ESMORZARS

‘De gran vull ser alcalde’ – Com fomentar noves vocacions polítiques

novembre 29, 2018

419

Article

Galeria

INFORME Esmorzars Alcaldes.eu

‘De gran vull ser alcalde’ – Com fomentar noves vocacions polítiques

Pujol afirma que la seva vocació ha estat més patriòtica que política i demana un vot de confiança amb el funcionament del país

“Més que vocació política, el que he sentit tota la vida és una vocació patriòtica”
Jordi Pujol i Soley, President de la Generalitat de Catalunya (1980-2003)

“Cal distingir entre el polític candidat i el gestor. Ambdós són necessaris”
Dídac Manresa, alcalde de Breda

“La política necessita ofici i es nota molt quan un polític en té”
Miquel Àngel Escobar, Secretari d’Administracions Locals de la Generalitat de Catalunya

“Els polítics han de saber separar la persona de la institució. Estan de pas, i no poden apropiar-se’n”
Miquel Salvador, degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra

– Extens reportatge fotogràfic –
amb fotografies ampliades

ESMORZARS ALCALDES.EU

Barcelona, 29 de novembre de 2018

INFORME – Esmorzar Alcaldes.eu –
‘De gran vull ser alcalde’ – Com fomentar noves vocacions polítiques

El passat 29 de novembre de 2018, a l’Hotel Catalonia – Plaça de Catalunya, de Barcelona, s’hi va celebrar un Esmorzar-Col·loqui d’Alcaldes.eu dedicat a tractar sobre la qüestió de les noves vocacions polítiques i la visió que la societat té de la professió política. L’acte va comptar amb el patrocini d’Urbaser i Xut Consulting.

Ponents:

La taula de ponents estava integrada pels ponents:

M. Hble. Sr. Jordi Pujol i Soley, President de la Generalitat de Catalunya (1980-2003); Sr. Miquel Àngel Escobar, Secretari d’Administracions Locals de la Generalitat de Catalunya; Dr. Miquel Salvador, degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra; Il·lm. Sr. Dídac Manresa, alcalde de Breda;

Prolegòmens:

Eduard Berraondo dóna la benvinguda a tots els assistents i agraeix la presència dels participants a la jornada d’avui. Fa una presentació de la plataforma multimèdia Alcaldes.eu i, seguidament, enceta el primer torn del debat donant la paraula al Secretari d’Administracions Locals.

Miquel Àngel Escobar comença agraint la invitació i afirma que és difícil abstreure’s de la pròpia història quan un vol explicar per què neixen vocacions polítiques. Diu que hi ha tantes maneres d’accedir a la vida política com persones hi ha al món. El moment present, assegura, és molt especial en tant que permet que el debat polític estigui molt present en els mitjans, les famílies i la universitat. Opina que el municipi és també un espai de socialització i de participació on la gent pot expressar tant les seves fílies polítiques com els seus rebuigs. En moments com aquests és quan més es poden activar les vocacions, malgrat que hi hagi qui creu que la gent s’està aïllant de la política. També explica que potser hi ha persones que busquen respostes a les preguntes de sempre a partir de noves vies, però que la democràcia requereix la participació i la concurrència i que en aquests moments es generen ambdues. I que els municipis, que són els territoris on més es vinculen les persones, estan fent molts esforços per entendre i incorporar les opinions de la gent al debat.

Eduard Berraondo dóna la paraula a l’alcalde de Breda.

Dídac Manresa també agraeix la invitació i explica que va ser regidor als 25 anys, just en sortir de la Universitat. Diu que, certament, mai no ha sentit cap infant del seu poble que, des de l’escola, li hagi dit que vol ser alcalde de gran. I creu que abans de promoure la figura de l’alcalde, cal que els infants incorporin l’esperit del servei.

