“Als pobles hem de poder posar recàrrecs a l’IBI de les cases buides”

Expliqui’ns què el va motivar a entrar en política.

A primers dels anys setanta jo tenia 14 o 15 anys i encara era el temps de franquisme. Aquí al poble hi havia un grup de joves inscrits al Front Nacional de Catalunya i, en certa manera, em van motivar a participar-hi. No eren uns temps tan agradables com ara, però des d’aleshores ençà sempre he fet activisme polític.

Va seguir vinculat a aquestes sigles?

No. En acabar els estudis a Barcelona vaig tornar aquí i ho vaig deixar. Aleshores vaig ajudar en la constitució del primer ajuntament democràtic des del l’agrupació d’independents, progressistes i nacionalistes, que era un conjunt de persones provinents de diversos partits democràtics. El 1987 vaig entrar com a regidor d’aquest grup i vaig passar-hi 18 anys… Em vaig llicenciar en oposició. I el 1995 vaig entrar a l’ajuntament com a regidor d’ERC, perquè un grup de persones va constituir la secció local del partit i ens hi vam presentar. Vaig estar de regidor fins el 2011.

I aleshores què va passar?

Ho vaig deixar altra vegada. Però a les eleccions de 2015 em van demanar d’anar-hi de cap de llista. No ho havia fet mai i m’hi vaig posar. Vam perdre les eleccions contra Convergència, per 15 vots, però vam quedar empatats a quatre regidors amb ells. I hi havia un regidor independent que va voler pactar amb mi. Així que, sumant els nostres quatre i ell vam guanyar l’alcaldia. El 2019 vam guanyar amb un 65% dels vots, és a dir, amb majoria absoluta.

Amb una experiència tan dilatada com la seva, què diria que n’ha après de tot el que ha passat en aquests anys com a alcalde?

El cert és que molt, de quan estava en oposició. Un cop et nomenen alcalde ets l’alcalde de tothom. Mentre estàs en oposició defenses una visió del poble des d’un punt de vista partidista. Ara, com a alcalde de tots, has de valorar que no pots fer el 100% del que voldries i que t’has d’acomodar als interessos de tots. Per exemple, jo soc ateu, però els primers dies d’alcaldia va venir-me a veure el mossèn i em va dir que una sèrie de senyores temien que jo no anés a la Missa de Festa Major.

Un cop et nomenen alcalde ets l’alcalde de tothom. Mentre estàs en oposició defenses una visió del poble partidista. Ara has de valorar que no pots fer el 100% del que voldries.

I els sabia greu.

L’ajuntament, institucionalment, hi havia anat sempre. Jo no hi havia anat mai com a regidor. Li vaig dir que comptés amb mi, perquè com a alcalde creia que he d’atendre també els ciutadans de Bellcaire que són creients. Un cop ets alcalde veus les coses d’una altra manera i has d’actuar també d’una altra manera. 

Li ha tocat governar en uns anys molt difícils…

Els primers quatre anys van ser molt bons perquè érem pocs: quatre regidors i un d’independent. Ho vam passar molt bé i teníem molta il·lusió. Ara també la tenim, però ja treballem d’una altra manera. En som més i ens hem pogut distribuir la feina. Fins que va arribar la pandèmia, que ha estat un cop fort i ens ha obligat a plantejar-nos les coses d’una altra manera.

Hem hagut de reinventar activitats i festes, però crec que tot ha sortit bastant bé. No hem estat un poble amb gaires malalts de Covid-19 i hem pogut anar solucionant els problemes. També hem fet moltes coses no només pels ciutadans sinó pels grups que treballen per la ciutadania. 

A la festa major de l’any passat acabàvem de sortir del confinament i només vam fer dues activitats. Una va ser una cercavila i vam rebre molts agraïments d’aquella gent en acabar, dient-nos que els havíem donat feina després de tant de temps parats. També vam fer un castell de focs i vam repartir unes bosses amb una ampolla de vermut, patates… Un detall per dir a tothom que l’ajuntament sabia que era festa major i que volíem que la gaudissin com fos possible. La gent t’ho agraïa.

Els primers quatre anys van ser molt bons. Ho vam passar molt bé i teníem molta il·lusió.

Ens pot comentar aquestes fotografies que ens ha portat?

Sí. Una és de 1971, quan era ben jovenet. Aquí va crear-se una agrupació sardanista, de la qual ara celebrem el cinquantè aniversari. M’hi vaig incorporar al cap de dos anys i Bellcaire va ser un dels llocs amb més colles: en teníem vuit. No estava malament per un poble de 1.400 habitants. Reunien tot el jovent del poble, perquè aleshores la gent no marxava tant com ara. Això també ens va permetre introduir altres elements de la cultura catalana en l’activitat local; penseu que aleshores l’ajuntament no era democràtic i hi havia una mica de resistència. Aquesta és una foto d’una sardana de germanor.

