ESMORZARS

‘El futur de Lleida’

febrer 4, 2019

854

Article

Galeria

INFORME Diàleg Alcaldes.eu

‘El Futur de Lleida’

A punt d’iniciar la campanya de les municipals, experts participen en un debat de la ciutat

“La ciutat hauria d’assumir el seu paper de ciutat 100% universitària i fer-se responsable de fer-ne partícips a la ciutadania i les institucions”
Joan Biscarri, vice-rector de la Universitat de Lleida

“La mitjana dels ciutadans té un coneixement deficient dels valors culturals propis de la ciutat en què viuen”
Josep Borrell, director de Serveis Territorials del departament de cultura a Lleida

“Hi ha un problema de manca de comunicació i entesa entre els actors principals. Cal que la gent cregui més en Lleida”
Jaume Saltó, president de PIMEC Lleida

“Cap territori com Lleida gestiona tanta aigua i de manera tan eficient”
Joan Cal, director del Segre

“La Lleida del futur, diu, no s’hauria de focalitzar només en la construcció de grans superfícies i comerços, sinó que hauria de buscar fer una Lleida natural, per a la gent“
Rosa M. Eritja, presidenta de FECOM

– Extens reportatge fotogràfic –
amb fotografies ampliades

DIÀLEG ALCALDES.EU

Lleida, 1 de febrer de 2019

INFORME – Diàleg Alcaldes.eu –
‘El Futur de Lleida’

El passat 1 de febrer de 2019, a la Sala Víctor Siurana, de la Universitat de Lleida, s’hi va celebrar un Diàleg sobre els reptes, oportunitats i problemàtiques de la ciutat de Lleida. Va estar organitzat per Alcaldes.eu i va reunir uns 40 assistents entre els que s’hi comptaven representants del municipalisme de la ciutat, autoritats de la comarca i la demarcació, acadèmics, empresaris, mitjans de comunicació i membres de la societat civil. L’acte va comptar amb el patrocini destacat d’Urbaser, Xut Consulting i el Diari Segre.

Ponents:

La taula de ponents estava integrada pels ponents:

Sra. Maria Rosa Eritja, presidenta de FECOM; Excm. Sr. Joan Biscarri, vice-rector de la Universitat de Lleida; Sr. Josep Borrell, director de Serveis Territorials del departament de cultura a Lleida; Sr. Joan Cal, director del Segre; i Sr. Jaume Saltó, president de PIMEC Lleida.

Tots ells en un debat conduit pel periodista Eduard Berraondo, actuant com a moderador.

Prolegòmens:

Eduard Berraondo dóna la benvinguda a tots els assistents i agraeix la presència dels participants a la sessió d’aquest matí. També agraeix l’acollida dispensada per la Universitat de Lleida i el seu Rectorat i equip professional, que ens acull avui. També agraeix la participació dels patrocinadors que fan possible l’acte i ofereix una breu presentació d’Alcaldes.eu i de cada ponent.

Seguidament dóna la paraula al vice-rector de la Universitat.

Joan Biscarri dóna la benvinguda als presents i agraeix la invitació d’Alcaldes.eu. Entén que com a Universitat que són no podien quedar-se fora del debat previ a les eleccions municipals, però que tampoc volien un debat preelectoral. En aquest sentit, explica, van recomanar a Alcaldes.eu de celebrar un diàleg que ajudés a plantejar una fotografia de futur de Lleida. Però que abans, val la pena fer una foto del passat: fa 25 anys, Lleida era molt diferent, i una part important del canvi ha estat deguda a la presència de la UdL. En el futur, aquest paper s’hauria de reforçar. La ciutat hauria d’assumir el seu paper de ciutat 100% universitària i fer-se responsable de fer-ne partícips a la ciutadania i les institucions. El futur viable de Lleida ha d’estar vinculat, per força, a la societat del coneixement.

Admet que, potser, com a universitat, els manca una major vinculació amb les empreses i el sector econòmic, però també recorda que alguns rànquings situen la UdL com a primera d’Espanya pel que fa a pràctiques dels estudiants a les empreses.

El moderador dona ara la paraula al director de serveis territorials de Cultura a Lleida.

