“Cal dir-ho: les administracions tenen una mica oblidats els pobles rurals”

Vostè porta quinze anys compaginant la feina d’acadèmic i investigador universitari amb la d’alcalde. Creu que ha canviat gaire la política municipal en tot aquest temps?

Doncs sí. D’una banda, positivament: els canals d’informació s’han modernitzat molt, i tot el que fa referència a expedients, informatització, automatització, ha avançat. De l’altra, negativament: hem patit un procés de burocratització molt gran que, per als pobles petits és més un impediment que altra cosa. Proporcionem uns serveis i atenem unes obligacions burocràtiques i anualitzades que haurien de ser molt més simples. Sembla com si la normativa estigués feta i pensada només per a les grans capitals.

Sembla com si la normativa estigués feta i pensada només per a les grans capitals.

Amb la pandèmia, ha estat un any gaire complicat per a fer d’alcalde?

En aquests mesos ens hem ocupat de gestionar tres coses. La primera és que tenim una població força envellida i això va fer que, amb totes les restriccions de mobilitat, ens calgués atendre les persones grans que viuen soles. Ben cert és que, com que ens coneixem tots, ens preguntàvem contínuament qui podia necessitar tal o qual cosa, o com podíem ajudar cadascú. A més, els algutzirs van fer una feina impecable.

La segona cosa a gestionar va ser la informació. Va ser complicat. És cert que tenim l’aplicació eBando, però la gent gran, que són qui més informació necessiten, són també els que menys domini tenen d’aquestes aplicacions. Ho vam suplir telefonant o visitant contínuament aquestes persones. 

Hem patit un procés de burocratització molt gran que, per als pobles petits és més un impediment que altra cosa.

I la tercera?

Tot això que li he explicat ho vam haver de fer mentre ateníem la nostra vida professional. Nosaltres no vivim de la política, ni cobrem per assistir als plens. De manera que havíem de gestionar-ho tot els dissabtes i diumenges, o bé als vespres. I encara vam tenir un altre problema.

Digui’l.

Havíem d’establir la connexió amb els serveis mèdics. Quan tot això va començar, el doctor, la infermera, l’administratiu, etcètera, van deixar de venir al poble. I hi havia gent que tenia alguna problemàtica i que els calia ajut. Els adreçaven a Torredembarra, però aleshores, en trucar al CAP d’allà, els atenia una màquina. I això ho feia tot més complicat.

La COVID ha incidit gaire en l’activitat econòmica local?

Tot va quedar bastant aturat. Però, en realitat, només va afectar la restauració. Els dos bars, el restaurant i un allotjament que tenim al poble. La resta es va considerar com a activitat essencial i es va mantenir.

I vostè també va passar la COVID?

Personalment sí. Vaig passar el virus aquest any. Vaig donar positiu el dia de Reis i vaig haver de confinar-me un mes en una habitació de casa. No em va caldre hospitalització i ho vaig superar relativament bé, però durant quinze dies, ho vaig passar malament. 

Vaig donar positiu per Coronavirus el dia de Reis i vaig haver de confinar-me un mes en una habitació de casa.

Com a tots els alcaldes, li hem demanat que ens triés i expliqués tres fotografies personals.

N’he portat dues de quan era petit. En una hi estic amb la meva mare a la Plaça Catalunya de Barcelona. Que jo recordi, va ser la primera vegada que anava a Barcelona, amb uns cinc o sis anys. No sé per què el meu pare no va sortir també a la foto. També en tinc una altra, de quan tenia la mateixa edat, estant a l’escola. És d’aquelles fotos que ens feien abans, amb el mapa al darrere i uns prestatges amb uns quants llibres.

En tinc una de quan era més gran. Sempre m’ha agradat molt l’esport i n’he practicat. Concretament, vaig jugar molts anys al futbol. Quan ho vaig deixar em vaig posar a córrer i a fer fúting. I participava en curses. Aquesta foto ho mostra, corrents en una festa major del poble.

També en té una de més recent, ja fent d’alcalde.

És de quan ens va visitar el conseller Josep Rull. Tinc un record molt maco d’aquell dia. I ens vincula amb el Procés, pel fet que ell està ara a la presó per motius polítics, represaliat. De totes les conseqüències de la judicialització de la política, aquesta ha estat la que més m’ha impactat. Nosaltres, com a alcaldes, vam donar totes les facilitats perquè es pogués celebrar el referèndum de l’1 d’octubre. Formàvem part d’un col·lectiu al que podien represaliar. I alguns ho van ser. Suposo que jo també, però encara no m’han cridat a judici.

