Sant Vicenç dels Horts és un municipi del Baix Llobregat, situat a la dreta del Llobregat i limitat amb Santa Coloma de Cervelló i Torrelles de Llobregat. Els seus orígens se situen als temps dels íbers, però els grans canvis del municipi es concentren al segle XX: d’una banda, amb una onada de barcelonins acomodats que van construir les seves cases a principis de segle, i de l’altra, a la dècada dels seixantes, quan la població va passar de poc més de 5.000 habitants a 21.000 en només trenta anys. Avui, Sant Vicenç dels Horts compta amb 28.000 vicentins escampats en un radi de 9 km2.
“Les motivacions per dedicar-me a la política són molt íntimes: voluntat de fer un poble millor, ajudar als companys de tota la vida que treballen en política municipal, però també hi ha una vocació de servei al país, és clar”
“Encara que tinc dos càrrecs, penso que cobrar d’una sola representació institucional és suficient, per l’exemple que suposa d’austeritat i compromís amb la ciutadania”
“A l’Estat espanyol i a les seves classes privilegiades els està molt bé mantenir als ciutadans de Catalunya en una posició de feblesa política, econòmica i social. I segurament, tot es combina amb situacions de prejudicis que vénen de molt lluny”
Quines motivacions té una persona com vostè, historiador, doctor en història, Diputat del Parlament europeu i recentment president d’ERC, per ser alcalde?
Són motivacions de caràcter molt íntim: la voluntat de fer un poble millor, d’ajudar als companys de tota la vida que treballen en política municipal… També hi ha una vocació de política de servei al país, és clar. Jo vaig començar a dedicar-me a això l’any 1999, molt abans de ser diputat, i hem aconseguit l’alcaldia al 2011. S’ha batallat molt per arribar fins aquí: des de l’oposició i a vegades sense tenir cap regidor.
Però vostè és de Barcelona. Com va aterrar a Sant Vicenç?
Vaig néixer a Barcelona, efectivament, però als dos anys ja vaig venir cap aquí. En aquella època, al costat de casa, encara hi havia uns barracons que havia fet l’exèrcit per acollir els refugiats de les Riuades del 62. Imagini’s com han canviat les coses.
I quaranta anys més tard, n’és Alcalde. Com s’ho pren això de ser el primer Alcalde d’Esquerra de Sant Vicenç?
Bé, en tot cas, el primer des de l’adveniment de la democràcia. Però en tot cas, és un orgull, i la meva idea és ser útil al país i al poble que ha confiat en mí. Tot això sense oblidar la pressió per tota la responsabilitat que comporta, és clar.
Què significa això de fer “una manera nova de plantejar l’alcaldia i el Govern de l’Ajuntament” que en el seu moment va dir?
S’ha de contextualitzar en l’experiència de l’anterior equip de govern i, des del nostre punt de vista, aquest s’havia caracteritzat per una manca de diàleg amb la ciutadania. Nosaltres volem intentar treballar de forma més propera, recuperant elements més democràtics, com deixant entrar els mitjans de comunicació als plens, per exemple. En bona mesura simbolitza una manera més oberta d’encarar la política municipal.
I per què va decidir renunciar al sou d’alcalde l’any passat i rebaixar-se el sou ara, en aquest 2012?
Bé, vaig accedir a l’alcaldia en un moment en el que encara era diputat del Parlament Europeu, un càrrec en el que molts dels meus col·legues també són alcaldes. Creia que cobrar d’una sola representació institucional era suficient, amb l’exemple que suposa d’austeritat i compromís amb la ciutadania. I ara, doncs compleixo el que també em vaig comprometre: a cobrar la meitat del sou d’un regidor qualsevol un cop deixés el Parlament. Penso que s’ha de ser fidel als principis republicans d’igualtat, fraternitat, poder compartit…
Ha tingut diversos càrrecs i en alguns, poc temps. Què en pensa de la limitació de mandats?
És un tema delicat. D’una banda, la limitació del càrrec afavoreix els processos de renovació, evita que determinades figures quedin anclades en un passat, pel que afavoreix la democràcia. Al mateix temps, també és veritat que si algún representant institucional és capaç de guanyar-se la confiança dels seus conciutadans més de tres vegades seguides, potser és una pena que hagi de plegar.
I paraules com “participació, diàleg, transparència, rigor i austeritat”? quin significat els atribueix?
Són paraules molt ambicioses. El rigor és una paraula de molt mal definir, tant en política com en ciència. És la voluntat de fer les coses tan bé com sigui possible. L’austeritat és intentar no malgastar i requereix un compromís constant. Pel que fa a la participació, també expressa una voluntat d’intentar que tothom es pugui sentir protagonista del present i del futur del municipi. Un caminar sempre cap a un objectiu, i quan s’hi arriba, no es pot deixar de caminar.
Passem més a la pràctica. Què es pot fer per aixecar l’economia i generar treball des de l’àmbit municipal?
Malauradament, des de l’àmbit municipal es poden fer molt poques coses. Els instruments que tenim són molt escassos: L’Estat espanyol controla el 70% dels recursos fiscals i només assumeix el 30% de les competències. En canvi, les administracions subestatals, Generalitat i ajuntaments, assumim el 70% de les competències i només tenim control directe sobre la despesa del 30% del pressupost global-públic. Ja veu com està el tema.
Hi ha, doncs, pocs recursos i moltes responsabilitats
Però ho seguim intentant: quan fem la concessió d’una obra, busquem que els autònoms tinguin la possibilitat de participar en el concurs, que s’agrupin per tenir millors condicions i reparteixin la feina, per exemple. També s’intenten simplificar els tràmits administratius. O intentem, a través de la definició dels eixos comerciants del municipi, un pla d’usos dels comerços per evitar que hi hagi massa comerciants competint per un sol espai de mercat.