Josep Borrell planteja algunes idees: Diu que Lleida és una ciutat (i un territori) ben equipada culturalment, i ben equipada pel que fa als serveis a les persones. Ara bé, té poca projecció dins de Catalunya, Espanya i el món. Hi ha casos molt brillants i destacables, però com a societat en conjunt té poca projecció, malgrat els molts esforços fins ara. “No hem trobat la manera d’anar més enllà del nostre melic”, diu. La raó és que no es fan servir prou bé els instruments de comunicació tradicionals i moderns.

També constata que els ciutadans tenen un coneixement deficient dels valors culturals de la seva ciutat. Probablement no hi ha tampoc cap lideratge territorial ni institucional, ni territorial. “La transferència de la UdL al món de les empreses encara no és prou substancial, no hi ha retorns que no funcionen com jo crec que haurien de ser”.

També diu que hi ha limitacions econòmiques molt importants. Les ràtios de població són baixes i les dotacions econòmiques públiques són poques. Igualment, diu que les “poques empreses riques” locals no aporten gaire a la cultura. Ni tampoc “tenim polítiques culturals. El que hi ha són activitats i infraestructures, però de polítiques que avaluïn el retorn social no n’hi ha”.

Finalment, destaca que hi ha molta concentració institucional i poca iniciativa privada. Perquè no hi ha incentius, ni llei de Mecenatge. Les polítiques, en general, i les culturals en particular, treballen sobre el paradigma instrumental (fer una cosa per aconseguir un canvi). Però les societats més avançades haurien d’anar cap a polítiques més holístiques, que busquin valors socials. “Ens queixem que les respostes del jovent en l’ús dels mitjans i equipament no s’ajusten al model que volem. Les polítiques han d’incidir en els valors, que ja no sols venen de la família, ni de la religió”.

El moderador dóna la paraula ara a la presidenta de la Federació de Comerç de Lleida.

Rosa M. Eritja recorda que fa anys es va impulsar un pla anomenat “Lleida qualitat natural”, que volia promoure un comerç de producte local des de les botigues de proximitat. No obstant, s’ha deixat d’apostar per això.

La Lleida del futur, diu, no s’hauria de focalitzar només en la construcció de grans superfícies i comerços, sinó que hauria de buscar de ser una Lleida natural, per a la gent. A la ciutat hi manquen coses, especialment la massa crítica de població. Sempre hi ha hagut entre 110 i 140 mil habitants. I no gasten prou. “Si jo fos a l’ajuntament buscaria quelcom que ens portés treball i riquesa. Ens cal un model distint al de promoure construccions que donin feina a la gent durant (només) dos anys”. En canvi, recorda, quan es va constituir la Universitat, Lleida sí que va canviar.

Considera que la massa crítica de població és el factor clau del futur de la ciutat.

La paraula passa ara al president de PIMEC Lleida.

Jaume Saltó opina que la Lleida actual pateix de manca de lideratge i que li manca un pla estratègic de ciutat i de territori. Creu que hauria de ser la capital d’interior i aglutinar tota l’àrea metropolitana que va de Cervera a Balaguer, Tàrrega i altres. En canvi diu que hi ha un problema de manca de comunicació i d’entesa entre els actors principals que els dificulta apostar pel territori, aconseguir infraestructures, ferrocarrils, promoció de l’aeroport, promoció de persones… “Aquí hi hem de portar empreses, però ens trobem que no tenim prou persones per a treballar a les empreses que aconseguim portar”. Cal alinear les necessitats de les empreses amb l’oferta formativa. Cal fer que la gent cregui en Lleida.

Explica que, com a ciutat mitjana que és, la capital de Ponent té una qualitat de vida envejable, i que es podrien fer moltes coses per aprofitar-ho, tals com crear indústria d’alt valor afegit, donar formació i facilitar els processos. “No pot ser que qualsevol empresa que es vulgui instal·lar aquí es trobi amb barreres burocràtiques tan elevades. Entre les administracions locals, autonòmiques i estatals ens estem fent uns embolics brutals”, explica.

També destaca el repte de la sostenibilitat. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides estan per a complir-los i els ciutadans, les empreses i el comerç els han de conèixer i complir.

A continuació es dóna la paraula al representant del Diari Segre.

