“Als pobles, els partits polítics fan més nosa que servei”

Com diria que és el seu estil de fer política a l’alcaldia?

Potser és un estil poc convencional. Jo soc mestre i m’encanta donar classes. Però m’he trobat que el món dels ajuntaments és molt presidencialista. I a mi, que soc el Francesc, encara em costa que em diguin que soc l’alcalde… dos anys després! A mi m’agrada més l’estil de la proximitat, del parlar, del baixar al carrer i trobar-me la gent al carrer. Això sí, l’oficina sempre està oberta i el meu telèfon està obert i disponible les 24 hores.  A mi m’agrada escoltar molt i ser molt dialogant, estant a la vora de la gent. Una mica el mateix que intento amb tots els alumnes a classe.

M’he trobat que el món dels ajuntaments és molt presidencialista. I a mi, que soc el Francesc, encara em costa que em diguin que soc l’alcalde… dos anys després.

A vostè, què el va motivar a entrar en política?

Va ser el moment pel que passava el país. Jo vaig estar molt implicat amb el referèndum i tot aquell desconcert va ser decisiu per a mi. Va ser com una decisió de “caixa o faixa”, és a dir, “o anem a fer la república des del costat de casa o pleguem”… Allà em vaig trobar amb gent molt bona que tampoc venia de cap partit i això va ser molt important. Vam ser un grup de veïns i veïnes que dèiem: “au, vinga, anem a fer poble”. 

També vaig trobar el suport de la família que va dir: “doncs vinga, comprometeu-vos-hi i a veure què decideix el poble”. I així vam anar a fer política. A més de tot això, des que tenia setze o disset anys que em vaig dedicar a l’escoltisme i a la cultura, en resum: a fer servei.

I s’havia plantejat que podia arribar a ser alcalde?

Doncs no. Però la implicació amb el Procés sí que va ser un detonant per canalitzar aquestes ganes de fer servei a Catalunya i a construir una república des de l’entorn més immediat, que és el nostre poble.

Li han tocat dos anys de mandat prou complicats. Què n’ha après?

Han estat anys complexos, i més quan un no té experiència de gestió municipal. He après que som un poble molt ric i que ens podem autogestionar. Al Palau d’Anglesola ens podem autoabastir comercialment i en quant a serveis. I això ens ho anem recordant. Però també hem descobert que entre els veïns podem cuidar-nos nosaltres mateixos perquè som solidaris.

Un exemple: tenim una residència municipal, que depèn de l’ajuntament. Des del primer moment del confinament que hi tenim voluntaris ajudant la gent gran. He trobat molt bona predisposició de la gent quan les coses han anat maldades. També hem après que hi ha gent que ha patit molt. Començant pels que han hagut de fer dol d’una manera poc humana i que han hagut d’acomiadar-se dels seus sense poder-se abraçar, com s’ha fet sempre. Enguany hem tingut 25 nens i nenes d’infantil, P3, P4 i P5, tancats en una quarantena a l’estiu. I dius: “ostres, en plena calor”… Sempre hi ha hagut un neguit darrere d’un altre. I hem hagut de treballar des del punt de vista econòmic, però també emocional.  

He trobat molt bona predisposició de la gent quan les coses han anat maldades.

Abans d’entrar en aquest tema, expliqui’ns aquestes fotografies personals que ens ha portat.

Doncs miri, en una hi surt en Francesc de petit, amb barretina i faixa de catalanet, perquè la meva estima pel poble i pel país em ve de casa. Això va ser quan anàvem a cantar caramelles, que és una cosa que fèiem abans i que ara ja s’ha perdut.

L’altra foto és de la joventut. Quan tenia 18 anys vaig ajudar a organitzar un agrupament escolta al poble i vaig posar-m’hi al capdavant. Aquí hi surto amb la senyera i la guitarra. Era una manera de dinamitzar el jovent que em feia sentir molt de gust. Més tard, quan vaig ser pare de la Xènia i del Cesc, l’escoltisme va ser més difícil. I vam recuperar aleshores una revista local que es diu l’“Avenç de Palau d’Anglesola”, amb una colla de persones motivades per treballar per la cultura i recuperar la història. Encara se segueix publicant.

