DIÀLEGS ALCALDES.EU
Celebrat el 14 de maig de 2021 – 9.30 hores
Ponents convidats:
- Sr. Lluís Ridao, Director general de l’ACA
- Sr. Marc Pifarré, Director General d’Aigües de Catalunya
- Sr. Eloi Badia, regidor d’Emergència climàtica i transició ecològica de l’ajuntament de Barcelona i president de l’AMAP
- Dr. David Saurí, Doctor en Geografia i Catedràtic de Geografia Humana (UAB) i coordinador del Grup de Recerca en Aigua, Territori i Sostenibilitat (GRATS)
El 14 de maig de 2021, alcaldes.eu ha organitzat el diàleg virtual titulat “Dos debats sobre l’aigua: model de gestió i canvi climàtic. Podem conjugar-los?”, que ha comptat amb la participació del Sr. Lluís Ridao, director general de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), el Sr. Marc Pifarré, Director General d’Aigües de Catalunya, el Sr. Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de l’Ajuntament de Barcelona i president d’AMAP (Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública), i el Dr. David Saurí, Catedràtic de Geografia Humana (UAB) i coordinador del Grup de Recerca en Aigua, Territori i Sostenibilitat (GRATS).
El moderador de l’acte ha estat el periodista Sr. Eduard Berraondo i ha tingut el suport d’Urbaser i de Xut Consulting. A continuació, presentem el resum dels temes debatuts.
El Sr. Eduard Berraondo dona la benvinguda a tots els assistents i agraeix la presència dels participants. També fa una breu presentació del projecte d’alcaldes.eu, introdueix els participants i els convida a una primera ronda d’intervencions sobre el tema del debat. Dona la paraula, en primer lloc, al Sr. Badia.
Eloi Badia: saluda els assistents i agraeix la invitació. Opina que l’aspecte més important és el del canvi climàtic perquè generarà dues conseqüències molt importants per a les ciutats. D’una banda una menor disponibilitat d’aigua i de l’altra més episodis de pluges torrencials. Diu que caldrà repensar les ciutats com a espais que puguin respondre els dos fenòmens, amb més drenants o amb millor gestió.
Assenyala que tenim reptes importants com el de poder regenerar aigua a partir de la tecnologia i augmentar l’eficiència del consum domèstic i les aigües grises, amb l’objectiu de reduir el consum per sota dels 100 litres d’aigua per persona i dia.
Explica que de la mateixa manera que, com a societat, hem entès clarament els reptes energètics, ara cal posar el focus en la gestió de l’aigua i també en el consum domèstic. I que això passa per una cultura de la conscienciació individual, entre d’altres coses. Diu que cal entendre l’aigua com un bé comú i la seva gestió com un repte col·lectiu. La lògica que ha de prevaldre és la de l’interès general i la preservació.
Seguidament, es dona la paraula al director general de l’ACA.
Lluís Ridao: agraeix la invitació i explica que parlar d’aigua a Catalunya és, en part, parlar de la gestió de l’escassedat i que el principal problema és el de la garantia. Diu que tenim un dèficit que es veu agreujat per la creixent emergència climàtica i per la distribució desequilibrada entre la demanda i la disponibilitat del recurs.
En aquest sentit aporta una sèrie de dades interessants. Per exemple, Catalunya és un país amb dues conques, la de l’Ebre (o “intercomunitària”), que emmagatzema el 60% del recurs hídric i en la que viu només un 8% de la població, i la interna, conformada pels rius que neixen i desaigüen dins de Catalunya. Aquesta representa el 40% de la disponibilitat del recurs, però rega el 92% de la població del país.
Això vol dir que hi ha dues realitats que cal tenir en compte i que estan en permanent desequilibri. A més, recorda, “la majoria dels ciutadans vivim al litoral”, i això genera una disfunció que és més evident a la regió metropolitana de Barcelona, on cal garantir l’aigua de 5.5 milions de persones.
