A resguard de la muntanya de Montserrat, des de la vessant del Baix Llobregat, hi trobem Sant Esteve Sesrovires, un poble de 8.000 habitants que ha sabut mantenir l’equilibri entre agricultura, indústria, activitat i contemplació. Ens entrevistem amb Enric Carbonell, el seu alcalde.
“Un no és gaire conscient de la tasca i la responsabilitat que adquireix quan pren el compromís”
“Desconeixíem que una situació com aquesta es pogués arribar a produir. I ens ha de fer pensar en el que ens pot venir en el futur”
“Jo crec que fa uns anys, si arribem a dir que un ajuntament compra directament a la Xina, no s’ho hauria cregut ningú”
“Molts dels nostres veïns han arribat aquí quan, en els darrers anys, s’han instal·lat grans empreses o infraestructures de tipus púbic, com la presó de Can Brians”
“Aquí hi ha moltes persones originàries d’Andalusia, Galícia, Aragó… Però potser els que més representativitat cultural tenen són els primers”
“Els ajuntaments podrien estar disposats a gestionar àrees que avui estan concentrades en mans de l’Estat i dels governs autonòmics. I ho farien bé, segur que amb molta eficàcia”
Vostè té una dilatada carrera professional en el sector privat. D’on li ve la motivació política?
Primerament he de dir que no tinc una motivació pel poder. Abans de 2003, que és quan em vaig incorporar per primer cop en una llista electoral, ja m’ho havien vingut a proposar, però sempre els havia dit que la meva vida estava lligada a la feina i als meus. Però, aleshores, un canvi en la meva situació personal em va portar a voler conèixer el que era el servei públic.
En un primer moment, em vaig oferir a portar la regidoria d’Hisenda, perquè és la que més tenia a veure amb la meva formació i perquè tenia un perfil més tècnic i allunyat del focus i la representativitat que té l’alcaldia. No esperava fer res més. Però les coses van evolucionar i en cert moment es va plantejar el relleu de l’anterior alcalde. M’ho van proposar i, després de debatre-ho amb el meu entorn, vaig acceptar.
Una decisió consensuada, doncs.
Un no és gaire conscient de la tasca i la responsabilitat que adquireix quan pren el compromís, però el cert és que passes a tenir possibilitats de transformar el teu municipi i de fer realitat coses que canvien el dia a dia: l’economia, la societat… Quan ho miro en perspectiva, ho aprecio.
Aquest 2020 ha estat un any molt dur per a tothom. Què n’ha après?
Potser ha estat el pitjor any per al conjunt de la societat. Un d’aquells anys que cal oblidar. Però no ha estat el meu pitjor any com a alcalde. Si més no, des del punt de vista de la gestió. Vull dir que hem pogut gestionar-ho tot, fins i tot durant la pandèmia, i buscar les solucions que es necessitaven en cada moment i sector.
Evidentment, pel que fa al col·lectiu, sí que ha estat dolent. Desconeixíem que una situació com aquesta es pogués arribar a produir. I ens ha de fer pensar en el que ens pot venir en el futur. Amb la pandèmia hem après que aquestes situacions es poden repetir amb certa facilitat i que afecten l’economia, la societat, la salut mental i social… Crec que hem de preparar-nos, perquè això té a veure amb el canvi climàtic i podríem patir altres situacions com aquestes.
I quin ha estat el seu mandat més complicat, doncs?
En general tots ells. Jo em vaig incorporar a fer d’alcalde el 2006 i al cap de dos anys ja vam patir la crisi financera. D’anys bons econòmicament, i amb recursos, només n’he viscut dos i mig. La resta els he hagut de passar gestionant una crisi que va impactar-nos molt, perquè vivíem del creixement residencial i aquest es va interrompre de cop. Els ingressos es van reduir de manera significativa i l’ajust de la despesa també va haver de ser gran. Encara ara patim els efectes d’aquells temps en quant a conservació i restauració del poble, que es va envellint i no acabem de trobar la manera de resoldre-ho.
En les següents legislatures el pacte va ser una constant. Vam tenir una majoria absoluta fins el 2011, però a partir d’aleshores vam haver de posar-nos d’acord, adaptar-nos i conviure amb altres grups polítics per poder donar cabuda als postulats d’uns i altres. Reconec que, tot plegat, han estat anys complicats, però que m’han aportat una experiència extraordinària.
Quina ha estat l’afectació de la pandèmia al poble?
Doncs hi ha hagut un impacte important en la residència de tercera edat i al centre de dia. En els primers mesos (de març a maig de 2020) hi van morir diverses persones. Ho vaig viure amb molta tristesa i com una situació molt dura, perquè la residència és un servei de gestió directa.
Ara, però, hi ha una direcció que treballa molt bé, amb molta cura i professionalitat, i que ha organitzat un sistema de “bombolles” que permeten aïllar els grups eficaçment quan és necessari. Actualment, per sort, no hi ha persones afectades. I les restriccions permeten les visites familiars, amb molta prudència, perquè recordem aquells temps i volem preservar la salut dels nostres avis i àvies.