La darrera foto és dels meus anys com a alcalde. Amb els adolescents del poble vam creat un Consell de Participació Adolescent i vam inaugurat una Plaça de la Infància i l’Adolescència, perquè ells mateixos la van demanar. Els nens i nenes, i el jovent, tenen una plaça pròpia aquí. Aquesta foto és del dia que vam inaugurar la plaça amb ells.

Quines mesures han hagut de prendre des de l’ajuntament per pal·liar la pandèmia?

Pel que fa a l’economia, hem hagut de cuidar molt el comerç, informant dels horaris i posant el grup de voluntariat a gestionar que cap casa no quedés privada de la compra, especialment si tenien algú malalt o gent gran. També hem facilitat tràmits als restaurants i les terrasses i hem congelat els pagaments. Aquí hi ha hagut un patiment econòmic molt important.

Pel que fa a l’acompanyament emocional que us deia abans, ara tornem amb el voluntariat a la residència i ajudem a passejar els padrins. És un goig. I també mirem de recuperar les activitats del dia a dia del teixit associatiu. Hem dedicat molt d’esforç a preservar les festes majors amb mesures de separació, reserves prèvies, etcètera… Són coses a les que no estàvem acostumats. Però han anat molt bé i la festa major d’aquest estiu ha estat un gran moment de retrobada, de sortir al carrer altre cop.

Parli’ns dels veïns i veïnes. Quin caràcter tenen? 

Tenim un gentilici llarg: palauanglesolins i palauanglesolines, perquè de “Palaus” n’hi ha d’altres a Catalunya. A mi em costa molt posar etiquetes i en defujo, especialment a l’escola, però diria que els veïns són molt participatius per la gran quantitat d’entitats que tenim. Estan enamorats d’una zona com aquesta, que és plàcida i tranquil·la, i que està ben connectada. Tenen ganes de fer coses pel poble i també són molt respectuosos. 

I quines altres virtuts té El Palau d’Anglesola, com a poble?

Estem al cor de la plana. Per tant, és un espai fantàstic per passejar, pedalar, anar a córrer, etcètera. També s’hi pot descobrir un canvi molt important que hi va haver a Ponent amb la construcció del Canal d’Urgell. Aquest era un territori molt àrid i sec, del que en deien el “clot del dimoni”, però amb el Canal tot va canviar. I ara volem reivindicar els 150 anys d’aquest nou paisatge.

Ara les banquetes són les vies verdes per descobrir. També tenim una església en restauració, i el nucli antic, que dona nom al Palau, perquè era dels senyors d’Anglesola. Igualment tenim la cooperativa del modernista Cèsar Martinell, que va ser deixeble de Gaudí. I moltes places i jardins. Aviat serem la primera Vila Florida del Pla d’Urgell. No és un mèrit del govern actual, sinó que fa molts anys que es cuiden aquestes places i avingudes.

Aquest era un territori molt àrid i sec, del que en deien el “clot del dimoni”, però amb el Canal d’Urgell tot va canviar fa 150 anys.

Quina és la situació econòmica de l’ajuntament en aquests moments?

Sortosament és molt bona. Això ens ha possibilitat la gran obra que tenim entre mans actualment, que és una llar d’infants. I també unificar l’escola, que fins ara estava situada en dos edificis. La situació econòmica també ens permet presentar-nos a subvencions i com que enguany tenim la regla de la despesa favorable, podrem disposar d’aquests estalvis. Aquí no ens podem pas queixar. 

Han hagut de renunciar a algun punt del programa per culpa de la pandèmia? 

