Alcaldes i coronavirus: rebus sic stantibus

La pandèmia del coronavirus que estem patint amb seguretat farà ressuscitar, en l’àmbit de la contractació local, la doctrina jurídica tradicional coneguda com “rebus sic stantibus”, segons la qual els pactes poden ser modificats, de forma excepcional, si es produeix una alteració substancial de les circumstàncies concurrents en el moment de la contractació.
 

Aquest brocard d’origen llatí s’acostuma a utilitzar com a continuació del principi general vigent per a tots els contractes: que els pactes s’han de respectar, modulant-se amb l’afegit “mentre les circumstàncies no variïn”: “pacta sunt servanda rebus sic stantibus”.
 

Pensem en les piscines i instal·lacions esportives municipals forçosament tancades, en les obres paralitzades, en l’impost sobre activitats econòmiques, en l’IBI (per la pèrdua dels valors de la propietat deguda a la pandèmia)… 
 

Un dels casos extrems, ja en l’àmbit supralocal, és el de les empreses concessionàries de les autopistes, que han perdut més del 80% d’usuaris en els darrers dos mesos, a les quals el govern espanyol ha concedit el dret al reequilibri econòmic per l’impacte del Covid-19 però limitant-lo als contractes que van entrar en vigor després del novembre de 2011 i, per tant, excloent els contractes anteriors. S’anuncien plets multimilionaris si no s’arriba a nous acords entre les empreses i l’Estat.
 

Recentment, la Sala Primera del Tribunal Suprem (Civil) ha declarat la vigència d’aquest principi general a la seva sentència de 6 de març del 2020: “…según la doctrina jurisprudencial de la rebus sic stantibus, la alteración de las circunstancias que puede provocar la modificación o, en último término, la resolución de un contrato, ha de ser de tal magnitud que incremente de modo significativo el riesgo de frustración de la finalidad del contrato. Y por supuesto, es preciso que tales circunstancias sobrevenidas fueran totalmente imprevisibles para los contratantes…”.
 

És absolutament essencial per aplicar aquest principi, per tant, la imprevisibilitat del canvi de circumstàncies, i això també ho relaciona el TS amb els contractes de llarga durada.
 

La pregunta que ens faríem en l’àmbit local és: com lliga aquest principi amb l’altre principi general de la contractació administrativa: el contracte a risc i ventura del contractista?
 

Doncs bé, també el Tribunal Suprem ha declarat la vigència del principi rebus sic stantibus dins els contractes administratius, com diu la seva Sala Tercera (Administratiu) en la sentència de 12 de desembre de 2019: “No obstante lo cual, y aparte de las compensaciones que corresponden al empresario por el ejercicio de la “potestas variandi”, se ha de entender que en determinadas circunstancias procede el mantenimiento del equilibrio financiero del contrato, por la aplicación de la teoría de la imprevisión o riesgo imprevisible, que tiende a configurar dicho equilibrio en relación con los elementos iniciales tenidos en cuenta en el momento de la formalización del contrato, en consideración al cual se configuraron las prestaciones iniciales con un determinado contenido. Son estas condiciones, se insiste, las tenidas en cuenta para realizar la contratación -“rebus sic stantibus”-, las que presidieron la base económica del contrato, por lo que su alteración imprevista ulterior conlleva la ruptura de la ecuación financiera del contrato…” 
 

En els propers mesos, quan es recobri plenament l’activitat econòmica (ja veurem a quin nivell), i es reiniciï l’activitat judicial, es podrà comprovar la forta incidència als tribunals d’aquest principi jurídic de llarga tradició en els plets que, amb seguretat, es generaran, i els alcaldes hauran de tenir-ho present per a negociar les millors solucions per a les seves comunitats.