El fenomen ciutadà va aconseguir aglutinar el malestar de la crisi però també es va veure envoltat en polèmiques com el setge al Parlament
Protestes dels ‘indignats’ aquest matí a les portes de les Corts Valencianes després de les agressions denunciades per un grup de manifestants.
Els serveis de neteja retirant el material existent a la plaça Catalunya
Unes 600 persones s’han concentrat a la plaça del Vi de Girona.
Barcelona (ACN).- El 15-M va ser protagonista l’any passat. El maig del 2011, centenars de persones van prendre la Puerta del Sol de Madrid amb una acampada que va sorprendre tothom i que es va conèixer com a ‘spanish revolution’, que aviat es va estendre a altres ciutats, com ara a Barcelona amb la plaça de Catalunya com a epicentre. Aprofitant les xarxes socials i inspirats pel relat del francès Stéphane Hessel ‘Indigneu-vos’, l’objectiu era denunciar -sense personalismes- la seva pèrdua de confiança en el sistema actual i la incertesa per un futur pitjor. El moviment també ha estat envoltat de polèmiques, com ara el setge al Parlament. Durant l’any ha traslladat l’activitat sobretot a assemblees de barri.
Les imatges de l’acampada a la Puerta del Sol van donar la volta al món i aviat es van comparar amb la plaça Tahrir del Caire, símbol de la primavera àrab. Fins i tot en algun moment es va veure com a una possible continuació d’aquest moviment. Ben aviat el moviment es va estendre a Barcelona amb la plaça de Catalunya com a epicentre. L’objectiu era crear una ‘àgora’ que reuniria el poble assembleàriament i prendria decisions al marge de la classe política.
L’esclat del 15-M es va produir en plena campanya de les eleccions municipals i també es va estendre a altres ciutats catalanes. Al llarg d’aquells dies els ‘indignats’ van prendre també places de ciutats com Lleida, Girona o Tarragona. Però més enllà de l’estat espanyol també es va emular el 15-M, tot i que va durar poc. Londres, París, Brussel·les o Berlín van ser algunes de les ciutats que es van apuntar a "l’spanish revolution".
A les places s’hi aplegaven ciutadans de totes les edats, famílies, professionals en actiu i jubilats, que reclamaven un "canvi real". Cassolades per la nit, divisió en comissions per organitzar-se, alimentar-se i dormir tots junts, votacions en assemblea per decidir cap a on es dirigien a partir de llavors. Moltes votacions. Al crit de "ningú, ningú, ningú ens representa", els ‘indignats’ van fer de la seva absència de portaveus legítims el seu tret fundacional.
Tres dates clau: 27-M, 15-J, 30-J
Un cop passades les eleccions municipals del 22 de maig, l’acampada va continuar a la plaça de Catalunya i la proximitat d’una possible victòria del FC Barcelona a la Lliga de Campions va fer decidir el Departament d’Interior i l’Ajuntament de Barcelona a prendre mesures. Es van dur a terme el 27 de maig, quan es va decidir irrompre a la plaça amb l’objectiu de fer-ne una "operació de neteja", en paraules del conseller d’Interior, Felip Puig, per treure objectes perillosos de la zona i també per raons de salubritat.
D’aquell divendres al matí són les imatges dels camions de neteja intentant endur-se les pertinences dels concentrats i dels antidisturbis colpejant persones assegudes a terra que desobeïen la petició dels Mossos de deixar pas a l’operatiu de neteja. La plaça es va ocupar de nou.
Uns dies després, la protesta de la plaça de Catalunya es va traslladar a les portes del Parc de la Ciutadella coincidint amb un Ple del Parlament. És el que es va acabar coneixent com el setge al Parlament i on es va poder veure com grups de manifestants van increpar, insultar, sacsejar i ruixar amb esprai diversos diputats. El president de la Generalitat, Artur Mas, i altres dirigents polítics, van acabar arribant aquell dia amb helicòpter al Parlament, una altra imatge indissociable del 15-M, que va intentar sense sort desmarcar-se dels manifestants més violents d’aquella jornada.
Amb el pas de les setmanes, l’acampada a plaça de Catalunya va seguir, però cada cop amb menys participants. La decadència de l’acampada es va fer evident als ulls de qualsevol passejant i, segons els Mossos d’Esquadra, es va convertir fins i tot en un espai que era aprofitat pels venedors ambulants senegalesos, els llauners pakistanesos i, fins i tot, alguns traficants de droga.
El desallotjament que va posar punt final a l’acampada es va produir la matinada del 30 de juny. Els pocs que encara pernoctaven a la plaça no van plantejar cap tipus de resistència. Tampoc els que dormien als arbres, un col·lectiu autònom que va construir cabanes a les copes equipades amb llits, taules i sofàs.
El moviment es transforma cap a les assemblees de barri
Del moviment 15-M en quedava poc la matinada del 30-J. Ja abans de la protesta a les portes al Parlament, la medul·la de la protesta ja havia decidit reformular-se i traslladar les accions a les assemblees de barri i mantenir el seu esperit en diversos col·lectius socials, on ha hivernat fins ara, en el primer aniversari, on busca renéixer com a gran moviment amb una manifestació aquest dissabte i una "acampada permanent" fins dimarts.
La batalla jurídica
Les polèmiques que han envoltat el moviment s’han traslladat als tribunals. El 13 d’octubre mig centenar de persones van presentar una querella per les càrregues del 27-M contra el conseller Puig, el director dels Mossos, Manel Prat, l’aleshores regidora de Seguretat de Barcelona, Assumpta Escarp, i diversos comandaments policials. El jutge Josep Maria Miquel Porres va imputar els querellats, però després de prendre’ls declaració i estudiar vídeos i converses telefòniques, va arxivar la causa en considerar que l’actuació policial va ser correcta.
El setge al Parlament va arribar a l’Audiència Nacional espanyola i el jutge Eloi Velasco va ordenar la detenció de diversos ‘indignats’ identificats. Alguns es van presentar voluntàriament al jutjat de guàrdia, a la Ciutat de la Justícia, el 6 d’octubre. Velasco va viatjar el desembre a Barcelona per interrogar, com a testimonis, una desena de diputats agredits o increpats pels manifestants, com Montserrat Tura (PSC), Jordi Turull (CiU) o Alfons López Tena (SI). Però setmanes després, la Sala Penal de l’Audiència Nacional va decidir retornar el cas als jutjats ordinaris de Barcelona, en considerar que el Parlament no és una alta institució de l’estat, i per tant no requereix la protecció de l’Audiència Nacional. La causa continua oberta.
