(A un amic desconegut)
Amic, no sé qui ets, ni si tindràs la paciència de llegir aquestes quatre línies que t’escric, amb la bona intenció de fer-te partícip del que penso sobre unes determinades situacions que a tots ens afecten, aquestes situacions les tenim aquí entre nosaltres, algunes d’elles, de tant estar-hi enmig no ens en donem ni compte, però hi son, ens afecten, no solament en la part de la nostra economia, sinó també en les relacions amb els nostres conciutadans, avui som més persones que mai en les nostres societats, però som també més desconeguts que mai.
Jo dic que és el sistema de relacions humanes que, de forma imperceptible, ens han fet adoptar els quins ens governen, -que ja veuràs qui son al llarg d’aquestes línies-, i ho hem acceptat sense donar-nos-en compte, n’hem fet el nostre pa de cada dia.
Si després de tenir la paciència de la lectura en treus una conclusió positiva, l’esforç haurà valgut la pena, i si no és així, d’antuvi te’n demano perdó pel temps que t’he fet perdre.
(Capitol anterior: EL CAMÍ SEGUIT)
III
LA POLÍTICA
És prou conegut que en els primers temps de la Il·lustració, els governs, -quasi tots de signe monàrquic i absolutiste-, no sense resistències i dificultats van anar assumint les idees democràtiques ja propugnades per Aristòtil des dels temps antics, però mai adoptades en la seva integritat, sempre procurant fer-ho de forma tergiversada per poder mantenir el poder en poques mans; democràcia és en la paraula grega que li dona el nom, govern del poble, dels millors segons aquest filòsof; sonava bé, però no convenia als quins estaven acostumats a dominar. El panorama que veiem és desolador, ni governa el poble, ni els que ens governen son els millors.
S’ha articulat, amb el pas dels temps un sistema pel qual, el poble pot elegir a uns senyors que figuren en unes llistes, en qual confecció, sols han intervingut unes persones, qual missió era incloure en les llistes presentades al poble per la seva votació, a persones segons la seva adscripció a una associació que es diu partit polític, en qual funcionament intern, el concepte de democràcia ha estat foragitat sense contemplacions. És el que se’n diu, “qui es mou no surt a la foto”, o sigui, qui no segueix les instruccions dels líders del partit, no té lloc en la política. D’aquesta forma ja no és possible el govern dels millors que deia Aristòtil; solament apareixen a les llistes de votació, els quins son fidels a les ordres del qui els domina, que no sempre és el millor per la societat que diuen representar. La veritat és que s’ha prostituït el sistema.
Amb el pas dels temps s’ha anat configurant una forma de governar la societat, que l’individu com a tal, no pot actuar, és només un actor passiu en la societat; pot votar, però si els elegits no satisfan les expectatives promeses, ha d’esperar el termini contemplat en les lleis dictades pels mateixos elegits, per poder escollir-ne de nous, entre unes altres llistes nascudes amb els mateixos defectes.
Sap aquest individu passiu, que faci el que faci, ell per si sol, no podrà posar remei a la manca de democràcia en la política. Manca un canvi profund en el sistema, i en la concepció de la política.
Aquesta situació comporta la realitat de la que ja ens parlava Rosseau en la seva obra “Emili”, sobre la societat corruptora, i en “El contracte Social”, sobre drets, llibertats politiques i sobirania popular. Avui podem constatar l’existència de molts temes de corrupció, una mancança absoluta de sobirania popular, i d’unes llibertats politiques molt condicionades pel sistema electoral que ens ha estat imposat.
Si volem fer un pas més, i millorar el sistema, haurem de valorar el tema de la separació de poders, legislatiu, executiu i judicial. És tant evident la manca de la separació necessària propugnada per Montesquieu, que no es pot dubtar de donar-hi la qualificació d’escandalosa. Qui conforma el poder legislatiu?, ni més ni menys que el que ja he anunciat, uns senyors que figuren en una llistes elaborades pels quins s’han fet amb el poder d’uns partits polítics i que els votants, que no coneixen quasi ningú de les llistes, els han votat, en un descafeïnat exercici de democràcia. I qui conforma el poder executiu?, doncs els mateixos que, havent aparegut en una d’aquelles llistes, han obtingut el vistiplau de la majoria; o sigui, de moment, res de separació, perquè a l’hora d’aprovar lleis, qui no segueix les instruccions de quins governen el partit no sortirà a la pròxima llista i perdrà les prebendes que això comporta. I qui conforma el poder judicial?, dic poder judicial, -no dic jutges que per sort son independents en la seva tasca de cada dia-, però és una realitat que tant la configuració del Consell General del Poder Judicial, com del Tribunal Constitucional, és un joc de poders dintre del poder legislatiu, i ja hem vist que aquest no és independent de l’executiu. De nou res de separació.