En resum, hi ha un triple repte en la qüestió de l’aigua: garantir el recurs, gestionar el dèficit hídric i gestionar el canvi climàtic. I a més, cal reduir la pressió sobre els rius i els aqüífers, atès que, per llei, s’han implantat uns cabals ambientals.
Ridao explica que, no obstant, s’ha progressat bé en nombrosos camps. Per exemple, en la darrera dècada ha augmentat la disponibilitat d’aigua al país d’un 30%, concretament en 122 hectòmetres més. I això s’ha aconseguit a partir d’augmentar la reutilització, la capacitat de dessalinització i intensificant l’aprofitament dels recursos locals amb estalvi i eficiència. Creu que una manera de gestionar el problema de futur és aprofundir més en el coneixement de l’aigua no registrada i en la reducció de les pèrdues d’aigua en els municipis, que es calcula en un 30% de la que hi ha en dipòsits municipals.
El moderador dona pas ara a la visió empresarial, per part d’Aigües de Catalunya.
Marc Pifarré: saluda els presents i agraeix la invitació. Es mostra completament d’acord amb les anteriors intervencions i considera que davant del repte climàtic, les administracions i les empreses gestores han d’estar més alineats que mai.
Explica que una manera de veure el problema és entenent el cicle integral de l’aigua, que té tres fases: l’abastament, la depuració i el regadiu. En el primer, explica que cal buscar un “mix” òptim d’orígens del recurs que inclogui la pressió fluvial, els embassaments, els pous, les fonts i que sigui sostenible ambientalment. Creu que en aquest punt la responsabilitat és de l’administració i aposta per la reutilització de l’aigua de fonts i pous, “que s’han deixat de fer servir”.
Quant al segon àmbit, de la depuració, reutilització i regeneració, estima que al país hi ha un molt bon sistema de depuradores que, si bé no arriba a tots els racons del país, dona un servei de gran qualitat a moltíssima població.
Finalment, quant a l’àmbit de regadiu, creu que tenim reptes importants, com ara el de la utilització intensiva de l’aigua i en la transformació i eficiència de l’impacte en el consum global. Creu que encara “hi ha molt de camp per córrer”.
A banda, hi ha una dimensió transversal, que és la de l’aposta per la tecnologia. Diu que “l’aigua és un món que sempre s’ha mirat amb una visió industrial des de fa 150 anys, però en ple segle XXI la innovació i la tecnologia han de ser vectors de canvi”.
L’aigua és un món que sempre s’ha mirat amb una visió industrial des de fa 150 anys, però en ple segle XXI la innovació i la tecnologia han de ser vectors de canvi
Marc Pifarré
A continuació, es dona la paraula al representant del món acadèmic.
David Saurí: Saluda els presents i agraeix la invitació i recorda que des del món acadèmic se n’aprèn molt del món professional. Explica que el canvi climàtic és un repte majúscul i que tindrà diverses implicacions a Catalunya. Per exemple, dades del projecte MEDAC expliquen que la reducció de precipitacions en el futur serà més acusada al Pirineu, on hi la les capçaleres dels principals rius, i que això tindrà a veure també amb canvis en la vegetació i que això tindrà un impacte important a mitjans del segle en curs.
“El canvi climàtic és un repte majúscul que tindrà diverses implicacions a Catalunya.
David Saurí
D’altra banda, també vol destacar aspectes positius. I és que “som un país ric i madur en matèria de gestió de l’aigua, que hem après molt”. El Dr. Saurí diu que el nostre és un país amb bona tecnologia, que compta amb recursos alternatius com les plantes dessaladores i creu que hi ha una reserva d’aigua que no s’està utilitzant i que podria garantir el subministrament, malgrat que hi hagi problemes amb la fracció convencional de recursos hídrics.
També diu que arran de les sequeres dels primers anys 2000, la societat catalana està bastant conscienciada. Això es veu clarament en la reducció important del consum d’aigua, que es troba actualment en el nivell de 100 litres per dia i persona. Però hi ha moltes ciutats amb un nivell inferior. Creu que cal agrair el “gran esforç” que ha fet la societat catalana, ja sigui per conscienciació individual o “a cop de rebut”.
