Coneguda a nivell internacional per una Fira del Teatre que aquest any celebra el seu 30è aniversari, aquesta capital de la comarca de l’Urgell té molts motius per estar orgullosa de la seva història i el seu patrimoni. Amb una superfície de prop de 90 km2 que allotja poc més de 18.000 habitants, Tàrrega remunta els seus orígens a mitjans del segle XI, quan el comte barceloní Ramon Berenguer I va conquerir el castell targarí. Avui, però, el sector de serveis és la principal activitat econòmica de la ciutat, i qui millor que una persona que va representar el municipi durant dotze anys per a què ens en parli.
“El pitjor que ha passat és la desconexió que hi ha entre el poble i els qui governen. I això és greu perquè quan es perd aquest grau de connexió que s’ha de tenir, resulta difícil recuperar-lo”
“La gent es pensa que no però i tant que hi ha vida després de la política. El meu món ara és el casal d’avis, d’on sóc el president de l’associació. Hi ha el tema de l’hort, que et fa sentir més lliure, que et toca el sol, l’aire… hi ha la família”.
“No tinc la recepta per solucionar la crisi, és clar, però sí que crec que sense esforç, sense valorar l’estalvi, sense estirar el braç més que la màniga, no ens en sortirem. Això està més que clar”
Aquesta entrevista pretén revisar els seus anys com Alcalde. Però abans de ser-ho, a què es dedicava?
Era catedràtic d’Institut, d’història, ara estic jubilat. Ja veu que la feina no convidava precisament a dedicar-me a la política. Però llavors va ser per tot un seguit de factors que poc a poca m’hi vaig anar acostant: els amics, els companys, les relacions que hom va fent… i després, és clar, el ferm convenciment de voler col·laborar per a què les coses anessin una mica millor.
De quins fets guarda millor record del seu pas per l’Ajuntament?
Ara semblarà curiós, però el que recordo amb més estimació és la gran quantitat de compres que vàrem arribar a fer. Vam tenir ocasió de comprar, amb en Jaume Oligué, un excel·lent col·laborador, moltes parceles, moltes finques, edificis també, que després ens han donat la possibilitat de poder construir nous equipaments municipals. Va haver una època en què això es podia fer. Ara seria impensable.
Les coses han canviat molt
Si, ara la cosa la veig molt diferent, s’ha gastat més del compte i ens hem quedat tots pelats. Nosaltres abans teniem crèdit i no gosàvem demanar tot el que hauríem pogut, perque erem molt conservadors en aquest aspecte, però déu ni do, també el que vàrem arribar a gastar.
Per fer moltes coses, és clar
Sí, però als darrers anys no s’ha actuat així. I ara resulta que a més de tenir una gran quantitat de diners s’ha gastat molt més del que es podia. Sap vostè quin és el deute de l’Ajuntament de Tàrrega? A 31 de desembre de l’any passat, pujava a prop de 22 milions d’Euros. I en una població que no arriba a 20.000 habitants, això és una absoluta exageració. Quan estàvem nosaltres, ens criticàvem quan arribàvem al 110%. Ara estem al 130 o 150%, un disbarat.
Llavors no creu que sigui natural que en molts pobles o ciutats, la primera empresa sigui l’Ajuntament
No, és clar que no. Això és un fet absolutament aberrant. En aquests vuit anys l’Ajuntament de Tàrrega ha augmentat en 105 persones més. Són més de 300 persones treballant en un municipi que no arriba als 20.000!
Què pensa que hi ha millor i pitjor ara que quan governava vostè?
Penso que el pitjor que ha passat és la desconexió que hi ha entre el poble i els qui governen. I això és greu perquè quan es perd aquest grau de connexió que s’ha de tenir, resulta difícil recuperar-lo. I a més, és de les coses bones que té el viure en un poble, és clar.
En els anys en què va governar, ¿va haver de sacrificar molt la família per la política?
Quan t’ho mires amb perspectiva, penso que no, la veritat. Un no acaba de ser conscient de la feina que té fins que la deixa. Ara, per exemple, estic fent coses que no em podia imaginar que les faria.
Algun exemple?
Doncs preparar l’esmorzar per tothom quan em llevo: fills, dona, avis, per mí… això no ho havia pogut fer mai i ara ho faig cada dia. També tinc temps per dedicar-me a d’altres coses que sempre m’havien agradat, com els treballs manuals: restaurar mobles o anar a l’hortet, o acompanyar al meu sogre a l’Ateneu, que té 96 anys, per cert. Coses com aquesta, per exemple.
I no mira enrere?
És inevitable, i per això també fa il·lusió haver pogut treballar per la població, pels ciutadans. Això sempre et porta records agradables, és clar. Però també hi ha influït la parella. Jo crec que he tingut una dona amb molta paciència, en aquest sentit.
Diuen que la política és molt traïdora. Quants amics de veritat va guanyar amb la política i quant en vas perdre?
Miri, el meu cas és molt curiós. Els amics que tenia abans d’entrar en política, per diferents raons i divergències, avui no ho són i segur que culpa meva. En aquest sentit vaig ser molt estricte, i mai vaig acceptar de ningú i menys de jo mateix, que pogués fer res que la llei no permetés. I això no només va ser amb els amics. Podria dir que vaig entrar amb una situació econòmica determinada, i puc assegurar que en vaig sortir pitjor.
I per què ho va deixar?
Entre d’altres coses, perquè ja n’estava cansat. Vaig perdre les eleccions d’acord, però només per un marge de 30 vots. I això va provocar que es formés un tripartit. I també hi havia un tema de salut, però el cas és que aquestes circumstàncies unides van obligar a prendre aquesta decisió que l’hauria d’haver pres en el moment que no vaig sortir alcalde, i em vaig equivocar. Havia d’haver plegat el primer dia, no al cap de dos anys.
I vostè que va estar dotze anys d’Alcalde, hi ha vida després de la política?
O, i tant! El meu món ara és el casal d’avis, d’on sóc el president de l’associació. Hi ha el tema de l’hort, que et fa sentir més lliure, que et toca el sol, l’aire… hi ha la família. Hi ha món, a mi em falten hores, li ho asseguro.
I des d’aquesta perspectiva, com veu la crisi?
Vaja preguntes que feu! Potser que preguntéssiu a algú més preparat que no pas jo. No ho sé, la veritat, però sí que crec que sense esforç, sense valorar l’estalvi, sense estirar el braç més que la màniga, no ens en sortirem. Jo a casa meva, per exemple, he hagut de retallar, i seriosament. Tinc quatre fills i tots quatre amb carrera universitària, i sé el que costa tot això. Dos d’ells han estat un any a Anglaterra i un altre mig any a Austràlia. I ho he hagut de pagar de la meva butxaca.
Què pensa que necessiten les administracions per reactivar el país: posar-ho fàcil a l’administrat? simplificar tràmits? reduir la despesa i els funcionaris? baixar els impostos? dir la veritat i afrontar els problemes?
Doncs sí. Això i molt bé. Però penso que baixar impostos jo no sé si ho podrem fer, perque com ho tornarem tot això? A més donem una sèrie de serveis que fins fa ben poc no es donaven i la gent, quan donen un servei estem acostumats a que és gratuït però s’ha de pagar.
El veig preocupat
És que no sé com sortiran, les coses. La gent que s’ha presentat a les eleccions municipals en el cas de Tàrrega els admiro, perque es trobaran en situacions impensables. Per mí alguns no són conscients del que es trobaran, i tant de bo estigués equivocat. Per tant, potser han de fer coses que mai s’havien pensat que haurien de fer-les.