Joan Cal diu que una jornada com la d’avui és una oportunitat per aportar pluja d’idees. Agraeix molt la presència de representants de grups polítics que es presentaran a les eleccions municipals i que prenguin nota. Recorda que la ciutat cal construir-la entre tots i que, per tant, cal tenir una visió positiva.

També explica que els grans pols de creixement local són l’agro-alimentació en el seu conjunt, la salut vinculada a l’alimentació, la transformació alimentària, el turisme i serveis (amb molt de capital turístic i patrimonial proper), la indústria i l’espai tecnològic vinculat a l’aigua. Cap territori com Lleida gestiona tanta aigua i de manera tan eficient.

En tot això la Universitat hi juga un paper extraordinari, diu. Recorda també el paper capdal de l’Institut de Recerca Biomèdica, de l’IRTA i del Parc Científic, amb gairebé 2000 professionals de gran nivell, l’Escola Politècnica, les facultats, etc. “La societat evoluciona en una direcció esperançadora”.

L’aigua és un valor des del punt de vista energètic, turístic, agrícola i social. I cal que tingui projecció.

Finalment considera que Lleida posseeix un rere-país (els secans, els pobles ben conservats, etc.) que provenen d’un retard secular, però que podrien ser aprofitats com ho van ser la Toscana italiana. “Lleida podria ser la ‘Florència’ d’aquesta Toscana que són les terres de ponent”.

El moderador introdueix ara un tema de debat: l’agricultura. Quin pes i quines problemàtiques té?

Saltó diu que, històricament, el sector agroalimentari ha estat molt fort a la ciutat i que caldria donar-li una volta, per créixer envers un sector saludable, que actualment té molta demanda, i seguint les passes de les empreses que ho fan millor: produir carn fresca i de qualitat, però també generar transformacions de processos. “Aquí tenim pocs escorxadors i són els que s’enduen el valor afegit”.

Biscarri confirma que hi ha un cert estereotip agrícola associat a les terres de Ponent (per exemple, molts consellers d’Agricultura són lleidatans). Però cal anar cap a un aprofundiment del valor afegit i buscar nous sectors. També ha dit que, per raons històriques, Catalunya és un país amb molts desequilibris, fins i tot en termes demogràfics. Quan a Barcelona es diu que sobra turisme, aquí demanem que en vinguin. “Potser caldrien fer algunes polítiques de distribució”.

Eritja diu que el sector agrícola actual es troba en un procés de reestructuració. “Abans hi havia parcel·les petites i gent gran treballant-les. Ara hi ha parcel·les més grans i gent jove amb molta tecnologia”. Però també creu que el model de produir quilos i quilos de mercaderies no és correcte, i que caldria tenir productes de qualitat i diferenciats que “la gent vingués a buscar de fora”.

Joan Cal diu que la població de Lleida dedicada a l’agricultura (sobre un 3%) és superior a la mitja de Catalunya, però que segueix sent una xifra baixa. Per tant, “cal pensar en molts altres sectors” i, especialment, en l’agroindústria. “Però també hem de ser capaços de fer que la gent tingui interès en venir a visitar la ciutat, per exemple, promovent restaurants d’estrella Michelin, o activitats turístiques com el rafting al Pirineu, etc.

Josep Borrell no està gaire d’acord amb l’optimisme de Joan Cal i diu que cal ser realista. Les dades d’IDESCAT diuen que els territoris de Lleida envelleixen terroríficament. La gent marxa dels pobles a les capitals comarcals.

Es produeix un debat improvisat entre Cal i Borrell sobre si la causa de la poca demografia es troba en la manca d’oportunitats o en la manca de polítiques.

El moderador pregunta ara sobre l’Aeroport d’Alguaire i el seu resultat. Ha estat una decepció o bé és un procés que encara no té èxit, però el tindrà?

Saltó diu que l’aeroport de passatgers és inviable, perquè “som la gent que som”. Caldria buscar altres usos per amortitzar la inversió, diu. Però creu que és “una oportunitat d’or” com a pol de transport logístic, i és que, diu, els aeroports propers estan col·lapsats. “Aquí cal fer una aposta des del territori per ampliar la infraestructura i que sigui d’un ús compartit entre turisme i indústria”.

