(A un amic desconegut) Amic, no sé qui ets, ni si tindràs la paciència de llegir aquestes quatre línies que t’escric, amb la bona intenció de fer-te partícip del que penso sobre unes determinades situacions que a tots ens afecten, aquestes situacions les tenim aquí entre nosaltres, algunes d’elles, de tant estar-hi enmig no ens en donem ni compte, però hi son, ens afecten, no solament en la part de la nostra economia, sinó també en les relacions amb els nostres conciutadans, avui som més persones que mai en les nostres societats, però som també més desconeguts que mai.
Jo dic que és el sistema de relacions humanes que, de forma imperceptible, ens han fet adoptar els quins ens governen, -que ja veuràs qui son al llarg d’aquestes línies-, i ho hem acceptat sense donar-nos-en compte, n’hem fet el nostre pa de cada dia.
Si després de tenir la paciència de la lectura en treus una conclusió positiva, l’esforç haurà valgut la pena, i si no és així, d’antuvi te’n demano perdó pel temps que t’he fet perdre.
I
LA FI D’UN SISTEMA
Pròleg
La humanitat en el curs de la seva història, ha viscut el naixement i l’ensorrament d’imperis de tot ordre, imperis que en el moment culminant del seu poder, semblaven que havien de perllongar-se de forma permanent en la història. El temps s’ha cuidat de demostrar que no era així. Tots han anat desapareixent, i sols en resta la pàtina cultural dels qui havent-los succeït en el temps, l’han incorporat, amb més o menys encert la seva cultura. Avui vivim d’aquest entramat multiforme, que ens confon sobre qui som, sobre la nostra identitat en el mon que ens ha tocat viure.
No ha estat fàcil per la humanitat, suportar els vaivens que ha suposat aquest fer i desfer d’imperis i cultures, sempre amb el rerafons de més poder i riquesa, sense que importés el sofriment de les persones. Ja s’han cuidat els poders de cada moment de tenir a seu servei qui justifiqués les seves activitats, amb tot tipus d’argumentacions. Ja en la culta Grècia, Sòcrates va ser obligat a beure cicuta, amb el fals argument que corrompia a la joventut grega, ell que va ser qui, en una manifestació d’humilitat, que sols sabia que no sabia res. Aquest tema d’eliminació de pensadors l’hem vist en el curs de la història en totes les cultures; els suïcidis no sempre son com aquest, de la seva pròpia vida, també n’hi ha de culturals, d’econòmics, d’intel·lectuals, i de qualsevol ordre, si aquests han de servir a la classe política de torn. No obstant la història es tossuda en la valoració dels fets, i en la seva tasca, quasi sempre arriba a les arrels del tema que planteja, i en el seu discurs, desemmascara, ventila i dona a conèixer el que s’ha volgut amagar; costa molt, però acostuma a obtenir el que es proposa.
Deixant de banda els imperis dels temps antics, -que també tenen la seva història,- i centrant-nos solament en els fruits de les idees de la Il·lustració, i per tant, sense entrar a valorar les aportacions més o menys afortunades del pensament filosòfic, del nord, del sud, catòlic o protestant, que de tot va haver-hi, es va anar configurant en el temps, de forma molt subtil, a l’empara d’aquelles idees, un nou tipus d’imperi, sense fronteres, sense un espai físic concret, sense saber mai on era, però com l’aire que respirem, era a tot arreu; va anar substituint les anteriors estructures econòmiques, d’esclavitud i de feudalisme i, servint-se dels pensadors de l’època; Hobbes, -ja lluny de Maquiavel-, que deia que l’home era el llop de l’home, i que, per aquesta realitat i la por que provoca, la humanitat es civilitza, es dona les normes necessàries de convivència, en el que ell anomena contracte social, es renuncia a la llibertat individual, per pactar una forma de vida social.
També en l’època feudal, existia una mena de pacte pel qual el senyor protegia al servent, però a canvi de quedar aquest subjecte a la voluntat i al domini del seu senyor feudal. Avui veurem que no ha canviat gran cosa, també existeixin feudals pels quals els servents treballen, amb la diferència que els actuals no sempre se sap on son, i aquesta reflexió apunta cap a aquesta direcció.
La configuració social i política sorgida del pensament de Hobbes, és l’origen de l’estat modern, en una versió molt absolutista, matisada per Locke, apòstol de la tolerància, i proper a Hobbes en el seu plantejament de pacte social, però lluny del seu absolutisme, per ell, l’estat no és absolut, sinó representatiu, amb els tres tipus de poder, legislatiu, executiu i judicial, idea que va motivar que Montesquieu propugnés la separació d’aquests tres poders, i en menor mesura, quasi oblidant Rousseau, en els seus dubtes sobre la bondat de l’home i el contracte social, i oblidant del tot Aristòtil, en la versió de Sant Tomàs. Tot plegat va comportar un canvi en la mentalitat de l’època, ja no servia per obvi, el poder polític en la concepció medieval, els canvis es van anar produint de forma sistemàtica, però no exempts de violència, sinó al contrari, poc a poc les idees van anar penetrant en la societat, i es van configurar, van penetrar en la societat, en la forma moderna de govern anomenada democràcia, de la qual més endavant en farem un esment, forma que va donar lloc també a canvis en el sistema de relacions humanes, formes de treball diferents, i un sistema econòmic també diferent. És el sistema capitalista denunciat ja de forma enèrgica per Marx en el segle XIX, tot just quan es començaven a entreveure les primeres contradiccions del nou sistema.
