05 desembre
Moltes famílies i empreses han notat com la inflació dels anys posteriors a la pandèmia de Covid feia trontollar la seva estabilitat econòmica. L’increment del cost de la vida i de les matèries primeres ha fet que moltes llars s’haguessin d’estrènyer el cinturó i que molts llocs de treball perillessin. Una realitat ben coneguda que també ha afectat profundament les administracions públiques i, molt en concret, el món local. Així ho posen en relleu les dades de l’Observatori de Finances Locals de l’Associació Catalana de Municipis, les quals mostren, en conjunt i per a cada institució, augments notables en algunes despeses habituals d’ajuntaments i altres ens locals.
Dos dels àmbits on s’ha notat més l’ascens dels preus són la factura energètica i els interessos del deute. En el primer cas, l’administració local catalana destinava una quantitat força estable a fer front el cost de les energies i altres subministraments, d’entre els 260 i els 290 milions anuals, fins a la Covid. L’any 2022, però, aquesta xifra va ascendir fins als 364 milions i, el 2023, encara va continuar enfilant-se, fins als 392 milions. Pel que fa als interessos del deute, la despesa que generaven era més modesta, de 34,5 milions, el 2022, però aquesta encara va disparar-se més en un sol exercici, més que duplicant-se, fins als 85,2 milions, el 2023. En total, per tant, uns 150 milions extres enmig d’una precarietat financera clara, en un marc de necessitats sobrevingudes i altres dificultats que s’han accentuat els darrers anys i que recopila l’Observatori de l’ACM.
La factura energètica s’ha elevat en dues tongades, ja que primer va augmentar el cost de l’electricitat i posteriorment, el del gas (en plena guerra a Ucraïna). I no ha impactat en totes les administracions de la mateixa manera. Els ajuntaments i les entitats municipals descentralitzades són aquelles que destinen una major proporció dels seus pressupostos a pagar energia i subministraments (atès que s’encarreguen de competències com la il·luminació o la gestió de més equipaments públics) i, per tant, aquest fenomen els ha afectat més.
I pel que fa concretament als ajuntaments, són aquells de pobles petits els que han de gastar una quantitat més elevada per habitant en aquest aspecte, mentre que, a mesura que la mida del municipi augmenta, el cost unitari es redueix. Aquest diferencial no es deu al fet que paguin més per l’energia, sinó que n’usen més, ja que normalment els pobles petits acostumen a ser menys densos. I és que allò que encareix més la factura, per exemple, és haver d’il·luminar superfícies més extenses, independentment de la quantitat de gent que hi visqui.
En relació amb els 85 milions gastats l’any passat en interessos del deute, es tracta d’una quantitat que remet a les de fa una dècada, quan el nivell d’endeutament dels ens locals era molt superior. I ja ha assolit una despesa que s’equipara a la que l’administració local catalana destina anualment als àmbits de sanitat, mercats, biblioteques públiques o promoció i foment de l’esport, per exemple. En tot cas, aquest increment no només respon a l’augment dels tipus d’interès, sinó també a un augment del nivell d’endeutament dels ens locals. El deute acumulat per aquestes administracions s’havia anat reduint gairebé a la meitat, des dels prop de 6.000 milions del 2013, però va tornar a augmentar, els anys 2022 i 2023, fins a situar-se a un punt intermedi, entorn dels 4.500 milions. Un canvi de tendència permès per la suspensió de les regles fiscals i justificat per les necessitats originades per la pandèmia i les limitacions d’un model de finançament local que no garanteix els recursos suficients.
En aquest cas, l’impacte del cost creixent dels interessos el marca sobretot el nivell d’endeutament de cada administració. Les diputacions, consells comarcals i les entitats municipals descentralitzades estan força sanejades, així com 391 dels 947 ajuntaments —sobretot, de municipis mida petita— no tenen cap deute a retornar. En canvi, l’Ajuntament de Barcelona acumula, en solitari, una quarta part de tota la despesa en interessos dels ens locals catalans. I juntament amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona i sis ajuntaments més, sumen la meitat de tot el cost en aquest capítol.
Sigui com sigui, l’increment en factura energètica i d’interessos del deute detectada fins al 2023, ben segur s’haurà mantingut a l’alça durant el present any. Malgrat la moderació de la inflació, el preu de l’energia ha crescut gairebé un 6%, en els últims 12 mesos a Catalunya. Així mateix, els tipus d’interès ja no pugen i fins i tot han retrocedit lleugerament des del seu punt més àlgid, però els últims augments encara no s’havien traduït a la factura dels ens locals, l’any passat, i el nivell d’endeutament no s’haurà pogut reduir. A més, els crèdits recents no s’hauran subscrit amb condicions gaire favorables.
En definitiva, el retorn a les regles fiscals i a l’obligatorietat d’estabilitat pressupostària per part dels ajuntaments i altres ens locals no coincideix amb un retorn a la moderació dels preus anteriors a la pandèmia ni amb la renovació d’un model de finançament local ja caduc que permeti fer front a aquestes noves circumstàncies. La complexitat de moltes administracions per tancar pressupostos en aquest context escenifica aquest contrast entre unes obligacions creixents i uns recursos minvants per fer-hi front.
Font: ACM