L’altra fotografia, també molt important per a mi com a alcalde, és la inauguració de la primera fira FiraBell, que vam celebrar la setmana passada. Va venir la consellera Serret, que viu aquí a prop, a Vallfogona. I com que és una fira de productes de proximitat i agricultura ecològica va acceptar de seguida la nostra invitació. I la fira va ser un èxit esclatant: va venir molta gent i el poble se la va fer molt seva. Recordo amb molta emoció que el dia abans vam muntar les carpes i semblava festa major.

La consellera Serret de seguida va acceptar la nostra invitació a la primera edició de FiraBell, una fira de productes de proximitat i agricultura ecològica.

Ens deia que l’afectació de la pandèmia ha estat limitada a Bellcaire.

I hem fet les feines normals. Vam desinfectar els carrers, tot i que no va servir de gaire, i hem pres totes les mesures que el Procicat ens demanava en cada moment. També hem adaptat els actes públics a les mesures de seguretat i la gent va acceptar i complir el confinament de bon grat. Ens ha facilitat la feina de vigilants. De vegades sortia al carrer alguna persona que no estava bé mentalment i simplement havíem d’anar a explicar-li que guardés les distàncies.

Quin és el caràcter de la gent local?

Tenim una personalitat molt específica. Potser se’ns veu de certa manera des de fora, però som persones molt generoses i col·laboradores, amb molt de sentit de poble i ens estimem Bellcaire, amb tot els seus defectes. 

Jo soc d’aquí de naixement i potser puc dir que ens manca una miqueta d’iniciativa de vegades, ens caldria arriscar-nos una miqueta més, perquè som una mica conservadors. A l’hora de plantejar segons què, cal tenir-ho en compte. Però en el temps que port d’alcalde hem intentat intervenir per ajudar a la gent a ser més valenta.

A Bellcaire ens caldria arriscar-nos una miqueta més, perquè som una mica conservadors.

Quines coses té de bo i de dolent el poble?

Quan vam entrar al govern veníem de 32 anys de mandat de Convergència, que era un partit conservador. Si uneixes el conservadorisme del poble amb el de l’ajuntament, et trobes que al principi la gent deia que no li calien canvis. Vèiem que moltes coses que s’havien de fer, es feien tard o malament. Per exemple, ens vam trobar aquest mateix edifici amb goteres. Ningú no havia fet res per tapar-les. I nosaltres ens vam gastar 6.000 euros per fer-ho.

A l’escola també vam haver d’intervenir perquè quan la van ampliar van fer un ascensor i no l’havien posat en marxa mai. Alguns infants el necessitaven, perquè tenien una cama trencada o problemes de mobilitat i havien d’evitar les escales. Era una cosa ben senzilla i en canvi no s’havia fet. No hi havia una voluntat de fer les coses ben fetes. Ens hem trobat que calien fer moltes coses de manteniment i millora. Per exemple, el consultori, que és nou, amb una sala de cures i un sistema distint a l’anterior i que li estalvia temps a la gent.

Quins llocs destacaria com a més interessants, en quant a patrimoni o riquesa natural?

Bellcaire és un poble relativament nou i no té gaire patrimoni. Abans es trobava en una partida que es deia Filella, més avall al Pla d’Urgell, que era un indret pantanós i enfonsat. A l’Edat Mitjana hi va haver una pesta i la gent en va sortir. Així que al segle XVIII van pujar a la part més elevada i es van instal·lar. 

Tenim aquí mateix una maqueta del poble vell, que correspon a la zona de l’ajuntament i l’església. Hem arreglat el primer dipòsit d’aigua potable, de 1885, que està il·luminat i és de pedra amb volta, però moltes de les altres coses antigues, com ara els safareigs, els van destruir. I l’església, que és del segle XVIII, està remodelada als anys 60.

Quina situació econòmica té l’ajuntament?

Quan vam arribar vaig tenir la sort de trobar-me un deute mínim, perquè com li deia no s’havia fet gran despesa. Jo crec que potser ara ens endeutarem, però per obres importants. Les obres petites les podem compensar amb un romanent de tresoreria de 600.000 euros. 

Per exemple, remodelarem la biblioteca local i la integrarem a la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat. A l’escola vam comprar un terreny per fer una sala escolar per a la canalla, perquè puguin jugar-hi a l’hivern, que fa molt de fred durant l’hora del pati. Tampoc tenen una sala d’actes comuns. Igualment tenim la plaça 1 d’octubre, que està a la carretera, i que ara urbanitzarem per donar-li un aspecte una mica més urbà a la vila.

Quan vam arribar vaig tenir la sort de trobar-me un deute mínim, perquè el govern anterior era conservador i no havia fet gran despesa.

Han hagut de renunciar a algun punt del programa electoral? 

Nosaltres disposem d’uns coberts, que eren de la cooperativa i que va comprar l’ajuntament, al costat de les piscines. És un projecte molt important, de molts diners, en què pensem ubicar un centre d’interpretació de la Batalla del Segre i un centre per a jubilats. Tot això ho deixem aparcat per ara perquè no disposem de tants diners. 