També reflexiona que en els municipis s’està generant una sensació de profunda incomprensió del que fan els alcaldes, les alcaldesses i els regidors. I que hi ha persones que s’adrecen a ell preguntant-li “i tu què fas a l’ajuntament cada dia?” en un to inquisitiu i crític. “És difícil donar una resposta complexa, perquè no te la volen escoltar”, diu. Els ajuntaments poden fer coses per instaurar un sentiment de vocació a la res pública, bàsicament a través d’exercicis de participació ciutadana que es puguin practicar des de l’edat escolar, introduint i presentant temes als nens i nenes que siguin concrets i que permetin treballar la participació per mitjà de consultes, decisions consensuades sobre pressupostos, etc. Mentre els temes de la política siguin eteris, teòrics i conceptuals, no es generarà cap gana de fer política.

També es pregunta si, en les campanyes, els partits no van pas a buscar els joves per “fer bulto” o perquè realment aportin. Si és per la segona, està bé, perquè el jovent s’implica de veritat.

El moderador dóna la paraula al degà de Polítiques de la UPF.

Miquel Salvador també agraeix la celebració d’aquesta sessió i explica que els estudiants de Polítiques de la seva facultat potser no són una mostra representativa de la societat, perquè ja tenen una certa inquietud. Explica que quan es parla de despertar la vocació política, potser caldria preguntar-se primer què és la política (allò que té a veure amb el procés de decisió en tot allò que afecta al conjunt de persones de la comunitat o grup, superant i transcendint l’interès propi).

Salvador opina que ara mateix, tot i que pugui ser discutida, hi ha molt d’interès en la política i que fenòmens com el del Procés activen la sensibilitat política més que mai. Hi ha persones que busquen mecanismes alternatius per entrar en política i reivindicar el que necessiten. També cal diferenciar entre partits polítics i grups d’interès (ambdós busquen defensar uns interessos, però els segons no busquen establir-se en el poder).

S’ha dit també que els partits polítics no responen prou àgilment al que demanava la ciutadania i que aquesta quedava fora (“alienada”) de la política, i que per aquest motiu proliferaven els moviments de carrer. I, en això, adverteix que s’han de canalitzar molt bé aquests moviments, seguint les regles del joc, perquè hi ha risc que s’acabin diluint, generant engany i frustració.

El moderador dóna la paraula a l’expresident de la Generalitat.

Jordi Pujol, fa una breu ressenya biogràfica dels seus inicis en política. Explica que es va interessar per la cosa pública de molt jove, per influència familiar. El catalanisme del pare es vivia molt intensament a casa. També va fer certes lectures que el van marcar (les obres completes de Joan Maragall i, particularment, el volum “Sentiment de Pàtria”, així com textos de Prat de la Riba com “La nacionalitat catalana”). Més que vocació política, Pujol diu que el que ha sentit tota la vida és una vocació patriòtica.

Explica que als 11 anys va pujar al Tagamanent amb un tiet i un conegut i que des d’allà van veure un país destruït i cremat per la Guerra Civil que calia tornar a aixecar. Aquest pensament és el que ha anat elaborant al llarg dels anys i el que va ser germen de la seva vocació. Va viatjar pel país de dalt a baix, coneixent-lo i trepitjant-ne el terreny. Va escriure llibres a partir d’aquests viatges i confeccionant un ideari que només reclamava un rearmament moral, identitari i intel·lectual.

Al final de la seva carrera, diu, se sent satisfet de veure que Catalunya s’ha refet. I que la Catalunya dels anys 40 a 60 té poc a veure amb la que ara existeix, i que des del Tagamanent es veu ara una altra Catalunya. Se’n sent orgullós. Però diu que acaba la seva vida amb una falla que el té “mortificat” i de la que n’assumeix “totes les conseqüències”.

Afirma igualment que sempre s’ha preocupat molt per la immigració i sempre ha estat racionalista i patriota europeista. En això hi va influir la seva doble formació franco-alemanya. I ara pateix veient que el projecte europeu “va malament”. També admet que inicialment no era independentista. Però insisteix en què el té preocupat l’estat actual de la política europea: “estem en un moment de pèrdua del protagonisme” i es corre risc d’arribar “a una definició d’Europa com a petita península del continent asiàtic. El nostre paper es va aprimant al món i hi ha uns canvis radicals que canvien els equilibris”.

