivells que ara tenim, del tot inaguantables, segons ens diuen  aquells que interpreten la realitat,  jo me’ls crec, i vull explicar el perquè de la meva creença.
 
En aquest context d’atur, - que ens deien assumible- , també s’afirmava que en el país hi faltava mà d’obra barata, en especial per recolzar la construcció de la bombolla immobiliària, bombolla que era el suposat remei a tots els mals econòmics de les administracions públiques; la raó pràctica eren els sucosos ingressos derivats dels impostos que la bombolla generava,  aquesta manca de mà d’obra barata es solucionava amb personal provinent de l’emigració, gent que a manca de perspectives en el seu país d’origen, calia per trobar l’estat del benestar, en resum, en volien participar. 
 
Fins aquí tot sembla bé, llevat que es faci una reflexió més aprofundida i de cara al futur, els poders públics impulsors d’aquest estat del benestar. A hores d’ara, resulta que aquella bombolla artificiosa i fàcil que ens alimentava a tots, ha deixat d’existir, i per tant aquella taxa d’atur, limitadament assumible, s’ha disparat, i ja no hi ha finançament interior per poder fer front al pagament de les despeses que aquesta situació comporta, i s’ha d’acudir al deute extern; el deute extern creix i cada vegada serà menys assumible pel país, per una simple qüestió d’ordre econòmic, ja que si el sistema de pensions que tenim, en pura lògica econòmica, s’ha d’alimentar de les quotes d’aquells treballen, i aquestes no son suficients per fer-hi front, alguna cosa falla en el sistema. Això no vol dir que no hagi de rebre ajudes de forma puntual, però no de forma constant, i regular perquè els interessos que s’han de pagar pel finançament de les ajudes al sistema de pensions, òbviament minven la capacitat econòmica del mateix sistema, de manera que cada vegada marxa d’èxit en èxit fins a la seva fallida. 
Es podrà dir el que es vulgui per daurar i endolcir píndola, que realment és molt amarga, però la realitat s’ha d’imposar, el treballador té dret a una pensió, perquè durant la seva vida laboral ha anat pagant per aquest dret que és fonamental, i els diners resultants de les quotes pagades, han de tenir aquesta única destinació, i haurien de ser suficients, sense que se les mengi la seva estructura i.... si no ho son és per la manca de previsió de futur a què fèiem referència al principi.
 
Acabo amb la mateixa pregunta. És podrà aguantar sempre?
 
A tot això seria bo de considerar el paper dels Ajuntaments en la suplència que han d’exercir, sense res a canvi, quan l’estat del benestar recula de les obligacions que ens havia acostumat. Els Ajuntaments ho podran aguantar?
 
D’on han de sortir els recursos? Per combatre la pobresa dels veïns?

 
Joan Sucarrats
SMS Advocats