Podríem dir que hem seguit picant pedra i treballant. Ho vull dir així perquè, malgrat la pandèmia hem pogut seguir amb el programa previst i el nostre equip de govern ha estat tossut, també a l’hora d’empènyer els projectes més ambiciosos.

Malgrat la pandèmia hem pogut seguir amb el programa previst i el nostre equip de govern ha estat tossut.

Com és el perfil del seu equip de govern?

Som sis persones i molt diferents. N’hi ha quatre del grup “Ara al Palau”, tots nous en política i sense experiència prèvia en cap partit. I n’hi ha dos més d’un grup independent que ja tenen més veterania. Hem sumat la diversitat i com que el poble mateix és molt divers, el grup també és ric. Som gent molt treballadora, disponibles i amb el mòbil obert les 24 hores. I tots tenim molt clar el servei a la vila i la transparència. Sabem que hem de poder fer-ho tot molt obertament, i poder-ho explicar a tothom, siguin d’allà on siguin. 

Quines són les principals línies de promoció econòmica que han empès?

Nosaltres tenim un polígon industrial construït que encara ens cal desenvolupar. Està a tocar de l’autovia i, per tant, pensem que està molt ben connectat, a una distància fantàstica de Lleida i de Barcelona i ens sembla que tindrà moltes possibilitats de creixement. Però la pandèmia ens està dificultant la feina de potenciar-lo. A banda, tenim comerç local, treballadors autònoms… tot això ho potenciem des de l’ajuntament, i mirem de treballar-ho i cuidar-ho.

Ens podria dir quin ha estat el millor moment que ha viscut al capdavant de l’ajuntament?

Sempre són coses que tenen a veure amb les persones. Per exemple, el lliurament d’una flor a les persones que arriben als 100 anys. Fins i tot en moments com aquests, en què sembla que tot es faci fosc. És fantàstic. També ho són les reunions amb els infants. Com li deia, tenim un consellet infantil i un d’adolescent, on podem donar-los veu i escoltar-los. Aquestes experiències ens proporcionen uns moments que no tenen preu perquè la seva veu arriba aquí i es pot gestionar el poble amb el que ens diuen.

I, com li comentava, també hi ha grans moments quan tirem endavant projectes com l’escola. Ara acabem de licitar el projecte executiu i ja és un somni que es comença a plasmar amb els plànols. Quan fas concret i real el somni, l’experiència és molt rica.

I quan hi ha algun projecte que no pot reeixir, no sent frustració?

Pels que venim de fora del món polític, sí. Són coses difícils de pair, perquè el ritme amb què batega l’administració no és pas el de les entitats o les persones. I encaixar aquesta lentitud burocràtica, que ja entenc que hi ha de ser, amb el ritme al que vols que avanci el poble, costa molt. I més, quan tenim pandèmia.

Crec que és quelcom que ens caldria revisar, però és molt complicat. Primer cal saber entendre-ho i després hem de demanar que les coses no es paralitzin per culpa de la burocràcia… S’escapa al sentit comú i no batega al mateix ritme que la vida.

El ritme amb què batega l’administració no és pas el de les entitats o les persones.

Quan es troba amb altres alcaldes i alcaldesses, quines són les seves reivindicacions més habituals?

Curiosament, a El Palau d’Anglesola ens trobem en 2.200 habitants, que és el nostre rècord. Per tant, no patim el problema del despoblament amb què es troben altres localitats properes. En canvi, el que tenim aquí són els problemes típics d’una vila que comença a ser gran, perquè no tenim policia municipal ni tampoc càmeres de vigilància i això fa que hi hagi cert incivisme en alguns indrets. 

Crec que la Generalitat ens hauria de donar un cop de mà en això. Igualment, abans parlàvem del polígon. També aquí falta la visió de territori que ens ajudi a implantar empreses per concentrar indústria alimentària i tecnològica. Això ens ajudaria a omplir el polígon, per exemple. Tot plegat té a veure amb la burocràcia feixuga i amb tots els canvis polítics que hi ha hagut darrerament. 

