A la comarca del Segrià, a la província de Lleida, i tocant a les terres d’Aragó, trobem aquest poblet de poc més de 6.300 habitants escampats en una superfície generosa, al voltant de 50 km2. Un dels seus punts importants és la comunicació, ja que Almacelles està situada prop del què serà l’aeroport de Lleida, i a tocar de l’autovia A-2, de Barcelona a Saragossa; la A-22, de Lleida a Osca i Pamplona; i la A-14 la de la Vall d’Aran. De comunicacions i altres cosetes relacionades amb el municipi parlem amb el seu Alcalde, Josep Ibarz.
“Si una cosa bonica que té la política municipal és que tens el privilegi, amb el teu equip, de poder millorar el teu municipi. Encara que això suposi un considerable desgast personal”
“Cada poble hauria de buscar el seu punt de partida històric, un enllaç que li pugui servir per projectar-se de cara als altres municipis. Nosaltres en tenim dos, un és l’aigua i l’altre és el de Josep Mas d’Ordal”
“Cal estimar el país, per anar-lo coneixent i que et vagi aportant valors. D’aquesta manera, acabes essent diguem “còmplice” d’un sentiment ben propi, el que et fa considerar com a teva la terra on hi has nascut i viscut”
Amb tants càrrecs que havia ocupat, sembla que només li faltava el d’alcalde.
Si, a veure, el món de la política és com tot, té els seus avantatges i els seus inconvenients, però el cert és que a mi em feia molta il·lusió ser Alcalde. Penso que si una cosa bonica té la política municipal és que tens el privilegi, amb el teu equip, de poder millorar el teu municipi. Encara que això tingui un preu elevat.
En quin sentit?
La política desgasta molt, a nivell personal i familiar. No treballes de 8 a 3 de la tarda com els funcionaris, per entendre’ns. En aquests 7 anys que porto essent alcalde, no he fet vacances. No és que em queixi, però s’ha d’estar al peu del canó i això comporta tota una sèrie de responsabilitats.
Unes responsabilitats que, per altra banda, ha assumit gustós
Sí, sí, és clar. Forma part de la manera de ser i de com m’he format. Però hom acaba essent tot allò que ha anat aprenent i com ho ha anat assumint per forjar la seva manera de ser.
Suposo que hi té a veure el fet que nasqués a París.
Sí, els meus pares eren d’aquí, a Almacelles, i van marxar a Paris l’any 1956. Jo hi vaig néixer cinc anys més tard, l’any 1961.
Anys interessants els 60. Sobretot a París.
Recordo perfectament el maig del 68, encara que era un marrec. Van ser anys revolucionaris, que en certa manera van canviar moltes concepcions, especialment la manera en què es concebia l’individu i el seu entorn. Miri, fa poc li comentava a l’Artur Mas que el sistema educatiu francès pensa molt en la formació, no solament en la professional, sinó també com a ciutadà.
Això devia despertar la seva consciència nacional.
Potser sí. El cas és que a França et fan estimar el país, te’l fan conèixer, te n’aporten valors. I d’aquesta manera, acabes essent diguem “còmplice” d’un sentiment ben propi, el que et fa considerar com a teva la terra on hi has nascut i viscut. A mi em va passar. Quan tenia 12 anys, l’escola em va portar d’excursió a veure un museu. Quan ets nano no dones importància a aquesta mena de coses, però val a dir que una de les primeres coses que vaig fer quan vaig ser alcalde va ser fer un museu a Almacelles. Suposo que formava part d’aquesta idea inconscient de tenir cura pel patrimoni.
Un patrimoni que no només és històric.
No, no. hem fet altres coses. D’un antic abocador n’hem fet un parc i l’hem transformat de tal manera que li hem posat un llac artificial i una illa al mig de gairebé 3 hectàrees i amb 350 arbres plantats. I l’any que ve n’iniciarem un de nou.
Un projecte important, aquest.
Sí, aquest sentit de respecte per la natura també el vaig aprendre a França. A França i dels meus pares, és clar.
Fins quan hi va viure, allí?
Fins als 14 anys, una part molt important de la meva vida. Llavors vam tornar a Almacelles. El canvi, certament va ser molt gran. Paris era una ciutat immensa i quan de petits veníem a estiuejar aquí, a Almacelles vèiem que l’avantatge que té un poble respecte una gran capital és que podíem estar al carrer fins tard, anar tot el dia amb bici, i tenir una llibertat que a Paris no teníem. Però a mida que et vas fent gran valores altres coses, com el patrimoni que hi ha allà i el significat d’un país com França en la història d’Europa. Jo em sento molt català, però per aquesta vinculació amb França, també em sento molt europeista.
I acaba essent alcalde d’Almacelles.
Quan accedeixo a l’alcaldia, tot el que sento ho intento transmetre als companys de l’equip i dur-ho a terme. Tot això sumat al que he après exercint com a tal, i tenint en compte les limitacions pressupostàries.
Però tot i així, em sembla que és molt conscient de l’estratègica situació d’Almacelles.
