El debat sobre el finançament municipal s’enfoca, a grans trets, en relació amb la quantitat de recursos globals que haurien de rebre les administracions locals per gestionar les seves competències —i aquelles que han hagut d’assumir de més—. Ara bé, l’origen i la forma d’aquests fons és també molt rellevant. I fins i tot canviant dins el model vigent. Actualment, vora el 40% dels ingressos no financers dels ens locals catalans provenen de transferències de l’Estat o, en menor grau, de la Generalitat, els quals tenen fórmules previstes per finançar-los de forma regular. Ara bé, una part d’aquests recursos no són corrents i els darrers anys han guanyat pes en el finançament local, segons les dades de l’Observatori de les Finances Locals de l’ACM.
https://flo.uri.sh/visualisation/21940432/embed?auto=1
El caràcter d’aquests fons respon a les prioritats de cada administració. Bona part dels governs municipals desitjarien que el pes de les transferències corrents fos hegemònic, ja que això els permetria decidir autònomament on destinar aquests recursos i, a més, podrien preveure de forma estable les quantitats que ingressarien per aquesta via els successius anys, depenent només de la conjuntura econòmica. En canvi, les administracions estatal i catalana, més enllà de garantir un finançament base als ens locals, volen també fer-los partícips de les grans polítiques que impulsen en l’àmbit supramunicipal i la fórmula de què disposen és incentivar aquesta cooperació o l’impuls de determinades mesures a través de convenis o subvencions finalistes. Això darrer, però, pot generar burocràcia i frenar determinats ens locals, si els tràmits són massa enrevessats i complexos i el personal propi no està dimensionat per preparar aquests projectes i la posterior justificació.
Fins al 2019, vora el 87% de les transferències que rebien els ens locals eren corrents, tot i que, a partir de llavors, el percentatge ha anat caient fins al 81%, el 2023 (últim any amb dades liquidades). Una de les alternatives a aquesta mena de transferències són els convenis per gestionar determinats serveis, impulsades sobretot des de la Generalitat, els quals s’han mantingut força estables i representen sempre entre l’11% i el 12% del total. La tipologia que ha crescut els darrers anys ha estat la de les transferències condicionades, bàsicament en forma de subvencions. Fins abans de la covid, vorejaven escassament l’1,5% del total, però aquesta proporció ha crescut ràpidament fins al 7,8%.
https://flo.uri.sh/visualisation/21940437/embed?auto=1
En part, la causa de l’increment de les transferències condicionades es deu als fons europeus que s’han activat per fer front a la pandèmia i que també han arribat als ens locals. Ara bé, aquests ingressos es van concentrar en alt grau en l’any 2022. En canvi, han continuat creixent aquesta tipologia de subvencions impulsades des de la Generalitat i encara més des de l’Estat, per exemple, amb la reactivació del Pla únic d’obres i serveis de Catalunya (PUOSC) o a diverses convocatòries sectorials del govern espanyol, que fins fa poc gairebé no n’oferia. Les tendències d’una administració i altra, però, són diferents. En el cas de la Generalitat, les transferències corrents que lliura als ens locals han augmentat a un ritme similar a les condicionades. Pel que fa a l’Estat, en canvi, l’alça de les segones ha estat molt superior, fins al punt que el pes de les seves transferències corrents ha caigut vuit punts en relació amb el total de transferències: ha passat de representar el 82% a ser el 74%, en només quatre anys.
En tot cas, la tipologia de les transferències varia en funció del tipus d’administració local. Les diputacions i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, per exemple, es nodreixen sobretot de transferències corrents, mentre que els consells comarcals tenen molts convenis subscrits amb la Generalitat per a la delegació de serveis.
I en el cas dels ajuntaments, hi ha tres tendències en funció de la mida. Els dels pobles i municipis petits ingressen més transferències de capital o finalistes, les quals representen més d’un terç de les transferències en els de fins a 1.000 habitants, ja que són els principals beneficiaris de mesures com el PUOSC. A l’altre extrem, els ajuntaments de municipis a partir de 20.000 habitants són els que reben més recursos arran de convenis subscrits amb la Generalitat, atès que assumeixen la gestió de serveis dels àmbits principalment social, educatiu i d’ocupació, per gestionar-los des de la proximitat. El grup intermedi, el d’ajuntaments de municipis d’entre 5.000 i 20.000 habitants, combinen els convenis i les subvencions de forma més equilibrada.
Caldrà temps per constatar si el descens detectat en el present informe del pes de les transferències corrents és una tendència estable o conjuntural en el context de pandèmia i crisi posterior. Ara bé, el grau d’equilibri entre aquestes transferències més dirigides que permetin a l’Estat i la Generalitat incentivar algunes transformacions i serveis amb mirada global i uns recursos estables i adequats per a l’administració local que li garanteixin el funcionament regular i l’autonomia municipal haurà de suposar un debat més a l’hora d’encarar el repensament del model de finançament municipal.
Font: ACM