La societat té la sensació, o més ben dit, la convicció, que els partits polítics s’han convertit en agències de col·locació dels seus membres més fidels, i així l’administració ha anat creixent de forma tan desmesurada que ja no es pot aguantar. D’aquesta forma es pot entendre quelcom, no tot, de la situació en què es troba el mon democràtic; però la realitat s’imposa, és la fallida del sistema.
Que la societat es desentén dels polítics, és una obvietat, ningú creu en la seva sinceritat, juguen un joc d’interessos i influències, en els quals la societat és una simple espectadora, en rep les conseqüències, però esta indefensa davant dels resultat de les accions polítiques dels quins governen; ningú en demana responsabilitats, la societat no és tonta, i sap be perquè.
On ens ha aportat el sistema és obvi, a la ruïna de les famílies i dels estats, uns i altres en diferent mesura, però la causa és comú, l’ambició de més riquesa per part dels qui ja n’ostentaven el domini, i la desmesura dels quins, empesos pels primers, gastaven els diners dels que no disposaven, sense pensar que algun dia s’havien de tornar. L’estat del benestar que els gurus de l’època predicaven, era un simple miratge per impulsar la roda de més i més despesa, roda que servia per anar acumulant en unes poques mans, la riquesa creada per tots.
Ara constatem que el sistema no ha servit per millorar la societat, sinó que sols ha servit per obrir una escletxa molt més profunda entre pobres i rics. La riquesa creada entre tots, ha quedat en poder d’unes poques mans.
Si aquesta riquesa creada quedés ben repartida en justa proporció a l’esforç esmerçat en la seva consecució, avui no es podria parlar de fracàs social sinó al contrari, de millora social; cada actor social tindria la remuneració en funció a l’esforç esmerçat en la creació de la riquesa acumulada. El que no és ni pot ser acceptable, que el capital especulatiu sigui el principal beneficiari de l’esforç de tota la societat, i es peremptori estructurar el sistema necessari per evitar que situacions com la present, es repeteixin en el futur. Abans he manifestat la manca d’accions sobre la responsabilitat de quins ens governen. Algú hauria de ser capaç de fer-ne almenys una anàlisi, per tal que quins ens han portat a aquesta situació quedin del tot apartats de possibilitats de governar.
No pot ser acceptable que es repeteixin en el futur, situacions com la present en la que, després d’una època llarga de creació de riquesa, amb un augment considerable de la riquesa de cada país, on circulaven diners pels quins eren emprenedors, ara aquest diner ha desaparegut, sembla que no existeixi, i sabem que no és així, que està en algun lloc, i la pregunta que la gent es fa és, ¿on són els diners?, ¿qui els té?, i hem de pensar que els quins ens governen saben la resposta, però no la diuen, per una raó molt simple, estan atrapats en la trampa que els ha parat el sistema capitalista. Aquesta afirmació ve avalada per les actuacions del propi Banc Central Europeu, que no deixa diners als estats, els diu que vagin al mercat secundari, mercat que està en mans dels qui ja Marx denunciava que eren els que havien de certificar l’acte de defunció del sistema capitalista, per la seva ambició insaciable. No aporten esforç al mercat del treball, sols finançament, aprofitant-se de cada avinentesa per millorar més i més els seus propis beneficis, ofegant l’economia de cada empresa i de cada país.
Durant els temps que el sistema comunista tenia una certa importància en el mon, sistema que sols va fer servir la filosofia de Marx per les seves finalitats polítiques, era com un fre, una espècie de limitació al sistema capitalista, però ensorrat el sistema comunista, el capitalisme es va desbocar, ja no tenia ningú que el pogués parar en la seva marxa sense limitacions en l’acumulació de riquesa. Ara, de forma tímida, es parla de recuperar els valors que la societat havia abandonat, empesa pels que movien els fils del nostre pensament, en el seu propi benefici.
Jürgen Habermas, ja va advertir fa anys, que l’expulsió sistemàtica de la solidaritat en les relacions humanes abocava al món a un carreró sense sortida, ja que tot quedava en mans del diner i del poder, i aquest, el poder en el moment actual, està sense cap classe de dubtes, en mans del diner.
Notícies fresques ens diuen que fins quinze bilions d’euros estan en paradisos fiscals, ¡quina vergonya!, ¡quanta riquesa es podria crear amb aquests diners en mans de persones emprenedores!, i resulta que mai ha estat possible un acord per evitar aquestes acumulacions de capital en unes poques mans i en llocs sense control, i el que és pitjor, sense complir amb la finalitat del diner, que és ni més ni menys que crear riquesa.