Tenim una població amb edats molt avançades i hem de trobar solucions per a ells. Tenim una llar de jubilats però els falten serveis. Estem pensant si comprem una casa adequada de dins del poble, que tingui jardí, o bé en construïm una de nova en un terreny que puguem comprar.

Per un poble com Bellcaire és important l’ajut que rep de les entitats supramunicipals?

Sí, sobretot la Diputació. Ells tenen molts diners. En l’anterior mandat, la Diputació no ens va donar ni cinc. Només els ajuts que donaven a tothom. Els ajuts directes que demanàvem no ens van tocar. Deixem-ho així. Ara la situació ha canviat i la Diputació actual fa servir uns barems nous. I dona a tothom.

En l’anterior mandat, la Diputació no ens va donar ni cinc. Ara la situació ha canviat i la Diputació actual fa servir uns barems nous.

Vam entrevistar recentment el president de la Diputació de Lleida i ens deia que estava satisfet amb la feina feta.

Jo només en tinc una queixa. I és que els ajuntaments que vam ser perjudicats, i que no només érem d’Esquerra o de Convergència, no se’ns tingués en compte el deute històric. Aquí a la vora hi ha un poble que rebia entre 80 i 100.000 euros d’ajuts directes. Nosaltres, res. Ara tots dos rebem el que ens toca. Aleshores, què fem amb els diners que havíem demanat i no se’ns van donar? 

Fora d’aquesta discrepància, trobo molt més adequat el sistema actual, perquè ja sabem anualment la quantitat que ens toca i ens permet programar-nos què farem cada any.

Quan es troba amb altres alcaldes i alcaldesses, quines serien les principals reivindicacions en què coincideixen?

Ara ha sorgit un moviment nou aquí al costat, al poble de Montgai, impulsat per l’alcalde Jaume Gilabert. Es un grup de treball anomenat “Eines pel Repoblament” i que combat la xacra que patim tots els pobles: la gent ens marxa. Hem creat una mena de lobby per impulsar que les administracions mirin de corregir i ens donin eines per superar el problema. Si no, d’aquí a uns anys hi haurà pobles que hauran desaparegut. 

Un dels condicionants importants d’això és la vivenda. Aquí tenim carrers que tenen un 60% de les cases buides, i en un altre 15% hi viu una sola persona, que és gran. En no gaire temps més també quedaran buides. Però no es volen vendre, ni es volen llogar, o bé en demanen un dineral. Jo crec que la gent jove porta canalla i la canalla va a l’escola, i és interessant que es quedin a viure aquí. Una de les reivindicacions que tenim és que ens donin eines als ajuntaments per poder posar recàrrecs per exemple a l’IBI de les cases buides. 

Aquí tenim carrers que tenen un 60% de les cases buides, i en un altre 15% hi viu una sola persona, que és gran.

Quin creu que ha de ser el paper dels alcaldes a la planificació del futur del país? Se’ls té prou en compte des del govern?

No, i penso que hauríem de vehicular aquesta participació. Però crec que tant l’administració de la Generalitat, com les administracions supramunicipals o el mateix Estat haurien, de crear fòrums per escoltar-nos. Perquè qui pateix els problemes dels ciutadans som nosaltres i ens veiem sovint empesos a resoldre’ls sense els mitjans necessaris.

Per exemple, ara Salut ens ha traspassat la inspecció de comerços i ja m’explicaran com ho hem de fer…. No tenim personal. Només l’agutzil i dues persones de la brigada que no donen l’abast. De vegades les administracions demanen que actuem i no tenen en compte l’estructura que tenim.

Un altre problema gran és el de l’urbanisme. Tenim el mateix pla urbanístic per Bellcaire que per Barcelona, tot i les diferències. Creiem que ens caldria més flexibilitat. Per exemple, hauríem de poder adequar una casa, o una masia abandonada per viure-hi, perquè la gent jove s’hi pogués quedar. O no demanar tanta extensió de terreny per fer una casa als afores dels pobles. Vull dir, que ens permetessin una flexibilització de la normativa urbanística. I això demostra que no se’ns escolta prou.  

Tenim el mateix pla urbanístic per Bellcaire que per Barcelona, tot i les diferències. Creiem que ens caldria més flexibilitat

Quina és l’agenda d’un dia normal per a vostè?

En primer lloc jo treballo de la meva professió, que és del que em guanyo la vida, perquè aquí no cobro res. Cada dia vaig a Lleida a treballar al Departament fins a les quatre i dino allà. Quan torno al poble, passo per casa a veure la meva dona i vinc de seguida a l’ajuntament. A les tardes hi soc i de vegades demano que vinguin les administratives, o em truquen al mòbil i despatxem. Estic aquí treballant fins a quarts de nou. Aleshores torno a casa al vespre i parlo una mica amb la família… Però el proper novembre em jubilaré de la feina i ja vindré a treballar als matins aquí.