També diu que hi ha una derivada important en tota aquesta qüestió i que és el de la garantia d’accés a l’aigua de les persones amb menys recursos les quals creu que, arran de la pandèmia, seran més. Estima que a Catalunya ja hi ha instruments legals per combatre aquest problema de pobresa hídrica (com ara la llei 2015, una ILP que va acordar prohibir els talls de subministrament) però que encara cal aprofundir-hi molt més.
Acabada aquesta primera ronda d’intervencions, el moderador convida els assistents a plantejar els seus punts de vista en relació al debat sobre gestió pública o privada de l’aigua.
Eloi Badia explica que, internacionalment, la tendència és cap a un retrocés de la gestió privada, tot i que hi ha molt de debat. Esmenta capitals europees com Berlin o Budapest que ja estan gestionades al 100% de manera pública. També diu que a Espanya hi ha més de 100 municipis que han revertit els processos de gestió que tenien fins ara i que la gestió els ha passat a ser pública. També diu que a Catalunya no hi ha gaires noves privatitzacions.
Considera que el model de “concessions maratonianes”, en què es cedeix la gestió a 50 o 100 anys no té futur i que cal anar cap a nous models de gestió curts, en què hi pugui haver possibilitat de decisió política continua. Considera que en el actual model el que es dona és un segrest de la decisió per part de les empreses concessionàries. A més també considera que hi ha una excessiva judicialització de la qüestió, i que es dediquen plens municipals sencers a debatre aquesta qüestió, quan a l’hora de gestionar pàrquings o equipaments esportius no apareix aquesta tensió.
Badia no té cap dubte que la governabilitat ha de ser pública, però que, en canvi, és cert que el sector privat pot aportar molt desenvolupament tecnològic. Per tant, el sector privat ha de tenir un paper rellevant en l’activitat, però sempre que la decisió la mantingui l’administració elegida. Creu que l’error és portar la privatització a la governança del servei, perquè aleshores el rol del regulador es confon amb el rol del concessionari.
L’error és portar la privatització a la governança del servei, perquè aleshores el rol del regulador es confon amb el rol del concessionari.
Eloi Badia
Lluís Ridao diu que està d’acord amb la visió expressada i que la competència de l’abastament ha de ser municipal i que la governabilitat del cicle de l’aigua és pública. Recorda que en l’apartat de sanejament, a més, la governabilitat es conjunta entre l’ACA i les administracions locals, i que els 350 milions d’euros anuals d’inversió, reposició i sanejament es liciten, de manera que hi ha una cogovernança.
Explica que en certs àmbits urbans, de ciutats grans, la gestió del subministrament és un sistema que produeix uns guanys atractius i que això explica l’interès de les empreses en ocupar-se’n. D’aquí ha vingut el conflicte actual. En canvi, hi ha d’altres àmbits del territori, en què no hi havia tant guany, i on la presència privada ha estat menor. Aleshores ha estat el sector públic el que ha encapçalat el subministrament. Creu que cal buscar un equilibri i que estem en camí de fer-ho.
Marc Pifarre, des del punt de vista de les empreses, es considera un defensor de la col·laboració público-privada. No obstant defensa que el concepte de “remunicipalització” no és correcte, atès que el servei sempre ha estat municipal i les infraestructures públiques. El que fan les empreses, diu, és gestionar més o menys directament uns recursos que són públics.
També està d’acord amb la inconveniència de les concessions maratonianes. Diu que “venim d’un model que no té a veure amb les oportunitats que tenim al davant”. Ara, quan finalitza una concessió llarga “s’obre una oportunitat de definir una nova etapa”. Així que suggereix, primer, definir quina és la governança, després quin és el projecte i, finalment, decidir si el model es de gestió directa o indirecta.
Diu que Aigües de Catalunya és una empresa “agnòstica” en quant al model, perquè, en realitat, estan en totes les modalitats: concessional, empresa mixta, contracte de serveis, subministrament de tecnologia. I que no tenen una preferència per cap model concret.