Berraondo pregunta als participants si creuen necessari que el polític tingui una formació universitària de base, i si veuen amb mals ulls que els polítics es perpetuïn en els càrrecs.

Miquel Salvador explica que, certament, hi ha persones que semblen professionals de la política que no es dediquen a res més. Hi ha opinions favorables i crítiques a això, però, en tot cas, adverteix que l’únic perill és el de caure en la lògica “autoreferenciada” dels partits, que poden portar a perdre perspectiva dels problemes reals de la ciutadania. Diu que no està de més que el polític tingui preparació i formació, així com experiència en el món quotidià. I creu que cal confiar amb un bon aparell administratiu que tingui funcions tècniques.

Miquel Àngel Escobar assenyala que és important que tota persona tingui una formació bàsica. Els polítics han de considerar que la política és una part de la seva vida i que és higiènic transitar de la vida civil a la vida política. També afirma que la política necessita ofici i que es nota molt quan un polític el té o no el té. En aquest sentit, i amb tots els matisos i prevencions, diu que el valor de la joventut potser està sobrevalorat políticament, perquè és evident que no es poden prendre decisions de la mateixa qualitat quan es tenen 30 anys o quan se’n tenen 50. Cal experiència vital i com més se’n tingui, millor.

Dídac Manresa, en aquest sentit, afirma que l’experiència és l’acumulació dels errors, i que amb 30 anys se n’han comès menys que amb 50. El polític ha de ser “una persona de pas” i si el que es vol és fomentar les noves vocacions cal explicar que la política és una etapa temporal en la que “t’has de dedicar al 100%”. I si no es fa amb vocació de servei i altruisme, millor no fer-ho. Per això diu que defensa les limitacions de mandats.

Jordi Pujol està d’acord amb aquells que defensen la limitació de mandats, tot i que ell, admet, no n’és un bon exemple.

Berraondo proposa fer un retrat-robot del bon polític vocacional. Quines característiques tindria una persona que s’hi volgués dedicar?

Miquel Àngel Escobar diu que la figura pública del polític es va reconfigurant cada dia, però creu que hauria de ser una persona que tingués conviccions (però no dogmatisme), de ser empàtica, tenir sensibilitat i humilitat.

Dídac Manresa opina que cal distingir entre el polític candidat i el polític gestor. Aquest darrer ha de ser honest, saber dir que no, prendre decisions encara que no agradin a nivell personal… Però també ha d’existir el polític candidat, que ha de saber explicar, seduir, ser proper i no defugir ni la feina de carrer ni la de despatx. “D’altra manera no es guanyen eleccions”.

Miquel Salvador diu que a més dels valors esmentats s’hi poden afegir la sensibilitat a l’entorn i als problemes de la ciutadania (actitud de servei, però no de servilisme) i cert rigor o virtuosisme, honestedat, valors ferms, rectitud. També cal separar la persona de la institució (i ser conscients que els polítics estan de pas, però que no s’han d’apropiar de la institució). També han de generar confiança a la ciutadania.

Jordi Pujol diu que li semblen bé els valors indicats fins aquí i posa l’èmfasi en l’equilibri entre el carrer i el despatx, recordant l’anècdota d’un alcalde que va guanyar en un municipi difícil i que el va perdre al cap de quatre anys ja que només feia “bona feina” als despatxos però no sortia al carrer. També és important tenir un projecte i unes conviccions.

Berraondo pregunta de quina manera es podria recuperar la confiança social en la figura del polític.

Miquel Salvador recorda allò del “ser bo i semblar-ho”. Per fer-ho és molt important poder comunicar i transmetre tot el que s’està fent i fer que arribi als diversos col·lectius destinataris. Això vol dir “saber parlar” dominant no només l’oratòria sinó també saber arribar als públics adequats amb els missatges adequats.

Jordi Pujol diu que és evident que hi ha una crisi de credibilitat i que cal resoldre-la. La valentia, la capacitat de dir les coses com són i el compliment dels compromisos són coses importants per resoldre-ho.

