Dilluns, 2 de maig de 2022, Carles Ruiz, alcalde de Vildadecans, va participar en el cicle de diàlegs “Alcaldes i Universitat”, promogut per Alcaldes.eu i la Universitat Pompeu Fabra. L’acte va comptar amb la presència de:
- Il·lm. Sr. Carles Ruiz, alcalde de Viladecans
- Dr. Miquel Salvador, degà sortint de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF
- Prof. Magí Panyella, degà entrant de la Facultat
- Prof. Enric Herranz.
- Sr. Eduard Berraondo, com a conductor de l’acte
El Sr. Eduard Berraondo saluda tots els assistents i dona la paraula al Dr. Miquel Salvador, que a més de donar la benvinguda explica que ha estat nomenat Director General de Participació Ciutadana i Processos Electorals de la Generalitat de Catalunya. Presenta al Prof. Magí Panyella com a degà entrant.
Seguidament, el Sr. Berraondo fa la primera ronda de preguntes al convidat, interessant-se pels seus inicis en el servei públic.
El Sr. Ruiz saluda els presents i agraeix la invitació. Explica que té la formació d’educador social (antigament dita “educador de carrer”) i que es dedica a ajudar persones des que tenia 20 anys. Diu que mai es va imaginar fent d’alcalde i que sempre és bo formar-se i aprendre. Reconeix que ha comptat amb persones al seu voltant que l’han ajudat molt en tots els àmbits i anuncia que es tornarà a presentar a les properes eleccions, perquè vol “ser alcalde” i li agrada molt fer la feina que fa. Recorda, també, que va ser Miquel Iceta, del qui es defineix com a “bon amic”, qui el va animar a entrar en política.
Explica que el seu govern, actualment, té majoria absoluta (13 regidors de 25) i, no obstant, segueix comptant amb el recolzament de Podemos i En Comú, que al seu municipi van presentar-se per separat en les passades eleccions, però que estan pensant en plantejar una candidatura única. Explica també que aquesta relació entre el seu partit (PSC) i les altres dues formacions ha estat fructífera, i vigent tant si han tingut majoria absoluta com si no.
Defineix Viladecans com un municipi de 68.000 habitants, “una mida molt abordable de ciutat”, que no té els problemes ni de les ciutats més grans, ni de les més petites. Estima que, en els propers 20 anys, es podria arribar a una població de 80.000 habitants. En tot cas, segueix sent una ciutat part de l’anomenat “cinturó roig” de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb moltes persones treballadores que “han hagut de lluitar molt per totes les coses, des dels hospitals fins a les parades de tren”. Admet que hi ha certa consciència de lluita per sortir endavant.
Se li pregunta també per l’estructura de la població i la taxa de persones nouvingudes. Explica que a Viladecans hi conviuen nombroses nacionalitats, però amb un gran component d’immigració magrebina, que està present des de fa 30 anys, quan a Catalunya no era tan freqüent. Destaca que altres cultures no estan tan presents i ho vincula a la no disponibilitat d’una xarxa de transport públic que permeti connectar-se amb altres localitats.
Igualment explica que la C-32 va representar una inversió molt important als anys 90 del segle passat i que, juntament amb l’estació de tren, va canviar el posicionament de la ciutat envers el seu entorn. La C-32, admet, és una barrera, però a diferència del que passa en altres localitats, no priva, sinó que preserva, el creixement urbà i els camps que envolten la zona urbana.
Se li pregunta també per algunes grans instal·lacions de les que s’ha parlat abastament en el passat. Per exemple, el parc temàtic d’Eurovegas. El Sr. Ruiz explica que ni ell ni els alcaldes de la rodalia mai es van acabar de creure el projecte i, més aviat, van pensar que es tractava d’una “jugada de pòquer” en la que es va fer servir aquests municipis per fer un “engany”. En aquell moment (anys 2008-10) hi havia una crisi i una manca d’ocupació i tothom buscava treball. Així és que els alcaldes van anar a veure el President Mas i li van dir que el projecte no els agradava, tot i que no s’hi negarien, en cas de materialitzar-se. No obstant, voldrien estar dins del procés de decisió. En cas que no es materialitzés, volien un compromís de la Generalitat d’invertir en infraestructures i serveis socials. Finalment, això és el que va acabar passant. I la Comissió de Treball resultant va portar a nombrosos projectes que ara mateix ja existeixen.
