Martes, 14 de Junio de 2011

Cuidem el nostre patrimoni I


El concepte patrimoni, mot que etimològicament vol dir un bé material heretat del pares o dels avantpassats, s’aplica tant en el seu sentit restringit com amb un altre molt més ampli i universal. Per tant el nom ha passat de designar una herència o un bé propi d’una família a aplicar-se a un ampli conjunt de béns locals, estatals o de la humanitat; recordem que la UNESCO declara sovint patrimoni de la humanitat béns o elements que caracteritzen un poble, una cultura o una obra singular que si es perdessin hi perdria també el patrimoni o  valor cultural i material de tota humanitat.

Tanmateix el nom no s’aplica només a béns materials sinó que també s’aplica a coses immaterials, com les que fan referència a la cultura, tan científica com literària, o bé a costums o maneres de viures dels passats i dels presents.

Això fa que la protecció, salvaguarda i coneixement del patrimoni es vegi regulat per lleis estatals, autonòmiques i fins locals. Catalunya, en concret, a més de les lleis estatals i amb tan valor com aquelles, té lleis pròpies, com la Llei 9/1993 de 30 de setembre, que vetlla sobre tot el patrimoni material i cultural català, així com altres lleis o decrets per parts específiques del patrimoni, com les que protegeixen i regulen el patrimoni arqueològic i paleontològic (2002), sobre obres o temes d’interès purament cultural (2009) i lleis o reglaments concrets sobre arxius, museus, biblioteques etc.

Les lleis no solament obliguen a conèixer, estudiar i inventariar el patrimoni sinó que obliguen sobretot a conservar-lo i a restaurar-lo amb mitjans propis o d’institucions patrocinadores, tan per part de l’estat com de la Generalitat i que ho fan directament o a través de diputacions i de consells comarcals.

El primer pas per conservar o protegir el patrimoni és tenir-lo inventariat i catalogat, per això la seva catalogació ha estat des de fa molts anys la primera tasca que els estats, les diputacions i ara de les autonomies s’han esforçat en dur a terme; des mitjan segle XIX es feia sobretot a través de les Juntes provincials de conservació del patrimoni i ara del Servei de Conservació del Patrimoni, de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

També des de molt antic hi han contribuït associacions culturals i sobretot excursionistes, fotografiant, estudiant, visitant i fent conèixer a través dels seus butlletins el ric patrimoni del país.

En un pla més particular són els ajuntaments els que tenen obligació de catalogar i preservar el seu patrimoni local, obligació que alguns sovint obliden o descuiden intencionadament, per evitar-se molèsties o reclamacions, cosa que ha estat sovint causa de pèrdues irreparables.

El sistema normal de catalogar i preservar el patrimoni local té lloc quan es fa el Pla d’ordenació urbanística municipal, conegut com el POUM. En ell hi ha l’obligació de incloure-hi un llistat i a ser possible un complet i raonat catàleg dels elements de cada municipi béns que cal protegir i ponts, creus de terme, antics pous o mines d’aigua, poues de gel, etc. etc.


Antoni Pladevall i Font