Berraondo pregunta sobre el paper actual de les xarxes socials en la política.

Dídac Manresa explica que “les noves tecnologies les carrega el dimoni” i que cal fer-les servir amb el “cap fred”. “Si et discuteixes amb algú a les xarxes es possible que et portin al seu terreny enfangat i et facin malbé”, ha dit. Les xarxes socials plantegen moltes bones oportunitats, però no s’ha de caure en l’error de fer que sigui l’única via de contacte, per no caure amb missatges simplistes i mastegats.

Miquel Àngel Escobar diu que de la mateixa manera que la ràdio i la TV, les xarxes afecten la percepció social sobre la política. Generen canvis en el tempo polític i creen soroll, que en política és dolent. Abans els polítics donaven un únic missatge al dia, i ara han de nodrir d’informació als mitjans en cada moment. I de vegades s’ha de donar resposta a problemes en temps real, sense tenir temps de meditar.

Miquel Salvador diu que les xarxes han estat vistes erròniament com a mitjans de desintermediació. Abans els polítics intermediaven entre el poble i els problemes, i ara les xarxes donen la sensació que la gent pot actuar directament sobre els problemes. Però això amaga que hi ha tota mena d’algoritmes i mecanismes artificials (i fake news) que facin que en realitat no sigui així.

El moderador pregunta si un polític pot desconnectar fàcilment de la seva activitat

Jordi Pujol diu que ser alcalde de Barcelona, o de Breda, o President de la Generalitat, és quelcom que no es pot fer a mitges i que requereix gran dedicació. Però que cal trobar un racó del dia en què es pugui viure la família o trobar-se amb un mateix, perquè si no ho pateix l’entorn personal.

Berraondo pregunta si la figura dels polítics independents, no militants en un partit, que tan popular s’ha fet, genera realment un valor afegit.

Escobar creu que la participació d’independents, si és que hi ha algú que ho sigui de debò, pot ser un valor afegit excepte quan es fa per devaluar la militància. La militància política no es només pertànyer a un partit, sinó que pot ser pertànyer a un grup o sindicat. Significa cedir part de la pròpia sobirania individual a un projecte transcendent. Valora els independents però els discuteix si els partits ho fan servir per disparar-se un tret al peu.

Dídac Manresa: opina que obrir els partits a perfils independents es bo quan es busca una manera de pensar nova i diferent. Les estructures de partit han de ser prou permeables, però els partits han de seguir existint.

Jordi Pujol: afirma que els partits segueixen sent necessaris. El “desgavell” que hi ha en alguns partits té uns efectes negatius, però s’ha de saber que dins del partit cal crear una mentalitat del bé comú. “Un president de la generalitat s’ha de negar a la pressió que li fa el seu partit per no ajudar aquell ajuntament que no és del seu partit”, afirma, i diu que “té el full de servei molt net en aquest aspecte”.

Pujol també explica que el país no va “tan malament”. Fa 30 anys tot estava pitjor, no hi havia carreteres, hospitals, universitats etc. com ara es coneixen. “És cert que el país està encallat políticament, però més enllà d’això seguim exportant, fem patents, tenim més universitats que mai, més sanitat que mai. La sanitat, tot i els seus problemes, té molt bona qualitat a Catalunya. I és mèrit de tothom”. Pujol ha reclamat “una mica més de confiança amb el funcionament del país. S’ha de ser crític amb l’activitat política, però hi ha moltes coses que estan funcionant”, destacant, per exemple, la cultura o Càritas.

Finalment, se li formula al president Pujol una pregunta per part del públic: quins són els polítics que més l’han influenciat al llarg dels anys.

A nivell europeu, aquells que van sorgir després de la guerra: Adenauer, Schumman i altres polítics suecs i alemanys, tot i que ara mateix està una mica “trist” amb la política europea. A nivell espanyol destaca figures com Suárez, Carrillo i González, que van fer grans contribucions, sovint en contra de l’opinió dels seus.