(A un amic desconegut)
Amic, no sé qui ets, ni si tindràs la paciència de llegir aquestes quatre línies que t’escric, amb la bona intenció de fer-te partícip del que penso sobre unes determinades situacions que a tots ens afecten, aquestes situacions les tenim aquí entre nosaltres, algunes d’elles, de tant estar-hi enmig no ens en donem ni compte, però hi son, ens afecten, no solament en la part de la nostra economia, sinó també en les relacions amb els nostres conciutadans, avui som més persones que mai en les nostres societats, però som també més desconeguts que mai.
Jo dic que és el sistema de relacions humanes que, de forma imperceptible, ens han fet adoptar els quins ens governen, -que ja veuràs qui son al llarg d’aquestes línies-, i ho hem acceptat sense donar-nos-en compte, n’hem fet el nostre pa de cada dia.
Si després de tenir la paciència de la lectura en treus una conclusió positiva, l’esforç haurà valgut la pena, i si no és així, d’antuvi te’n demano perdó pel temps que t’he fet perdre.
(Capitol anterior: LA POLÍTICA)
IV
NOUS REPTES
Davant d’aquesta situació, veiem que els poders públics sols fan esforços per apuntalar el sistema, que és el que els ha arruïnat, i posar en ridícul als quins ens governen que estan en mans del sistema, i pel que sembla ja s’hi troben bé, però els ciutadans, que cada dia estan més ben informats, estan perdent la fe en la classe política, cada dia la creuen menys, perquè intueixen que la majoria de les decisions econòmiques, ja no es prenen en els Consells de Ministres, sinó en altres instàncies que no han passat pel garbell de les urnes, sinó en els despatxos de grans multinacionals de les especulacions de tot ordre.
S’imposa a nivell mundial un canvi de sistema en les relacions econòmiques i laborals, en el qual ja no sigui possible l’explotació de la mà d’obra per part de qui té en les seves mans un grapat més o menys gran de diners, s’han de posar limitacions severes a la rendibilitat del diner, s’ha de premiar a qui sigui emprenedor amb una part considerable dels beneficis que la seva capacitat emprenedora doni, i també s’ha de premiar a qui aporti la seva força de treball, sempre en funció de l’esforç aportat, premiant aquest esforç i el seu resultat, i castigant al qui havent d’aportar esforç, no ho fa. En aquest punt s’ha de plantejar un canvi en els sistema de relacions entre capital, empresaris i treballadors, en aquest sistema cada una de les tres parts tingui d’antuvi assignada una part dels resultats de la tasca empresarial; un mínim de salari per qui aporti la força de treball, però amb remuneració considerable en funció als resultat de l’empresa, i segons l’esforç de treball aportat a la tasca empresarial, a més hores de dedicació laboral més remuneració en els resultats de l’empresa, cosa la qual hauria d’ajudar de forma considerable als resultats de l’empresa i a desistir de baixes laborals poc justificades, l’empresari per ser qui arrisca el capital, també endur-se una part considerable dels beneficis, i una altra part també considerable, per a millores de forma inexcusable dedicada a l’empresa, millores a decidir entre treballadors i empresari. Crec que la gent, per propi interès treballaria més, milloraria la productivitat, i a la vegada hi hauria menys baixes laborals poc justificades. És un repte als polítics que vulguin ser progressistes de veritat, ells han d’esmerçar esforços en configurar un nou sistema, empresaris, i treballadors junts en una causa comú; No obstant t’he de dir que sóc poc optimista, dubto que existeixi algun governant capaç de plantejar aquests canvis, és el conte aquell de les rates que volien posar un picarol al gat.
Em diràs que qui vulgui adoptar el nou sistema també estarà en mans del capitalisme, però no ha de ser així, el diner ha de crear riquesa, no especulació, i per tant han de ser els poders públics, quins configurin un sistema bancari, que podent premiar l’estalvi de qui pensa en el seu futur, pugui utilitzar aquests estalvis per finançar als emprenedors, als quin aportin al país un augment del producte interior brut, de forma que aquest diner fruit de l’estalvi de qui treballa, mai pugui caure en mans dels especuladors de torn. Ja n’hi ha masses d’aquests. En veritat ha de ser també un canvi en el sistema bancari; ha de ser aquest nou sistema bancari el qui dinamitzi el país en la seva vessant econòmica.
Estic convençut que aquests canvis sols seran possibles, si també es fan canvis profunds en el sistema polític, acostant-nos més a Aristòtil, que als filòsofs de al Il·lustració, govern del poble, i pels millors del poble.
Per reflexionar una mica sobre aquest tema i desprès d’haver analitzat com s’ha arribat a la situació actual és el moment de plantejar-nos les següents preguntes:
Per progressar tecnològicament i econòmicament eren necessàries les conseqüències tant negatives que el capitalisme ha provocat? I podríem haver avançat igualment, però repartint la riquesa?
És possible un altre sistema de govern que sigui realment democràtic, amb indubtable de separació de poders?. Com reaccionaria el sistema capitalista que ho domina tot?. És possible un nou sistema bancari sense especuladors?.
De fet aquestes preguntes ja me les vaig fer abans de començar a plantejar el nou sistema, ja que aquest nou sistema, és el que intenta donar respostes a aquestes preguntes, per tal de no cometre els mateixos errors que ha tingut el sistema capitalista, i els dels governants de torn que ens han precedit en cada moment històric.
Rubí, estiu del 2012
