Quan els Alcaldes deixen de ser Alcaldes, i sempre amb la perspectiva que dónen els anys, acostuma a haver una visió nostàlgica, de feina feta. I més en els primers anys de la democràcia, quan el poder municipal encara era una aventura. Avui proposem una entrevista a algú que va ser Alcalde prop de vint anys però que és més conegut per la labor que va desenvolupar després, ocupant els més alts càrrecs de la política nacional i estatal.
“De tots els càrrecs que he ocupat, entre els que hi ha el d’Alcalde, President de la Diputació, i President de la Generalitat, la feina que més satisfaccions m’ha donat a nivell personal ha estat sens dubte la d’Alcalde d’un municipi”
“S’han de fer retallades, naturalment, i que hem de ser austers, però no hi ha justificació per algunes mesures fiscals. L’economia s’ha globalitzat, d’acord, i els instruments de govern no ho han fet. I aquesta és la gran assignatura pendent”
“El sector públic està per garantir drets i per assegurar el compliment de les obligacions. I el que hauria de fer l’administració per mirar d’arreglar temes tan preocupants com el de la crisi, per exemple, doncs hauria de ser el donar les màximes facilitats per incentivar l’activitat emprenedora”
Què tal els primers mesos fora de la primera línia política?
Bé, contino sent el responsable del Partit dels Socialistes de Catalunya i per tant, estic ben actiu, amb presència als mitjans. Però sí que és cert que al no ser President, no es viu tot amb la mateixa intensitat com han estat aquests darrers anys en què he estat Diputat, Ministre i President.
I com veu el país, Sr. Montilla?
Es ben coneguda la meva opinió sobre la situació econòmica. La crisi va arribar a finals del 2007 i encara hi estem immersos. Penso que s’han de fer retallades, naturalment, i que hem de ser austers, però no hi ha justificació per algunes mesures fiscals. L’economia s’ha globalitzat, d’acord, i els instruments de govern no ho han fet. I aquesta és la gran assignatura pendent.
Vostè que ha passat per tots els estadis polítics (Alcalde, President de la Diputació, President de la Generalitat…), de quina d’aquestes etapes se sent més orgullós?
Home, partint de la idea que el màxim càrrec a què pot aspirar una persona que es vulgui dedicar a la política és la de ser President de la Generalitat, la feina que més satisfaccions m’ha donat a nivell personal ha estat sens dubte la d’Alcalde. Potser perquè per damunt de tot, permet una relació més directe amb el ciutadà.
Vostè a més va començar ben d’hora, l’any 1979
Doncs sí. Vaig ser tinent d’alcalde de Sant Joan Despi, i des del 83 i durant 20 anys, alcalde de Cornellà, una ciutat gran però no tant com per a què no la puguis conèixer, tant a persones com a col·lectius. Però és que aquesta política propera és molt agraïda. A d’altres nivells més superiors, com els que he tingut l’oportunitat de participar més endavant, tot es complica molt. Aquesta és la diferència.
I pensa que hi ha la mateixa vocació de servei quan va començar que no pas quan va ser President, l’any 2006?
Sí, sens dubte. El que hi ha en comú és la vocació de servei, al marge de les responsabilitats que vagis assolint amb el temps. En el món de la política una del es primeres coses que has de tenir present és que els càrrecs són temporals i amb el temps, és lògic que vagi canviant la perspectiva perquè vas acumulant experiència. Però l’essència ha de ser la mateixa.
Centrant-nos en la seva labor en els primers anys de la política, pensa que va ser molt diferent quan va començar en política, a principis dels anys setanta que no pas quan va ser Alcalde, l’any 1983?
Hem de tenir en compte que a l’any 79 va arribar als ajuntaments gent molt jove. Amb idees, sí, moltes, però sense experiència. I els ajuntaments estaven en una situació molt més complicada que no pas la d’avui.
A què es refereix?
Doncs a que quan va acabar la dictadura i fins que es van constituir els primers ajuntaments, hi havia uns responsables que estaven treballant en funcions, que sabien que no sortirien escollits a les eleccions. Així que hi havia una certa precarietat en tot, perquè no es res a llarg termini i senzillament, s’anava fent. Amb els primers ajuntaments, vam entrar amb unes expectatives altíssimes per part de la població però hi havia molta feina a fer. I una de les primeres mesures que es van haver de prendre va ser la d’apujar els impostos.
Tot estava a mig fer, ja ho diu vostè
Va fer falta reforçar els governs municipals, pagar les factures que estaven pendents, enfortir l’administració local, i donar un ventall de serveis que fins llavors no existien. I no es parlava de temes que ara ens semblen normals, com la dinamització econòmica, el medi ambient, o serveis socials. Calia ocupar-se de temes bàsics, i això tenint en compte, evidentment, la crisi que hi havia. L’any 85 hi havia un percentatge d’atur més elevat que no pas ara. I sense les prestacions socials d’avui dia.