Un altre dels projectes que es van esmentar fa anys va ser la creació d’un parc aero-espacial, aprofitant la proximitat de l’Aeroport del Prat i de la Universitat Politècnica. Ruiz explica que l’origen d’aquest projecte va ser l’interès de la Generalitat de crear un centre logístic en un gran polígon de la seva propietat. Van creure que la logística era una activitat que no generaria suficients llocs de treball i van desenvolupar un informe per convertir la instal·lació en parc aero-espacial Però aleshores va venir la crisi de 2008 i ho va aturar. Ruiz explica que a dia d’avui, gran part del desenvolupament que es preveia, ja s’està donant dins del conjunt del territori.
El Sr. Berraondo pregunta el sentiment que va tenir quan la Sra. Raquel Sànchez va ser nomenada Ministra de Transports. El Sr. Ruiz diu que se’n va alegrar molt, perquè tenen molt bona relació i el seu èxit és també l’èxit de tots els alcaldes de la zona. Igualment diu que ell s’estima més treballar en política municipal i reconeix que, com a Secretari de Política Industrial del PSOE li van oferir una responsabilitat en el govern de Pedro Sànchez, quan aquest va començar.
Se li pregunta també si, com a membre directiu de la Diputació de Barcelona, té alguna dificultat en compatibilitzar la responsabilitat municipal. Explica que té el costum de treballar en diverses dinàmiques a l’hora. A més, reconeix que té un bon equip de professionals i que no és gens personalista, de manera que delega tot el que pot. També diu que l’actual feina a la Diputació és més aviat una responsabilitat interna i que li permet fer les dues coses. Fa anys va ser diputat de Cultura i Turisme i va ser molt més demandant, tot i que en va “aprendre moltíssim”.
També se li demana opinió sobre si l’actualitat del cas Catalan Gate i l’espionatge de “Pegasus” pot generar algun impacte en la governabilitat de la Diputació de Barcelona. Ruiz estima que no. A més, creu que Junts i PSC estan fent un bon treball i admet que és molt còmode treballar amb persones d’altres partits. A més, recorda que la Diputació dona suport als ajuntaments, i està formada per persones que venen de les alcaldies que saben quins són els problemes del municipi, de manera que a tothom li resulta fàcil entendre’s. “No veig que Pegasus faci trontollar la feina a la Diputació de Barcelona”.
El professor Miquel Salvador demana al Sr. Ruiz si pot fer una crida per engrescar els assistents a assumir responsabilitats polítiques. L’alcalde de Viladecans diu que la vocació no ha de ser per tenir un càrrec polític, sinó per millorar les coses. Ell, personalment, mai s’ha resignat a acceptar una situació que no considera justa, i aleshores intenta canviar-la. En democràcia, diu, l’instrument és la política i l’administració.
També diu que ell ha preferit fer aquesta feina des de la política municipal, perquè “el registre de feines que tenim els alcaldes no es troba en cap altre nivell de l’administració”. Diu que en un dia pot tenir reunió per atendre una inversió de 60 milions d’euros i, al cap d’uns minuts, atendre una senyora a la que li ha caigut un arbre davant de casa. L’important, diu, és que l’administració pública és un instrument per canviar les coses.
També se li pregunta sobre el sistema de participació i relació amb la ciutadania que hi ha a Viladecans. Ruiz recorda que ha canviat molt en els darrers anys. Des que Barcelona va començar a adoptar els plans estratègics com a eina metodològica els anys 90, hi havia hagut sempre una visió de planificació sobre les necessitats del municipi. Ara aquest enfoc ja és més global, i Viladecans ja no té com a referència el seu propi entorn, sinó l’Agenda 2030 i, per tant, les accions que es fan a tot el planeta. A més, també ha canviat la manera de fer les polítiques. Abans era molt parcialitzada i ara es treballa amb un model de missions estratègiques compartides, en que un gran projecte és impulsor de molts altres petits projectes. També ha canviat l’enfoc. Antigament, s’obria un concurs per demanar que arquitectes dissenyessin la Rambla i ara el que es fa és obrir un procés de participació ciutadana per trobar els problemes de la Rambla, abans de fer-li l’encàrrec a l’arquitecte. “Consensuar el problema amb els afectats és un procés més llarg, però més eficaç a la llarga”.
En el seu torn, el professor Enric Herranz pregunta quina és la visió de l’alcalde sobre els processos de remunicipalització o reinternalització dels serveis públics, com ara l’aigua. Ruiz explica que l’important és tenir clar que “només amb la ideologia no es pot governar” i que cal donar un bon servei. Opina que el debat de la remunicipalització està mal enfocat, en tant que es tendeix a pensar que es tracta de retornar a l’ajuntament quelcom que la iniciativa privada s’havia apropiat, i no és això, perquè la propietat del servei sempre ha estat pública. El cas és que hi ha molts serveis que, des de l’administració, són impossibles de gestionar a un preu adequat i de manera eficient. L’administració té processos de contractació lents i garantistes que fan que un canvi trigui fins a 4 anys. I això no és possible en certs serveis. Per exemple, en el cas de les escombraries, si un camió s’espatllés, des de l’ajuntament seria impossible canviar-lo, perquè no en poden tenir diversos de recanvi aparcats. En canvi, una empresa concessionària sí. Igualment, hi ha una sèrie de costos d’innovació i gestió que l’ajuntament no pot assumir si no és contractant més personal, cosa que ara mateix és difícil.
