Consells per a nous -i no tan nous- electes: EL MAPA DE MINES

0
414

Antoni Biarnés

Director del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya.

antonibiarnes@antonibiarnes.cat

EL MAPA DE MINES

En política, com en la guerra, el primer que cal preveure és l’imprevist, perquè no hi ha res més previsible que l’aparició d’imprevistos -normalment desagradables-. Per tant, una de les primeres tasques que el nou alcalde/ssa ha de complir (i que l’alcalde veterà ha de revisar de tant en tant) és el dibuix del “mapa de mines” del seu mandat. Les mines són aquelles crisis i problemes que, en cas d’esclatar o d’agreujar-se, ens poden causar un mal irreparable, políticament parlant. El problema per identificar i desactivar les mines és que són nombroses, que sovint romanen ocultes però latents -a punt d’explotar en el moment en què un moviment desafortunat o l’atzar les activi-, i que resulten heterogènies. I és que de mines n’hi ha de tota mena:

  • Es poden trobar en l’entorn de l’Ajuntament, però també amagades darrere de qüestions que no tenen res a veure amb ell: quan l’empresa principal de la població tanca portes, per exemple, els electes poden començar a tremolar;
  • Hi ha mines que detonen quan es fa algun moviment (el moviment erroni, és clar), i altres que exploten precisament per no haver fet res (pecat d’omissió). Per cert, que la quantitat de coses que l’Ajuntament “hauria d’haver” registrat, inspeccionat o vigilat és infinita, de manera que difícilment evitarem algun esclat d’aquest tipus de tant en tant;

  • A vegades, les mines que produirien un efecte mortífer en una altra ciutat o en un altre moment, ara i aquí no passen de fer una mica de fum; altres cops, en canvi, allò que podria ser una anècdota en unes circumstàncies diferents, esdevé la nostra sepultura. En aquest calaix ambivalent encaixa la majoria de ‘alcaldades’: unes vegades els ciutadans i els mitjans de comunicació les tractaran com entremaliadures, mentre que en altres ocasions es consideraran provocacions imperdonables;

  • Les mines poden tenir un perfil humà (solen tenir-lo), però també poden amagar-se darrera de les màquines (pregunteu, si no, als informàtics, a què ens exposem amb tanta tecnologització) o adoptar la forma d’invisibles procediments.

Donada aquesta diversitat de possibilitats, no hi ha dubte que necessitem un bon detector d’explosius polítics. L’habilitat per reconèixer on estan amagades aquestes trampes no s’improvisa, però a falta d’unes bones condicions innates, podem guiar-nos per la pregunta del milió: “Què és allò que podria passar que tindria l’efecte d’un torpede en la nostra línia de flotació?”. Si apliquem sistemàticament la pregunta a totes les àrees, dimensions i persones que ens envolten, segur que ens sortirà una llarga llista de desastres potencials; després de tot, una mica és allò que “sempre hi ha alguna cosa que pot fallar” -i, segons la llei de Murphy, el més probable és que acabi fallant-. Tan llarga serà la llista, que potser perdrem la tranquil·litat d’esperit necessària per seguir endavant. O potser ens paralitzi el terror, i decidim que el més segur és quedar-se quiet. Això seria suïcida. L’alcalde/ssa amb futur és aquell que combina sàviament la valentia amb la prudència. Valentia per arriscar i vèncer inèrcies i obstacles; prudència per sobreviure a l’intent.

En definitiva, convé no deixar-se sobrepassar. La veritat és que mai ens lliurarem del perill d’una col·lisió no prevista. Per tant, hem de prestar atenció a allò que pot anar malament, sí, però també hem de dosificar la nostra dedicació a la tasca de neteja de mines, ja que altres deures tant o més importants ens reclamen. Què fer, doncs? Si abans hem redactat la llista dels riscos potencials, ara es tracta que els ordenem en funció del seu grau combinat de probabilitat de realització i de nivell de dany esperat. El més sensat serà que ens ocupem primer de les mines que abans i més fort puguin esclatar.

I, per descomptat, no n’hi ha prou amb detectar les mines: cal saber desactivar-les, i, si és possible, aprofitar per, al mateix temps, netejar i condicionar al nostre gust el terreny en el qual van aparèixer. En aquest sentit, no cal dir que, de la mateixa manera que cada verí precisa d’un antídot diferent, cada mina té la seva pròpia metodologia de neutralització.

De tota manera, no sempre és possible destruir les mines: aleshores cal plantejar-se com esquivar-les. Hi ha polítics que són experts surfistes, especialistes en esquivar ceps i falsos terres. De nou, hi ha qui neix amb una innata habilitat per escapar de tota mena de sorres movedisses, mentre que altres no aconseguiran evitar quedar atrapats en la primera teranyina que se’ls creuï en el camí. Per a aquests últims, un consell: la millor manera de no topar de cara amb la paret és … volant. El que no sigui un consumat esquiador d’eslàlom, que es procuri una bona ala delta en forma d’equip de col·laboradors sagaços o d’un assessor experimentat.

Però en algunes ocasions ni tan sols el recurs d’esquivar les mines ens quedarà. En moments així, o quan hem intentat infructuosament desactivar el temporalizador i se’ns ha acabat el temps, és qüestió d’interrogar-se sobre la conveniència de procedir a l’amputació del membre grangenat, o d’enfilar una retirada digna.

Per últim, si malgrat tot la bomba rebenta, haurem de fer recompte de danys i analitzar què ha passat –per a, almenys, aprendre’n la lliçó.

 
   
   

Articles relacionatsMés de l'autor

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Alcaldes.eu es reserva el dret de revisar els comentaris i de no publicar-los en cas de no ser apropiats.