A l’ombra de la gran capital, el que indica que no sempre et pots beneficiar de la seva centralitat i serveis, hi ha tota una sèrie de municipis que intenten preservar la seva personalitat. Un d’ells és Sant Just Desvern, a només 10 quilòmetres de Barcelona i on reparteix la seva població de 15.000 habitants en els gairebé 8 km2 del seu territori. Amb una part del poble situada a la Serra de Collserola, Sant Just conserva masies i edificis modernistes, i el seu origen està datat de més de mil anys, l’any 987.
“El que està clar és que els municipis han de resoldre els seus problemes amb una visió que vagi més enllà dels seu territori. Les administracions generals, com la Generalitat o l’Estat, estan massa lluny”
“Hi ha model històric equivocat de desenvolupament urbanístic en aquest país, perquè s’ha anat construint sense pensar en les infraestructures, en el transport públic, i en d’altres elements necessaris”
“El que més valora la gent de Sant Just és la tranquil·litat. Una tranquil·litat que no va en contra del dinamisme. Hem d’oferir bons serveis, que els tenim, i que ens falten també, perquè tot costa molts diners”
Tregui’ns la idea de Sant Just com a ciutat dormitori.
Com a municipi, tenim un gran valor que és el model de ciutat. Hem cuidat molt això, és a dir, el de no créixer desmesuradament, sinó fer-ho de manera controlada i progressiva. A més, nosaltres volem conservar allò que caracteritza els petits municipis com el nostre: l’alt nivell de convivència i qualitat de vida. També hi ha un altre factor molt important: la seva situació territorial. Estem situats en un lloc molt estratègic.
A prop de Barcelona.
Sí, i això vol dir mantenir la qualitat de vida d’un poble, és a dir, amb el seu tarannà i els seus costums, però també estar enganxats al Parc de Collserola, que és un gran privilegi i estar a tocar d’un gran poder cultural, econòmic i financer que és una gran ciutat. També tenim a prop el port, l’aeroport i altres infraestructures, i això cal tenir-ho molt present.
Suposo que a l’estar tan a prop de la capital, haurà influït en el seu creixement.
No cregui, la cosa no ha canviat tant. En els gairebé darrers vint anys, des del 1991, el municipi només s’ha incrementat en 3.000 habitants, quan molts municipis de l’entorn o del país han triplicat la seva població. Aquest model, que em sembla que compartim tota la gent de Sant Just, ens permet valorar la seva tranquil·litat estant a un pas de Barcelona. Podíem haver tingut la temptativa de creixement i arribar fins als 30.000 habitants, però ens hi vam oposar.
No han crescut en habitants però sí en polígons.
Efectivament hi ha equipaments, hi ha polígons industrials. El bo del creixement d’un municipi és que vagis fent-ho progressivament. Quan un municipi no creix així té un error de base i el gran valor nostre és que hem sabut mantenir aquest model tradicional i hem anat creixent poc a poc.
I com es creix poc a poc?
Primer tenint el ferm convenciment de fer-ho. Després, pactant, perquè també hi ha drets dels propietaris i cal tenir-los en compte. El Pla General Metropolità de l’any 1976, el document base a partir del qual es podia planificar el desenvolupament urbanístic, ens va atorgar un número molt important d’habitatges. Així que s’han hagut d’encaixar diverses opinions, intentant buscar el model que pogués complaure a tots. Li haig de dir que no ha estat fàcil, però, hem aconseguit amb els anys trobar un consens.
I el seu model topa amb d’altres municipis del Baix Llobregat, com Esplugues, Sant Feliu o Cornellà?
Bé, entre municipis sempre hi ha rivalitats, ja se sap: som amics però cadascú defensa el seu territori, la seva comunitat, i per tant el seu model. Ens portem bé perquè ens complementem: un municipi no pot viure sense saber el què passa a l’entorn.
Un entorn que malgrat la unió d’individualitats, ha d’estar unit.
