Certament, pocs municipis més petits que Anglesola han passat per Alcaldes.eu. Amb menys 1355 habitants censats l’any 2010 que es troben escampats en 23’53 km2, aquest poblet de la comarca de l’Urgell està situat a l’oest, a tocar del límit amb la comarca del Pla d’Urgell, i agafa d’aquesta la seva notable planície. Però la seva petitesa amaga molta història, i el topònim ja el trobem a finals del segle XI, quan, sota la forma d’Angulariola, derivat probablement del llatí ecclesiola, és a dir, “Església petita” ja hi trobem referències. L’Església, una de les seves construccions més rellevants, és del segle XV i està dedicada a Sant Pau de Narbona.
“El més important en un poble és no endeutar-lo, no castigar-lo amb impostos i càrregues financeres. Penso que això és vàlid ara i fa trenta anys. I és per això que sempre ens vam esforçar en anar a buscar les subvencions necessàries”
“Els Alcaldes de fa trenta anys tenien molta feina a fer. No era com ara, que tots els pobles, fins i tot els més petits, tenen uns serveis mínims garantits. Llavors, no se sabia per on començar, i més en municipis petits com el nostre”
“En llocs com aquests en què hi ha poca població, la gent necessita de llocs per reunir-se, per fer petar la xerrada. Així que em vaig esforçar en proporcionar un munt d’equipaments que tothom pogués gaudir”
Diu que va ser Alcalde 28 anys? És tota una proesa, això
Miri, al cap de deu dies de morir Franco ja vaig començar a fer d’Alcalde. I això va ser, doncs a principis de desembre de 1975, i així fins al 2003. No és que no tinguéssim feina, és clar. Jo tenia les meves coses, treballava al camp. Tenia cura de la compra i venda de llavors, i treballava per a l’Avícola de Guissona, que tot just feia poc que havia començat a produir pinso per al bestiar.
I per què s’hi va posar, en política?
Les ganes de fer coses, de treballar pel poble. Aquí hem estat sempre 1.200-1.300 habitants, i ens hauríem de remuntar a més de dos-cents anys enrere quan ens trobaríem que Anglesola va doblar la població, passant dels set-cents als mil dos-cents que hi ha ara. Així que tothom es coneix, tothom sap de tothom i el que calia fer fa trenta anys era treballar.
I què va fer?
Miri, el més important en un poble és no endeutar-lo, no castigar-lo amb impostos i càrregues financeres. Penso que això és vàlid ara i fa trenta anys. I és per això que a Anglesola sempre ens vam esforçar en anar a buscar les subvencions necessàries.
Les administracions generals estan per això, per ajudar als municipis
Sí, i cal aprofitar-se d’elles. Però per això s’han d’anar a trucar moltes portes i fer moltes gestions, però resulta del tot imprescindible si no vols deixar un llegat que sigui feixuc als que vindran.
I vostè se’n va sortir, amb els diners?
Va costar molt, les coses com siguin. Nosaltres volíem treballar, tirar el poble endavant però cada cop que anava a la Diputació em deien que no hi havia diners. I això fins que un dia em van dir a Lleida que anés a buscar a un contacte de Madrid, que era amb qui s’havia de tenir tractes per obtindre subvencions.
I què va passar?
Doncs que al cap de poc temps, ja tenia una carta d’en Suárez per la qual em deia que ja podia començar a fer obres. Amb els diners, vam fer el Carrer Major: l’asfaltat, l’aigua, el clavegueram, tot. I vam pagar tots els deutes. Llavors, aquesta mena de coses es podien fer. I encara guardo la carta d’en Suarez, miri.
I a banda d’arreglar el Carrer Major, quins són els altres projectes que més recorda que es van tirar endavant?
Fa trenta anys hi havia molta feina a fer. No era com ara, que tots els pobles, fins i tot els més petits, tenen uns serveis mínims garantits. Als anys setanta no se sabia per on començar, i més en municipis petits com el nostre. Però pel que fa a nosaltres, ens vam esforçar de treure diners d’on fos per anar muntant coses, com un camp de futbol.
