‘Com es governa un municipi en coalició? O la cultura del pacte’

– WEBINAR alcaldes.eu –
‘Com es governa un municipi en coalició? O la cultura del pacte‘

El moderador, Eduard Berraondo, presenta els ponents, els dona la benvinguda i introdueix el primer torn de paraula, preguntant-se com es pot governar bé en coalició. Per aquest motiu, ens acompanyen un alcalde i una alcaldessa que governen en coalició. I també el Secretari d’Administracions Locals de la Generalitat. Dona la paraula al Sr. Escobar.

Miquel Àngel Escobar agraeix la invitació i explica que potser la qüestió pot semblar extemporània, atès que actualment hi ha d’altres emergències damunt de la taula. Però creu que, tot al contrari, és un tema molt oportú i que va directe al moll de l’os. Creu que les persones del carrer veuen ara la política més com un problema que com una solució i que la feina dels polítics està sempre envoltada de soroll i atacs.

Diu que en temps de crisi sanitària i social es posa en evidència la necessitat de cooperar per resoldre reptes colossals. I que no hi ha altra manera de fer-ho que des de la suma, abandonant posicions antagòniques per trobar allò que a l’altre li pot anar bé, per generar certeses i confiança entre la gent. Diu que això afecta tots els nivells de la política.

Creu que al país sempre hi ha hagut un caràcter negociador i pactista, però que tots ens hem vist afectats per problemes de moltes menes i que molts, actualment, es mouen buscant un rèdit polític immediat i dediquen molt de temps a la comunicació per evitar perdre les properes eleccions. Cal trobar projectes més enllà de la retòrica del moment.

També esmenta que el context actual no ajuda a l’estabilitat de les coalicions, però, precisament, el context demana un exercici màxim de pacte, fins i tot si en els ajuntaments hi ha majoria absoluta. Perquè aquesta lògica de coalició fa que hi hagi més bona entesa amb els veïns, amb les associacions, les entitats, etcètera, i l’ajuntament.

Jaume Dulsat opina que les majories absolutes s’han acabat per ara en les ciutats petites com la seva. Amb tanta disgregació i atomització ideològica entre votants, trigarem molt de temps en tornar-les a veure. I diu que això obliga a fer pactes i ser flexibles buscant la governabilitat. Dona també quatre claus per fer  que aquests pactes tinguin èxit:

• Que els governs de coalició actuïn fent pinya, i no com a governs diferents. Moltes vegades cada formació política dins del pacte actua com si fos la única.
• La política de comunicació del govern ha de ser comú. No pot ser que cada membre del pacte expliqui què ha fet, com a contraposició del que fa un altre membre del pacte. Si més no, cal fer-ho així fins que no arribi la campanya electoral.
• Calen equips de coordinació. Ell mateix en té un d’instaurat i, setmanalment, es reuneixen els principals funcionaris i membres del govern
• El dia a dia de l’ajuntament ha de pesar més que la ideologia. Això es pot fer quan el que preval és el sentit comú i el guany per a la ciutat. 

Olga Arnau diu que un pacte implica treball, escolta i recerca de consens. Un cop s’ha format govern de pacte, cal demostrar que es poden generar projectes i buscar allò que uneixi les parts. Explica que quan ella va pactar per formar govern, va haver de dedicar molt de temps a fer una balança i estudiar què els separava i què els podia unir. Van pesar més les darreres. Creu que deixar apartades les sigles, en aquest cas, pot ajudar molt. També pensa que si haguéssim après a pactar més en totes les esferes polítiques, ara aniríem millor. Creu que el municipalisme té un paper crucial en consolidar la cultura del diàleg i el consens.

Insisteix en què ja no hi ha tant de marge, a nivell municipal, per bipartidismes i que la qüestió ideològica ja no hauria de ser predominant, perquè dificulta el pacte. L’objectiu ha de ser la ciutat.

El moderador planteja el problema de com la ciutadania pot entendre certes coalicions de govern, que poden ser difícils d’explicar. Per exemple, quan la llista més votada queda fora del govern, o quan partits antitètics es posen d’acord per governar.

Olga Arnau explica que abans de ser alcaldessa havia sigut presidenta d’entitats esportives i culturals. I que aleshores havia vist que podia comptar amb persones, amb independència de la seva ideologia. L’objectiu era el de tirar endavant l’entitat. Fent un símil, els municipis es poden regir igualment com les entitats: persones que s’uneixen per fer-los progressar. Creu que treballar per objectius, sortint de les premisses ideològiques, pot ser una bona manera de treballar.