Sí, per suposat. Penso que hi ha model històric equivocat de desenvolupament urbanístic en aquest país, perquè s’ha anat construint sense pensar en les infraestructures, en el transport públic, i en d’altres elements necessaris. En aquest sentit, hi havia una mancança en aquell pla general metropolità que amb els anys s’ha anat corregint. El que està clar, però és que els municipis han de resoldre els seus problemes amb una visió que vagi més enllà dels seu territori. Les administracions generals, com la Generalitat o l’Estat, estan massa lluny.
Sí, ja sabem que les relacions amb l’Administració no són fàcils.
El que realment vol el ciutadà són bons serveis i que les coses li resultin properes. L’Ajuntament és l’Administració que està en primera línea i el que els veïns desitgen és que els donis resposta a tot.
Vol dir que la Generalitat això no ho pot fer.
En el seu moment, la Generalitat va agafar un model molt similar al que hi havia a l’Administració central de l’Estat espanyol, i això ha anat creant una sèrie d’inèrcies que costa canviar-les. No pretén això ser una crítica, perquè si ho mires amb determinada perspectiva, en els últims anys el país ha d’estar molt satisfet del què ha fet després de 40 anys de dictadura i d’una transició certament difícil.
Estar bé estar satisfet però cal continuar lluitant.
I ara aquesta lluita és el finançament municipal. Els ajuntaments estem en una situació difícil; no és el cas nostre, de Sant Just, on penso que hem fet les coses bastant bé, sinó a nivell general. Ara em ve el cap el tema de les escoles bressol, per exemple, un tema on estem pagant una competència amb pressupostos nostres, que ho gestiona la Generalitat. Són aquella mena de dinàmiques que anem arrossegant en el temps.
Des dels primers ajuntaments democràtics.
Sí, quan vam entrar als ajuntaments després de la transició, ho vam fer amb una il·lusió tremenda amb ganes de transformar la societat, i aquesta empenta ens va portar a assumir massa temes que amb el temps no s’han pogut abraçar. Ara pertoca que l’Estat i les altres organismes ens atorguin més recursos per tal que nosaltres puguem resoldre els temes que veritablement preocupen al ciutadà.
Com l’habitatge, per exemple.
Per exemple. Sant Just ha estat tradicionalment un municipi car en temes d’habitatge i hem estat encapçalant rankings en la relació de preu per metre quadrat. Això ho hem mirat de compensar amb una política pública d’habitatge públic, que ha portat que en aquests moments el 13% de la població visqui en un d’aquests habitatges, un dels percentatges més elevats de tot el país. Ho vam començar a posar en marxa fa uns vint anys, des de finals dels 80, i ha fet que molta gent, sobretot el jovent, no marxi. O d’altres que sí ho van fer, han acabat tornant.
Ara per ara, és la crisi el principal tema de preocupació.
Sí, està clar que l’hem notada, com tots, tot i que segurament aquí l’estem aguantant de manera més suau. El fet que hi hagi empreses que tanquin, ja preocupa, ja, perquè això vol dir famílies sense feina i una de les coses pitjors que et poden passar és arribar a fi de mes sense cap ingrès. Aquí s’han tancat algunes empreses però també n’han vingut de noves. I l’atur s’ha notat: hem passat en un any i mig, de 400 a 800 aturats.
I tenen algun pla des de l’Ajuntament per ajudar a aquest col·lectiu?
Hem augmentat els plans d’ocupació, posant més diners i recursos a aquells grups socials que poden tenir més risc en una crisi econòmica com aquesta. També volem impulsar iniciatives, com activitats i accions d’inversió en el territori. Hem aixecat oficines, i impulsat accions d’habitatge que no estaven previstes per aquest 2009, pactant amb els agents socials la construcció d’habitatge de lloguer.
I tot això dinamitza el sector.