També deuria afectar la vida social.
Sí. Hi va haver una segona fase en què vam haver d’atendre les famílies durant el confinament. Especialment les persones grans, a les que havíem d’atendre constantment des de serveis socials i a casa seva. Vam fer trucades preguntant per l’estat de totes elles i vam mobilitzar voluntaris que els feien arribar el menjar o que, si calia, els hi anaven a cuinar. Lògicament, volem agrair l’actitud de tots aquests veïns i veïnes que van crear una xarxa de protecció civil, de voluntariat, de confecció de bates i mascaretes… Van ser crucials en aquells moments en què no trobàvem materials i calia subministrar-los.
També hem hagut d’anar a mercats on mai se’ns hauria ocorregut anar a comprar. Per exemple, a la Xina. Jo crec que fa uns anys, si arribem a dir que un ajuntament compra directament a la Xina, no s’ho hauria cregut ningú. No sols ho hem fet nosaltres, sinó que també ho han fet altres administracions.
No hi havia altre remei.
Jo penso que aquesta pandèmia ens hauria d’ensenyar moltes coses. Hi ha moltes conclusions que hem de treure sobre els sectors que hem de cuidar. Com li deia abans, poden venir altres moments com aquest. Altres situacions semblants. I amb aquesta experiència caldria que ens preparéssim més de cara al futur. Però al món polític li fa falta molta més unitat de la que veig.
Com diria que són els sesrovirencs i les sesrovirenques? Com és el seu caràcter?
Doncs són unes persones molt compromeses amb el que el poble viu en cada moment. I molt exigents. Penseu que aquí hem patit un canvi significatiu en el veïnatge: tenim 7.800 habitants, però la rotació ha estat molt gran i molta gent treballa a les rodalies, de manera que, si canvia de feina, també pot canviar de localitat. És una població molt flotant. Molts dels nostres veïns han arribat aquí quan, en els darrers anys, s’han instal·lat grans empreses o infraestructures de tipus púbic, com la presó de Can Brians. Això fa que aquestes persones vinguin des de l’Àrea Metropolitana i que demandin uns serveis que aquí no teníem i que, poc a poc, anem cobrint.
Per exemple?
Doncs llar d’infants, espais on la canalla pugui fer activitats, espais per al jovent… Aquí tenim unes franges d’edat per a les que estem treballant en la creació d’equipaments. Els joves entre 16 i 35 anys, per exemple, és un dels col·lectius més mancats de recursos ara mateix. En canvi, en quant a la gent gran i les famílies amb nens i nenes, diria que ja tenim un nivell d’equipament molt complet.
El nostre és un poble petit, però el nivell és alt. En el cas dels esports, la ràtio d’utilització és molt elevada. La gent practica molt d’esport i les instal·lacions es col·lapsen sovint. Ens en caldrien més, perquè hi ha entitats rellevants, que fan molta feina. I el mateix dic de les culturals, ja siguin de cultura catalana com andalusa. Aquí hi ha moltes persones originàries d’Andalusia, Galícia, Aragó… Però potser els que més representativitat cultural tenen són els primers, i les seves entitats son les que han aconseguit comprometre més a la gent. Sant Esteve té, en general, una població molt compromesa i a la vegada molt exigent.
Quins són els indrets més representatius, i visitables, del poble?
Si us he de fer una recomanació de diversos llocs del municipi, ho faria valorant la transformació que ha patit en els darrers anys. Sant Esteve prové d’una tradició rural, que va abandonar els anys 60 i ha evolucionat molt des d’aleshores. Així doncs, us portaria primerament als llocs on hi ha la cultura del poble i als lloc on el paisatge segueix tenint una gran bellesa, i us mostraria la fusió entre el Penedès i el Baix Llobregat.
Més tard, us ensenyaria els llocs en què la indústria i la logística han aportat més, seguint l’artèria de Martorell i d’Abrera, amb la SEAT com a gran punt de referència, i també les altres empreses que han mostrat el seu compromís al territori. El recorregut més significatiu, en conclusió, seria cultural, paisatgístic i industrial.
En quina situació econòmica es troba el seu ajuntament?
Com us deia abans, l’any 2007, amb la crisi, van caure els ingressos de manera sobtada. I l’evolució des d’aleshores ha estat lenta. Teníem un nivell de despesa, especialment en personal, que era el propi d’una ciutat gran i que només podíem mantenir gràcies al creixement del poble i dels habitatges que s’hi feien. Era elevat perquè hi havia molts serveis que posàvem a l’abast de la gent, i projectes que teníem per anticipar-nos al futur, perquè havíem estimat que el poble podria arribar als 10.000 habitants. Així doncs, ens vam preparar per equipar-nos per quan arribessin i donar-los facilitats per ser actius socialment i cultural.
Vam iniciar projectes per a un centre cultural, un centre social i de joves i una residència, com a grans infraestructures. També teníem les llars d’infants. Però la crisi ens va forçar a haver d’escollir quina acabàvem i quina deixàvem per acabar. Vam decidir que la residència de la gent gran era la prioritària.
I els altres projectes van quedar aturats.