Cal hi està d’acord, i novament diu que cal no mirar el que va malament sinó el que cal de reclamar per tal que vagi bé. “Alguaire és un aeroport polític promès pel govern davant una demanda social. Després va venir el bany de realisme: no som prou gent com per fer-lo rutllar”.

Biscarri afegeix que al darrere del problema d’Alguaire hi ha la situació del desequilibri demogràfic. La major part de la població està a Barcelona perquè la gent viu allà on hi ha llocs de treball. “Si aquí es creen llocs de treball de qualitat, la gent no marxarà”.

Diu que com a Universitat es queixen del fet que molts joves marxen a Barcelona a estudiar. Però s’entén, perquè aquests joves, amb independència de la universitat a la que vagin, veuen que Barcelona té un atractiu que Lleida no té. Això fa que molts joves acabin treballant també al cap i casal.

Eritja diu que l’anterior president de la FECOM deia que Alguaire havia de ser el segon aeroport de Sabadell, que servís com a acadèmia de pilots, i com a taller de reparació i manteniment.

El moderador demana als presents si podrien dir quins elements haurien d’integrar els candidats a les eleccions en els seus programes per a aportar valor a la ciutat.

Joan Cal creu que en les eleccions hi influiran molts elements exògens: el judici del Procés, que tindrà un gran impacte sobre les decisions del vot en les municipals. Així que l’eix dreta/esquerra, o localisme/centralisme es veurà ara influït per una gran saturació de notícies i enrenou judicial.

A nivell local també creu que hi ha coses que motivaran els electors: la vida quotidiana, elements d’esperança i una idea de futur de la ciutat, de resolució de problemes de comoditat, de guanyar atractiu davant d’un competidor tan gran i potent com és Barcelona. “Ens calen més coses. Quan parles amb la gent de la Cooperativa Agrícola de Guissona et diuen que el que els cal per atraure enginyers son escoles, camps de golf, teatres i vida cultural…”.

Borrell diu que la ciutat és sinònim de qualitat, seguretat, convivència, però que hi ha un problema greu al barri de la Mariola. Tot i els projectes que hi ha hagut, és un “bolet” que cal arreglar. També per lluitar per la possibilitat de tenir feines qualificades, cal industrialitzar Lleida.

També creu que la ciutat de Lleida necessita millorar les comunicacions no amb Madrid, Barcelona o Tolosa, sinó amb el seu hinterland i amb les altres capitals comarcals. Per tal que Lleida sigui la capital de les terres de ponent, no n’hi ha prou de mirar-se el melic i fer bé les coses, sinó que cal coordinar-se amb les 4 o 5 capitals que té a la vora, i parlar-se per fer-hi una sana competència, ha dit.

Biscarri està d’acord amb el problema de les comunicacions amb les capitals de Lleida, que segueix un esquema radial i centralista, i no de xarxa. També diu que la UdL deu ser la única de les catalanes que no té uns equipaments esportius propis de qualitat. Això és un error i problema històric, que no té a veure amb l’ajuntament, però que beneficiaria a tots poder-lo resoldre.

Saltó: Lleida ha de tenir la seva àrea metropolitana ben connectada amb les capitals de comarca. També hauria d’estar més ben connectada amb Barcelona (l’AVE, per exemple, és car), tenir sol industrial i “creure’ns que és una ciutat segura i en la que s’arriba a qualsevol lloc caminant”. Cal convèncer aquelles persones que busquen això mateix que ho trobaran a Lleida. Calen llocs de treball que paguin bé i gent que tingui diners per gastar.

Rosa recorda que va conèixer el cas de Tolosa i que és paradigmàtic. Es tracta d’una ciutat agrícola on l’estat va invertir-hi per convertir-la en la capital europea de l’aviació. Hi van anar a viure enginyers. S’hi van establir els comerços amb gran força. El govern també va obrir vols diaris de Tolosa a París per fer que els directius poguessin anar i venir de la capital tots els dies.

S’obre un torn de debat de l’audiència.