I no vol dir que amb els anys ho hem anat complicant tot massa?
La societat d’avui també és molt més complexa que no pas la de fa trenta anys, tant a nivell d’administració com a nivell també empresarial. No estic defensant l’excés de regulació que existeix, que a vegades va en detriment d’altres coses, però fa trenta anys, parlar del que li deia, de medi ambient o de sostenibilitat, o d’energies renovables era inaudit. Tot ha anat canviant, i per tant, també els marcs legals. I ens hem d’anar adaptant tots.
Potser els ajuntaments també han anat assumint més coses dels què els pertocava
És cert. Ningú els ha obligat i ho han fet voluntàriament. Però han ajudat a construir la societat que tenim, sens dubte. I és més. Penso que mai s’ha acabat de reconèixer la gran labor que han dut a terme els ajuntaments pel país els darrers trenta anys. D’acord que també s’han comès excessos, cert, però no ha estat l’única administració, en aquest sentit. I en la balança, la vessant positiva pesa molt més que no pas la negativa.
Potser aquest ha estat un dels factors que ha fet caure en descrèdit a la política, i no només la municipal
Sí, però tot ha de ser valorat en la seva justa mesura. Per això penso està bé que publicacions com aquesta, Alcaldes.eu ens facin veure la vessant més real de la política. Hi ha un socialista històric català que deia que dir socialisme és dir pedagogia. I en política hauria de ser igual. Ara no és un moment fàcil, d’acord, així que tot allò que sigui difondre la política, és correcte.
Pensa que és bo que alguns ajuntaments hagin acabat convertint-se en la primera empresa d’un municipi?
Si tenim en compte que la primera empresa del país és la Generalitat, no ens ha de sobtar que la primera empresa d’un municipi sigui l’ajuntament. Al nostre país, el sector públic representa als volts d’un 30% del PIB i a d’altres paísos europeus és fins i tot més elevat, especialment als nòrdics. Per tant, penso que entra dintre dels paràmetres de la normalitat.
Però potser també s’extralimita en les seves funcions
Sí, d’acord. El sector públic està per garantir drets i per assegurar el compliment de les obligacions. I el que hauria de fer l’administració per mirar d’arreglar temes tan preocupants com el de la crisi, per exemple, doncs hauria de ser el donar les màximes facilitats per incentivar l’activitat emprenedora. Així que la solució no crec que estigui en baixar els impostos, som dels paísos europeus que els tenim més baixos. I respecte a les polítiques d’austeritat, sí d’acord, cal aplicar-les però fins a cert punt, també.
Hi ha qui diu que també caldria reduir òrgans de l’administració
Jo no dic que no s’hagi de fer però pensar que amb això s’arreglaran les coses, és ser populista i també il·lús. Amb això no solventem els problemes greus que travessa l’administració que són essencialment, el dèficit públic i el manteniment de l’estat del benestar.
Manuel Bustos va dir que d’aquí a finals d’any, un centenar d’ajuntaments podrien veure’s abocats a la fallida. Què n’opina?
No sé la informació que té però és evident que hi ha ajuntaments que tenen moltes dificultats per pagar. De fet, sempre ha estat així, tant ara com al principi de la democràcia, però és cert que als darrers anys, això s’ha accentuat per la caiguda d’ingressos del tema immmobiliari.
Canviem de tema i centrem-nos en la seva vessant més personal. En tots aquests anys de política, pensa que ha guanyat amics?
Encara que no ho sembli, es fan amics en política, sens dubte. Del teu propi partit però també d’altres colors polítics. I també fas molts enemics (rialles). També és cert que amb els anys, tens molts coneguts i encara més de saludats. I en el meu cas, que sóc home de pocs amics, els que tinc són els que conservo des de fa dècades.
I a casa? Com ha portat la seva compatibiltat amb la feina i la família?
No gairé bé, la veritat, especialment la darrera dècada, quan he tingut al càrrec l’alcaldia, la primera secretaria del partit, la vicepresidència del partit, la presidència de la Diputació, la cartera de ministre i la de diputat a Madrid i la presidència de la Generalitat. Si, ha estat molt difícil conciliar la vida personal amb la professional.
De fet, els Alcaldes que entrevistem ens diuen que ho són les 24 hores al dia. No sé si ha estat també el seu cas en els diferents càrrecs que ha anat ocupant
Depèn. En el cas de la Diputació, per exemple, que és una administració de segon grau i on amb qui tractes és amb els ajuntaments, no hi ha hagut una dedicació permanent. Però sí que he hagut de dedicar les 24 hores al día a la Presidència de la Generalitat, per exemple.
Encara que pugui semblar una pregunta òbvia, m’agradaria que em digués si tot plegat, posat en una balança, ha valgut la pena
Sens dubte que sí. Però això no treu que hi hagi hagut moments molt difícils.