També ens caldria una visió més estratègica quant a la xarxa de camins. Aquí n’hi passen quatre amb gran potencial turístic: el de Sant Jaume, el Camí Ignasià, el Camí Català i l’Inter-Catalunya, que va de Girona a Lleida. Però unificar tot això ens costa molt. I el que demanem és més visió estratègica, perquè a l’ajuntament el dia a dia se’ns menja.

Creu que se’ls té prou en compte, als ajuntaments?

La dificultat en gestionar el dia a dia potser també és més nostra. No som capaços, de vegades, de projectar més enllà. Vull dir que el Pla d’Urgell és una comarca molt jove, de 33 anys d’història. Potser caldria que els alcaldes ens poséssim tots d’acord per anar plegats a demanar a la Generalitat. Ens manca creure’ns aquesta comarca. Hauríem de saber què és el que volem. Podríem anar tots junts a parlar de cultura, d’esports, de xarxa viària, d’economia…

Penso que als pobles, els partits hi fan més nosa que servei perquè, al final, en comarques com la nostra no hi ha tanta diferència a l’hora de defensar el que vols per casa teva. Tots hauríem de pactar uns punts en comú. Jo vinc de fora del món dels partits i crec que cada quatre anys hi ha d’haver canvis perquè és molt saludable que així sigui, però caldria que tots aquests punts en comú s’impulsessin independentment de si venen les dretes o les esquerres pel bé del poble i la comarca.

El Pla d’Urgell és una comarca molt jove, de 33 anys d’història. Als alcaldes ens fa falta creure’ns-la per anar plegats a demanar a la Generalitat.  

Ens deia abans que va entrar en política per la situació de país. En quin moment creu que estem ara?  

Crec que hem tingut uns anys d’avançada. Si més no, pel que fa aquí al poble. La primera festa major que va organitzar el nostre equip de govern vam convidar el president del Consell Comarcal (Rafel Panadés) i el president de la Diputació (Joan Talarn). Són de dos partits diferents, però van fer junts el pregó. Aquest agost vam convidar en Josep Rull i na Meritxell Serret a fer-lo. També són de partits diferents i ens van fer una crida a sortir-nos-en i a ser optimistes. Quan veus això des del poble, des de la base, et frustra molt que després sigui tan difícil posar-se d’acord per anar a una taula de diàleg.

Torno al que he dit fa una estona: a nivell local els partits ens frenen. No pot ser que ens frenin l’esperança de posar unes urnes algun dia. Tenim un camí que no és fàcil, però el tenim clar. I l’1 d’Octubre vam aprendre coses. Hi ha gent que ha patit molt i que han estat a la presó. Ells segur que tenen l’estratègia i d’aquí a un temps segur que ho aconseguirem. Potser seran els nostres fills. Però si aquests han trobat la llum, falta que els partits no els tapin.

Quina és la seva agenda d’avui?  

Aquest matí he sortit a córrer ben aviat. Després m’he reunit amb els Amics del Camí de Sant Jaume i, seguidament, he quedat amb vosaltres per l’entrevista. A continuació tindré una reunió molt important amb els tècnics de medi ambient del Consell Comarcal, perquè hem tancat els contenidors de brossa i hem posat sistemes intel·ligents que identifiquen els veïns. Ara hem de treballar la taxa justa, és a dir, premiar aquells que més bé reciclin.

Més tard me n’aniré a donar classe dues hores, per allò de tocar de peus a terra. I aquesta tarda inaugurarem l’aula d’extensió universitària, que és un projecte molt interessant. És una nova associació del poble que ens portarà mensualment conferenciants de la Universitat de Lleida per fer xerrades aquí. Això és ampliar la cultura i els coneixements. Finalment, aquesta nit tindré una reunió amb l’agrupament Escolta i amb els joves que fan tan bona feina al Cau… El dia serà intens. I, a banda, sempre tinc el mòbil i el WhatsApp oberts.