David Sauri diu que amb independència del model de gestió triat, els ajuntaments haurien de fer servir més el seu poder regulador i de control. Haurien d’implicar-se més en la supervisió. Explica que ell ha trucat alguna ajuntament per demanar dades del consum d’aigua i que l’han remès a l’empresa gestora. I que això no ha de ser així: els ajuntaments han de fer-se responsables de conèixer i supervisar el servei, perquè han de ser transparents amb els ciutadans.
També es mostra partidari de concessions de com a màxim 5 anys i de que els ajuntaments introdueixin clàusules com ara la de prohibir els talls d’aigua a qui no la pugui pagar. Han de jugar un paper més actiu en el seguiment.
El moderador planteja quines alternatives tenim per a garantir el subministrament d’aigua en el futur.
Lluís Ridao parla aquí de les inversions en plantes dessaladores d’aigua. Explica que a Catalunya n’hi ha dues, una al Tordera i l’altre al Prat. Aquests sistemes es posen en marxa principalment quan els embassaments baixen per sota de cert nivell i no poden funcionar.
Recorda també que ja s’està apostant per la reutilització d’aigua, concretament, s’està reutilitzant un 6% de l’aigua que surt de les depuradores. Afirma que el futur del subministrament passa per la recuperació dels pous. A l’ACA s’està finançant el 90% dels costos d’aquestes recuperacions.
El futur del subministrament d’aigua passa per la recuperació dels pous. A l’ACA estem finançant el 90% dels costos d’aquestes recuperacions
Lluís Ridao
Igualment destaca l’impacte que tindrà el pacte del Ter, un acord polític de fa dos anys, en què la regió metropolitana de Barcelona es compromet a detreure menys quantitat d’aigua del riu. Això obligarà a ampliar les dessaladores d’aigua. De moment, el Govern ja ha autoritzat l’ampliació per quatre de la capacitat de la dessaladora del Tordera. També es projecta una dessaladora al Foix, que ha de donar suport i garanties a la regió de Tarragona. Explica que a les terres tarragonines es depèn de l’Ebre, però que només hi ha una font de subministrament i que si hi hagués una avaria no hi hauria alternativa.
Eloi Badia recorda que també es van sumar al compromís del Ter i que això suposarà “molts deures” però que, a la vegada, és una forma compatible de generar política territorial beneficiosa pel territori, perquè “no és bo” imaginar un país que s’aglutina al voltant de la Regió Metropolitana. Cal recuperar espais i població a tot el país.
Una pregunta del públic demana al Sr. Badia que aclareixi més la seva posició en quant a la “facilitat” de decisió que els ajuntaments haurien de tenir sobre el model de gestió de l’aigua.
Eloi Badia explica actualment hi ha dificultats per fer que cada municipi pugui decidir. Si més no, entrebancs. Hi ha concessions llargues que costa molt de finalitzar, perquè hi ha costos no amortitzats, o reclamacions. I de vegades hi ha ajuntaments que són petits i que no tenen la capacitat, de cop, de fer front a tota una sèrie de contenciosos i se’ls fa una muntanya. El que reclama és que es deixi actuar els ajuntaments i els seus plenaris i que, si volen, puguin prendre la decisió de gestionar-ho ells mateixos.
El moderador pregunta si el debat dels embassaments segueix vigent a Catalunya.
David Saurí explica que els models climàtics són molt clars i diuen que tindrem uns Pirineus amb menor pluja i un litoral amb situacions extremes de sequeres i/o inundacions. Creu que el país està molt ben adaptat, però en el futur assistirem a molts més episodis d’aquests. Afirma que a Catalunya ja no hi ha debat sobre els embassaments, però que a l’estat sí que tenen plans hidrològics que hi aposten fermament, així com aposten per l’augment del regadiu. Creu que en el context actual és agosarat seguir apostant-hi. A més, a Catalunya, potser ja no hi caben més embassaments.
Lluís Ridao diu que des de la Generalitat hi ha molta preocupació per la situació de l’Ebre, regit per la confederació hidrogràfica més antiga de l’Estat i que té una visió pròpia del segle XIX, que no és moderna i eficient. És un riu cada vegada més contaminat per sulfats a mesura que la superfície del regadiu aragonès augmenta. I això fa que la captació de Tarragona perilli.