Antoni Siurana, exalcalde de Lleida, ofereix algunes reflexions. Diu que Lleida es la conseqüència històrica d’una ciutat que es troba en la confluència de 5 rius, que ha creat la zona agrícola i ramadera mes gran de tota Europa, i molta riquesa, i que ha funcionat bé mentre tot creixia i s’ha convertit en fenomen d’atracció de zones properes. Però en els últims anys això s’ha estabilitzat. Ara es fabrica molta matèria prima però no producte alimentari. I això condiciona molt. Creu que la millor noticia que ha passat darrerament és que les empreses locals han marxat a crear empreses i plantes a territoris propers. I això ho diu perquè genera aprovisionaments.

També ha estat “bona noticia” la creació de la Universitat de Lleida. “Ha creat l’essència del que pot ser un model de funcionament del territori”. Opina que ara manca la complicitat i la cohesió de la universitat amb les institucions lleidatanes, catalanes i aragoneses, per crear una àrea metropolitana important.

També recomana que la universitat promogui que, des de la secundaria i el batxillerat es creïn científics. També ha dit que el futur del territori passa per una política de compensacions i reequilibris.

Ramon Solsona diu que un dels temes que li interessa és el de la demografia. Diu que la població baixa en general, fins i tot la de Lleida capital. Es queixa de les poques empreses que hi ha cap a la zona dels pirineus. També es queixa que el pressupost de l’Estat s’ha oblidat novament de Lleida. I que ningú s’ha queixat gaire. Faltaria un lobby polític i empresarial, com tenen a Girona. “La gent de Lleida no volem parlar entre nosaltres, i cada vegada en som menys”.

Jaume Gilabert, alcalde de Montgai i expresident de la Diputació de Lleida comparteix moltes de les reflexions de Siurana. Diu que la demarcació té molts problemes, però també molts actius. L’aeroport mateix té una bona solució ara, perquè no havia de ser pas un aeroport de passatgers, sinó logístic. I això ja se sabia des que es va dissenyar.

També diu que cal abordar un tema preocupant, que és el del despoblament. No sols a les ciutats capitals, sinó al mon rural. Despoblament i envelliment representen uns problemes socials i de gestió per als ajuntaments i les institucions. “Fer front a això és complex, perquè qualsevol emprenedor que vulgui començar una empresa en qualsevol població té moltes dificultats. L’accés a les TIC és complicat, com ho és a les infraestructures”. També ha destacat que la connexió amb Tarragona és “vital”. I ha recordat que la connexió amb França és molt dolenta: “el túnel està igual que fa 20 anys, i és el pas de transport de mercaderies més important”.

També ha destacat la “desgràcia” del transport ferroviari. “Anar de Lleida a Cervera o a Manresa és un transport del segle XIX”, ha dit.

Finalment ha volgut comentar que l’any 2008 es va crear el projecte Global Lleida, que pretenia ser una eina potent d’aglutinar teixit econòmic i institucional. No obstant “no ha tingut els resultats esperats”.

Gilabert creu que “de possibilitats n’hi ha moltes, però la visió de l’abast territorial no l’hem desenvolupat prou, ni des de les nostres terres ni des del Govern de Catalunya. El país no s’ha planificat d’una manera que pugui arribar a equilibrar-se”.

Joan Cal Creu que si no es fa un canvi de xip, no s’anirà enlloc. No es tracta de manifestar la queixa, sinó de trobar els consensos i formules que permetin posar damunt d’una taula les prioritats d’un país, els compromisos que esta tothom disposat a assumir i fer que les administracions hi siguin.

Eritja diu que no s’ha sabut vendre gaire bé la idea de que Barcelona és Barcelona perquè Lleida hi envia l’aigua i la llum. “Nosaltres tenim pantans i hem sacrificat territori. Mai no ens han compensat per això?”

Alfred Cesma, del Comú de Lleida, és optimista, i amb una història diu que de vegades “ens capfiquem en estar en ranquings i ser visibles, i ens oblidem de que cal ser els millors d’aquí. Amb això farem que la gent de fora vingui a viure aquí”.

També agraeix el paper de la universitat, de la que diu que ha de ser la “mosca collonera” dels polítics, recordant les coses que falten i sobren, etc.

El vice-rector agraeix l’acte i obre la porta a Alcaldes.eu i als assistents a tornar sempre que ho vulguin a participar en aquests debats.