Poc a poc vam anar veient que no tindríem altres oportunitats de créixer en molt de temps. Els promotors que havien de venir a construir es van fer enrere i van retirar les seves inversions. Així que vam començar uns projectes avalats per un finançament futur que ara passava a estar compromès.
Ens calia definir una altra opció per dotar el poble dels recursos pressupostaris que li farien falta. I vam optar per valorar territoris que poguéssim posar a disposició de l’activitat econòmica. Vam trobar una empresa aragonesa que volia implantar-se al territori amb una fàbrica de cartró i vam pensar que seria una indústria solvent i responsable que podia atraure més activitat. Més tard, l’any 2015, l’empresa Decathlon va aprofitar també el polígon i va traslladar aquí una part de la seva logística. Aquell va ser el punt d’inflexió, perquè a partir d’aleshores tot es va anar desenvolupant.
Ara ja tenim tots els solars pràcticament plens d’activitat o en construcció. Així és com estem començant a recuperar els romanents que teníem. Però encara ens ha quedat un deute significatiu, que ronda els 9 milions d’euros i que venia de ser-ne 16. Creiem que a partir del 2027 ja no el tindrem i que tornarem a disposar d’una capacitat inversora directa en el municipi, que podrem dedicar a la recuperació.
Quins reptes prioritaris tenen per al que els queda de legislatura?
El nostre repte en aquesta legislatura és el d’iniciar un canvi d’imatge del poble. Em refereixo a carrers, places, restauració de l’espai urbà en l’aspecte físic,… Estem treballant amb els grups polítics per dedicar una part del romanent a canviar l’enllumenat i dotar-lo de més eficiència energètica, i per instal·lar sistemes d’energies renovables al pavelló esportiu.
Així doncs, també volem promoure l’estalvi energètic i la reducció d’emissions. A més, volem reasfaltar molts dels carrers del municipi, com a pas previ a una reurbanització que vindria posteriorment. Volem recuperar tot el que s’ha perdut en aquests darrers anys.
Quines diria que són les principals reivindicacions dels alcaldes i alcaldesses que coneix?
Quan tenim reunions amb els responsables de la Generalitat, diria que la principal preocupació és la salut de la gent. I també l’economia, és a dir, la paralització de l’activitat en molts sectors. En el nostre cas també estem veient que hi ha una impossibilitat de practicar esport, o activitats sòcio-culturals, com podria ser la dansa. La gent es va distanciant i les entitats tenen por de no recuperar l’empenta que tenien abans de la pandèmia. També preocupen força la salut mental i l’atenció primària.
La pandèmia ha afectat el CAP local?
Un dels primers efectes que vam viure després de la declaració de pandèmia va ser el tancament dels CAP. Els pobles petits ho hem patit molt. Al principi era un tancament total, que ens forçava a haver-nos de traslladar a poblacions veïnes on s’acumulaven les persones malaltes. Però, a més, a Sant Esteve no hi tenim transport públic regular i això fa que la gent hagués d’agafar els seus cotxes particulars per desplaçar-se al metge. Moltes d’aquestes persones eren grans. Així doncs, la nostra reclamació era recuperar l’atenció primària. Molts altres pobles petits també ho demanen.
Avui per avui tenim el CAP obert només al matí. Però és una atenció que no és suficient. I a més es vol imposar un model de telemedicina que no és possible en tots els casos, perquè els propis metges demanen poder auscultar els pacients. Crec que no n’hi ha prou amb veure’s a través d’una pantalla… Cal que el metge palpi el pacient, molt sovint.
Acabem de viure un procés electoral i trigarem una mica abans no es formi un govern. Quin creu que ha de ser el paper dels municipis en la nova legislatura al Parlament?
Doncs crec que molt més implicada. Els ajuntaments, i no faig cap distinció, fem el que fem per ajudar a la gent i no tenim els recursos per poder-ho assumir directament. En canvi sí que tenim espais i eines per poder-ho posar en pràctica. Nosaltres podem ser més propers a la ciutadania i comunicar les coses amb més facilitat. Li poso un exemple…
Faci-ho, si us plau.
En el cas dels ERTOs, actualment, es necessita molta feina de tramitació d’expedients. Però veiem que hi ha situacions d’excés de feina que fan que els tràmits no avancin ràpid i això genera repercussions importants en els usuaris. Crec que això es podria gestionar molt millor, perquè els ajuntaments tenim la capacitat de desfragmentar els expedients. També coneixem les necessitats d’habitatge. Es podria descentralitzar la gestió de l’habitatge social i posar-la en mans dels municipis, dotant-los d’instruments econòmics. O el transport urbà, en àrees que estem una mica desconnectades.
En fi, jo crec que els ajuntaments podrien estar disposats a gestionar àrees que avui estan concentrades en mans de l’Estat i dels governs autonòmics. I ho farien bé, segur que amb molta eficàcia. Però ens passa al revés: i és que hem de corregir situacions que afecten els nostres veïns, però per les quals no tenim competència directa o no rebem recursos. I tot i així les hem de pagar. Soc un defensor absolut dels ajuntaments.