Jaume Dulsat diu que hi està molt d’acord. I també creu que l’argument de la governabilitat és clau. Els alcaldes “no podem pitjar el botó de les eleccions com ho pot fer el President de la Generalitat”. Això vol dir que les següents eleccions tenen data i que, per llei, els municipis han de tenir alcalde. Si no hi ha acord, ho serà la llista que vingui després. Per tant, cal que posem les persones, i no les idees, per davant.

Explica que no se sent pressionat pel seu partit, i que mai ningú l’ha trucat donant-li consignes del que ha de fer o no al municipi, perquè “saben que governem en funció dels interessos dels ciutadans” i que pot fer pactes en base a això, i no als “dogmes” ideològics de partit.

Olga Arnau diu que hi està d’acord i que tot i que les sigles diferents defensen ideologies diferents, a nivell municipal la majoria de programes són molt semblants.

Jaume Dulsat hi coincideix i explica que, segurament, és perquè tots els candidats de tots els partits es fan anàlisis molt semblants. Quan van a conèixer la ciutat i a parlar-hi, les entitats expliquen els mateixos problemes a tots els candidats. La diagnosi és la mateixa i per això el 70 o 75% dels programes electorals municipals coincideixen. Altra cosa és com ho gestiona cadascú.

Miquel Àngel Escobar diu que hi discrepa una mica. Ho diu en el sentit que, si bé és cert que en l’àmbit municipalista és més probable arribar a acords, també és fàcil que el coneixement que tenen les persones les unes de les altres fa que hi hagi conflictes irresolubles. Això explica, per exemple, quan hi ha acords entre nombrosos partits per fer fora el més votat i no respectar la voluntat de la majoria dels ciutadans. Creu que excloure les majories dels pactes és problemàtic.

Opina sobre el cas de Badalona. Diu que està a les antípodes del partit governant de la ciutat, però li semblava una anomalia que aquell partit patís un cordó sanitari i fos apartat del govern, perquè creu que el problema es fa encara més gran. La contribució del món local a la cultura política és l’acord.

Jaume Dulsat hi està d’acord. Diu que ell governa en coalició, però que ha guanyat les 2 eleccions a les que s’ha presentat. Sent que té una legitimitat davant del ciutadà per poder fer pactes. Però explica també el cas d’una vila italiana amb la que estan agermanats i que allà sap que l’alcalde, per llei, és sempre la llista més votada, tingui o no majoria absoluta, perquè obté 7 regidors. I la segona llista n’obté 5. La resta de llistes marxen a casa amb les mans buides. Creu que, sense arribar a aquest extrem, caldria buscar vies per donar governabilitat i estabilitat.

Olga Arnau explica que ella forma part de la segona llista més votada, si bé la diferència de vots era mínima. I que si es va decidir a pactar amb altres llistes és per un context nacional, en què es va decidir que no es pactaria amb partits que donessin suport a l’article 155. Normalment, entre ERC i el PSC es podria haver arribat a acords, però les circumstàncies eren complexes.

Miquel Àngel Escobar assenyala que, en aquest cas, hi havia un empat tècnic i que la resolució d’aquest empat es va produir fora del municipi, és a dir, en un element exogen, com és el de la qüestió de l’article 155. I és que els ajuntaments formen part de contextos geogràfics i temporals i no en poden estar al marge.

Jaume Dulsat diu que també cal tenir present que aquesta mena de criteris exògens poden fer que els votants i els partits s’hi sentin còmodes, però que si t’impedeixen resoldre temes del dia a dia, tothom s’acabarà queixant i jutjarà l’alcalde per allò que va dir que faria i no ha fet. Creu que cal trobar un equilibri.

El moderador es pregunta per què en alguns àmbits municipals es prenen unes decisions i en altres, com ara en les diputacions, se’n prenen uns altres amb criteris aparentment diferents.

Olga Arnau opina que això pot tenir a veure amb sensibilitats personals i amb enteses personals.

Miquel Àngel Escobar assenyala que l’actitud i la ideologia són dues coses diferents. I que la política actual potser té un excés de posició ideològica i que li manca una mica d’actitud. Diu que, personalment, sempre s’ha pogut posar d’acord amb persones que compartien la seva mateixa actitud, amb independència de diferències ideològiques. Quan comparteixes actituds, la ideologia passa a un segon terme en pro de la construcció del municipi.

Olga Arnau hi està d’acord i afegeix que hi ha un gran desencís entre els votants i que, molt sovint, aquests creuen que és igual qui hi hagi al capdavant, perquè tothom acaba canviant de criteris. Això no és bo i opina que des del municipalisme cal resoldre el problema des de l’arrel. Diu que “pactar” ve de “pactare” i que això significa “per a la pau”.

