Dues són les característiques essencials que defineixen aquest municipi del Ripollès: una, el fet que estigui situat en el límit del país, a tocar amb la comarca ja francesa de Vallespir. L’altra, que sigui un poble ben petitet, d’uns 350 habitants, malgrat que a principis de segle XX havia arribat al miler, i que actualment acull també els municipis d’Espinavell, Fabert, i algunes masies disperses. Amb una extensió considerable, 43 km2, el seu edifici més destacat és una esglèsia romànica del segle X. Avui parlem amb el seu Alcalde, Josep Coma i Guitart.
“A vegades penso que faig més feina al carrer que no pas al propi Ajuntament a l’hora de resoldre temes. En aquest sentit i en pobles tan petits com el nostre, no hi ha administradors i administrats, sinó que tothom participa en tothom”
“Som un tarannà, una manera de ser, que ens permet imprimir un determinat caràcter com a poble, entès de manera global. Així que sí, Catalunya es fa des dels Ajuntaments, des de la feina que es fa cada dia i que s’intenta tirar endavant aquest poble”
“Un país com Catalunya, que genera la riquesa que genera i que haguem de tenir aquestes retallades perquè els ingressos han disminuït moltíssim i els diners se’n van per aquests mecanismes de solidaritat territorial, doncs acaben creant un malestar a la ciutadania”
Amb certa gosadia, algú que fos de ciutat diria que a Molló viviu lluny de tot
Potser ja és això, oi? Ser de Molló vol dir que t’ha d’agradar viure en un entorn rural, allunyat de segons quins serveis però també amb una innegable qualitat de vida. Gaudexies del paisatge, de la tranquil·litat, de sortir a caminar, de trobar poques persones al carrer… hi ha molt d’encant en això.
Però 350 habitants són molt pocs, no?
Sí, nosaltres som un poble petitet, amb pocs habitants sobretot a determinades èpoques de l’any, encara que també cal tenir en compte que estem en ple Pirineu, i per tant, hi ha cases d’estiueig i segona residència. I en certa manera, la geografia acaba imprimint un caràcter en aquestes persones sobretot en un territori muntanyenc, rural, però això no vol dir que visquem aquí aïllats, ni molt menys.
Com influeix el fet de ser un municipi fronterer?
La frontera no deixa de ser una línia imaginaria però té una transcendència, imposa i es nota, perquè per exemple, tenim les mínimes relacions amb l’altre costat. Tradicionalment, per temes de pastura, i ara perquè estem en un projecte global de turisme i natura, però vaja, tenim problemes per treballar conjuntament, encara que no deixem de ser veïns i compartim molts interessos.
Ja passa, això
Estem intentant crear un ens que agrupi 22 municipis de la Catalunya Nord, el Vallespir del Rosselló, i 7 municipis de la comarca del Ripollès, i com la Unió Europea intenta esborrar i eliminar aquestes fronteres, trobem diverses dificultats administratives per tirar endavant aquest projecte. Però la frontera sí, sí que marca. Per això la nostra mirada és cap al sud, cap a Barcelona, cap a Olot, cap a Ripoll, cap a Vic, cap a Girona. Mirem ben poc cap al Nord.
Espinavell pertany al terme de Molló. És on es fa la Tria de Mulats, oi?
Sí. La Tria de mulats és una fira ramadera d’arrel tradicional que es porta celebrant des de temps immemorials en el poble d’Espinavell. Nosaltres tenim uns drets de pastura transfronterers, els pactats pel tractat dels Pirineus en el 1659, en què tot el bestiar de Molló equí i boví, va a pasturar a una muntanya pròxima al Canigó, a la comarca del Conflent durant l’estiu, i al setembre per Sant Miquel retornen les pastures del terme municipal de Molló. El 13 d’octubre, Sant Eduard, se celebra la fira, que és on es venien tots els cavalls, mulats i eugues, i una vegada es tanquen tots els tractes, es procedeix a la separació de les eugues i dels mulats. D’aquí el nom de Tria de Mulats.
Una tradició rural que ha acabat esdevenint turística
Si, hi ha la pròpia fira ramadera, però el sector ramader i l’agricultura estan bastant tocats, i els preus que es paguen ara són més baixos que els anys 80 o 90. Però val a dir que aquest esdeveniment turístic s’ha convertit en un de primer ordre a la comarca, és una fira que aplega unes 6.000 persones. Hi ha problemes d’accessibilitat però la gent ve amb il·lusió, passió i alegria a veure passejar els cavalls. Els cavalls baixen directament des de la muntanya a la fira, que és única a Catalunya i al Pirineu d’aquestes característiques.
Ara que deia que el tema agrícola i ramader està bastant tocat, en què es guanya la vida, la gent?
La majoria viu del sector terciari. Un 60% treballa en el sector serveis: turisme rural, restauració i comerç. Tenim cases de turisme rural que es compaginen amb l’activitat agrària. Normalment l’home és qui treballa en el sector agrari, i la dona i els fills i joves es dediquen ja al turisme rural. Per tant hi ha molta gent que es dedica també a la restauració. I no necessàriament a Molló sinó també a Camprodon, Ripoll, o Olot. Molta gent es desplaça cada dia per treballar a la resta de la comarca, o a la Garrotxa que els queda bastant proper.
I l’altre percentatge? En què es treballa?
