SOBRE EL CAS DE LES RETRIBUCIONS ALS MEMBRES DE L’FMC
Per Joaquim Nadal i Farreras
Font: El Punt Avui.
La decisió judicial d’imputar quaranta alcaldes i alcaldesses amb responsabilitats directives a la Federació de Municipis de Catalunya és sorprenent, però no admet discussió. La separació de poders i la seva independència forma part del nostre entramat institucional i d’una cultura política que tots hauríem de compartir. Però l’alarma i la confusió que ha suscitat el cas mereix alguns comentaris.
Vull fer un al·legat en defensa dels alcaldes i alcaldesses de Catalunya. Vull reivindicar el bon nom i l’honorabilitat dels milers de ciutadans i ciutadanes del nostre país que, des de 1979, han acceptat responsabilitats públiques amb evident sacrifici de les seves vides, de la seva vida familiar, de les seves professions i de les seves economies domèstiques. A la política local s’hi ha anat a treballar per la col·lectivitat i a perdre-hi diners, no pas a fer-ne. I això ha estat així en tots i cadascun dels 947 municipis de Catalunya, des del poble més petit fins a la més gran capital, des dels municipis on la dedicació municipal mai no ha tingut cap mena de retribució fins a les ciutats grans i de major dedicació, on els plens municipals han votat les retribucions dels electes; retribucions que, en general, han estat per dessota de les que els mateixos electes rebien en els seus respectius camps professionals. Per moltes excepcions que puguem trobar, que també n’hi ha, la regla general ha estat la d’una dedicació abnegada a la col·lectivitat i al servei públic, pensant en els interessos i necessitats de la comunitat ciutadana.
EL CAS DE LES MAL ANOMENADES dietes dels membres de la direcció de l’FMC ha portat a una situació insòlita i absolutament injusta, i per un conjunt degiragonses desgraciades ha passat que a l’imaginari col·lectiu s’ha fixat una fotografia equivocada: les retribucions complementàries establertes, i legítimament justificades, han passat a ser, als ulls de l’opinió pública, una mostra més de la corrupció rampant que envaeix la política per totes les escletxes. A parer meu es tracta de retribucions complementàries, no pas dietes i sous encoberts, que es justifiquen de forma jerarquitzada en les quantitats percebudes en funció de les responsabilitats i les dedicacions directives a l’FMC, des del president i els vicepresidents fins als membres del Comitè Executiu i els presidents de les diferents comissions de treball en què s’estructura l’FMC. Unes retribucions complementàries que tinc el convenciment que també cobren els membres de la direcció de l’Associació Catalana de Municipis, si bé en aquest cas no s’ha plantejat cap mena d’acció judicial i per això no ha estat notícia.
EN TOTS ELS CASOS ES TRACTA de quantitats ajustades i proporcionades, i la confusió s’ha generat quan, barrejant els conceptes, s’ha informat de forma indiscriminada de quantitats acumulatives per un període de tres anys, i en cap cas no s’ha desglossat individualment la percepció mensual de cada alcalde i alcaldessa que, en algunes ocasions, esdevenen quantitats irrisòries.
ÉS POSSIBLE QUE DEGUT A LES modificacions legislatives l’aplicació del concepte dietes hagi esdevingut un punt feble administratiu d’aquestes retribucions, però d’aquí a sembrar l’ombra del dubte i estendre la sospita de corrupció hi ha un abisme.
EN EL CAS DE LES RETRIBUCIONS DE l’FMC hauria volgut una resposta unànime i contundent per part de totes les institucions i de tots els partits polítics en defensa del col·lectiu d’alcaldes i alcaldesses. Una defensa de la legitimitat de les retribucions complementàries ajustades, i una defensa tancada de l’honorabilitat de tots els electes en relació específica amb aquestes retribucions i, malgrat totes les excepcions, fent extensiva aquesta honorabilitat a trajectòries impecables des de fa dècades al servei de la política i del municipalisme. Ha semblat, contràriament, que tothom fugia d’estudi, que miraven cap a un altre costat, i fins i tot, que en la confusió les reaccions dels partits i d’algunes individualitats s’abonava més la presumpció de culpabilitat que la d’innocència. La transparència passa per donar totes les explicacions i no per la feblesa de la por col·lectiva i el pànic escènic.
