“Cal tenir molt clares les prioritats: de poble i de país”

Penso que tot plegat resulta molt enriquidor. Hi ha molt de sacrifici al darrere i molt temps invertit, i des d’un punt de vista econòmic és evident que no surt a compte. I a més a més en comarques com aquesta, el Ripollès que estàn bastant afeblides, desestructurades, i amb una complexitat econòmica molt gran. Però també és veritat que això és molt vocacional, que t’enriqueix molt com a persona i que essent jove, et permet obrir horitzons, conèixer projectes, i ser capaços de millorar la situació del municipi. 

 

Sí, és clar, però crec que en municipis com aquest no fa falta uns estudis superiors però sí el compromís amb el poble i ser capaç d’entendre i palpar la realitat del municipi. L’alcalde ha de representar als ciutadans i tenir clar quines són les prioritats, i per això crec que si tens la formació adequada, el bagatge formatiu et permetrà tirar endavant amb un coneixement de causa de la realitat de l’Ajuntament més gran. Però no és indispensable.

 

Crec que la ciutadania de Campdevànol va valorar diferents factors, entre els quals hi havia tirar endavant un projecte que el que pretenia obrir de bat a bat les portes de l’Ajuntament per a què tothom fos escoltat, i també per traslladar la voluntat de l’equip de govern al carrer. Procuro estar a tot arreu però també pretenc incentivar els diferents grups des municipi per ser capaços de donar suport a empreses i comerciants i tirar endavant amb la situació econòmica que hem heretat.  

 

Sí, no és una comarca fàcil, no ho ha estat mai i crec que amb aquesta situació econòmica encara menys. I potser l’obertura de la C-17 podrà comportar algun benefici, però ara per ara, no podem obviar el pes d’una tradició: som un municipi que sempre ha viscut del metall, així que moviments socials com el sindicalisme o el socialisme sempre han tingut molt de pes. I ara és el moment de ser capaços d’apostar i de créixer com a municipi, de buscar altres alicients, com el turisme, i no deixar que els joves que van a estudiar fora ja es quedin a la capital i només tornin els caps de setmana. 

 

Sí efectivament. Des de fa uns mesos hem associat diferents empreses del municipi amb un promig de mig centenar de treballadors, que cada una d’elles ha avalat el “Projecte Campdevànol, capital del metall”. I això ens ha portat a prendre possessió fa uns mesos a la ciutat ucraïnesa de Donetsk, i de ser membre del Cercle Europeu de Ciutats Metal·lúrgiques com a única ciutat espanyola a dia d’avui que forma part d’aquest ens.

 

Vam considerar que si el nostre teixit econòmic està format per empreses metal·lúrgiques potents, que exporten a tot el món menys aquí, el que havíem de fer era ser capaços d’integrar-nos en aquesta associació i vendre el municipi com a un projecte industrial relativament autèntic, i això és el que vam fer a Ucraïna. I de moment, funciona de forma positiva. Així que esperem que amb les gestions que estem fent poguem recuperar el que anomenem la capitalitat del metall, l’inversió exterior. I no oblidar allò que li deia, el turisme. Un turisme industrial que no es coneix però que s’està potenciant cada vegada més. 

 

I per això, entre d’altres coses, fomentem l’ús de l’idioma entre el jovent, ja que avui dia, tothom té assumit que el coneixement de les llengües estrangeres ha de ser una realitat. ¿Creu si no, que em podria haver presentat a Ucraïna a defensar una candidatura de Campdevànol si no dominés les llengües estrangeres mínimes? I això també juga en l’altra vessant, la de la integració: sempre ho hem estat, aqui al poble, i arran de la gran emigració que va venir als anys seixantes i de com tothom s’ha anat adaptant, no hi ha diferències. 

 

Sí, efectivament. La Pinacoteca Coll Bardolet que es dedica a reivindicar l’obra d’aquest pintor del que aquest 2012 hem commemorat el centenari del seu naixement. Tenim una donació de pràcticament 220 quadres d’ell, d’un artista que va ser poc conegut fins la seva mort, i que des de llavors s’ha anat revaloritzant molt. I per això hem anat reivindicant-lo com una figura ben important del poble, que malgrat que ja veu que no som massa grans, tenim personatges rellevants. 

 

Sincerament, penso que l’únic que s’aconseguirà serà empitjorar la situació. Els regidors d’un Ajuntament cobren quatre duros i fan molta feina. Miri, a vegades, quan fan aquesta mena de lleis estan pensant en les grans ciutats, quan la realitat és evidentment, més complexa. Si redueixen els regidors es podrà fer menys coses encara de les que fèiem i més quan, en casos com el nostre i en municipis petits, és vocacional. 