Un camp de futbol?
Sí, vàrem comprar un terreny per fer un camp de futbol amb herba natural que és de primera divisió. I no va ser l’únic equipament esportiu. També hi ha les piscines municipals. Fixi’s si eren bones que la gent de Tàrrega baixava a banyar-se i tot. Ja veu que aquí no ens estàvem de res. I en esports també es va fer un pavelló esportiu que es compagina com a sala de ball.
I d’altres equipaments?
Es va fer una biblioteca, o un Casal de Cultura, que vam muntar a Cal Gasol, una casa d’uns 500 m2 amb molta història i amb vestigis gòtics . Varem negociar amb la família propietària la seva venda i per la xifra de set milions de pessetes ens vam posar d’acord en adquirir-la. Es aquest Casal on estem ara, per exemple i que en diferents ajudes hem anat consolidant i donant-li diversos usos culturals.
Expliqui’m la seva història
Quan es va comprar vam sortir com a una bona noticia al diari, perquè tothom va mirar de contribuir-hi. Els de Caixa Catalunya ens hi van posar 5 milions de pessetes, la Generalitat va començar amb 30 i després va pujar a 75. I així, amb uns i altres es va poder tirar endavant.
Doncs ja hi ha prou equipaments, ja
Els equipaments són coses que s’han de tenir, que fan poble. En llocs com aquests en què hi ha poca població, la gent necessita de llocs per reunir-se, per fer petar la xerrada. Així que em vaig esforçar en proporcionar un munt d’equipaments que tothom pogués gaudir. Ep! Però quan vaig marxar va ser sense veure un duro de l’Ajuntament, que consti.
Ja constarà, no pateixi. I el tema escolar? Amb pocs habitants, potser les administracions grans no hi han volgut invertir
Sí, i el pitjor és que si hi ha poca canalla, la fan anar a d’altres pobles, a estudiar. En el nostre cas, teníem una escola, petita però que ens arreglàvem amb ella i que també es va equipar amb un servei de guarderia. El cas, però, és que es va fer un col·legi nou a Tàrrega i les autoritats d’ensenyament volien que els nostres alumnes anessin a estudiar a Tàrrega.
I què va passar?
Els vaig dir que aquí l’escola no es tancava. Davant d’aquesta fermesa no ens van tornar a empipar.
No crec que això es pugui fer a d’altres llocs
Miri, aquesta mena de coses es poden fer a Anglesola pel tarannà de la persona que el representa, i també pel propi poble, que n’estava agraït de com ens bolcàvem en la seva transformació. Així que la gent s’hi va anar sumant. I és que un Alcalde ha de generar confiança. Si no, malament.
I passats els anys, un cop el poble es va acabar d’arreglar, de què s’hi ha viscut?
Essencialment de la ramaderia, tot i que hi ha hagut anys no massa bons. També tenim un polígon industrial amb unes quinze empreses. El conreu de la terra i els arbres fruiters són un altra font d’ingressos. Es va fent. I és clar, també tenim festes que mirem de potenciar, com es la dels tres tombs,que ens ha donat molta anomenada a la vila. Crec que cal treballar un tipus de cultura rural que va desapareixent però que ha format part sempre de la nostra vida i que hem de procurar transmetre a les futures generacions.
Amb tants anys com Alcalde, tindrà molts records i moltes coneixences de gent que va ser important
Doncs sí, és veritat. El president Pujol, per exemple. En certa ocasió vam compartir un aperitiu i em va dir, “Vidal, a vostè com Alcalde no li faltaran mai els duros”. Voldria aquí fer un esment a l’actual Alcaldessa del poble, que també tracta molt bé als ciutadans i ho fa molt bé.
I vostè, què?
Treballo en una granja on hi tenim moltes gallines reproductores. En el seu moment ens vam haver de traslladar de lloc perquè estàvem al centre del poble, tenint que desplaçar-nos cap als afores de la vila. En l’actualitat treballem aquesta explotació avícola tota la família, fins i tot els fills i nets. La meva època a l’Ajuntament es va acabar el 2003, però en certa manera, continuo treballant pel poble.