Nosaltres, com a alcaldes, vam donar totes les facilitats perquè es pogués celebrar el referèndum de l’1 d’octubre. Formàvem part d’un col·lectiu al que podien represaliar.

Quines coses bones i dolentes destacaria dels seus conciutadans?

Només en puc dir coses bones [riu]. Cal tenir en compte que som un poble de 550 habitants i que tenim una població molt estabilitzada, amb un percentatge elevat (un 30% aproximadament) que provenen del Marroc i de la resta d’Europa. També tenim persones dels països de l’Est. Han vingut aquí a trobar feina, s’han col·locat i s’han establert.

El que trobo és que la gent de Salomó se sent molt del poble, hi està molt identificada. No només ho senten, també ho practiquen. Fem moltes activitats i la major part d’elles són de voluntariat. Si no fóssim persones amb aquests valors, no faríem aquesta feina: preferiríem asseure’ns al sofà i mirar la tele en tornar de la feina.

El que trobo és que la gent de Salomó se sent molt del poble, hi està molt identificada.

I a banda de la seva població, què seria el millor del municipi?

Tot i ser un petit, tenim uns actius materials i immaterials molt notables. Déu n’hi do! La natura i la gastronomia en són una mostra. És cert que les crisis, especialment la del 2008, van picar molt fort en els establiments de restauració. Abans teníem aquí quatre o cinc restaurants dedicats a la calçotada. Van minvar. Ara, però, ho anem recuperant de mica en mica, malgrat les restriccions.

Quins serien els indrets més emblemàtics del municipi?

Com a patrimoni artístic, o amb valor etnogràfic, tindríem l’Església Parroquial. I, molt específicament, una capella de dins del temple, que és del Sant Crist, del Barroc. L’any 1936 va patir molts desperfectes però manté la lluïssor. 

També tenim una casa pairal, la dels Nin de Salomó, que tenen una implicació important amb la capella del Sant Crist. Tenim aquí una llegenda que se situa al segle XVI en què, suposadament, un d’aquests Nin va marxar a l’Àfrica a buscar blat perquè hi havia molta fam a la comarca. A Alger hi va conèixer un mercader que tenia una imatge del Sant Crist. En Nin la va comprar li a va dur cap aquí. De seguida es va formar una aureola que va portar a pensar que el Crist obrava miracles. Sabem que al segle XVI ja hi havia molta devoció a aquest Crist i que, fins i tot, s’organitzaven romeries des d’altres contrades. La Confraria de la Sang de Tarragona, per exemple, va venir sobre el 1617 a demanar-li que els deslliurés d’una plaga d’erugues. Així doncs, el Crist transcendeix l’àmbit local i conforma un patrimoni immaterial. Ens queda de tot això un “Ball del Sant Crist” que representem gairebé ininterrompudament des del segle XIX. Des de 1972 ho fem cada any, amb excepció del passat. Enguany el recuperarem i el farem al carrer.

Quina és la situació econòmica de l’ajuntament?

Bona. Estem molt sanejats. Els ajuntaments estàvem subjectes a la regla de la despesa: era igual si estàvem bé i si complíem tots els terminis de pagament, com si teníem diners: No en podíem gastar. Podíem patir el risc que ens caigués la teulada al damunt i que no poguéssim fer les obres. Aquestes restriccions ens van limitar. Però en aquests moments la regla ja no hi és. Esperem que no la tornin a implementar. 

En anys normals el nostre pressupost és d’uns 600.000 euros. Quan hi ha un PUOSC atorgat per la Generalitat i ho ajuntem amb el PAM de la Diputació, podem programar obres d’infraestructures i finalistes.

Quins serien els reptes que els queden per fer en aquesta legislatura?

En aquesta legislatura hem insistit molt en la qüestió de la carretera i les comunicacions. Als pobles rurals, cal dir-ho ben clarament, les administracions ens tenen una mica oblidats. Ho gestionen molt malament i ens tenen molt poc en compte en quant a infraestructures i serveis. Una de les estratègies de desenvolupament oblidades del segle XXI és la dels pobles rurals.  

La carretera, especialment la que porta a la costa, està molt malament. És perillosa i té moltes corbes. La nostra prioritat aquesta legislatura ha estat insistir molt en això i ara hem guanyat una mica en seguretat, millorant la visibilitat dels revolts i fent un pas de vianants al l‘entrada del poble i a l’estació de tren. També han començat a desplegar la fibra òptica. Ens han dit que al setembre ens arribarà. Així ho esperem.

A banda d’això, dins del pla d’obres i serveis hi tenim l’arranjament del passeig que va en paral·lel a la carretera. És ample, gairebé com la rambla d’una vila gran, i ens requereix de fer-hi un manteniment i soterrar certs serveis, malgrat la complexitat de l’obra.