Explica que la Generalitat ha tingut molt poca participació en aquesta discussió perquè “tampoc no li han deixat”. Per aquest motiu, entre d’altres, s’està apostant pel model de dessaladores. I diu que tota la petroquímica de Tarragona gasta aigua de la depuradora de Vila-seca i Tarragona. És una aigua tan bona que cada vegada és més demandada per la indústria.
Des del públic es planteja si es podria controlar la contaminació per nitrats i si hi podria haver més pressió institucional per construir plantes de biogàs per evitar contaminar l’aigua.
David Saurí diu que els nitrats són un problema ambiental greu i la conseqüència de traspassar al medi unes externalitats pròpies d’altres activitats. Creu que l’aprofitament energètic podria ser una derivada interessant, però que el millor seria reduir la contaminació en origen.
Lluís Ridao diu que l’aigua és la gran perjudicada i que ell declararia tot el país com a “zona vulnerable”. Recorda que la contaminació de nitrats obliga a portar aigua del Ter i Llobregat a Calaf, perquè les fonts pròpies estan contaminades. També passen coses semblants a la Conca de Barberà i al rerepaís. Explica que hi ha un aspecte important que no correspon a la gestió de l’aigua sinó als contaminadors, especialment el sector ramader, i és la millora en la gestió dels purins. Recorda que els ramaders no paguen ni el cànon de l’aigua i que la cabana porcina és més gran que el nombre d’habitants del país.
El moderador pregunta sobre aquestes fonts d’aigua que s’ha dit que encara estan per detectar.
David Saurí aclareix que hi ha fonts alternatives d’aigua que potser desconeixem i que correspondria als ajuntaments, a partir de les seves ordenances municipals, de posar en circulació. Es refereix a, per exemple, aigües grises (les que es gasten a les llars en els lavabos, banyeres, etcètera) que es podrien reaprofitar si els edificis tinguessin les instal·lacions correctes. Diu que l’aigua que es tira per la cisterna del vàter representa el 20% del consum domèstic. I que poblacions com Sant Cugat ja tenen acords i normatives per instal·lar sistemes de reaprofitament en determinats edificis nous.
Una altra font potencialment interessant són les aigües pluvials. A nivell mundial aquest ús s’està aprofundint. A Europa, el país que més sistemes de recuperació d’aquestes aigües té és Alemanya. I novament són coses que els ajuntaments poden promulgar.
Es pregunta al Sr. Badia si Barcelona està fent plans per instal·lar aquests nous dispositius en edificis nous de la ciutat.
Eloi Badia aclareix que ho estan estudiant i que hi ha certs barris en què, realment, es pot regenerar aigua o bé instal·lar aquests sistemes, a partir d’ampliacions del codi tècnic de construcció. També diu que es pot aprofitar els aqüífers per a jardins i carrers i que en els consums municipals, no es depèn d’aigua potable en un 90%.
Igualment diu que posaria l’accent en el clavegueram i en les aigües pluvials, on s’ha avançat menys que en el camp de l’abastament i la depuració.
En el darrer torn d’intervencions, els assistents aprofiten per aclarir alguns temes dels que han explicat. Per exemple:
El Sr. Marc Pifarré recorda la importància i oportunitat que poden representar els nous fons europeus Next Generation per a la recuperació dels aqüífers i, en general, de la gestió del problema de l’aigua.
El Dr. David Saurí també vol destacar la importància de la col·laboració público-privada. Creu que no és cert que el sector públic només pugui aportar equitat i el sector privat només pugui aportar eficiència, perquè hi ha mostres d’administracions eficients i d’empreses genuïnament interessades en l’equitat. El repte és trobar espais de més col·laboració. Igualment, el repte és que tothom pugui tenir accés a l’aigua, incloent no sols els éssers humans sinó també la resta d’éssers vius.
El moderador agraeix les intervencions i dona per tancat el diàleg del dia d’avui.