Sí, això fa que creïs llicències, activitats, empreses que treballin per aquests sectors. Però no ens enganyem. Hi haurà moltes dificultats, perquè el 2010 es preveu molt complicat, també. Espanya mai havia viscut 15 anys d’economia bona, i això ha fet que hi hagi una generació que mai hagi viscut una crisi. I això que n’hem tingut, i de complicades, com la del 77 o el 93. Aquesta és mundial, certament, és més complicada, però els indicadors que té l’ajuntament d’activitat pròpia són millors ara que fa sis mesos, i per tant esperem que d’aquí a dos mesos estiguem molt millor que ara.
Com porten el tema de la immigració?
El 13-14% de la població és immigrant, però és immigració pensada per un sector benestant: aquí tenim alemanys, francesos, americans… També hi ha una part petita de sudamericans i xinesos, però nosaltres entenem que la immigració és riquesa i qui no ho entengui ha de canviar els seus plantejaments. A més, no podem oblidar que Catalunya ha estat històricament un país de pas, que s’ha forjat i s’ha creat per la immigració. I això des de fa 1500 anys.
És veritat. Ens pensem que la immigració és un fenomen que només es dona al segle XX.
Si ho pensem una mica, la població autòctona del país és mínima. Han estat les grans immigracions d’Europa i del Nord d’Àfrica les que han fet que aquest país fos ric culturalment, que tingués capacitat d’afrontar les coses. Qui pensi que la immigració és un problema, penso que està equivocat. Que porta problemes, és evident, però això és un repte de societat. Miri, les meves dues àvies eren aragoneses i n’estic molt orgullòs i el meu pare deia que le metro l’havien fet els murcians. Doncs sí, i què? Des d’un punt de vista econòmic, en el seu moment va ser una necessitat.
No tothom ho veu així.
En això hi ha les diferències entre progressistes i conservadors. El President dels Estats Units ho deia l’altre dia: progressista és aquell que si a un immigrant el detenen i no té les mateixos drets que una persona, pensa que aquest fet atenta contra la llibertat. I en això hi ha diferències entre la manera de concebre la societat i governar.
Tornem a Sant Just. El que valora la gent és el que em deia abans, la seva qualitat de vida.
Sí, segons les enquestes, el que més valora la gent de Sant Just és la tranquil·litat. Una tranquil·litat que no va en contra del dinamisme. Hem d’oferir bons serveis, que els tenim, i que ens falten també, perquè tot costa molts diners, i hem de possibilitar que en un territori les empreses s’hi puguin ubicar.
I per això fan falta comunicacions.
Si, sobretot el transport públic. No pot ser que al 2009 Sant Just, que toca amb Barcelona, no tingui Metro. És l’únic municipi de l’entorn que no en té! I amb això sóc crític amb la Generalitat, perquè malgrat que durant els darrers anys s’hi ha posat fil a l’agulla, si apostes per aquest tipus de municipis i per la seva mobilitat no pot ser que no tinguem Metro. Per això llavors tenim un índex de vehicles per casa molt elevat, una dels més alts de Catalunya.
La gent necessita el cotxe per treballar fora.
Tenint en compte a més que entre el 10 i el 15% de la població treballa a Sant Just, i la resta fora. A mi m’agradaria que una part més gran de gent que viu a Sant Just també hi treballés. Falta indústria, d’acord, però també hi influeix el fet que la gent d’aquí potser no troba un lloc de treball a la seva mida.
Vostè sembla que sí. Pensa presentar-se a les properes eleccions?
Dependrà de moltes coses, però la veritat és que porto molt poc temps: cinc anys en política és poquíssim. És una decisió en la que hi prenen part molts factors: tu mateix, el partit, i després la societat, és evident. A mi m’agradaria retirar-me en un moment que encara fos bo, però una cosa ben diferent és que pugui. Penso que a la política hi has d’entrar i sortir però has de poder acabar els projectes que comences. A Sant Just hem procurat tenir les idees clares i no ens hem apartat massa del camí fixat. Un camí, a més, que hem intentat compartir amb l’oposició. Així que sigui qui sigui qui governi a Sant Just, està clar que seguirà el model que hem tingut als darrers anys.