L’agricultura. Encara conservem un 20% de la població ocupada treballant en aquest sector. Tenim moltes masies disseminades que esquitxen el territori, i moltes zones més o menys planeres, i això fa que tant l’activitat ramadera com agrària es conservi.
Amb tot el que descriu, la feina a l’Ajunament ha de ser més aviat planera, oi?
Sí, certament. I aquí està la particularitat d’un poble com aquest. Estem a un nivell en què puc conèixer a tots els veïns, anar a fer un cafè amb ells, comentar la jugada. De fet, a vegades penso que faig més feina al carrer que no pas al propi Ajuntament a l’hora de resoldre temes. En aquest sentit, no hi ha administradors i administrats, sinó que tothom participa en tothom.
És dels que pensa doncs que Catalunya comença als Ajuntaments i no a la Generalitat?
El país es construeix amb persones i no amb institucions. I aquí, el país, vull dir, som més que una llengua. Som un tarannà, una manera de ser, que ens permet imprimir un determinat caràcter com a poble, entès de manera global. Així que sí, Catalunya es fa des dels Ajuntaments, des de la feina que es fa cada dia.
Però segons quins ajuntaments. Ara es parla molt d’unificar pobles…
Penso que aquestes reformes de l’Administració local que es volen fer, el que sembla que persegueixin és desertificar el territori. Ens queixem que el territori està abandonat, que cada vegada hi ha més bosc, i més incendis, però es va per aquí: concentrar més gent en pocs punts i deixar de banda tota la resta.
I de fet, ja tenim experiència, en això
Doncs sí. El que es va viure als Pallars als anys 60 o a l’Alt Urgell, amb les fusions municipals. S’ha de mirar una mica ara com han evolucionat aquests nuclis que van perdre la seva autonomia, i crec que el que hem d’intentar és al contrari, fixar gent en el territori per poder mantenir-lo. I no trobar-nos amb els problemes que li comentava on tindrem un país a dues velocitats.
Els Consells Comarcals podrien ajudar a articular aquestes dues Catalunyes?
Penso que si. Se’ls ha criticat molt perquè és cert que hi ha hagut comarques que no s’han adaptat a la realitat territorial que els pertocava. I llavors tambe hi ha el propi territori. El paper del Consells no té massa sentit a Barcelona, per exemple, però sí en comarques com la nostra, el Ripollès, o La Segarra o el Priorat. Aquí sí per mancomunar serveis, o agrupar-los o compartir-los.
Han fet doncs una labor important
Han realitzat un paper destacadíssim per la prestació de serveis i per l’assistència tècnica a la majoria dels municipis, que molts ciutadans potser no veuen, però que realment tenen un impacte important: temes de deixalles, de transport escolar, de menjadors, beques, assistència tècnica als mateixos municipis… S’ha fet molt bona feina, tot i que ara sembla que tenen molt mala propaganda i que no serveixen per res.
La millor manera d’organitzar el país, és doncs, comptant amb un òrgan gran com la Generalitat, un intermig com són els Consells Comarcals, i un de proper al ciutadà com són els ajuntaments, no?
Sí, encara que com més ens acostem al nivell personal, millor. I en aquest sentit, crec que nosaltres, els catalans, ens hem d’organitzar com millor ens convingui, perquè qui millor que nosaltres per organitzar-nos, no? Cal tenir en compte les diverses realitats territorials existents, perquè sinó es generen problemes i si es persegueix una determinada homogeneïtat, al final hi haurà complicacions. I no només econòmiques.
I ja que parlem d’economia, què li sembla el tema de la insubmissió fiscal, això que els diners que es recaptin passin a mans de la Generalitat?
Home, és rellevant, això, una acció que pot donar visibilitat, és a dir estem disconformes, i per tant no ingressem els diners directament a Madrid sinó que ho fem a la Generalitat, però sabem que tard o d’hora aquests diners acabaran traspassats a Madrid.
Aniria més enllà, doncs?
L’Associació de Municipis per la Independència mostra aquest malestar que hi ha a bona part de la societat catalana. Un país com Catalunya, que genera la riquesa que genera i que haguem de passar aquestes dificultats, o que hagin aquestes retallades perquè els ingressos han disminuït moltíssim i se’n van per aquests mecanismes de solidaritat territorial, doncs acaben creant un malestar a la ciutadania.
Què opina del fet que la Gran Bretanya hagi pactat amb Escòcia per fer un referèndum d’autodeterminació i aquí no es vulgui ni parlar del tema?
Miri, s’ha intentat durant 30 anys que hagués aquest diàleg, però ha servit de ben poc, i amb la sentència de l’Estatut es va generar un procés que sembla que ara no es pot parar. I en el fons, és el que li deia abans: hi ha una Administració i hi ha uns administrats, i els administrats han de fer cas del que diu l’Administració, que no hauria de ser un òrgan superior, sinó que ho som tots.
I què cal fer?
Doncs l’única sortida és intentar organitzar-nos com podem per aconseguir un estat propi que ens representi, que defensi els nostres interessos i que no ens vulgui per mantenir aquests mecanismes de solidaritat interterritorial que al cap i a la fi el que fan a més a més no és generar el desenvolupament d’altres regions, sinó crear infraestructures que no porten enlloc. Penso que hem invertit molt i hem estat molt solidaris per a que aquestes regions no quedessin endarrerides, però després de 30 anys, s’ha vist que la cosa no funciona.