Ruiz afirma que els ajuntaments que han optat per models d’internalització del servei són més cars i tenen més dificultats per adaptar-se als canvis. I és un fet demostrat que Barcelona, que està governada pel partit que més defensa la “municipalització” dels serveis, acaba de fer un concurs per a la gestió d’escombraries que és el més important d’Espanya. No obstant l’anterior, la feina de l’ajuntament és la de posar en marxa tots els mecanismes d’inspecció necessaris.
El professor Herranz també pregunta sobre els diversos nivells d’administració pública existents i si l’alcalde considera que són necessaris. Ruiz explica que cadascun d’ells respon a una necessitat diferent. En el cas de les diputacions, estima que estan pensades per donar suport econòmic i tècnic exclusivament als ajuntaments. Estan gestionades per alcaldes i alcaldesses i, amb això, “afinen molt el seu model”. Però admet que la situació “va per barris” i que el model de la de Barcelona és diferent a les demés. Moltes de les altres han funcionat com a “repartidores de recursos” sense més.
Quant als consells comarcals, diu que són organismes que han d’intermediar entre la Generalitat i els ajuntaments. Però estima que es basen en el model de Pau Vila del segle XIX, que considerava ciutat capital de comarca la que tenia el mercat. Actualment no té sentit que Sant Feliu sigui capital del Baix Llobregat. A més, diu, hi ha hagut molta “política de campanar” i “tothom ha volgut tenir la seva comarca”: el Lluçanès, el Moianès…
Finalment, Ruiz parla de les vegueries dient que les considera “un error”. Si es crea una vegueria del Baix Llobregat, Viladecans deixarà de tenir la “motxilla” del Berguedà i Osona, que són comarques clarament perceptores de renda. I creu que això no seria just. Per això diu que “les vegueries posen els pobres amb els pobres i els rics amb els rics”.
La darrera pregunta del professor Herranz té a veure amb les competències que han anat assumint els municipis de forma voluntària i si això té algun sentit. Ruiz diu que la seva prioritat ha estat la de proporcionar els millors serveis possibles a la ciutadania i que, des del primer moment, han optat per assumir les competències que fossin necessàries per aconseguir-ho. En posa diversos exemples. Un d’ells és el de fa 20 anys, quan van decidir canviar el model de desenvolupament econòmic de la ciutat i es van introduir en el mercat, a través d’una empresa municipal per invertir en oficines i hotels. Un altre exemple ha estat el de l’entrada de l’ajuntament en matèria educativa: després de 10 anys han revertit una situació d’estar a la cua de Catalunya en resultats educatius, a estar per sobre de la mitjana. Això ho van aconseguir amb diverses iniciatives. Una d’elles, precisament, va ser la d’entrar en la digitalització de les llars i de les escoles, creant una operadora neutra a Viladecans.
Acabades les intervencions, es dona peu a preguntes del públic. La Martina, de Barcelona, s’interessa per l’estat dels cinemes Lauren a Viladecans. L’alcalde explica que, després de la fallida de l’empresa, l’ajuntament va anar comprant el deute a tots els bancs prestadors i que ho va aconseguir en un 99%. El darrer 1% depèn d’un banc que, per motius de successives fusions, encara no ha donat data per signar la compra;
En Gerard, d’Aiguafreda, es pregunta sobre per què el 73% de la població de Viladecans té el castellà com a llengua prioritària, tot i entendre’l i quines iniciatives es fan per a promoure el català. L’alcalde explica que hi ha dues grans maneres de promoure’l: l’escola i els mitjans de comunicació públics (TV3, concretament). Diu que l’escola s’ha convertit en un “camp de batalla” i que TV3 “ha deixat de contribuir a la normalització”, amb una programació que ha deixat de ser atractiva per a la part dels habitants que necessitarien aprendre el català. “Cal fer una programació i unes notícies pensant en el conjunt dels ciutadans de Catalunya, i no pas per a una sola part”.
Finalment, l’Àlex pregunta si diversos casos recents de presumpta corrupció que afecten el PSC podrien posar a prova el pacte de govern a la Diputació. L’alcalde és categòric en dir que no.
Finalment, el Dr. Miquel Salvador dona per tancat el diàleg agraint la presència i participació de tots.