I algun exemple de fomentar la relació universitat-empresa?
Bé, en tenim algún exemple de col·laboració, que fan referència a l’àmbit de l’ensenyament: centres d’educació secundària i tres instituts, que col·laboren en un programa de la UPC per la captació de joves talents en l’àmbit de les enginyeries tècniques. I també en l’àmbit de les noves tecnologies, de l’smart city que es coneix, de l’ús de tecnologia mòbil pel control de l’enllumenat públic, o d’altres despeses. També ens plantejem projectes, que per la seva complexitat no sabem si serem capaços, com en l’àmbit del manteniment de l’espai medioambiental.
Aquí és on entra el tema dels residus, per exemple
Doncs sí. Com ja se sap, defensem la necessitat de mancomunar serveis municipals i, per tant, la tendència hauria de ser que els contractes de l’ús dels residus pogués fer-se en diversos municipis alhora. D’aquesta manera, es reduirien costos, es facilitaria la substitució de camions o contenidors que estiguéssin en mal estat ja que hi hauria una flota més àmplia, i això permetrà una programació molt ajustada de la recollida selectiva.
Un altre dels temes que haurà preocupat al municipi serà el de la immigració. Quins programes tenen d’adaptació als nouvinguts?
Bé, aquest és un municipi que històricament ha tingut moltes dificultats econòmiques i socials, i ha estat també tradicionalment un lloc on el preu del sòl ha estat baix en relació amb d’altres territoris de la comarca. Això ha determinat que hi hagi arribat gent amb una renta per càpita molt baixa, però també nivells de formació molt baixos, i immigració també amb pocs recursos.
El repte, doncs, haurà estat considerable
Sí, tot això suposa un esforç, i el que intentem és garantir la igualtat d’oportunitats. Al mateix temps, s’ha procurat que el municipi sigui molt atractiu per a emprenedors amb vocació d’ajudar, amb centres cívics o associacions que s’esforcen per a fer possible el procés d’integració. Però al mateix temps, aquest procés també s’ha fet des de l’àmbit de l’ensenyament, a través de les aules d’acollida, amb projectes que permeten als estudiants de secundària fer pràctiques en empreses del poble… això contribueix a adaptar els nouvinguts en un teixit urbà i cívic fonamental per a que el municipi tingui futur.
Té a veure aquesta immmigració amb alguna de les ciutats agermanades?
¿Banes a Cuba i Garlitos, a Badajoz? Sí, és clar. Sobretot aquesta darrera, al que la immensa majoria dels seus habitants van arribar tots junts a Sant Vicenç dels Horts. En el cas de Banes, és per que la Diputació de Barcelona té conveni amb la província de Holguín, que és la segona de Cuba, i on s’hi troba Banes. A través d’aquest procés, hi ha tot un seguit d’experiències compartides, mestres holguineros, de música o atletisme, que han vingut al nostre municipi a fer pràctiques a les nostres escoles, per exemple.
Anem una mica més enllà del terme municipal. Què en pensa del Consell de Governs Locals?
Sóc dels que pensa que cal avançar cap a la simplificació dels nivells administratius. Com Alcalde, seria partidari de fondre els Consells Comarcals i les Diputacions en un únic ens, que al mateix temps hauria de ser el de la descentralització de la Generalitat sobre el territori. El que caldria és tendir a acostar els ajuntaments a les begueries, fent desaparèixer llavors les Diputacions. D’aquesta manera, dos nivells i mig d’administració diferents, com són el Consell Comarcal, la Diputació i la descentralització de la Generalitat, quedarien fusionats en un de sol. Seria més pràctic i tindria més sentit.
Ja que el tenim aquí, també li hem de preguntar pel partit que presideix, Esquerra. Com viu aquests primers mesos de presidència i especialment després de la davallada de resulats de les darreres convocatòries electorals?
Bé, no tinc la dada precisa, però el que sí que sé és que ERC manté gairebé 150 alcaldies en el nostre país, més de 100 amb majoria absoluta i que per tant, continuem essent la tercera força municipalista més important de Catalunya. En les grans ciutats és cert que els resultats han estat poc afortunats per a nosaltres però la nostra presència territorial segueix essent molt notable. L’important és què podem fer per millorar els resultats i que l’experiència de Sant Vicenç dels Horts, Junts per Sant Vicenç, és una llista que va molt més enllà de ERC, sigui un bon exemple.
Com a president d’ERC, com veu les relacions amb la resta de l’Estat?
Miri, com se sap, els catalans aportem una quantitat d’esforç fiscal d’impostos brutal que els governs espanyols no ténen cap intenció de repercutir. Utilitzen aquests diners per a mantenir polítiques sumputàries d’irresponsables, com pagar trens d’alta velocitat on no hi viatja ningú, inaugurant aeroports on no hi aterra cap avió, i malgastant en un exèrcit ineficient i inútil. Per tant, a l’Estat espanyol i a les seves classes privilegiades els està molt bé mantenir als ciutadans de Catalunya en una posició de feblesa política, econòmica i social. I segurament, que tot es combina amb situacions de prejudicis que vénen de molt lluny. Fins i tot, persones que han fet molt per a sentir-se estimades, com la Carme Chacón, la rebutgen per molt que ella s’esforci en dissimular que és catalana. El mateix va passar-li a Josep Borrell i a tants i tants polítics catalans.