Que es remunta bastants anys enrere en el temps, en la divisió entre les dues Catalunyes, la Vella i la Nova. Diferents en territori, diferents en mentalitat i sobretot, diferents en valors. No és fins als anys 1870-1880 que la Plana de Lleida no es comença a regar, i no serà fins entrat el segle XX, l’any 1910, quan s’inaugurarà el Canal d’aigua de Catalunya que provocarà que hi hagi una transformació gradual, sobretot en el camp. Però n’hi ha una altra, i de més important, a més: la de les persones.
I això tindrà repercussions durant molts anys.
Quan es comença a elaborar el Pla General, a principis dels anys vuitanta, es van perllongar unes normes que ja eren obsoletes, i el que feien la majoria dels alcaldes era ampliar-les, però sense saber certament on anaven. La renovació del Pla General que vam dur a terme va establir un sostre d’habitants que es va fixar en 15.000; vam mantenir el sistema de quadrícula que ja estava vigent al segle XVIII.
Què és aquest sistema de quadrícula?
Amb la guerra dels Segadors, al segle XVII, moltes terres van quedar despoblades. I el Rei Carles III, tot i que ser fill de Felip V, amb tot el que va significar per Catalunya, va voler modernitzar el país posant poblats diguem “a la venda”.
I Almacelles va ser un d’aquests pobles.
Un dels representants de la classe burgesa que havia començat a sortir a Barcelona, cofundador de la Cambra de Comerç, va comprar les terres al rei. I llavors li encarrega a l’arquitecte Josep Mas d’Ordal que faci una mena de pla general del poble, una quadrícula. Passats 274 anys, estem plantejant una renovació de tot plegat, però mantenint aquesta estructura.
Per això és tant important Mas d’Ordal a Almacelles.
Quan jo vaig arribar a l’alcaldia molt poca gent sabia sobre l’origen de tot això, i és per aquest motiu que hem dut a terme una labor pedagògica per a què tothom sàpiga qui és Mas d’Ordal. Però no només això és important des d’un punt de vista diguem urbanístic. A partir d’aquí, hem començat a treballar tot el que és el tema cultural i en un futur hi haurà un Museu d’Arquitectura i Urbanisme Josep Mas d’Ordal.
És important no perdre les arrels.
Sóc dels que penso que cada poble ha de buscar el seu punt de partida històric, la seva pròpia legitimació, que li pugui servir per projectar-se. Nosaltres en tenim dos, un és l’aigua i l’altre és el de Josep Mas d’Ordal. D’aquesta manera, ens diferenciem d’altres pobles però el més important, és que mantenim una identitat.
Ja hem vist que el tema cultural el tenim dominat. Què tal l’econòmic?
Sí, ja ha pogut comprovar que la història m’apassiona. Però tot està lligat: des que els romans van inventar les vies de comunicació, està més que comprovat que tot el que està al costat d’una carretera important té possibilitats de crèixer. Pensi que l’Ajuntament d’Almacelles va ser, juntament amb els pobles de la Franja, el que es va posicionar clarament quan va sortir el tema de l’aeroport. Érem conscients que tard o d’hora això acabaria portant riquesa.
I per això es van moure.
Tot això ens va portar a negociar amb la Conselleria. Però no ha estat l’únic. Hem aconseguit un enllaç amb el polígon i Alguaire, així que molta gent haurà de passar per Almacelles per anar a l’aeroport i la Vall d’Aran, així que d’aquesta manera serem una cruïlla important de comunicacions. A més, tenim el ferrocarril, a 15 quilòmetres tenim l’AVE, i estem al mig de tres autovies.
De comunicacions no es poden queixar.
El mes de juliol passat es va signar el Manifest d’Almacelles amb tots els alcaldes de Convergència Democràtica i Unió Democràtica, i on hi va estar present l’Artur Mas. I és que ens hem de moure: amb el tema de l’Eix Occidental ens hem adormit. Nosaltres pensem que hi ha d’haver una via que vagi paral·lela a la part occidental de Catalunya, tot i que és un tema complicat perquè la via ràpida que es vol, des de Sopeira fins a la Vall d’Aran ha de ser molt ràpida, i s’han de fer diversos ponts.
Les infraestructures són cares.
Per això es veu que no hem fet els deures com a país, perquè el món es veu només des de Barcelona. Ja està bé, ja, tenir una capital potent, però si tenim una ciutat forta i un país desèrtic tampoc anem enlloc.
Alguna cosa hauran de dir des de l’Estat?
El Govern espanyol té les idees molt clares, com a mínim per perjudicar-nos. L’autovia l’estan fent arribar a Jaca i a València. Però l’eix mediterrani no el fan que passi per aquí. I això si que penso que és un error perquè l’eix més natural és Tortosa-Lleida-Vall d’Aran i Toulouse.
Vostè ho veu molt clar, però tothom està content amb aquests projectes?
Sempre n’hi ha que no, com l’oposició, però hi ha un termòmetre que ho marca sens dubte: les eleccions. A Almacelles mai cap partit havia tingut majoria absoluta i això penso que és sinònim que la gent està contenta. I és veritat que hem fet molts canvis, molts d’ells urbanístics, com el fet d’haver recuperat moltes façanes, o d’haver aconseguit que la Generalitat declarès el centre històric Bé Cultural d’Interès Nacional, que és la màxima distinció. La qüestió és anar treballant.