Quines serien les principals línies de promoció econòmica?

Més que línies, tenim acords bilaterals. En un poble petit com el nostre, el que intentem és donar els ajuts quan són necessaris. Ara durant la pandèmia, per exemple, hem ajudat els establiments de restauració perquè, literalment, els han caigut els ingressos.

Abans deia que se’ls té poc en compte. Quin creu que hauria de ser el paper dels ajuntaments i dels alcaldes en la planificació del futur del país?

En primer lloc, les administracions superiors no tenen gaire en compte els pobles petits, si més no des d’un punt de vista administratiu. Ens cal dedicar molts recursos humans: secretaris, interventors, administratius… Han de donar compliment a un munt d’obligacions imposades com són els procediments, les formes, etcètera, que són farragosos i desproporcionats amb la magnitud de les actuacions que emprenem. Crec que n’haurien de ser més conscients i flexibilitzar-ho una mica més. 

D’altra banda, crec que ens haurien de tenir més en compte, com us deia abans, en matèria d’infraestructures i comunicacions. Entenem que la nostra principal aportació és ajudar a reequilibrar el territori. Catalunya és un país molt desequilibrat en quant a concentració de persones: tenim les àrees metropolitanes i tenim la resta del país. La costa i l’interior no tenen punt de comparació. També podem aportar molt en la lluita contra el canvi climàtic.

Parlant de polítiques més generals, què creu que està fallant actualment perquè hi hagi aquesta inestabilitat des de fa anys?

El principal problema, segons ho veig, és que s’hagi judicialitzat la política a partir d’una reivindicació nacional de Catalunya i que s’hagin produït totes aquestes conseqüències de gent empresonada, represaliada, a l’exili, pendents de judici… Això és una condemna a les aspiracions legítimes d’un Estat propi, perquè és quelcom que no es vol de cap de les maneres i que es respon amb una dinàmica venjativa.

Al meu parer, el poder judicial s’ha llençant al damunt d’unes línies polítiques divergents i no hi ha manera de fer un referèndum. També en l’alta política hi tenim problemes de corrupció. Jo crec que caldria anar renovant els càrrecs. Sé que hi soc des de fa molts anys, però ni jo, ni els regidors, no vivim de la política.

Al meu parer, el poder judicial s’ha llençant al damunt d’unes línies polítiques divergents i no hi ha manera de fer un referèndum.

Es tornarà a presentar com a alcalde en les properes eleccions?

Doncs no. Crec que s’ha de donar el pas i s’ha de deixar que vingui gent nova a rejovenir la política. És molt sa, democràticament parlant. A més, si entren persones noves amb idees noves, il·lusions renovades i el nivell de preparació actual, millor. Jo no tinc Twitter, ni Facebook. Com a molt, el telèfon mòbil, el Whatsapp i el correu electrònic, per això crec que el jovent podrà fer molta més promoció a través de les xarxes socials.

Quina és la seva agenda del dia?

Avui tinc dues o tres consultes. Poca cosa. La meva agenda com a alcalde és petita i limitada. Estic treballant en un article que s’ha de publicar i ja vaig tard, així que faig recerca. Però també tinc el telèfon connectat en tot moment i si hi ha qualsevol tema, l’atenc.

Una cosa que cal destacar és que, des de l’any 1987, aquí a Salomó només hi ha hagut una sola candidatura política que s’ha presentat a les eleccions. Sempre hi ha hagut entesa i no ens han calgut partits. Ens toquen set regidors i, a sobre, en tenim tres o quatre de suplents. Per tant, ens podem repartir la feina entre tot l’equip de govern i anem integrant els suplents a fi que es puguin anar foguejant amb la gestió municipal. Cada vegada que fem una reunió som unes 10 persones i tots anem a una, sense oposició. Per aquest motiu podem descentralitzar molt bé la feina.

Creu que és positiu o negatiu que no hi hagi oposició?

En un poble petit opino que és positiu. En altres llocs, no ho sé, però en aquest poble, amb el tarannà que té, segur. Nosaltres arreglem les coses ben bé com podem, sense mirar-nos-hi en el temps que dediquem i sense cap retribució. Com a molt, ens cobrem els tiquets de pàrquing si hem hagut d’anar no sé on a resoldre un tema. Té a veure amb el sentiment de voluntarietat que us deia abans.

No obstant, el proper equip que vingui s’ho hauria de plantejar una mica. Els diners d’un sou tampoc els paga el poble i depenen més de les hores i el volum del municipi. A Salomó hi ha moltes entitats de tipus recreatiu, esportiu, econòmic, cultural… totes funcionen molt bé i fan la feina voluntàriament.