El moderador pregunta si els líders de governs en coalició tenen por de perdre les aliances en algun moment.

Olga Arnau diu que no. Una alcaldessa ha de treballar i no estar-ne pendent. Creu que els alcaldes fan de “papes i mames” de tot l’equip i que intenten recolzar tothom de forma equitativa. Cal treballar per a tothom i no viure pensant en això.

Jaume Dulsat hi està totalment d’acord i creu que quan dediques temps a tot l’equip, generes uns vincles personals i emocionals forts, que dificulten que això passi. Però que tot és possible. Diu que els regidors del seu grup, de vegades, li diuen que és massa generós amb altres grups. Però creu que forma part de la feina.

Miquel Àngel Escobar recorda que els pactes no són pas el punt d’arribada, sinó el punt d’inici. Que cal vigilar-los i cuidar-los. Que cal psicologia, conversa, sentit de lleialtat i molt de feedback. Tot això ha de quedar ben clar en els pactes, tot i jugar-se en un joc terrible que és el de l’amic-enemic. És normal que hi hagi un punt de desconfiança, però també és cert que pactes ben cuidats, que neixen de circumstàncies concretes, acabin consolidant-se de manera permanent. Com els matrimonis que arriben a les noces d’or.

Olga Arnau diu que els petits fracassos també ajuden a avançar. Hi ha errors i pífies, però la capacitat de reconèixer i de reconduir, juntament amb la humilitat, ajuden molt en política.

El moderador pregunta si és cert el tòpic que diu que un polític sempre ha de tenir una trajectòria ascendent i, per tant, el seu objectiu no és acabar en política municipal.

Olga Arnau diu que el món municipal és prou bonic i que quedar-s’hi tot el temps necessari ja és prou mèrit.

Miquel Àngel Escobar diu que el tòpic té una lògica de progrés permanent, però no necessàriament certa: quan la política nacional s’endú un bon polític local, el que és segur és que la política local perd un bon integrant, però el que no és segur és que la nacional el guanyi.

El moderador pregunta si els presents es veuen dedicats a la política tota la vida.

Miquel Àngel Escobar diu que, per sort, les coses ja no duren tota la vida. No és només una qüestió de votants i de gustos electorals, sinó que els propis polítics acostumen a tenir altres objectius vitals. El salari emocional que té ser alcalde avui en dia ja no és el mateix que tenia fa vint anys. Hi ha molts problemes i la gent no aplaudeix pel carrer la feina de l’alcalde.

Olga Arnau creu que, per salut democràtica, tornarà a fer la seva feina de tota la vida, quan deixi de fer d’alcaldessa.

Jaume Dulsat diu que és impossible aguantar avui més d’un nombre d’anys. Abans, qui volia veure l’alcalde, havia de demanar torn. Ara, les xarxes socials ho han canviat tot. I un alcalde pot estar responent missatges de ciutadans a qualsevol hora de la nit o del dia, siguin importants o trivials. La pressió és tan intensa, que qui no ho fa per vocació, no aguanta físicament o emocional gaires anys. La regeneració és bona tant democràticament com personalment.

El moderador pregunta si, per culpa del pacte, els alcaldes han hagut de renunciar a projectes que eren significatius personalment per a ells.

Els dos alcaldes responen negativament. Explica Olga Arnau que, com a molt, ha hagut de renunciar a “serrells” i trobar “grisos” quan hi havia posicions de blanc o negre. Parlant ara com a presidenta de la FMC diu que els alcaldes i alcaldesses han de sembrar i recollir. De vegades sembren coses que recolliran altres alcaldes en el futur, però això és bo perquè també és servir al municipalisme.

El moderador pregunta als assistents si podran fer vacances enguany.

Tots riuen irònicament.

Miquel Àngel Escobar explica que li agrada la feina que fa i que no és de desconnectar. Però enguany tot és tan complex que haurà d’estar amb el telèfon funcionant tots els dies.

Olga Arnau també estarà connectada, si bé té el pla d’anar a veure la seva família política a Galicia. Creu que la multipresència i la connectivitat imposada durant la pandèmia ha arribat per quedar-se.

Jaume Dulsat recorda que l’alcalde de Lloret té el problema que a l’estiu, quan hi ha menys activitat administrativa, és quan més ebullició acostuma a haver-hi a la ciutat, de manera que mai és un bon moment per a fer vacances. Tot i que aquest any és complex i potser la ciutat no bull tant. Però ell haurà d’estar igualment connectat.

El debat conclou amb la gratitud per part de tots els ponents i el moderador, així com els millors desigs de salut en els propers dies.