 

Això és una altra cosa. Hi ha moltes formes de treballar que no necessàriament han de passar per la supressió de municipis, i més els petits, que no suposen ni cap greuge ni cap menysteniment a la realitat econòmica. El que no pot ser és que en prova a l’estabilitat pressupuestària aquí ens carreguem el sistema. També és cert que en matèria de competitivitat si va als països nòrdics o una mica més enllà de França veurà que l’estructura territorialitzada és una en la que els municipis tendeixen agrupar-se. I això crec que tard o d’hora haurà de passar aquí. Però no cal passar per aquesta radicalització. 

 

Mir, jo a banda de ser alcalde sóc conseller comarcal i no li enganyaré. En comarques com aquesta, els Consells Comarcals juguen un paper important perquè fan de pol d’atracció de serveis que no sempre els municipis petits poden prestar. I la Diputació també en el moment actual ajuda. Segurament aquests ens supramunicipals no tinguin massa utilitat en comarques molt denses però on estem són del tot necessàries. Així que, cal tenir molt en compte quines han de ser les prioritats i no posar-ho tot al mateix sac, ja que són realitats diferents. I unes realitats, a més que ara passen per moments molt díficils. 

 

Sí, és clar. Hem hagut de frenar la nostra activitat en tots el sentits perquè si no, no ens en sortíem. I ara les nostres prioritats pressupostàries passen per atendre les necessitats del nostre municipi que considerem essencials, i que passen per evitar la fracturació social a través de les polítiques socials, per exemple. Ja vindran temps millors, i si ara no podem fer inversions en places i carrers, doncs ho farem més endavant. Però el pressupost és el que és no ens podem permetre endeutar-nos, i menys, no pagar als proveïdors quan pertoca. 

 

En municipis petits com aquests penso que sí. I no parlo només del teixit cultural i social que es fa a través dels ciutadans, sinó també de l’econòmic. L’Ajuntament no sempre pot tirar del carro i hi ha gent disposada a col·laborar, on es fan actes que eviten aquesta fracturació social que comentava. I per què? Doncs perquè aquí ens coneixem tots. I a vegades això és dolent però també és positiu. 

 

Sí, a Campdevànol es viu bé perquè tenim tranquilitat, perquè quan un surt de casa no pateix segons quins problemes que passen en una gran ciutat, i perquè tenim els serveis garantits, serveis de qualitat. Ara tenim un hospital comarcal que ens presten uns serveis sanitaris excel·lents, i uns serveis educatius bons, però a més a més tenim un avantatge: i és que aquí no som un número, sinó que el ciutadà és un més d’un projecte que tots coneixem. Amb 3.500 habitants, és fàcil conèixer pràcticament a tothom i això permet donar respostes ràpides a molts problemes que l’alcalde de Barcelona, per exemple, no pot perquè és impossible conèixer la realitat de tots els ciutadans. 

 

D’entrada, crec que ni la ciutadania ni nosaltres mateixos esperàvem els resultats que van sortir. A partir d’aquí, es poden treure dues reflexions:  Convergència i Unió ha de liderar el projecte a partir d’ara, encara que evidentment, no ho podrem fer sols. Amb el context econòmic social que estem vivint, li serà molt difícil tirar endavant aquest govern en minoria. I no sé si ERC estarà disposada a fer aquest pas que jo crec que els ciutadans li han demanat: garantir l’estabilitat per bé del seu projecte. I cal prioritzar. 

 

Però tampoc desolador, en el sentit que hem de tirar endavant el projecte d’aquest país. Els ciutadans ens ho han demanat amb un resultat diferent del que hi havia però és el que sempre dic: nosaltres ens vam trobar el país en l’estat en el que el vam trobar, potser no hem sabut explicar les coses però sí hem hagut de respondre a la realitat del moment i fer-ne front. 

 

El projecte sobiranista i la consulta del dret a decidir ha d’anar endavant, perquè hi ha una majoria de diputats que així ho avala, però no ho podem tirar endavant sols. Així, algú que no sigui CiU haurà de donar resposta a la nova estructura política que s’ha presentat en el país. 

 

Doncs obrir ponts. Nosaltres fa un any i mig que governem amb Esquerre Republicana i funcionem molt bé. Evidentment ells tindran la seva opinió i nosaltres la nostra, però en un municipi, la independència té un valor relatiu a l’hora de gestionar la seva realitat. I també resulta evident que amb la situació amb la que ens trobem no hi ha marxa enrere en el sentit de dir: és el que hi ha. 

 

Hem estat fins a dia d’avui prou ofegats i amb una situació econòmica prou complexe com per dir prou i plantejar el que s’ha plantejat. A partir d’aquí caldrà veure quina solució trobem i quin és el projecte nacional d’aquest país. Catalunya continua tenint un missatge clarament a favor del dret a decidir, a favor d’aquest projecte de llibertat nacional. Si volem un projecte que aglutini tot l’ideari independentista, això s’ha d’expressar. El que no tinc tant clar és que alguns partits estiguin disposats esmerçar-hi esforços.