Cornellà de Llobregat (ACN).- Passades les deu de la nit les aigües del Llobregat superaven els dos metres d’alçada als barris fluvials de Cornellà, i baixava a 80 km per hora. Els veïns reclamaven ajuda tirant bengales i l’exèrcit acudí. Això s’esdevenia ara fa tot just 40 anys, el 20 de setembre del 71, i resultà la pitjor riuada del segle XX a la ciutat més gran del Baix Llobregat. La mala gestió de les autoritats franquistes la va empitjorar. No va causar morts però si pèrdues de 7.000 milions de les pessetes de llavors. I va acabar de catapultar el moviment veïnal de la ciutat, clau en la lluita per la democràcia. Centenars de veïns han recordat aquests fets aquest vespre, en la inauguració d’una exposició sobre els fets.
“A casa encara se sent la olor” de l’aigua i el fang, comentaven unes veïnes de Cornellà a les portes del castell de la ciutat, que acollirà l’exposició titulada ‘La memòria del fang’ fins el proper 23 d’octubre. I l’antic regidor de Convergència Nèstor Artís, un dels centenars de veïns que aquest vespre han acudit a la multitudinària inauguració, encara es troba fang en alguns racons quan mou vells mobles a casa dels seus pares, ha assegurat.
L’última gran riuada de les moltes que ha protagonitzat des de fa segle el riu Llobregat en aquesta ciutat on comença el seu delta, i la pitjor del segle XX, doncs, és ben viva encara en la memòria dels habitants dels barris Centre, Riera i Almeda que, per la seva proximitat al riu, resultaren els afectats.
“Si arriba a passar a quarts de dotze de la nit enlloc de les vuit, hagués mort mig Cornellà
“L’aigua sortia de sota les clavegueres”, recorda Pepita Congost, de 74 anys i veïna del barri Centre. “Si arriba a passar a quarts de dotze de la nit enlloc de les vuit, hagués mort mig Cornellà”, adverteix.
No es va haver de lamentar cap pèrdua de vides. Però 115 habitatges van resultar inhabitables i uns altres 1.117 greument afectats. 373 empreses, entre elles la fundició de la Siemens i la mítica Pirelli, van haver d’aturar la seva producció, la qual cosa va provocar 10.000 desocupats a la ciutat. A la comarca foren 42.000 els desocupats, i inclús la factoria de la Seat va haver de reduir la seva producció en 14.000 vehicles. Per tot això la premsa de l’època va xifrar en 7.000 milions de les antigues pessetes les pèrdues.
“Més que por, vaig sentir ràbia de veure que tot havia estat per l’egoisme de quatre brètols
“Més que por, vaig sentir ràbia”, continua Congost. “De veure que tot havia estat per l’egoisme de quatre brètols”, explica. I recorda que, si l’aigua va entrar a la ciutat, va ser perquè les carreteres que havien deixat fer les autoritats franquistes sense gaire ordre ni concert al costat del Llobregat havien barrat la baixada natural del riu, que va entrar a Cornellà per Sant Joan Despí.
El mateix sentiment van tenir molts altres veïns d’un delta, el Llobregat, on tothom sap que a finals de setembre les riuades poden ser devastadores si no s’aturen, i on el principal historiador local, el pratenc Jaume Codina, va documentar 185 sortides del riu entre el 1110 i el 1971.
El dia 21 a migdia alguns d’aquests veïns van protagonitzar la primera concentració davant de l’Ajuntament, que no havia donat signes d’activitat. Fou el primer pas d’una lluita veïnal perquè el llavors anomenat Ministerio de Obras Públicas canalitzés el riu, ha recordat el comissari de l’exposició, Ramon Rull, davant de centenars d’oients entre els quals estaven els primers alcaldes de la democràcia de Sant Joan Despí, Carles Riba (actual president del Centre d’Estudis del Baix Llobregat), i Cornellà, Frederic Prieto (actual síndic de greuges de la ciutat).
“Nosaltres som els usurpadors de l’espai del delta, i per això va passar el que va passar”, ha asseverat Rull, tot assenyalant les negligències d’unes autoritats que no havien fet res per evitar noves riuades després de l’avís que va suposar la del 1962, devastadora al Vallès però menor al Llobregat.
Per això la riuada del 71 fou la catalitzadora definitiva d’un moviment veïnal que havia començat a despertar als anys seixanta, i que fou clau en la recuperació de la democràcia, interpreta l’exposició.
L’alcalde, que llavors tenia 11 anys, posa la perseverança veïnal com a exemple en temps de crisi
“El riu era vida i s’havia transformat en una amenaça”, ha recordat l’alcalde de la ciutat, Antoni Balmón (PSC), que tenia 11 anys i vivia als barris alts quan va succeir la catàstrofe. Encara recorda com va acudir a socórrer els afectats. I com les protestes veïnals que van seguir la riuada van ser importants, en la seva adolescència, en la seva socialització política abans d’iniciar el camí cap a un càrrec dirigent del PSC a la comarca.
“El riu era una provocació, i avui ja no ho és”, ha saludat Balmón, tot estilitzant la lluita dels cornellanencs per la seva canalització com un exemple de perseverança a seguir en aquests moments de crisi. Congost, en canvi, ha estat més crítica: “els brètols de llavors som com els d’ara, n’estic convençuda”, ha asseverat.
